Codi de seguiment google analitics

6 de desembre del 2013

Presoner 46664. Mandela, in memoriam.

El juny de 1988 Hollingsworth va aplegar una colla d'artistes (molts i molt bons) a Londres per un concert dedicat al 70è aniversari de Nelson Mandela empresonat feia 25 anys. Jo vaig ser un dels 600 milions de persones que vam veure el concert per televisió. Teníem notícies de l'aparheid i la lluita del Congrés Nacional, però jo, fins llavors, no vaig ser conscient del perfil, la persistència i el lideratge de Nelson Mandela. Realment, va aconseguir posar el focus a Sud Àfrica. 

Tres mesos després, al mateix escenari -Wembley- s'inciava una gira de concerts organtzada per Amnesty International per celebrar els 40 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. Human Rights Now! es deia la gira. Uns quants dels artistes que havien participat en el concert per Mandela, s’hi van sumar. El 10 de setembre de 1988, la gira va aterrar a Barcelona. Amb un Último de la Fila pletòric com a convidat local, Sting, Gabriel, Springsteen amb Clarence Clemons i la e-street Band, Josu N’Dour i Tracy Chapman ens van oferir  tres o quatre hores de bona música i reivindicació. Mandela, com a símbol de l’empresonament injust i la lluita per la igualtat va ser molt present en tot el concert. O així m’ho sembla ara. Recordo Peter Gabriel cantant “Biko” i 100.000 ànimes cridant el nom de Mandela.

Diuen que el gran concert de Londres va forçar a les autoritats de l’aparheid sudafricà a avançar l’alliberament de Mandela. Potser si. El cas és que l’11 de febrer de 1990, Mandela va ser alliberat a Robben Island, on havia passat 18 dels 27 anys que duia empresonat en una cel·la de 3x4 metres.

 Pocs mesos després de ser alliberat, el primer viatge de Mandela va ser a Barcelona. Vaig anar a escoltar-lo. No hi va haver recepció oficial. Un petit entarimat a la Plaça Sant Jaume, al lateral de l’Ajuntament amb Ferran. Mandela, acompanyat d’un grup de persones del Congrés Nacional va agrair el suport de la ciutat i va llançar el seu missatge de reconciliació. Érem poca gent, tot just 300 o 400 persones (no m’ho esperava). Va ser un regal sentir la veu tranquil·la i decidida d’aquell home gran que somreia i parlava interrompent-se amb càntics i balls, va ser realment emocionant. I voldria pensar que, per a aquell jove de 21 anys que l’escoltava, un moment de fonamentació d’idees. Servo el record de la impressió que em va causar la imatge del grup de deu o quinze persones que envoltant Mandela primer cantant Nkosi sikelel' iAfrika (tan bell i tan dens de vivències) i després baixant de l’escenari i encarant el carrer Ferran al ritme sincopat dels càntics  que havíem vist per la televisió a les manifestacions de Soweto.

Buscant alguna notícia d’aquella jornada, només he trobat aquesta entrada al blog de Vicent Partal. Al final, fa esment d’aquell dia, però m’ha interessat saber que ell va viure en directe l’alliberament de Mandela a Robben Island. Sovint et trobes un català en els moments claus de la Història!

Mandela tenia pressa. Creia en la llibertat i la justícia i  mirava endavant per construïr-la, convençut que la el passat només ofereixen obstacles per assolir-les. Mandela va ser persistent, tot i que van passar 27 anys, ell seguia tenint la mateixa pressa, perquè estava carregat de raons. Mandela va arribar a la conclusió que la lluita pacífica –després d’haver recolzat la lluita armada- era la via per l’alliberament dels pobles. Mandela va provar de comprendre els motius del seu adversari, la seva llengua, la seva lògica per a imposar el sentit comú amb el llenguatge de l’altre. Mandela, quan va tenir oportunitat, va provar d’esdevenir un líder bonhomiós però ferm, i un líder integrador que comptava amb la gent. No tinc dubtes, inspirador com pocs d’altres.

Descansi en pau.


imbonang 'umfowethu thina (we have not seen our brother)
Laph'ekhona (In the place where he is)
Laph'wafela khona (In the place where he died)

3 de desembre del 2013

La transició cap a les renovables (nuclear o renovables?)

L'energia nuclear té un gran avantatge: no es generen emissions de gasos amb efecte d'hivernacle durant la generació d'electricitat. És un avantatge prou significatiu per analitzar si es tracta d'una tecnologia per al futur, atès que hem de fer front al canvi climàtic. Malauradament, té massa inconvenients.
El primer és la seguretat. Des de l'accident de Txernòbil el 1985, el nombre de reactors actius ha crescut molt lentament. Se'n construeixen pocs i es van tancant els antics. Actualment n'hi ha 439. En els darrers quinze anys la capacitat instal·lada ha passat de 350 GW a 375 GW, poca cosa. Més de 300 reactors tenen més de 25 anys. El drama de Txernòbil fou determinant. És cert que just abans de l'accident de Fukushima hi va haver una certa revifada, sobretot pels plans xinesos. Però la Xina, Alemanya i França han aturat o ajornat els seus plans, i el Japó, una gran potència nuclear, planteja un redisseny radical de la seva política energètica. Lògic. Els efectes de l'accident, encara no resolt, duraran dècades. Els factors de risc són massa variats: tecnològics, errors humans, terrorisme, desastres naturals. Per no parlar de la ratlla prima entre els usos civils i els militars. La forta nuclearització de França (75% de la generació elèctrica) va començar per enriquir urani i esdevenir una potència militar. Els dubtes actuals sobre l'Iran tenen precedents.
El segon inconvenient és el preu i l'amortització. Una nova central nuclear costa uns 6.000 milions d'euros d'inversió i vuit anys de construcció, pel cap baix. Per això el 70% dels costos s'imputen durant 30 anys (40 des del 2004) a l'amortització de la inversió inicial (fetes fins ara amb fortes ajudes públiques). Mentre es construeix, esclar, no es genera electricitat. En deu anys a Espanya s'han instal·lat 20.000 MW eòlics, equivalents a cinc reactors nuclears. S'executen en menys d'un any, a molt més baix cost, entren en funcionament progressivament i l'amortització és de 15 a 25 anys. És cert que estem subvencionant les renovables, però l'energia nuclear sense l'avantatge que li concedeix el sistema tarifari espanyol i l'extensió progressiva de l'amortització tampoc mostra uns números gens brillants. La francesa Areva congela el seu pla d'inversió a la Gran Bretanya "perquè no pot assegurar els beneficis als seus accionistes", diu el director. Mentrestant, Enel, amb seu a la desnuclearitzada Itàlia (per referèndum), obté 900 milions d'euros de les centrals catalanes, espanyoles i eslovaques, la majoria de les quals han superat ja el període d'amortització i foren construïdes amb recursos públics.
El tercer gran inconvenient són els residus. Les centrals nuclears en actiu generen anualment unes 10.000 tones de residus altament radioactius. Contenen isòtops radioactius transurànics persistents com ara el Tecneci-99, amb un període de semidesintegració de 24.000 anys; el Iode-129 (15,7 milions d'anys), i el Neptuni-237 (dos milions d'anys). Em pots assegurar un lloc estanc per aquest període de temps? Mantenir-los a les piscines de les centrals és una mala solució. També ho és organitzar una rifa per decidir on han d'anar. Calen criteris tècnics molt acurats. En qualsevol cas, no sembla lògic apostar intensament per una tecnologia que genera aquests passius de tan llarga durada i perillositat per als éssers vius.
Per aquests motius, la molt nuclear Catalunya (el 50% de l'electricitat prové de tres centrals, dues a punt d'arribar als 30 anys) hauria d'abordar decididament el seu futur energètic, tal com proposa l'Agència Internacional de l'Energia, per la via de la intensificació radical de l'eficiència i l'impuls de les renovables. La biomassa (residus forestals, agraris i alguns no especials urbans) i el canvi de petroli per gas ens ajudarien a fer front a la transició. Respecte a les nuclears, primer caldria fixar data de tancament. Després, trobar un lloc adient per al dipòsit definitiu dels residus. Finalment, els ingressos de les centrals ja amortitzades haurien de servir per finançar aquest canvi i la dinamització econòmica dels municipis nuclears, com apuntava l'economista Josep Garriga en el seu Pla Pont del 2006. Mentre en parlem, ja estem fent tard.
Frederic Ximeno. Biòleg i consultor ambiental (publicat al Diari Ara a l'agost de 2013)

27 de setembre del 2013

No tenim excusa. 5è Informe del Grup d'Intergovernamental d'Experts del Canvi Climàtic (IPPC).




Avui divendres 27 de setembre s'ha aprovat definitivament la primera part (bases físiques) del 5è informe del GIECC (Grup Intergovernamental d'Experts del Canvi Climàtic, IPCC en anglès). l'IPCC aplega un gran nombre de científics d'arreu del món i s'estructura en quatre grups de treball:
  • El Grup de Treball 1 avalua els aspectes científics del sistema climàtic i el canvi climàtic
  • El Grup de Treball 2 avalua la vulnerabilitat dels sistemes naturals i socials al canvi climàtic i les conseqüències positives i negatives del fenomen així com les opcions d'adaptar-s'hi.
  • El Grup de Treball 3 Avalua les opcions per limitar les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle
  • ·        Finalment, l'Equip Especial sobre inventaris nacionals de gasos amb efecte d'hivernacle s'encarrega del programa específic per millorar i harmonitzar les metodologies de càlcul.

Avui s’han presentat les conclusions del primer grup de treball que exposa les bases científiques del canvi climàtic i la resta ho faran en diferents moments fins a finals de 2014. L'informe es realitza integrant la informació científico-tècnica que es produeix al món, grups específics per a cada capítol la integren i discuteixen i, finalment, en una reunió plenària amb científics de tot el món es consensua el redactat final. El Resum Executiu es discuteix línia per línia. Avui s'ha aprovat.
El Primer Informe va ser emès l'any 1990, el segon al 1995, el Tercer el 2001 i el Quart el 2007. No fa pas quatre dies que es treballa, ja són 25 anys de feina.  Va ser en el Quart Informe on els científics van alertar amb una certesa del 90% que l'activitat humana és la responsable del canvi climàtic.  Aquest informe posa al dia la recerca -cada cop més intensa, més extensa i més fiable- feta en els darrers sis anys. Avui s’ha publicat el resum executiu (disponible aquí ) i dilluns l'informe complert de 2.000 planes. No tenim cap excusa per no actuar immediatament i intensament, i si no, jutgeu per vosaltres mateixos:


Principals conclusions del 5è informe del Grup de Treball 1- Bases de les Ciències Físiques sobre el canvi climàtic del GIECC (la traducció i tria és meva i ràpida, contrasteu amb l'original en anglès):

L'escalfament del sistema climàtic és INEQUÍVOC. Des de 1950, molts dels canvis observats no tenen precedents  de dècades a mil·lennis. L'atmosfera i l'oceà s'han escalfat, la quantitat de neu i gel ha disminuït, el nivell del mar ha pujat i les concentració de gasos amb efecte d'hivernacle s'han incrementat.

La influencia humana en el sistema climàtic és CLARA. Es evident per l'increment de gasos amb efecte d'hivernacle la concentració de gasos a l'atmosfera, el forçament radiatiu positiu, l'escalfament ja observat i el millor coneixement del sistema climàtic.

Ha estat detectada la influència humana en l'escalfament de l'atmosfera i els oceans, en els canvis en el cicle de l'aigua, en la reducció de la neu i el gel, en l'increment mitjà del nivell del mar i en determinats canvis de fenòmens extrems. L'EVIDÈNCIA DE LA INFLUÈNCIA HUMANA HA CRESCUT DES DE L'ANTERIOR INFORME (2007). ES EXTRAMADAMENT PROBABLE (95% DE PROBABILITAT) QUE LA INFLUÈNCIA HUMANA SIGUI LA CAUSA DOMINANT de l'escalfament observat des de mitjans del segle XX.


Continuar les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle causarà més escalfament i canvis en tots els components del sistema climàtic. Limitar el canvi climàtic requereix reduccions SUBSTANCIALS I SOSTINGUDES d'emissions de gasos amb efecte d'hivernacle.

El canvi de la temperatura superficial mitjana a finals del segle XXI probablement excedirà en 1,5ºC en relació a la mitjana de 1850-1900 en tots els escenaris analitzats, excepte l'escenari RCP2.6, probablement excedirà els 2ºC en diversos escenaris. En tots els escenaris analitzats excepte un, l'increment de temperatura continuaria en acabar el segle.  L'escalfament continua mostrant variabilitat interanual-decadal i no és regionalment uniforme.

Atmosfera

Cadascuna de les tres darreres dècades han estat successivament més calentes a la superfície terrestre que totes les dècades precedents des de 1850. A l'Hemisferi Nord, 1983-2012 va ser probablement el període de 30 anys més calent dels darrers 1.400 anys. 

Oceans

L'escalfament de l'oceà domina l'augment de l'energia emmagatzemada en el sistema climàtic, la qual cosa representa més del 90% de l'energia acumulada entre 1971 i 2010. És pràcticament cert que la capa superior de l'oceà (0-700 m) es va escalfar entre 1971-2010 i probablement també es va escalfar entre els anys 1870-1971.

Els oceans continuaran escalfant-se durant el segle XXI. L'escalfor penetrarà de la superfície a fons i afecta a la circulació oceànica.

Criosfera

Durant les darreres dues dècades, les capes de gel de Grenlàndia i l'Antàrtica han perdut massa, les glaceres han continuat reculant gairebé a tot el món i el Gel al oceà àrtic i la cobertura de neu a la primavera de l'hemisferi nord ha seguit decreixent la seva extensió.

És molt probable que la coberta de gel de l'Àrtic continuï disminuint i aprimant-se i que la cobertura de neu a la primavera de l'Hemisferi Nord decreixi durant el segle XXI a mesura que la temperatura mitjana superficial creixi. El volum global de les glaceres seguirà decreixent.

 
Nivell del Mar

El ritme de l'increment del nivell del mar des de mitjans del segle XIX ha estat superior que el ritme dels dos mil·lennis previs. En el període 1901–2010, el nivell global mitjà del mar ha crescut 19 cm [0.17 a 0.21] m

El nivell del mar continuarà creixent durant el segle XXI. En tots els escenaris analitzats el ritme de creixement superarà molt probablement l'observant entre 1971-2010 per l'increment de l'escalfament dels oceans i l'increment de la pèrdua de massa de glaceres i capes de gel

 
Cicle del Carboni i altres cicles biogeoquímics


Les concentracions atmosfèriques de diòxid de carboni (CO2), metà i òxid nitrós s'han incrementat fins a nivells sense precedents des de, com a mínim, els darrers 800.000 anys. Les concentracions de CO2 s'han incrementat un 40% des dels temps preindustrials, primerament provinent de les emissions dels combustibles fòssils i secundàriament per les emissions dels canvi net d'usos del sòl. Els oceans han absorbit el 30% del diòxid de carboni d'origen antròpic, la qual cosa ha causat la seva acidificació. 

Amb un 95% de probabilitat, el canvi climàtic afecta els processos del cicle del carboni en el sentit que exacerba l'increment de CO2 a l'atmosfera . La posterior captació de carboni pels oceans n'incrementarà la seva acidificació


Els motors del canvi climàtic

El forçament radiatiu és positiu, la qual cosa ha donat lloc a una absorció d'energia per part del sistema climàtic. La major contribució al forçament radiatiu total és causat per l'augment de la concentració atmosfèrica de CO2 des de 1750.

24 de setembre del 2013

0,7% de l'IRPF: el Constitucional, només quan interessa (Diari Ara 27/07/2013)

