Codi de seguiment google analitics

7 de maig de 2012

Desobediència civil i persistència




Quan estic deprimit m’animo rellegint H.D. Thoureau. Si, mira, d’altres veuen un partit del Barça, a mi se’m passen el mals així, cadascú té les seves dèries. H.D. Thoureau va dir coses tan sensates i sàvies que anarquistes, liberals i ecologistes se’l disputen com a inspirador seminal de les seves respectives ideologies i, tot i així, ha acabat formant part del panteó d’herois nordamericans -l'únic sense fusell, em penso. La seva obra iniciàtica  Walden hauria de ser lectura obligada a les escoles, però vol temps. En canvi, una lectura energitzant i ràpida molt recomanable és Civil desobedience inspiradora de Gandhi i Luther King.

La desobediència civil, sigui col·lectiva sigui individual, és una reacció absolutament legítima. Com diu Thoreau i el parafrasejà Gandhi, quan una llei és injusta és lícit incomplir-la. Ara, s’ha d’estar disposat –i preparat- per assumir-ne les conseqüències.

La desobediència civil no violenta és un instrument immillorable per fer front a les injustícies i els mals governs. Però si s’observa què han fet els homes i dones inspirats per Thoureau, ja es veu que cal tenir present tres condicions mínimes perquè sigui efectiva:

a) Ha de ser inspirada per un objectiu de llarg abast definit al principi com a únic destí possible i cal plantejar accions directes sobre aspectes molt concrets, comprensibles i compartibles per la majoria –activament o passivament.

b) Cal sumar un número suficient de persones amb diferent grau d’implicació. No cal que sigui una majoria, però si fornir de musculatura quantitativa mínima i un grup petit de persones disposades a tot;

c) Està totalment vinculada a la persistència pacient.

Si falla algun d’aquests tres punts, és foc d’encenalls. Un més.


Objectiu a llarg termini i acció sobre una qüestió concreta

Els dos moviments civils de resistència activa no violenta més exitosos es remunten la primera meitat del segle XX. El més sonat, per descomptat, és el procés d’independència de l’Índia. L’objectiu era un: la independència. Una de les accions seminals: la Marxa de la Sal. Quan Gandhi va decidir impulsar-la, els capitosts del moviment ho van trobar una bajanada. Gandhi pensava que un element d’ús quotidià podia tenir més ressò a totes les classes socials que una demanda abstracta de més drets polítics. Altrament, el monopoli britànic sobre el comerç de la sal era una qüestió tan evident d’abús colonial que afectava a tots els ciutadans i no oferia matisos.

El segon procés, prou conegut, és la lluita dels drets civils de la comunitat afroamericana als Estats Units. Pretén abolir la discriminació racial com a horitzó i comença amb una campanya de boicot contra la segregació als autobusos d’una companyia denunciada per Rosa Parks. 

Més modestes, però interessants d’analitzar, dues experiències recents de resistència civil a Catalunya, que també tenen objectius a llarg termini –antimilitarisme, l’un i accés als recursos bàsics, l’altre- i se centren en un aspecte ben concret: l’abolició del servei militar als ’80, i la racionalització del rebut de l’aigua als ´90 a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Sumar adhesions amb diferents graus d’implicació

La Marxa de la Sal, el 1930, va aplegar 100.000 indis. Molts d’altres van donar suport comerciant amb el producte prohibit. 80.000 persones, incloent Gandhi, van anar a la presó. No molta gent, tenint en compte que la població índia devia ser d’uns 600 milions de persones llavors. Però suficient per obtenir ressò i adhesió.

El primer moviment per acabar amb la segregació als autobusos va aplegar unes 17.000 persones, deu anys després, la Marxa de Washington pels drets civils promoguda per Martin Luther King va aplegar 400.000 persones.

La campanya per l’abolició del servei militar a Espanya va esclatar definitivament amb la insubmissió de 57 persones alhora,  fins arribar a la declaració de 20.000 objectors de consciència que vam col·lapsar el sistema. Al 1991 hi havia 4.000 insubmisos, 300 a la presó.

La “guerra de l’aigua” metropolitana va arribar a implicar 196 associacions de veïns,  va aplegar 80.000 famílies, 8.000 de les quals van exercir la insubmissió fiscal la qual, tot i que la nova llei de l’aigua que va aprovar el Parlament va preveure mesures específiques per atenuar-ne els efectes, van haver de retornar part del deute acumulat.

No cal molta gent, però si la gent suficient. I un grup amb voluntat d’assumir les conseqüències, normalment no gaire agradables, fins al final. També cal organització en xarxa – espais, advocats, diners, suport tècnic...- i que ningú s’apropiï de la lluita, que és civil.


Persistència fiable

L’assumpció de la resistència civil com a estratègia política a la Índia, va començar a l’any 1921. La Marxa de la Sal va arribar a Dondi, a la costa, el 1930. La independència de l'Índia es va proclamar el 1947. Vint-i-cinc anys de persistència.

La campanya de boicot a la Montgomery Bus Company per la segregació va començar el 1952, la marxa de Washington va tenir lloc el 1963. La “Civil Rights Act” es va aprovar al Congrés americà, el 1964. Dotze anys després.

Pepe Beúnza, veí de Caldes de Montbui, va ser el primer insubmmís l’any 1971. El Moviment d’Objecció de Consciència es funda el 1977. L’acte d’insubmmissió col·lectiva és el 1989. L’abolició del servei militar obligatori, el 2000. Onze anys després de l’acció col·lectiva.

La presentació de 12 punts a resoldre i la negativa a pagar els impostos del rebut de l’aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona va ser al 1992. El rebut es va modificar i es va promulgar una nova llei de l’aigua entre el 2000 i el 2002. Deu anys.

La resistència passiva és una qüestió de determinació i persistència en el temps. Calen objectius a llarg termini i paciència.


#novullpagar

La campanya d’insubmissió al pagament dels peatges acompleix només mitja condició de les tres per esdevenir un autèntic procés de resistència civil: és una qüestió molt concreta que genera adhesió. Em temo, però, que només això. La finalitat de l’acció és l’acció en ella mateixa. No té objectius a llarg termini més enllà de deixar de pagar.  

Altrament, és ben fàcil de contrarrestar, perquè el greuge és l’absència de peatges a d’altres llocs, no pas l’existència de peatges a Catalunya. Personalment, em semblen un instrument interessant, que caldria utilitzar i gestionar millor per fer-lo més justos, incorporant objectius socials, ambientals i de millor funcionament del servei, així com pel finançament de mitjans de transport col·lectius. Però això ja son figues d’un altre paner. En tot cas, no vull pagar per no pagar... no és un objectiu a llarg termini. Ni es veu una voluntat de persistència a proba de bombes, no.

Front de resistència civil

Les condicions socials i polítiques per la insubmissió hi són. Ara, això si, cal molta generositat per compartir un objectiu prou ampli per a poder obtenir suport des de perspectives i orientacions diverses. Mentre l’objectiu sigui arribar un dia a ser Trending Tòpic al Twitter o penjar un vídeo xulo al You Tube, no anem enlloc. I alguns ja comencem a estar igual de farts que ens prenguin el pèl com de tirar la pòlvora en salves i batre l’empedrat. –ai, perdo #batrelempedrat.

Tal com estem, potser si que té sentit simplement la resistència mateixa. només per recordar que la ciutadania és el subjecte de la política i l’economia, no pas un espectador passiu que tria administradors que ja no fan el que pensen –ni acompleixen els principis bàsics i els programes que presenten a les eleccions- Per recordar que el subjecte de la democràcia és la ciutadania. Però només si estéssim disposats a més i a sumar esforços per tocar os.

Enllaços


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada