Codi de seguiment google analitics

14 de setembre del 2011

Biodiversitat i cultura (Diari Ara, 14/09/2011)

(c) Arianne Faber pel Diari ARA

Biodiversitat i cultura



El Banc de Dades de la Biodiversitat de Catalunya recull més de 10.000 espècies, tot i que encara recull només un grapat limitat de taxons. És meritori que un territori petit, industrialitzat d'antic, que ha sotmès a una altíssima pressió els seus sistemes naturals, conservi encara un alt grau de biodiversitat. A Catalunya hi ha, per exemple, 3.100 espècies de molses, falgueres i plantes superiors, més que a la Gran Bretanya (2.000) i a Alemanya (3.075). Un capital que es perd si no hi ha conservació, inversió i gestió. Un capital ben visible, que estructura i dóna caràcter al nostre territori, però que massa sovint passem per alt. La biodiversitat és vital per motius culturals, econòmics i territorials. Em centraré en els primers.
Biodiversitat i cultura ARIANNE FABER
Preservar la biodiversitat i el patrimoni natural i rural és un signe de maduresa cultural i social. Un territori endreçat, amb els constructes ben inscrits, és una mostra de civilitat. Els toscans i, en general, els italians han tingut clara des de sempre aquesta relació entre la conservació del patrimoni natural, el paisatge i el patrimoni arquitectònic i artístic. La llei Galasso estableix l'anomenat " víncolo paesagistico " per al respecte i la conservació dels paisatges i els espais naturals. Altrament, fundacions privades com el Fondo Ambiente Italiano o entitats com Legambiente tenen una presència activa en la restauració, manteniment i defensa del patrimoni rural i els espais naturals.
A Anglaterra, l'associació sense ànim de lucre National Trust té 3,6 milions de socis, gestiona 250.000 hectàrees en 76 reserves naturals, i més de 50 edificis. Els francesos tenen el públic Conservatoire du Litoral, que s'ocupa de 600 espais naturals (138.000 ha, 1.200 km de costa) de gran bellesa natural, d'acord amb ajuntaments i entitats socials. Són alguns exemples d'aquells que comprenen que la biodiversitat, la natura, el paisatge i l'arquitectura no urbana representen elements fonamentals de la seva identitat, del seu present i del seu futur. I font de llocs de treball i dinamització econòmica, també.
A Catalunya, una gran constel·lació de microactuacions ens permeten, en el millor dels casos, resistir. Tasca titànica desenvolupada a petita escala amb un suport privat minso -amb excepcions meritòries- i promogut per entitats locals amb passió i sense recursos. Només la Xarxa de Custòdia del Territori i les 157 entitats que en formen part han pogut aglutinar amb sentit aquesta tasca, a través de 630 acords per a la conservació i promoció de la biodiversitat.
La restauració i el manteniment del patrimoni natural, agrari i construït no són prioritaris per a les administracions, potser perquè no ho són per a la societat catalana. Ens falta cos social: mecenes, propietaris i financers que, per vocació, per responsabilitat social o per sentit de país posin les seves propietats i els seus recursos en joc per a la conservació i el manteniment del patrimoni. Falta també una actuació concertada d'administracions, experts, propietaris i gestors i, sobretot, una extensa xarxa de persones disposades a col·laborar -obtenint-ne productes i serveis si ho desitgen-. Calen, a més, aportacions de tots aquells que gaudim de la pau pirinenca, dels bolets a la tardor, d'una passejada per la fageda, d'un itinerari pel litoral o de la contemplació d'una ermita romànica. I finalment, inversió en espècies, però també en exigència i en respecte.
No podem deixar passar la lenta i inexorable pèrdua de biodiversitat i de qualitat dels nostre paisatges. El Parlament podria legislar, però sembla que la llei de la biodiversitat ha quedat al calaix i que l'establiment d'incentius no és a l'agenda. També hem de fer front a l'acció silent però efectiva d'un conjunt de persones i institucions no pas conservadores, sinó retrògrades, que un cop perduda la batalla dels costums, han posat el medi ambient, el clima i el canvi del model productiu en el seu punt de mira, aliats amb especuladors de curta volada. Cal establir aliances sòlides per fer un tomb per la modernització del nostre país. Per fer-ho, la biodiversitat, el territori i el paisatge compten.

7 de setembre del 2011

El Poder ¿Judicial?

http://historiacontemporanea-tomperez.



 Al 1748, Montesquieu publicava “L’esperit de les lleis”, la llavor de la separació de poders com a eix de l’estat de dret estava sembrada. Malauradament, al nostre país hem arribat tardíssim a considerar com a normal aquest principi bàsic. Hem perdut ben bé 150 o 200 anys de pràctica. El poder executiu i el poder legislatiu emanen de les urnes. Per tant, exerceixen les seves funcions amb més o menys fortuna i estan sotmesos a crítica i renovació. Sense menystenir la necessitat imperiosa de revisar amb profunditat el funcionament de la nostra jove democràcia, la crítica, l’exigència, la reforma i la substitució, si s’escau, són possibles. Massa sovint estem pendents dels gestos i les declaracions més que no pas en els resultats de l’acció de govern o les conseqüències de les accions legislatives. Però, millor o pitjor, estan sota la mirada pública. Per contra, el poder judicial és una caixa negra de professionals amb un mínim control ciutadà, absència total de crítica, cap exigència de rendiment de comptes i sense cap possibilitat de renovació.

El poder legislatiu, ni que sigui a cop de transposició de la legislació europea més que no pas com a opció de futur, ha avançat en la integració de consideracions ambientals. El poder executiu, per bé que amb diferents graus de diligència i amb una perillosa parsimònia, han anat fent. En tot cas, qui s’enduu el premi a la inoperància ambiental és el poder judicial. Ha avançat poquíssim des de la magnífica sentència de la Sala Penal número 2 de Sabadell que al 1995 afirmava: Al día siguiente de los vertidos analizados, el Besós estaba tan muerto como el día anterior, y era tan regenerable como lo era la víspera. Al menos no consta lo contrario. Així, en castellà, clar. Per sort l’Audiència de Barcelona i en Carles Viver i Pi-Sunyer des del Constitucional, van revocar l’absolució sustentada en aquesta perspectiva extemporània, però així estaven, i encara estan, les coses a massa jutjats.

Com a professional del medi ambient, també em sorprèn que quan hi ha una sentència judicial en contra d’una decisió de l’executiu, gairebé mai hi ha crítica pel jutge. Per descomptat que la interpretació de la llei és la seva funció, però quan una sentència, posem per cas, desestima els aspectes ambientals que sostenen una denúncia i només accepta un argument urbanístic sobre el qual determina que, per bé que s’acompleix la legislació vigent, caldria canviar-la, alguna cosa no va bé. Tenim un jutge a Catalunya, que fa això contínuament, i no diem res. Certament, com he posat de manifest fa un moment, hi ha mecanismes de control a les instàncies superiors. Però si sumem a la extralimitació l’extrema lentitud, tenim un problema quan les primeres instàncies no actuen lleialment assumint la seva funció.

Com a ciutadà, visc amb perplexitat com el poder judicial legisla i executa –per tant, s’extralimita. Per exemple, el fet que la sentència en contra de les zones prioritàries de desenvolupament eòlic comporti una suspensió de totes elles és, com a mínim, una desproporció que va molt més enllà fins i tot del que plantejaven els recurrents. La comminatòria per a instaurar el castellà com a  llengua vehicular del TSJC és tot menys proporcionada davant la jurisprudència existent i l’ampli acord polític i social, transposat a la legislació. Ja m’agradaria que unes quantes sentències ambientals i urbanístiques pendents d’execució sine die, gaudissin de tanta diligència. O que el Sr. Millet sigui jutjat abans que es mori.

En definitiva, potser que comencem a pensar que no tots els jutges i jutgesses són iguals i que haurien d’estar sotmesos al mateix nivell de crítica i control que la resta de poders. La seva tasca és crucial – d’algú ens haurem de refiar- però no es pot treballar a l’ombra de l’anonimat i anar fent sense assumir responsabilitats, sense explicar-se públicament i sense rebre crítiques i correccions quan les coses no es fan ben fetes, o s’assumeixen funcions que no corresponen. A d’altres indrets, els fiscals són triats per sufragi. No sé si els va millor, però a Catalunya hem de fer un pensament seriós. Potser estem confonent el respecte als garants de la llei amb l’abandó de la nostra responsabilitat ciutadana de control de tots els poders. De tots tres. Separats.