Quan estic deprimit
m’animo rellegint H.D. Thoureau. Si, mira, d’altres veuen un
partit del Barça, a mi se’m passen el mals així,
cadascú té les seves dèries. H.D. Thoureau va
dir coses tan sensates i sàvies que anarquistes, liberals i ecologistes se’l
disputen com a inspirador seminal de les seves respectives ideologies i, tot i així, ha acabat formant part del panteó d’herois nordamericans -l'únic sense fusell, em penso. La seva obra iniciàtica Walden hauria de ser lectura obligada
a les escoles, però vol temps. En canvi, una lectura energitzant i ràpida molt
recomanable és Civil
desobedience inspiradora de Gandhi i Luther King.
La desobediència
civil, sigui col·lectiva sigui individual, és una reacció absolutament
legítima. Com diu Thoreau i el parafrasejà Gandhi, quan una llei és injusta és
lícit incomplir-la. Ara, s’ha d’estar disposat –i preparat- per assumir-ne les
conseqüències.
La desobediència
civil no violenta és un instrument immillorable per fer front a les injustícies
i els mals governs. Però si s’observa què han fet els homes i dones inspirats
per Thoureau, ja es veu que cal tenir present tres condicions mínimes perquè
sigui efectiva:
a) Ha de ser inspirada per un
objectiu de llarg abast definit al principi com a únic destí possible i cal
plantejar accions directes sobre aspectes molt concrets, comprensibles i compartibles
per la majoria –activament o passivament.
b) Cal sumar un
número suficient de persones amb diferent grau d’implicació. No cal que sigui
una majoria, però si fornir de musculatura quantitativa mínima i un grup petit
de persones disposades a tot;
c) Està totalment
vinculada a la persistència pacient.
Si falla algun
d’aquests tres punts, és foc d’encenalls. Un més.
Objectiu a llarg
termini i acció sobre una qüestió concreta
Els dos moviments
civils de resistència activa no violenta més exitosos es remunten la primera
meitat del segle XX. El més sonat, per descomptat, és el procés d’independència
de l’Índia. L’objectiu era un: la independència. Una de les accions seminals:
la Marxa de la Sal. Quan Gandhi va decidir impulsar-la, els capitosts del
moviment ho van trobar una bajanada. Gandhi pensava que un element d’ús
quotidià podia tenir més ressò a totes les classes socials que una demanda
abstracta de més drets polítics. Altrament, el monopoli britànic sobre el
comerç de la sal era una qüestió tan evident d’abús colonial que afectava a tots els ciutadans i no oferia matisos.
El segon procés,
prou conegut, és la lluita dels drets civils de la comunitat afroamericana als Estats Units. Pretén
abolir la discriminació racial com a horitzó i comença amb una campanya de boicot contra la
segregació als autobusos d’una companyia denunciada per Rosa Parks.
Més modestes, però
interessants d’analitzar, dues experiències recents de resistència civil a
Catalunya, que també tenen objectius a llarg termini –antimilitarisme, l’un i
accés als recursos bàsics, l’altre- i se centren en un aspecte ben concret:
l’abolició del servei militar als ’80, i la racionalització del rebut de
l’aigua als ´90 a l’àrea metropolitana de Barcelona.
Sumar adhesions
amb diferents graus d’implicació
El primer moviment
per acabar amb la segregació als autobusos va aplegar unes 17.000 persones, deu
anys després, la Marxa de Washington pels drets civils promoguda per Martin Luther
King va aplegar 400.000 persones.
La campanya per
l’abolició del servei militar a Espanya va esclatar definitivament amb la
insubmissió de 57 persones alhora, fins
arribar a la declaració de 20.000 objectors de consciència que vam col·lapsar
el sistema. Al 1991 hi havia 4.000 insubmisos, 300 a la presó.
La “guerra de
l’aigua” metropolitana va arribar a implicar 196 associacions de veïns, va aplegar 80.000 famílies, 8.000 de les quals
van exercir la insubmissió fiscal la qual, tot i que la nova llei de l’aigua
que va aprovar el Parlament va preveure mesures específiques per atenuar-ne els
efectes, van haver de retornar part del deute acumulat.
No cal molta gent,
però si la gent suficient. I un grup amb voluntat d’assumir les conseqüències,
normalment no gaire agradables, fins al final. També cal organització en xarxa
– espais, advocats, diners, suport tècnic...- i que ningú s’apropiï de la lluita,
que és civil.
Persistència
fiable
L’assumpció de la
resistència civil com a estratègia política a la Índia, va començar a l’any
1921. La Marxa
de la Sal va
arribar a Dondi, a la costa, el 1930. La independència de l'Índia es va proclamar el 1947. Vint-i-cinc
anys de persistència.
La campanya de
boicot a la Montgomery Bus Company per la segregació va començar el 1952, la
marxa de Washington va tenir lloc el 1963. La “Civil Rights Act” es va aprovar
al Congrés americà, el 1964. Dotze anys després.
Pepe Beúnza, veí de
Caldes de Montbui, va ser el primer insubmmís l’any 1971. El Moviment d’Objecció
de Consciència es funda el 1977. L’acte d’insubmmissió col·lectiva és el 1989. L’abolició
del servei militar obligatori, el 2000. Onze anys després de l’acció
col·lectiva.
La presentació de
12 punts a resoldre i la negativa a pagar els impostos del rebut de l’aigua a l’Àrea
Metropolitana de Barcelona va ser al 1992. El rebut es va modificar i es
va promulgar una nova llei de l’aigua entre el 2000 i el 2002. Deu anys.
La resistència
passiva és una qüestió de determinació i persistència en el temps. Calen
objectius a llarg termini i paciència.
#novullpagar
La campanya d’insubmissió
al pagament dels peatges acompleix només mitja condició de les tres per
esdevenir un autèntic procés de resistència civil: és una qüestió molt concreta
que genera adhesió. Em temo, però, que només això. La finalitat de l’acció és
l’acció en ella mateixa. No té objectius a llarg termini més enllà de deixar de pagar.
Altrament, és ben fàcil
de contrarrestar, perquè el greuge és l’absència de peatges a d’altres llocs,
no pas l’existència de peatges a Catalunya. Personalment, em semblen un
instrument interessant, que caldria utilitzar i gestionar millor per fer-lo més
justos, incorporant objectius socials, ambientals i de millor funcionament del
servei, així com pel finançament de mitjans de transport col·lectius. Però això
ja son figues d’un altre paner. En tot cas, no vull pagar per no pagar... no és
un objectiu a llarg termini. Ni es veu una voluntat de persistència a proba de
bombes, no.
Front de resistència
civil
Les condicions
socials i polítiques per la insubmissió hi són. Ara, això si, cal molta
generositat per compartir un objectiu prou ampli per a poder obtenir suport
des de perspectives i orientacions diverses. Mentre l’objectiu sigui arribar un
dia a ser Trending Tòpic al Twitter o penjar un vídeo xulo al You Tube, no anem
enlloc. I alguns ja comencem a estar
igual de farts que ens prenguin el pèl com de tirar la pòlvora en salves i batre l’empedrat.
–ai, perdo #batrelempedrat.
Tal com estem, potser
si que té sentit simplement la resistència mateixa. només per recordar que la
ciutadania és el subjecte de la política i l’economia, no pas un espectador
passiu que tria administradors que ja no fan el que pensen –ni acompleixen els
principis bàsics i els programes que presenten a les eleccions- Per recordar que el subjecte de la democràcia és la ciutadania. Però només si estéssim disposats a més i a sumar esforços per tocar os.
Enllaços
Article
d’Enric Prat sobre el moviment per la pau a Catalunya i una crònica
històrica del procés per l'abolició del servei militar obligatori a Espanya del MOC-Sevilla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada