Codi de seguiment google analitics

27 de gener del 2014

La insuportable impunitat dels bàrbars (Diari Ara 14/11/13)

 
El 2010 un terrible accident petrolier al golf de Mèxic va produir un vessament de gran magnitud. Només dos anys després British Petroleum es va declarar culpable i va acceptar pagar 1.256 milions de dòlars en multes penals, 2.394 milions de dòlars a la Fundació Nacional de Pesca i Vida Silvestre i 350 milions a l'Acadèmia Nacional de Ciències, i penes de presó per a tres responsables de l'empresa. L'estat encara demana 21.000 milions de dòlars més per raó de la llei d'aigües. El director general de BP per als Estats Units, així com la directora del Servei de Mines de l'estat, van dimitir.
 
Molts anys abans, el 19 de novembre del 2002, el petrolier Prestige , de la companyia Universal Maritime, s'enfonsava davant la costa gallega i vessava 63.000 tones de cru, afectava 2.900 km de costa i 1.177 platges. Milers de voluntaris es van desviure en un corrent de solidaritat sense precedents per netejar la costa i l'extracció del petroli romanent va costar uns 100 milions d'euros. Els danys ambientals són immensos. La fiscalia demanava 5.000 milions per responsabilitat civil. L'asseguradora de la naviera n'ha pagat 22. Veuen la diferència?
 
I vet aquí que la justícia espanyola ha trigat 10 anys a iniciar el judici, i, després de 89 sessions, 400 hores i 204 declaracions, ha arribat a la conclusió que no hi ha ni culpables ni responsables subsidiaris. Pel camí, el responsable polític de llavors és president del govern amb majoria absoluta i no hi ha hagut cap dimissió ni cap assumpció de culpabilitat. El terrible vessament de Boliden a Doñana va acabar igual.
 
El medi natural i els recursos (l'aigua, l'aire, el sòl...) són el nostre patrimoni col·lectiu. Són el nostre capital i el dels nostre fills i néts. Tothom té dret a desenvolupar l'activitat econòmica que li plagui, però no podem tolerar que cap ni una sigui a costa de malmetre aquest patrimoni col·lectiu. Amb aquest grau d'impunitat i d'ineficàcia, ¿qui se sent concernit? El problema és nostre mentre no exigim responsabilitats.
 
Per a aquells a qui l'apel·lació a l'ètica i el bé comú no els faci fred ni calor, es pot dir d'una altra manera: l'aire net, la biodiversitat esponerosa, les platges vives, són els nostres actius, el nostre capital. Si algú, per malapraxi o per accident, el posa en risc o el minva, ha de ser plenament responsable de restablir el seu valor original. Les lleis ambientals estan fetes primer per avaluar si una activitat o un projecte estan dissenyats amb prou criteri. I, després, per assegurar que, si les coses van mal dades, qui en té la responsabilitat hi faci front. 
 
Mentre Universal Maritime queda impune, el restabliment del nostre capital el fem amb diners públics -i, com que no en tenim, veiem com, simplement, no el restaurem-. Vivim en un país on un polític diu feliçment que no és capaç de garantir llocs de treball alhora que es compleixen els mínims per no malmetre l'ambient. En un país on s'aplica laxament la legislació de soroll als sorollosos i, en canvi, podríem arribar a tancar una pianista set anys a la presó. Una societat que permet aquests plantejaments és una societat anestesiada. Un record a tots els voluntaris que, sense pensar-s'ho, van anar a recollir chapapote a les costes gallegues. Avui estan més orfes.
 
Frederic Ximeno
Publicat al Diari Ara el novembre de 2013

18 de gener del 2014

Municipalies, la reforma territorial inajornable (Diari Ara, 08/2013)

Per travessar Catalunya en línia recta, la Via Catalana va passar per 86 municipis. El 9% del total dels nostres 947 ens locals. Toquen a 34 km2 per alcalde. Només 130 tenen més de 10.000 habitants. El 50% del territori català està administrat per municipis amb menys de 500 habitants. No anem bé. Els municipis han estat, són i seran un instrument imprescindible per a la gestió, l'administració i la millora de la qualitat de vida de la ciutadania. També són el referent últim de pertinença al lloc. Però precisament per això ha de ser eficient. I no ho és, a hores d'ara. Cal una reforma a fons de les competències, les finances i l'organització locals.
La gran fragmentació municipal del Principat no és una singularitat europea. El que ens fa singulars és no haver-hi posat remei en els darrers trenta anys. Britànics, alemanys i belgues van fer una reforma pel broc gros abans dels anys 70, a través de fusions obligatòries. Els grecs van fer el mateix el 2007. El geògraf Robert Casadevall -recomano llegir les seves anàlisis- m'ha posat sobre la pista de com s'ho han fet els francesos. Després d'alguns intents fallits, el 1992 la llei de l'administració territorial crea dues noves figures de cooperació municipal: la comunitat municipal i la comunitat de ciutats. Els municipis trien a quina es volen unir i quines competències transfereixen. Els ens públics de cooperació municipal exerceixen en exclusiva les competències transferides i tenen fiscalitat pròpia. Cada municipi ha de participar només en una comunitat. L'agregació és obligatòria, per bé que amb qui, com i de què s'ocupa ho decideix cada ajuntament. El resultat ha estat que, en 20 anys, 34.774 ens municipals s'han unit en 2.611 comunitats. Ningú perd identitat, ni alcalde, i millora l'eficiència.
Rajoy, com va fer Berlusconi fa un parell d'anys, prova de fer una reforma tova, d'aspectes irrellevants, sense cap lògica. La resposta, però, no pot ser "Doncs aquí no ho aplicarem", i llestos. Esclar que es tracta d'una qüestió espinosa (quina reforma no ho és?) perquè toca una parcel·la de poder molt significativa al nostre país, perquè afecta emocionalment les persones. Per això no s'ha fet, però això no vol dir que no sigui inajornable.
La reforma territorial culminada el 1936 després dels treballs de la Ponència d'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, pilotada per Pau Vila i promoguda per l'honorable conseller Ventura Gasol -i culminada per l'honorable conseller Josep Tarradellas-, va definir les comarques, però no va entrar en la reforma municipal. És interessant constatar que en l'enquesta realitzada llavors per la Ponència, van sortir inicialment 109 centres i 87 mercats. Als membres de la Ponència els van semblar massa com a ens comarcals i en van fer agrupacions. Però no van plantejar una reforma municipal. I així estem des de llavors.
L'any 1980 en Lluís Casassas i en Joaquim Clusa van analitzar els problemes de la fragmentació municipal. Trenta anys després segueixen tots vigents (i alguns agreujats): petitesa excessiva de la majoria d'ajuntaments; desigualtat fiscal per la localització de l'activitat econòmica; insuficiència de recursos; insuficiència d'autonomia; baix potencial demogràfic per garantir un aparell tècnic i administratiu o alt cost per tenir-lo; por al centralisme de les grans ciutats; canvis en el sentit popular i tradicional de comarca/municipi pels nous moviments residència-treball i residència-lleure; evolució d'àrees metropolitanes sense administració cooperativa; tendències centrípetes pel creixement urbà, i tendències centrífugues per contrarestar-les...
Casassas i Clusa proposaven la creació de municipalies. Els sortien 127 ens supralocals més les àrees metropolitanes de Barcelona i el Camp de Tarragona. Una estructura lògica i sensata. Un fil que ningú s'ha dignat a estirar. L'efímer honorable conseller Duran i Lleida va tenir la bona pensada d'encarregar l'Informe Roca ara fa 12 anys. Un informe molt poc rupturista que plantejava integrar alguns municipis i poca cosa més. Dorm als calaixos. Els consellers Puigcercós i Ausàs van promoure la llei de vegueries, però ni un mot sobre els municipis.
Sembla que hi ha un alt consens en la necessitat de fer una reforma i també hi ha el mateix grau de consens que ningú s'hi posi. Doncs no pot ser. Hem de fer-ho a partir d'un debat serè i urgent. Qui signa és un municipalista convençut que ho ha demostrat amb fets i projectes durant molts anys i, precisament per això, crec que fem tard.