Codi de seguiment google analitics

27 de setembre del 2013

No tenim excusa. 5è Informe del Grup d'Intergovernamental d'Experts del Canvi Climàtic (IPPC).




Avui divendres 27 de setembre s'ha aprovat definitivament la primera part (bases físiques) del 5è informe del GIECC (Grup Intergovernamental d'Experts del Canvi Climàtic, IPCC en anglès). l'IPCC aplega un gran nombre de científics d'arreu del món i s'estructura en quatre grups de treball:
  • El Grup de Treball 1 avalua els aspectes científics del sistema climàtic i el canvi climàtic
  • El Grup de Treball 2 avalua la vulnerabilitat dels sistemes naturals i socials al canvi climàtic i les conseqüències positives i negatives del fenomen així com les opcions d'adaptar-s'hi.
  • El Grup de Treball 3 Avalua les opcions per limitar les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle
  • ·        Finalment, l'Equip Especial sobre inventaris nacionals de gasos amb efecte d'hivernacle s'encarrega del programa específic per millorar i harmonitzar les metodologies de càlcul.

Avui s’han presentat les conclusions del primer grup de treball que exposa les bases científiques del canvi climàtic i la resta ho faran en diferents moments fins a finals de 2014. L'informe es realitza integrant la informació científico-tècnica que es produeix al món, grups específics per a cada capítol la integren i discuteixen i, finalment, en una reunió plenària amb científics de tot el món es consensua el redactat final. El Resum Executiu es discuteix línia per línia. Avui s'ha aprovat.
El Primer Informe va ser emès l'any 1990, el segon al 1995, el Tercer el 2001 i el Quart el 2007. No fa pas quatre dies que es treballa, ja són 25 anys de feina.  Va ser en el Quart Informe on els científics van alertar amb una certesa del 90% que l'activitat humana és la responsable del canvi climàtic.  Aquest informe posa al dia la recerca -cada cop més intensa, més extensa i més fiable- feta en els darrers sis anys. Avui s’ha publicat el resum executiu (disponible aquí ) i dilluns l'informe complert de 2.000 planes. No tenim cap excusa per no actuar immediatament i intensament, i si no, jutgeu per vosaltres mateixos:


Principals conclusions del 5è informe del Grup de Treball 1- Bases de les Ciències Físiques sobre el canvi climàtic del GIECC (la traducció i tria és meva i ràpida, contrasteu amb l'original en anglès):

L'escalfament del sistema climàtic és INEQUÍVOC. Des de 1950, molts dels canvis observats no tenen precedents  de dècades a mil·lennis. L'atmosfera i l'oceà s'han escalfat, la quantitat de neu i gel ha disminuït, el nivell del mar ha pujat i les concentració de gasos amb efecte d'hivernacle s'han incrementat.

La influencia humana en el sistema climàtic és CLARA. Es evident per l'increment de gasos amb efecte d'hivernacle la concentració de gasos a l'atmosfera, el forçament radiatiu positiu, l'escalfament ja observat i el millor coneixement del sistema climàtic.

Ha estat detectada la influència humana en l'escalfament de l'atmosfera i els oceans, en els canvis en el cicle de l'aigua, en la reducció de la neu i el gel, en l'increment mitjà del nivell del mar i en determinats canvis de fenòmens extrems. L'EVIDÈNCIA DE LA INFLUÈNCIA HUMANA HA CRESCUT DES DE L'ANTERIOR INFORME (2007). ES EXTRAMADAMENT PROBABLE (95% DE PROBABILITAT) QUE LA INFLUÈNCIA HUMANA SIGUI LA CAUSA DOMINANT de l'escalfament observat des de mitjans del segle XX.


Continuar les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle causarà més escalfament i canvis en tots els components del sistema climàtic. Limitar el canvi climàtic requereix reduccions SUBSTANCIALS I SOSTINGUDES d'emissions de gasos amb efecte d'hivernacle.

