Retallades eficients
La Universitat Rovira i Virgili ha estalviat 500.000 euros el 2011 amb mesures d'estalvi i eficiència energètica. Aquest estalvi ha permès contenir l'efecte de la retallada d'ingressos sobre el personal.
Discretament, sense escarafalls, la racionalització d'espais i dels consums energètics ha contingut la destrucció de llocs de treball i ha permès que resisteixi millor l'activitat docent i de recerca, raó de ser d'una universitat. Algunes de les mesures són tan revolucionàries i complexes com ara tancar vint dies del mes d'agost, o ajustar la temperatura de consigna a 26 graus del juny al setembre, o desconnectar els aires condicionats/calefacció del maig a l'octubre, o acudir a la subhasta diària d'electricitat. S'han estalviat 3,1 GWh, és a dir 392.000 euros, més dels previstos en el pla d'actuació econòmica. Ves per on.
Entretinguts amb primes de risc i actius bancaris tòxics ens hem instal·lat en una espiral d'inoperància que no ens porta enlloc. Ja hem superat de manera insuportable el límit de la destrucció de llocs de treball. Hem abordat la via de la reducció de salaris -no sé si racionalment i justament distribuïda-, i ho estem fent. Hem contingut la inversió i la contractació pública dràsticament. I seguim en recessió. Ja fa temps que hauríem d'haver abordat altres camins, i ara ja comença a ser incomprensible no fer-ho.
Els estalvis en eficiència energètica de la URV poden semblar poc al costat de la nova retallada anunciada de 1.500 milions d'euros. Però si faig notar que a Catalunya hi ha 3.554 equipaments culturals i 35.000 espais esportius, o que de tots els edificis de la Generalitat n'hi ha 300 amb un alt consum energètic, potser queda més clar que no estic parlant de la xocolata del lloro. Necessitem 3.000 actuacions com la de la universitat tarragonina. Amb un 10% dels equipaments que he citat, que no són tots els que hi ha, en tindríem prou.
Això sí, cal convocar nombrosíssimes voluntats i afrontar l'eficiència com a política central i concertada de país. Els britànics tenen un ministeri de l'Energia. A França, un ministeri d'Ecologia, que acaba de recuperar les competències sobre energia. Els alemanys compten amb una secretaria d'estat d'Energia dins el ministeri de Medi Ambient. Certament, el nom no fa la cosa, però només cal observar les polítiques i les inversions que estan abordant en aquesta línia aquests i altres països nord-europeus per fer-nos pujar els colors.
Si estenem les oportunitats de l'eficiència dels edificis públics als edificis privats, les oportunitats s'incrementen exponencialment. I no cal dir si ho prenem com un dels eixos centrals de les polítiques de mobilitat. Amb mesures ben senzilles com la intensificació de la implantació d'autobusos exprés faríem estalvis significatius en el transport.
Per a sorpresa d'alguns, a més, el sector empresarial i d'innovació en aquest àmbit és robust a Catalunya. Només cal fer un cop d'ull a les empreses i centres de recerca del Clúster de l'Eficiència Energètica de Catalunya.
Fa uns dies, el govern va posar a exposició pública el nou Pla de l'Energia i el Canvi Climàtic (PECAC) 2012-2020. M'agradaria parlar dels continguts, però encara m'estic llegint les 800 planes del pla i l'informe de sostenibilitat ambiental. Puc parlar, això sí, de com ha passat de desapercebut. Tenim encara uns trenta dies per dir-hi la nostra, ens convé fer-ho. Ens urgeix fer-ho.
És una evidència que hem d'estar ocupats i preocupats pel deute públic, el deute privat i la falta de crèdit, sobre els quals tenim instruments limitats d'intervenció. Aquesta preocupació, però, no ens pot distreure de l'obligació de trobar camins per a la recuperació sobre els quals tenim tots les eines a les nostres mans. És capital centrar el debat social i polític en l'eficiència. No només l'eficiència energètica, també l'organitzativa. Prenguem decisions sobre l'organització municipal, també. O sobre la millora de l'eficàcia dels serveis públics.
Que consti que no és una demanda només als nostres dirigents polítics, és una exigència que cal aplicar a tota la societat catalana. Si no plantegem alternatives viables -o no les difonem als mitjans- sembla que la solució de la recessió només sigui cosa de la senyora Merkel. I això potser tranquil·litza consciències i apaivaga la necessitat de rendiment de comptes, però és del tot fals. Per sort, hi ha gent treballant, molta. El cas de la URV no és una experiència aïllada. Només ens cal fixar-nos-hi, definir objectius ambiciosos i copiar les bones iniciatives. Fem més amb menys, sí: amb menys energia i menys consum, no amb menys qualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada