Codi de seguiment google analitics

23 de desembre del 2010

Sostenibilitat i ambient: que no ens venci la ignorància.

Sostenibilitat i ambient: que no ens venci la ignorància.


Abans d’ahir la Fundació Fòrum Ambiental va presentar el seu 7è informe (de periodicitat bianual, per tant, amb una perspectiva de 12 anys) sobre el sector econòmic del medi ambient a Catalunya: 8.200 milions d’euros de facturació; 3,6% del PIB de Catalunya (el triple que el sector primari, per posar un exemple); 42.000 llocs de treball, que resisteixen raonablement la crisi. Perspectives raonablement acceptables de futur. Sense considerar l’estalvi associat a l’eficiència energètica i la reducció d’externalitats que aporta. Poca broma. No és una dèria de quatre eixelebrats això, és un sector econòmic fet i dret! I sobre el qual podem provar de basar el nou model econòmic per sortir de la crisi, com propugna –i aplica- l’OCDE, la UE, el World Bussiness Council, l’Agència internacional de l’Energia (uns altres eixelebrats?)...

I mentre aquest sector econòmic creixia a Catalunya, el país no renovava les seves polítiques actives de medi ambient. Mentre Gran Bretanya feia una llei de Canvi Climàtic; mentre França feia una llei-programa d’integració d’accions ambientals (Grenelle); mentre Alemanya fixava per llei l’objectiu d’arribar al 30% de generació energètica renovable; mentre Escòcia es fixava un objectiu del 40% de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle; mentre Califòrnia legislava també sobre la reducció d’emissions de CO2 a pesar del posicionament del govern federal americà... Mentrestant tot això succeïa, el govern de Catalunya només tenia les polítiques actives que es van definir a principis dels 90, per a posar-nos mínimament al dia, i no totes avançant amb diligència. Des de llavors res més. Cap política climàtica, cap política d’ordenació territorial...

Mentre Europa dictava la Directiva Marc de l’Aigua que se centra en la qualitat de les masses d’aigua i els ecosistemes fluvials; o la Directiva de Residus, on es fixa la prevenció, la recuperació i el reciclatge com a eixos centrals; mentre havia decidit liderar el compliment del Protocol de Kioto; mentre establia la Xarxa Natura 2000 com a eix central de l’estructura territorial continental; mentre dictava la Directiva d’avaluació ambiental de plans i programes per integrar criteris ambientals a la planificació sectorial; mentre es fixaven límits sobre la qualitat de l’aire... A Catalunya ens semblava que no passava res i manteníem estrictament les politiques dissenyades a principis dels 90. I fins i tot quan Europa decideix que econòmicament, socialment i politicament està madura per a fer de la sostenibilitat el seu factor d'innovació, la seva darrera oportunitat per a mantenir un lloc a l'economia i la política internacional, aquí pesàvem figues aburrits de mirar-nos-ho atònits.

En les dues darreres legislatures el govern de Catalunya ha normalitzat les seves polítiques ambientals, ni més, ni menys. Ni més: la sentència del Tribunal Europeu sobre el Canal Segarra-Garrigues està en standby després d’un acord considerat justet per la UE i que a Catalunya ens ha costat sang, suor i llàgrimes; la política de clima és la que es fixa la UE d’aquí a l’horitzó 2020, no va més enllà –els principals països centreeuropeus estan proposant un objectiu unilateral més ambiciós-. La Xarxa Natura 2000 finalment establerta a Catalunya també és considerada de mínims per la UE. La política de residus i d’aigua s’adeqüen a les Directives. L’incompliment dels mínims de la qualitat de l’aire a l’entorn de Barcelona estan ja al tribunal europeu i el pla respon a una actuació de xoc bàsica. Però també “ni menys”, perquè posar-se al dia de totes aquestes polítiques, alinear-se amb els països avançats d’Europa –amb reconeixements explícits internacionals i amb poc soroll, si, molt poc soroll-, i garantint els recursos pel futur és una tasca complexa. Necessària segur. Insuficient per a molts –per a mi entre ells– i en cap cas desmesurada. Ha calgut il·lusió, però també ha fet falta alguna cosa més que il·lusió. Ha calgut persistència, rigor, molta feina, molta concertació social –parlant amb totes les parts, no només amb alguna-, decisions per a reorientar inversions, transversalitzar i integrar criteris ambientals a l’acció de govern. I s’ha fet. I els resultats objectius són bons, mirem indicadors i xifres, no de sensacions i idees preconcebudes. Ara resistim comparatives. Es clar que hi hagut opcions polítiques i amb intenció, i això és legítimament a debat. Però caldrà posar sobre la taula les alternatives, en tot cas. Amb el mateix grau de concertació, de viabilitat i d’execució. L’absència de polítiques ambientals no és possible i seria un error estratègic de gran calibre que no es pot sustentar en el populisme, la ignorància o qui sap què.

Per posar un exemple: Berlín, Londres, Estocolm, Milà, Berna, Tolosa i una llarga llista de ciutats europees tenen mesures en marxa des de fa temps per a reduir la contaminació atmosfèrica. La Directiva obliga, la salut de les persones mana. A la capital alemanya, amb limitació d’accés dels vehicles segons el grau de contaminació que marca la ITV; a les capitals anglesa i sueca amb reducció progressiva de la velocitat als accessos i peatges urbans al centre. A la capital llombarda amb limitacions alternes de matrícules els dies punta de contaminació com a Mèxic DF; a Suïssa i a les rondes de diverses ciutats franceses amb reduccions de la velocitat. En definitiva, es pot discutir quina mesura és més efectiva i més oportuna, però mai en cap cas no aplicar cap mesura. Si en traiem una, que ningú no ho dubti, en caldrà un altra. Millor un peatge urbà?. Si us plau, no cal ni viatjar, busquin per Internet!.

Durant els darrers quatre anys, he tingut l’oportunitat de compartir algunes estones amb responsables de governs –de tots els colors polítics- i d’empreses europeus. Quan els he presentat les polítiques emergents a Catalunya les han rebut amb goig simplement perquè per fi Catalunya es normalitzava. Les mateixes mesures que alguns mitjans de comunicació i alguns analistes que potser no viatgen, o no condueixen, o no van pel món com jo des de fa 20 anys fixant-se amb què fan aquells a qui m’agradaria assemblar-me en termes ambientals, titllaven d’atzagaiades ecologistes insensates d’últimíssima generació. No hi ha dubte que hi ha marge per la política quan parlem de medi ambient, però no ens poden vèncer ni els prejudicis ni la ignorància. Es poden fer coses diferents però avançar a pas ferm és imprescindible, no tornem a caure en el mateix error estratègic, si us plau. Estic convençut que el nou govern ho entendrà de seguida: quan hagi d’acomplir, com tothom, amb els estàndards europeus; quan entengui que no pot decidir no vetllar per la salut de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya; quan entengui que el sector econòmic ambiental és fonamental per aquest país i amb un gran futur...

M’agradaria que els mitjans de comunicació i alguns opinadors oficials del país, també se n’adonessin de pressa. O simplement, que s’informin. Si us plau, no ens deixem vèncer per la ignorància. El nostre model de referència és la Itàlia berlusconiana o la Polònia populista?. Doncs, allà és on alguns opinadors diuen el mateix que alguns de nostres. El segle XXI ha arribat! m'agradaria cridar a alguns . Sort que al país també hi ha gent molt i molt sensata. Sort!. A mi m’agrada sentir opinions amb criteri, debatre i concertar objectius i solucions, arribar a conclusions i, sobretot, aplicar-les. I si fallen, aplicar-ne d’altres. I a vosaltres?.   

                                                                                              Frederic Ximeno

16 de desembre del 2010

Publicat el Segon Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya

L'any 2003, un grapat de científics es van aplegar al voltant del CADS i amb la col·laboració de l'IEC van impulsar el primer Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya, publicat el 2005. Quan van començar, no hi havia cap, cap política de clima al govern de Catalunya i el concerniment social era ben poc estès. Des de llavors, aquest grup ha continuat treballant i molts d'altres científics han integrat el clima en la seva recerca. S'ha creat l'Institut Català de Ciències del Clima (IC3), el clima és un àmbit prioritari del Pla nacional de Recerca. El Servei Meteorològic de Catalunya té un programa climàtic de recerca sobre projecccions regionals. El Doctor Canadell, des d'Austràlia, dirigeix el programa internacional The Global Carbon Project...