0,7% de l'IRPF: el Constitucional, només quan interessa0,7% de l'IRPF: el Constitucional, només quan interessa CÈLIA ATSET
Més de la meitat dels catalans vam marcar amb una X la casella "Per a altres finalitats socials" a l'impost sobre la renda de les persones físiques. Això vol dir que un 0,7% dels nostres impostos s'han de dedicar a donar suport a entitats socials i ambientals. A Catalunya es recapten, pel cap baix, uns 20 milions d'euros per aquest concepte. L'any 2009, es va introduir un doble canvi. D'una banda, es va incrementar el percentatge del 0,5239% al 0,7%, i, de l'altra, es van incorporar objectius ambientals per invertir part dels diners recaptats a través d'aquesta casella. El canvi va ser efectiu per un acord amb l'Església catòlica però, de retruc, es generaven més recursos per a les entitats socials i les entitats ambientals podien finalment optar a finançar-se per aquesta via, una interessant novetat des que es va incloure aquesta opció a mitjans del anys 80.
Aprofitant l'avinentesa, aquell any 2009, la ministra Espinosa, del ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marí, va decidir canviar les regles del joc. Va impulsar una nova convocatòria de finançament per decidir el destí dels nostres impostos, malgrat les competències de la Generalitat en matèria ambiental. La convocatòria es va emetre des del ministeri amb unes condicions sorprenents: només s'hi podien presentar projectes que es desenvolupessin en cinc comunitats autònomes i només es podien presentar a la convocatòria entitats registrades al Protectorat del ministeri, un anacrònic registre que acull un ínfim grapat d'entitats estatals. El resultat: el 99% de les entitats ambientals catalanes no podien presentar-s'hi. El paper del govern de la Generalitat quedava restringit a emetre un informe.
Superada la perplexitat, la resposta del Govern va ser ferma, i les reclamacions justes, permanents. La reacció del ministeri no només ha estat el silenci, sinó que ha mantingut els requisits a les convocatòries posteriors. Pel cap baix, 4 milions d'euros per a les entitats ambientals catalanes s'han esfumat. Govern, entitats i parlamentaris a Madrid van impulsar la presentació de proposicions no de llei que van ser aprovades. Per al vessant ambiental va ser Joan Herrera qui ho va plantejar el 2009 i tots els partits catalans van donar-hi suport, també el PP, mentre el PSC s'ho mirava.
En aquest punt de la crònica dels fets ja val la pena fer la reflexió següent: si una proposició no de llei al Congrés de Diputats no té cap efecte, per què n'hauria de tenir una declaració política al Parlament de Catalunya, per posar un exemple?
La història, però, continua. El govern de la Generalitat va presentar, davant la inacció, recurs d'inconstitucionalitat. Per a les convocatòries de l'àmbit social, tot i que menys restrictives, ja fa temps que diversos governs autonòmics presenten recursos als tribunals per territorialitzar aquest impost. Les diverses instàncies judicials, inclòs el Constitucional, ja han resolt a favor seu fins a 12 vegades, segons em diu Toni Codina, director general de la Taula del Tercer Sector.
Fa cosa d'un mes i mig, el Tribunal Constitucional va tornar a donar parcialment la raó a la Generalitat en relació al recurs d'inconstitucionalitat presentat el 2009 a la primera convocatòria del ministeri de Medi Ambient. És lògic: l'aportació voluntària per a finalitats socials que fem vostè i jo ha de ser gestionada per qui en té les competències. El govern Rajoy, que el 2009 donava suport a aquella proposició no de llei, no atén ara el Tribunal Constitucional. Quan les entitats socials i ambientals són més necessàries que mai i estan passant un moment econòmic delicadíssim, els 20 milions d'euros que haurien d'arribar i no arriben són cabdals. Enfonsar la xarxa cívica catalana és un daltabaix que ens hipoteca el present i el futur. A més de ser una gran injustícia.
Es dóna el cas, a més, que els catalans som proporcionalment més solidaris i marquem la casella del 0,7% més que en altres territoris. Els impostos recaptats a Catalunya per aquest concepte representen al voltant del 25% del total de l'Estat, mentre que només retorna aquí el 19% que ens correspon per població, i les entitats ambientals no en veuen ni cinc de calaix.
Omplir-se la boca de Constitució i acatar sentències selectivament és intolerable i insostenible i, certament, indueix a prendre's el mateix marge de maniobra. No podem deixar-ho estar: les entitats ambientals i les entitats socials són essencials i vertebradores. Disposar inconstitucionalment de la nostra tria lliure a la casella del 0,7% en emplenar l'impost de la renda és un insult a la lògica democràtica. Un més.
P.D. En Toni Codina, Director General de la Taula del Tercer Sector em fa les següents precisions quantitives referents al 2012: Les entitat socials catalanes van rebre 29 milions d'euros (el 14% del total recaptat per la casella del 0,7%) mentre que a Catalunya se'n recapten 53 milions d'euros (el 25% del total). Insisteixo jo, que les entitats ambientals, per mor de la convocatòria que el Tribunal Constitucional ha declarat inconstitucional, no veuen ni un duro, ni tan sols del 29 M€ que si que han arribat.

