Codi de seguiment google analitics

25 de juny del 2012

EuroDelta (Diari Ara 18/03/2012)


Eurodelta

Fa uns dies vaig sentir amb perplexitat com una breu descripció del projecte Eurovegas en un informatiu televisiu concloïa així: "un projecte previst en aquests terrenys propers a l'aeroport", mentre mostrava imatges agràries indeterminades. Ens semblaria del tot absurd, fora de lloc i d'una gran manca de coneixement si algú fes referència, posem per cas, a la Casa de l'Ardiaca de Barcelona com "aquell edifici a la vora d'un temple religiós grandot". Sortiria a l' APM ? Segur. Per contra, menystenir un àmbit estratègic de primer ordre és peccata minuta , o ni això.
El delta del Llobregat no és qualsevol cosa. Ha estat un servidor fidel durant segles per proveir la ciutat d'aigua i aliments, per a la industrialització, per a la conservació d'espais oberts a la vora de la densa àrea metropolitana de Barcelona.
Els serveis ambientals que forneix a una de les principals conurbacions urbanes d'Europa són fonamentals. El més evident, l'aigua. La conca del Llobregat rep, de mitjana, uns 3.200 hm3/any en forma de precipitació. El cabal de la desembocadura del riu es de 530 hm3/any. Ja es veu que la conca, sobretot els àmbits fluvials, són una esponja. Una part significativa de l'aigua infiltrada s'acumula a l'aqüífer del delta, un reservori subterrani de 100 hm3. Hi ha 700 pous en funcionament que extreuen uns 50 hm3/any, que serveixen sobretot per fornir d'aigua la indústria i el consum urbà.
La sobreexplotació, l'abocament de residus i el creixement periurbà l'havien posat al caire de l'abisme. Durant els darrers vint-i-cinc anys els industrials, els pagesos, les administracions públiques i els proveïdors d'aigua han treballat coordinadament i pacientment. Racionalitzant l'explotació, contenint l'avanç de la falca salina, creant el Parc Agrari, conservant els retalls dels espais naturals, recuperant el front litoral. Seny i inversió en un espai de valor estratègic incalculable en un entorn mediterrani.
De les 90.000 ha de la plana deltaica en restaven unes 4.300 de terres llaurades l'any 1962, un 5% del total. El Pla General Metropolità proposava normativament la preservació d'un 3%. Les ampliacions del port i l'aeroport i altres modificacions del pla des dels anys 80 fins avui, han fet que restin menys de 1.800 ha de terres llaurades, un 2% del total. La resta, espais ocupats pel teixit urbà i industrial del Baix Llobregat i els dos principals equipaments de connexió de Catalunya amb el món per aire i per mar.
En 100 anys hem reblit un territori estratègic. ¿No serem capaços ni de mantenir una minimíssima part de terres fèrtils i productives que forneixen Mercabarna i MercaVallès de productes d'horta de proximitat? Ara que, com que només són "uns terrenys propers a l'aeroport"... Insòlit.
Captar inversions internacionals per a Catalunya és crucial en aquest moment. Ara bé, sorprèn que optem per les estratègies del sud en comptes de les del nord. ¿Que no n'hem tingut prou? Potser que ens situéssim al mercat internacional amb un projecte de país sòlid i atractiu per a la innovació, que millorés la nostra resiliència ambiental i econòmica. Ara, entenc que no serà possible sense un canvi cultural profund que ens porti a valorar el nostre capital agronatural, els serveis ecosistèmics i la urgència d'un canvi de paradigma productiu.
Si tinguéssim clar que tenim un Eurodelta de primer nivell, del qual hem tret més suc del que ens corresponia, potser a ningú se li acudiria plantejar la transformació del darrer reducte agrari del Baix Llobregat, que ens hem polit en un parell de generacions.
Potser també caldrà que algun dia tots aquells ciutadans, professionals, empresaris, administradors públics i polítics que fa vint-i-cinc anys que treballen per recuperar i racionalitzar aquest àmbit -i d'altres- amb voluntat projectativa, amb tensions i diferències, però amb una línia comuna, obrin la boca per exigir un projecte de país compartit i sostenible en el temps.

22 de juny del 2012

Los otros decepcionados de #RioMas20

(traducción al castellano de mi articulo de hoy en el Diari Ara (original en catalán aquí)


En otras circunstancias, el segundo día de la Cumbre de la Tierra sería un día de carreras, reuniones y negociaciones de último momento. No ha sido así. En el pabellón exclusivo de las delegaciones oficiales, donde el ministro Arias Cañete nos ha dado su punto de vista, no ha habido prisas. La única fecha clara es el 2015, es necesario redefinir los Objetivos del Milenio e integrarlos con otros nuevos de desarrollo sostenible. Una oportunidad para poner cifras a la declaración genérica de Río +20. La gente ya está trabajando en ello.No nos equivoquemos, una cumbre sin acuerdo era deseada por muchos que no están aquí o que están para defender intereses particulares, para los que la equidad y la supervivencia a largo plazo no tienen ningún interés. Los que están haciendo el agosto con la prima de riesgo, moviendo capitales y viviendo de subsidios obsoletos. Han ganado tiempo, pero no han ganado una batalla que tienen perdida.Río +20 permite seguir avanzando en el camino emprendido en Estocolmo en los años 70. No saltamos, pero no retrocedemos ni un palmo. Victoria pírrica, ciertamente, pero no derrota. Por otra parte, la corriente profunda a escala local, subnacional y social está consolidada, por eso salen tantas veces citados en la declaración. Hoy, mientras los negociadores no tienen trabajo, el Consejo Internacional de Gobiernos Locales lanza una iniciativa muy ambiciosa para impulsar las ciudades resilientes y eficientes. Lo ha hecho también el C-40, una asociación de grandes ciudades presidida por el alcalde de Nueva York. Los partenariados público-privados exploran vías para desarrollar proyectos, los gobiernos subnacionales acuerdan actuaciones con el Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente (PNUMA). Me complace constatar que Barcelona y Cataluña siguen siendo miembros activos de estas iniciativas, manteniendo una línea de acción de país.El presidente de Corea del Sur decía en el plenario que ya le estaba bien el acuerdo, pero que su país había decidido que el modelo de desarrollo se basaba en la economía verde y de bajas emisiones de carbono. Y que les está yendo muy bien. Los que salgan de Río pensando que saldremos de la crisis con más ladrillo se vuelven a equivocar. Muchos de los que han firmado el acuerdo de mínimos de Río +20 están dispuestos a ir más allá. La Unión Europea es uno. Ahora que pedimos más Europa, no miremos sólo como van las finanzas, y veamos cómo nos alineamos con las políticas de crecimiento, que son verdes. ¿A quién decepciona más esta perspectiva?

20 de juny del 2012

Rio Mes 20. Tot esperant Godot

Ha començat la Cimera de Rio+20. Més de cent caps d'Estat i el peix està tot venut. La proposta de la presidència brasilera, que no estava disposada a deixar assumptes sense lligar i jugar-se un resultat incert sense acords, ha fet fortuna. El document és un bon informe tècnic que resumeix els principis bàsics del desenvolupament sostenible. Recull les sensibilitats dels diferents grups de la societat civil i reconeix la funció fonamental de governs locals i subnacionals. Està bé que tothom s'hi senti ben representat i que s'apunti un llenguatge comú. També la definició d'economia verda es precisa i es matisa. Si aquest document fos en un altre context, seria bo.

Ara, com a declaració per a reimpulsar i intensificar les polítiques de desenvolupament sostenible és molt, molt feble. És cert que és costum a les grans cites de Nacions Unides, deixar la feina per després. Pero els documents de Rio fa 20 anys, a més dels grans principis orientadors, també es van signar convencions per poder treballar després. Aquí no. La ampliació de funcions de l'ECOSOC (el Consell Económic i Social, germà pobre del Consell de Seguretat) és interessant, segons com es faci. El reforç del PNUMA bé, pero segons com es financii. La definició d'Objectius de Desenvolupament Sostenible conjuntament amb els Objectius del Milenni, va. Pero al costat, s'acorda que cada estat pot fixar les seves línes d'acció i que els estats no prenguin mesures unilaterals. El sistema de Nacions Unides es blinda, pero no se sap ben bé per a fer què.

Ara, després de viure d'aprop el desenllaç de Copenhague, on em va semblar imprudent deixar un document tan obert perquè en un parell de dies, els caps d'estat tanquéssiu un acord, avui també em sembla imprudent deixar un document tancat on només han d'estampar-hi la signatura. Necessitarien mitja hora, o es podria fer per internet.

Ara per ara, si no canvia res com sembla, la ciutadania mundial està fent de Vladimr i Estragon, preguntant si vindrà Godot a 100 Pozzos assegurant que "avui no, però demà segur que sí'. Si no l'heu llegida o vista, arribeu-vos a aquesta tragicomedia de Beckett. Pur teatre de l'absurd. Com és absurd una trobada de caps d'estat de tres dies per no debatre res.

Com escribia dilluns al Diari Ara, probablement són els signes dels temps. El món potencialment multipolar es vigila d'aprop i ningú vol tenir condicionants. El problema és que vivim en un entorn biofísic que mostra signes d'esgotament. Ja no es tracta d'una visió postmaterialista o romàntica d'aquells que ja han assolit un bon nivell raonable de desenvolupament. Ja no. Es tracta de recursos sobrexplotats i externalitats negatives a gran escala que posen en risc a tots i cadascun de nosaltres. Sembla, pero, que triomfa el campi qui pugui.

Sort que ja hi ha gent que ha tornat cap a casa a seguir treballant a teixir aliances, oi Llorenç? Certament no és un èxit, pero els resultats de Rio només fan que esperonar-nos per seguir treballant, sabent que la paràlisi i el bloqueig dels estats i, sobretot, del lideratge internacional no ens fa retrocedir. A Rio+20 no hi ha retrocés, aquest és l'èxit? Potser l'èxit rau en les aliances construïdes i en la gent que, amb no res a les mans, es posarà ja està treballant. N'hi ha molts aquí a Rio. Més a casa seva.

11 de juny del 2012

Una llei de canvi climàtic catalana. Molta feina per al segon tram de la legislatura!



Estic satisfet. L’HC Recoder ha comunicat en roda de premsa aquest matí que està preparant una llei de canvi climàtic per Catalunya. És l’evolució lògica i sensata dels processos iniciats al 2004 en el sector del mercat de drets d’emissions i el 2006 amb la creació de l’Oficina de Canvi Climàtic, la Comissió Interdepartamental i el Pla Marc de Mitigació i el Programa d’Acords Voluntaris. Molt bé. Seguir aquesta línia d’acció és una decisió lògica i sensata que honora al HC Recoder, que reconeix la feina feta i que l’ha continuada reimpulsant els acords voluntaris i amb el nou pla d’energia i canvi climàtic 2013-2020 (per bé que només parla del sector energètic que és el 70% de la feina, caldrà complementar-la amb els altres sectors) i el recent esborrany d’estratègia catalana d'adaptació canvi climàtic. També estic satisfet perquè l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic treballa a ple rendiment i el SMC ha aprofundit la regionalització d’escenaris climàtics, molt necessari.

Els objectius de la llei són plenament compartibles:

a)      Aclarir i fer més sòlid el marc competencial
b)      Establir nivells de referència propis per analitzar els esforços del país
c)      Coordinació amb el món local (que està treballant en l’àmbit del Pacte d’Alcaldes en silenci, però amb decisió)
d)      Reforçar el posicionament internacional de Catalunya (membre del Climate Group i co-presidència de la Xarxa de Governs Regionals pel Desenvolupament Sostenible des de 2009/10)
e)      Introducció d’incentius per facilitar actuacions de mitigació i adaptació
f)        Coordinació intersectorial
g)      Reforç del vincle entre mitigació i adaptació

He fet una consulta d’emergència per twitter i @carlescampuzano, @AlfredBosch i @HerreraJoan estan d’acord en promoure la llei al Parlament i @JTerradas diu que concertant objectius a una segona Convenció de Canvi Climàtic, se’n pot parlar.

Cal tenir en consideració que una llei s’aprova al Parlament. El Govern la impulsa, però aquest govern no té majoria al Parlament i l’haurà de bastir. Sembla que pot trobar suports ferms, però haurà de treballar per arribar a acords. Espero que també els tingui provinents de la societat civil. Amb mi ja s’hi pot comptar, si anem de debò.

L’Antonio Cerrillo (@acerrillo3) parla en el seu article d’urgència sobre un “repte” al govern espanyol en impulsar una llei catalana. Més aviat em sembla que l’HC Recoder repta a la seva coalició –que mai ha parlat d’una llei de canvi climàtic, ni en el programa electoral ni fora. Benvinguda sigui, espero que guanyi aquest pols, el país ho necessita.

Per fi ens posariem en línia amb Escòcia, Quebec, Califòrnia, Alemanya, Gran Bretanya, França... que ja tenen lleis pròpies i específiques. Una gran notícia i un magnífic senyal al mercat.

Tanmateix, una prevenció, que espero que s’esvaneixi els propers mesos. La llei no està feta ni pensada, s’inicien els treballs al 2012 per a tenir-la “en aquesta legislatura”. Ui! No perdem el temps, que la legislatura no sabem quan durarà. Queda poc temps per aprovar i posar en marca un Pla de l’Energia i el Canvi Climàtic de 800 planes sense prioritats –cosa que suggeria de fer el Sr. Bjorn Stigson (ex President del World Business Council for Sustainable Development, nou membre del CADS a preguntes de @XavierBosch a l’Agora), una estratègia d’adaptació al canvi climàtic que ara es comença a discutir, i una estratègia d’economia verda que es presenta al darrer i número de la revista Medi Ambient i Tecnologia i que encara no hem vist públicament. Molta feina a fer –i tota molt necessària. Que no sigui un bluff, si us plau, no ens el podem permetre.