El canvi de la temperatura superficial mitjana a finals del segle XXI probablement excedirà en 1,5ºC en relació a la mitjana de 1850-1900 en tots els escenaris analitzats, excepte l'escenari RCP2.6, probablement excedirà els 2ºC en diversos escenaris. En tots els escenaris analitzats excepte un, l'increment de temperatura continuaria en acabar el segle.  L'escalfament continua mostrant variabilitat interanual-decadal i no és regionalment uniforme.

Atmosfera

Cadascuna de les tres darreres dècades han estat successivament més calentes a la superfície terrestre que totes les dècades precedents des de 1850. A l'Hemisferi Nord, 1983-2012 va ser probablement el període de 30 anys més calent dels darrers 1.400 anys. 

Oceans

L'escalfament de l'oceà domina l'augment de l'energia emmagatzemada en el sistema climàtic, la qual cosa representa més del 90% de l'energia acumulada entre 1971 i 2010. És pràcticament cert que la capa superior de l'oceà (0-700 m) es va escalfar entre 1971-2010 i probablement també es va escalfar entre els anys 1870-1971.

Els oceans continuaran escalfant-se durant el segle XXI. L'escalfor penetrarà de la superfície a fons i afecta a la circulació oceànica.

Criosfera

Durant les darreres dues dècades, les capes de gel de Grenlàndia i l'Antàrtica han perdut massa, les glaceres han continuat reculant gairebé a tot el món i el Gel al oceà àrtic i la cobertura de neu a la primavera de l'hemisferi nord ha seguit decreixent la seva extensió.

És molt probable que la coberta de gel de l'Àrtic continuï disminuint i aprimant-se i que la cobertura de neu a la primavera de l'Hemisferi Nord decreixi durant el segle XXI a mesura que la temperatura mitjana superficial creixi. El volum global de les glaceres seguirà decreixent.

 
Nivell del Mar

El ritme de l'increment del nivell del mar des de mitjans del segle XIX ha estat superior que el ritme dels dos mil·lennis previs. En el període 1901–2010, el nivell global mitjà del mar ha crescut 19 cm [0.17 a 0.21] m

El nivell del mar continuarà creixent durant el segle XXI. En tots els escenaris analitzats el ritme de creixement superarà molt probablement l'observant entre 1971-2010 per l'increment de l'escalfament dels oceans i l'increment de la pèrdua de massa de glaceres i capes de gel

 
Cicle del Carboni i altres cicles biogeoquímics


Les concentracions atmosfèriques de diòxid de carboni (CO2), metà i òxid nitrós s'han incrementat fins a nivells sense precedents des de, com a mínim, els darrers 800.000 anys. Les concentracions de CO2 s'han incrementat un 40% des dels temps preindustrials, primerament provinent de les emissions dels combustibles fòssils i secundàriament per les emissions dels canvi net d'usos del sòl. Els oceans han absorbit el 30% del diòxid de carboni d'origen antròpic, la qual cosa ha causat la seva acidificació. 

Amb un 95% de probabilitat, el canvi climàtic afecta els processos del cicle del carboni en el sentit que exacerba l'increment de CO2 a l'atmosfera . La posterior captació de carboni pels oceans n'incrementarà la seva acidificació


Els motors del canvi climàtic

El forçament radiatiu és positiu, la qual cosa ha donat lloc a una absorció d'energia per part del sistema climàtic. La major contribució al forçament radiatiu total és causat per l'augment de la concentració atmosfèrica de CO2 des de 1750.

24 de setembre del 2013

0,7% de l'IRPF: el Constitucional, només quan interessa (Diari Ara 27/07/2013)

0,7% de l'IRPF: el Constitucional, només quan interessa0,7% de l'IRPF: el Constitucional, només quan interessa CÈLIA ATSET
Més de la meitat dels catalans vam marcar amb una X la casella "Per a altres finalitats socials" a l'impost sobre la renda de les persones físiques. Això vol dir que un 0,7% dels nostres impostos s'han de dedicar a donar suport a entitats socials i ambientals. A Catalunya es recapten, pel cap baix, uns 20 milions d'euros per aquest concepte. L'any 2009, es va introduir un doble canvi. D'una banda, es va incrementar el percentatge del 0,5239% al 0,7%, i, de l'altra, es van incorporar objectius ambientals per invertir part dels diners recaptats a través d'aquesta casella. El canvi va ser efectiu per un acord amb l'Església catòlica però, de retruc, es generaven més recursos per a les entitats socials i les entitats ambientals podien finalment optar a finançar-se per aquesta via, una interessant novetat des que es va incloure aquesta opció a mitjans del anys 80.
Aprofitant l'avinentesa, aquell any 2009, la ministra Espinosa, del ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marí, va decidir canviar les regles del joc. Va impulsar una nova convocatòria de finançament per decidir el destí dels nostres impostos, malgrat les competències de la Generalitat en matèria ambiental. La convocatòria es va emetre des del ministeri amb unes condicions sorprenents: només s'hi podien presentar projectes que es desenvolupessin en cinc comunitats autònomes i només es podien presentar a la convocatòria entitats registrades al Protectorat del ministeri, un anacrònic registre que acull un ínfim grapat d'entitats estatals. El resultat: el 99% de les entitats ambientals catalanes no podien presentar-s'hi. El paper del govern de la Generalitat quedava restringit a emetre un informe.
Superada la perplexitat, la resposta del Govern va ser ferma, i les reclamacions justes, permanents. La reacció del ministeri no només ha estat el silenci, sinó que ha mantingut els requisits a les convocatòries posteriors. Pel cap baix, 4 milions d'euros per a les entitats ambientals catalanes s'han esfumat. Govern, entitats i parlamentaris a Madrid van impulsar la presentació de proposicions no de llei que van ser aprovades. Per al vessant ambiental va ser Joan Herrera qui ho va plantejar el 2009 i tots els partits catalans van donar-hi suport, també el PP, mentre el PSC s'ho mirava.
En aquest punt de la crònica dels fets ja val la pena fer la reflexió següent: si una proposició no de llei al Congrés de Diputats no té cap efecte, per què n'hauria de tenir una declaració política al Parlament de Catalunya, per posar un exemple?
La història, però, continua. El govern de la Generalitat va presentar, davant la inacció, recurs d'inconstitucionalitat. Per a les convocatòries de l'àmbit social, tot i que menys restrictives, ja fa temps que diversos governs autonòmics presenten recursos als tribunals per territorialitzar aquest impost. Les diverses instàncies judicials, inclòs el Constitucional, ja han resolt a favor seu fins a 12 vegades, segons em diu Toni Codina, director general de la Taula del Tercer Sector.
Fa cosa d'un mes i mig, el Tribunal Constitucional va tornar a donar parcialment la raó a la Generalitat en relació al recurs d'inconstitucionalitat presentat el 2009 a la primera convocatòria del ministeri de Medi Ambient. És lògic: l'aportació voluntària per a finalitats socials que fem vostè i jo ha de ser gestionada per qui en té les competències. El govern Rajoy, que el 2009 donava suport a aquella proposició no de llei, no atén ara el Tribunal Constitucional. Quan les entitats socials i ambientals són més necessàries que mai i estan passant un moment econòmic delicadíssim, els 20 milions d'euros que haurien d'arribar i no arriben són cabdals. Enfonsar la xarxa cívica catalana és un daltabaix que ens hipoteca el present i el futur. A més de ser una gran injustícia.
Es dóna el cas, a més, que els catalans som proporcionalment més solidaris i marquem la casella del 0,7% més que en altres territoris. Els impostos recaptats a Catalunya per aquest concepte representen al voltant del 25% del total de l'Estat, mentre que només retorna aquí el 19% que ens correspon per població, i les entitats ambientals no en veuen ni cinc de calaix.
Omplir-se la boca de Constitució i acatar sentències selectivament és intolerable i insostenible i, certament, indueix a prendre's el mateix marge de maniobra. No podem deixar-ho estar: les entitats ambientals i les entitats socials són essencials i vertebradores. Disposar inconstitucionalment de la nostra tria lliure a la casella del 0,7% en emplenar l'impost de la renda és un insult a la lògica democràtica. Un més.
P.D. En Toni Codina, Director General de la Taula del Tercer Sector em fa les següents precisions quantitives referents al 2012: Les entitat socials catalanes van rebre 29 milions d'euros (el 14% del total recaptat per la casella del 0,7%) mentre que a Catalunya se'n recapten 53 milions d'euros (el 25% del total). Insisteixo jo, que les entitats ambientals, per mor de la convocatòria que el Tribunal Constitucional ha declarat inconstitucional, no veuen ni un duro, ni tan sols del 29 M€ que si que han arribat.