Entre els dos informes, política i acció de govern: oficina catalana de canvi climàtic; comissió interdepartamental; convenció catalana, pla marc de mitigació (185 accions en marxa; estudis de base per al pla d'adaptació: programa d'acords voluntaris (50 empreses i entitats estan treballant per integrar-si, 10 ja ho han fet) Les emissions baixen des de 2005. Un canvi substancial.

Ara bé, com he comentat a la presentació: només hem fet que posar-nos al dia, ens hem normalitzat. Estem en sintonia amb Europa i amb el nostre compromís amb el món -ja era hora! Però el gran repte -l'autèntic repte- és aconseguir el canvi de model econòmic que ens permeti sortir de la crisi en base a una economia baixa en carboni. Estem preparats, però hem de treballar plegats, a casa, des de la societat civil, l'empresa i el govern. Gràcies als 90 autors i els 50 revisors que han participat en l'informe sota la coordinació de'n Josep Enric Llebot. I tots els científics que hi estan treballant. Això ja és una sèrie, el tercer, per al 2015.

Respecte a les 1.000 pàgines de contingut; molta més solidesa i parametrització i una conclusió: Catalunya i la Mediterrània són molt vulnerables i els impactes ja es poden sentir. Treballem per mitigar -ens legitima per exigir una acció internacional concertada- i definim una bona estratègia d'adaptació. Molta feina feta, molta per fer.

12 de desembre del 2010

CANCÚN (2): UN ACORD QUE BASTEIX LES BASES PER A LA CONTINUITAT DE LA LLUITA PER FER FRONT AL CANVI CLIMÀTIC



Doncs si, ha estat possible. 
                                                                     
Els documents adoptats a la COP 16 rellancen el procés multilateral de presa de  decisions per a fer front al canvi climàtic. Incorpora al si de les NNUU els continguts de l’acord de Copenhague i va més enllà, concretant els instruments que estaran a la base del futur acord vinculant, la qual cosa el fa més factible:

1.- L’objectiu de reducció d’emissions per a no superar els 2ºC és avui un objectiu de tots els estats del món. Aquest objectiu es vincula ara al resultat del proper informe del Panell d’Experts de Canvi Climàtic, per si fora necessari, sota la llum dels científics, anar més enllà.

2. Es dona carta de naturalesa al Fons Verd de 100.000 d’euros per al 2020 i estarà sota el control de les NNUU amb un equip de direcció amb una elevada participació dels països en desenvolupament.

3.- S’estableixen mecanismes de treball per a concretar la transferència tecnològica, establint tallers regionals i es defineixen centres per a la recerca i el seguiment de l’adaptació.

4.- S’aprova i es fixen les regles del programa REDD+, per a finançar adequadament els eforços per a evitar la deforestació i per a una gestió eficient dels boscos primigenis i els conreus.

5.- Es manté la porta oberta a un mercat internacional de drets d’emissió.

Pel que fa al Protocol de Kioto, per bé que encara no s’ha arribat a un acord per al segon període de cumpliment (2013-2020) es fixen les bases perquè no hi hagi una discontinuïtat entre 2012 i 2013. Es fixen noves regles per als mecanismes de desenvolupament net, amb cessions importants per part d’algunes parts, com ara l’acceptació de la captura i el segrest de carboni com a tecnologia que es pot incloure en aquests mecanismes.

D’altra banda, és destacable el manteniment definitiu en el text de l’acord de Cancún de l’esmena catalana que reconeix el paper dels governs sub-nacionals i locals (paràgraf  7 document final AWG-LCA). Ha estat una tasca de tres anys amb la col·laboració dels governs membres de la Xarxa de Governs regionals per al Desenvolupament Sostenible (NRG4SD) copresidida per Catalunya i The Climate Group, que ha donat fruits. Tot va a començar a Poznan (gràcies Kenty i Josep!) i hem treballat a Bonn, Barcelona i Copenhague perquè resistís. I ja és un fet. A més de molts altres esments als governs subnacionals.

Col·lateralment, un altre aspecte interessant: l’anunci realitzat per la Ministra espanyola de Medio Ambiente, rural y marino on va expressar la voluntat del govern espanyol de donar suport a la decisió unilateral de la UE de plantejar una reducció del 30% dels gasos amb efecte d’hivernacle l’any 2020 si  finalment així ho decideixen el Consell i el Parlament Europeus. Ja ens podem anar preparant, perquè crec que això serà una realitat abans que acabi el període de Kioto.

Resta encara un camí llarg per assolir un acord vinculant que incorpori compromisos suficients per assolir l’objectiu de limitació de l’escalfament de la temperatura mitjana de la terra en 2º abans de la finalització del primer període de cumpliment del protocol de Kioto al gener de 2013. Tanmateix, els acords assolits a Cancún llencen un clar missatge a la ciutadania i als mercats que la lluita per fer front al canvi climàtic és un procés complex, però que avança inexorablement, i que els instruments aprovats el fan possible centrar els esforços en la definició d’objectius compartits però diferenciats que apleguin a tots els principals emissors de gasos amb efecte d’hivernacle. Les eines estan disponibles i la voluntat política més aprop, en el marc d’un procés multilateral en el si de les Nacions Unides.

El document de l'acord (AWG-LCA) aqui
El document de l'acord de continuitat de kioto aqui
Tots els documents de Cancun a http://unfccc.int/2860.php

3 de desembre del 2010

Cancún (1): En quants temes cabdals es posa d'acord la comunitat internacional?

De moment les coses a Cancún no marxen bé. Així ha estat sempre a les COP (ho dic per les tres que he viscut en directe i per les que en Josep Garriga -que hi és i en porta 8- m'ha explicat. Tanmateix a Cancún no hi haurà cap èxit  rellevant en termes d'acords polítics i d'objectius. Malauradament ja ho sabíem. Podem tenir al final de la setmana vinent algun èxit tècnic de disseny dels instruments per desenvolupar l'arquitectura d'un futur acord. Sembla poc, però no ho és. Però està per veure si això, que sembla poc, serà cert al final: arquitectura del finançament, del REED+ (el programa de boscos, per dir-ho curt), la transferència tecnològica...

Val la pena seguir negociant la continuitat del Protocol de Kioto si ni els EUA no preveuen signar-lo i la Xina no preveu assumir algún compromís? Avui Japó ha dit que no el busquin. Aquesta, però no és la batalla de Cancún, caldrà esperar probablement a Rio 2012. Però la que batalla que si que es lliura a Mèxic, encara no està guanyada: 1) Qui i com es financia? 2) es poden tancar una arquitectura de l'acord sense fixar encara objectius? 3) El marc multilateral queda finiquitat definitivament?. A veure que passa. És rellevant.

En tot cas, crec que em de començar a treure'ns les mans del cap que ens vam posar a Copenhague per seguir treballant de baix a dalt. El canvi climàtic és un repte global però que cal atacar reduint-ne les causes a escala local. És un tema clau amb components econòmics, energètics, ambientals, de seguretat, de consum... i és precisament per això que costa més de posar-s'hi d'acord. Que és una qüestió cabdal que marcarà la política i l'economia del segle XXI ja no està en dubte. Que Europa ha pres una determinació per a incorporar el clima en el seu model de desenvolupament, tampoc. Per tant, per bé que el que passi a Cancún és extremament important -i ja en diré alguna altra cosa la setmana vienent- no ens podem quedar aturats esperant que la comunitat internacional ens ho resolgui. Hem de treballar des de casa, des de l'entitat, des de l'empresa, des de l'ajuntament, des del govern de Catalunya, des d'Europa.. i pressionar des de l'acció. La UE va per aquí, som europeus, nosaltres?

940 Centres de Catalunya a la Xarxa d'Escoles per la Sosteniblitat. El futur ja és aquí. Gràcies!

El programa Escoles Verdes de la Generalitat de Catalunya compta amb més de 600 centres. L'Agenda 21 Escolar de Barcelona amb més de 250. Molts d'altres municipis han creat xarxes escolars, en total 940 Centres de Catalunya (més d'un 20% del total). I tots s'han unit a la Xarxa d'Escoles per la Sostenibilitat de Catalunya. Tres objectius: sostenibilitat al currículum; sostenibilitat a la gestió del centre; implicació amb l'entorn. Fa uns anys parlava de pluja fina, ara ja es pot parlar de bola de neu. Una nova ciutadania informada, crítica i activa, amb nous valors i hàbits. Gràcies a totes i tots els que ho heu fet, ho feu i continuareu fent possible. Un futur millor està en construcció. No és que no estiguem sols, és que som molts!


Fantàstic i emocionant el lipdub de l'escola Isabel Besora:

Lipdub escola verda Isabel Besora de Reus