7 de juny del 2012

Retallades Eficients (Diaria Ara 01/06/20012)


Retallades eficients

Retallades eficients XAVIER BERTRAL
La Universitat Rovira i Virgili ha estalviat 500.000 euros el 2011 amb mesures d'estalvi i eficiència energètica. Aquest estalvi ha permès contenir l'efecte de la retallada d'ingressos sobre el personal.
Discretament, sense escarafalls, la racionalització d'espais i dels consums energètics ha contingut la destrucció de llocs de treball i ha permès que resisteixi millor l'activitat docent i de recerca, raó de ser d'una universitat. Algunes de les mesures són tan revolucionàries i complexes com ara tancar vint dies del mes d'agost, o ajustar la temperatura de consigna a 26 graus del juny al setembre, o desconnectar els aires condicionats/calefacció del maig a l'octubre, o acudir a la subhasta diària d'electricitat. S'han estalviat 3,1 GWh, és a dir 392.000 euros, més dels previstos en el pla d'actuació econòmica. Ves per on.
Entretinguts amb primes de risc i actius bancaris tòxics ens hem instal·lat en una espiral d'inoperància que no ens porta enlloc. Ja hem superat de manera insuportable el límit de la destrucció de llocs de treball. Hem abordat la via de la reducció de salaris -no sé si racionalment i justament distribuïda-, i ho estem fent. Hem contingut la inversió i la contractació pública dràsticament. I seguim en recessió. Ja fa temps que hauríem d'haver abordat altres camins, i ara ja comença a ser incomprensible no fer-ho.
Els estalvis en eficiència energètica de la URV poden semblar poc al costat de la nova retallada anunciada de 1.500 milions d'euros. Però si faig notar que a Catalunya hi ha 3.554 equipaments culturals i 35.000 espais esportius, o que de tots els edificis de la Generalitat n'hi ha 300 amb un alt consum energètic, potser queda més clar que no estic parlant de la xocolata del lloro. Necessitem 3.000 actuacions com la de la universitat tarragonina. Amb un 10% dels equipaments que he citat, que no són tots els que hi ha, en tindríem prou.
Això sí, cal convocar nombrosíssimes voluntats i afrontar l'eficiència com a política central i concertada de país. Els britànics tenen un ministeri de l'Energia. A França, un ministeri d'Ecologia, que acaba de recuperar les competències sobre energia. Els alemanys compten amb una secretaria d'estat d'Energia dins el ministeri de Medi Ambient. Certament, el nom no fa la cosa, però només cal observar les polítiques i les inversions que estan abordant en aquesta línia aquests i altres països nord-europeus per fer-nos pujar els colors.
Si estenem les oportunitats de l'eficiència dels edificis públics als edificis privats, les oportunitats s'incrementen exponencialment. I no cal dir si ho prenem com un dels eixos centrals de les polítiques de mobilitat. Amb mesures ben senzilles com la intensificació de la implantació d'autobusos exprés faríem estalvis significatius en el transport.
Per a sorpresa d'alguns, a més, el sector empresarial i d'innovació en aquest àmbit és robust a Catalunya. Només cal fer un cop d'ull a les empreses i centres de recerca del Clúster de l'Eficiència Energètica de Catalunya.
Fa uns dies, el govern va posar a exposició pública el nou Pla de l'Energia i el Canvi Climàtic (PECAC) 2012-2020. M'agradaria parlar dels continguts, però encara m'estic llegint les 800 planes del pla i l'informe de sostenibilitat ambiental. Puc parlar, això sí, de com ha passat de desapercebut. Tenim encara uns trenta dies per dir-hi la nostra, ens convé fer-ho. Ens urgeix fer-ho.
És una evidència que hem d'estar ocupats i preocupats pel deute públic, el deute privat i la falta de crèdit, sobre els quals tenim instruments limitats d'intervenció. Aquesta preocupació, però, no ens pot distreure de l'obligació de trobar camins per a la recuperació sobre els quals tenim tots les eines a les nostres mans. És capital centrar el debat social i polític en l'eficiència. No només l'eficiència energètica, també l'organitzativa. Prenguem decisions sobre l'organització municipal, també. O sobre la millora de l'eficàcia dels serveis públics.
Que consti que no és una demanda només als nostres dirigents polítics, és una exigència que cal aplicar a tota la societat catalana. Si no plantegem alternatives viables -o no les difonem als mitjans- sembla que la solució de la recessió només sigui cosa de la senyora Merkel. I això potser tranquil·litza consciències i apaivaga la necessitat de rendiment de comptes, però és del tot fals. Per sort, hi ha gent treballant, molta. El cas de la URV no és una experiència aïllada. Només ens cal fixar-nos-hi, definir objectius ambiciosos i copiar les bones iniciatives. Fem més amb menys, sí: amb menys energia i menys consum, no amb menys qualitat.