2 de setembre del 2013

A Catalunya, poca aigua i ben gestionada (Diari Ara 23/06/2013)

Com ja hem pogut experimentar, el risc que ens falti aigua és una clara realitat al nostre país. ¿És possible garantir la qualitat ecològica dels àmbits fluvials, com demana la directiva marc de l'aigua, i disposar de certa tranquil·litat en l'abastament? ¿És possible fer-ho sense transvasaments que generen disfuncions ambientals? ¿És possible sense obres faraòniques que alguns encara es veuen amb cor de defensar quan responen a un model caduc que ens ha dut on som? Es pot, si canviem radicalment algunes maneres de fer. En primer lloc, cal aprofundir en el bon camí emprès en l'eficiència i l'estalvi. La regió metropolitana de Barcelona és una de les metròpolis europees amb un consum per càpita més baix. Bé. Cal treballar més i estendre aquest estalvi a tot el país, especialment a les àrees turístiques. Abans, però, cal una revolució a l'agricultura i la ramaderia catalanes en relació amb l'ús de l'aigua: tecnologia, eficiència, conreus de qualitat de baixa demanda hídrica... ens queda molt per fer. El 70% dels 3.000 hm que utilitzem els catalans a l'any es dediquen a l'agricultura.
El segon punt clau és la qualitat. Les activitats industrials que salinitzen i/o contaminen els rius, la intensitat de les activitats ramaderes que generen contaminació per nitrats de tants aqüífers o el cas dels residus radioactius de Flix requereixen canvis de perspectiva. Cal exigir responsabilitats per tal que no hàgim de pagar de l'erari públic la recuperació de les externalitats generades, o correm el risc de perdre l'accés a un recurs bàsic de qualitat si no podem fer front a una despesa que no ens correspon.
El tercer aspecte és el model territorial. Els rius no són canals d'aigua. Són ecosistemes complexos fonamentals per a la supervivència. Malauradament, han estat una de les víctimes de la nostra desaforada i inconscient ocupació de l'espai. Hem de recuperar-ne la funcionalitat. Amb les avingudes d'aquests dies hem tornat a comprovar que no els hem tingut prou en consideració. L'urbanisme i l'ordenació territorial hi tenen molt a dir.
I les dessalinitzadores, que són un instrument que ens assegura la disponibilitat d'aigua en cas de desajust irresoluble entre oferta i demanda i per garantir cabals ecològics. Caldrà veure si és justificable tenir-les aturades mentre mantenim dos transvasaments (del Ter cap a Barcelona i de l'Ebre cap a Tarragona). També cal abordar el model de gestió i comprovar com funcionarà el fet que la decisió sobre quina font d'aigua es disposa a cada moment no estigui en mans públiques. Ja cal que s'hi escarrassin, perquè l'accés a l'aigua és un dret universal exigible que haurà d'estar guiat pel bé comú (és a dir, que garanteixi la quantitat, la qualitat i la minimització dels impactes ambientals i socials) més que per les lleis de mercat. A veure com s'ho faran.