2 de setembre del 2013

A Catalunya, poca aigua i ben gestionada (Diari Ara 23/06/2013)

Com ja hem pogut experimentar, el risc que ens falti aigua és una clara realitat al nostre país. ¿És possible garantir la qualitat ecològica dels àmbits fluvials, com demana la directiva marc de l'aigua, i disposar de certa tranquil·litat en l'abastament? ¿És possible fer-ho sense transvasaments que generen disfuncions ambientals? ¿És possible sense obres faraòniques que alguns encara es veuen amb cor de defensar quan responen a un model caduc que ens ha dut on som? Es pot, si canviem radicalment algunes maneres de fer. En primer lloc, cal aprofundir en el bon camí emprès en l'eficiència i l'estalvi. La regió metropolitana de Barcelona és una de les metròpolis europees amb un consum per càpita més baix. Bé. Cal treballar més i estendre aquest estalvi a tot el país, especialment a les àrees turístiques. Abans, però, cal una revolució a l'agricultura i la ramaderia catalanes en relació amb l'ús de l'aigua: tecnologia, eficiència, conreus de qualitat de baixa demanda hídrica... ens queda molt per fer. El 70% dels 3.000 hm que utilitzem els catalans a l'any es dediquen a l'agricultura.
El segon punt clau és la qualitat. Les activitats industrials que salinitzen i/o contaminen els rius, la intensitat de les activitats ramaderes que generen contaminació per nitrats de tants aqüífers o el cas dels residus radioactius de Flix requereixen canvis de perspectiva. Cal exigir responsabilitats per tal que no hàgim de pagar de l'erari públic la recuperació de les externalitats generades, o correm el risc de perdre l'accés a un recurs bàsic de qualitat si no podem fer front a una despesa que no ens correspon.
El tercer aspecte és el model territorial. Els rius no són canals d'aigua. Són ecosistemes complexos fonamentals per a la supervivència. Malauradament, han estat una de les víctimes de la nostra desaforada i inconscient ocupació de l'espai. Hem de recuperar-ne la funcionalitat. Amb les avingudes d'aquests dies hem tornat a comprovar que no els hem tingut prou en consideració. L'urbanisme i l'ordenació territorial hi tenen molt a dir.
I les dessalinitzadores, que són un instrument que ens assegura la disponibilitat d'aigua en cas de desajust irresoluble entre oferta i demanda i per garantir cabals ecològics. Caldrà veure si és justificable tenir-les aturades mentre mantenim dos transvasaments (del Ter cap a Barcelona i de l'Ebre cap a Tarragona). També cal abordar el model de gestió i comprovar com funcionarà el fet que la decisió sobre quina font d'aigua es disposa a cada moment no estigui en mans públiques. Ja cal que s'hi escarrassin, perquè l'accés a l'aigua és un dret universal exigible que haurà d'estar guiat pel bé comú (és a dir, que garanteixi la quantitat, la qualitat i la minimització dels impactes ambientals i socials) més que per les lleis de mercat. A veure com s'ho faran.

30 d’agost del 2013

La inacceptable proposta d'un riu sense aigua (Diari Ara 30/07/2013)

Miguel Arias Cañete, ministre d'Agricultura i Medi Ambient. Miguel Arias Cañete, ministre d'Agricultura i Medi Ambient. EFE
El sistema fluvial és molt més que l'aigua, però no existeix sense aigua. La directiva marc de l'aigua establia un nou objectiu que havia d'orientar les noves planificacions hidrològiques: prevenir, protegir i millorar l'estat dels ecosistemes aquàtics, promovent un ús racional, responsable i sostenible de l'aigua. La directiva estableix un objectiu clar de recuperació de la qualitat de les masses d'aigua el 2030*, amb recuperació de costos. Espanya va tard en el procés. La proposta de pla mostra que va tard en la comprensió de la nova perspectiva promoguda per Europa, que és del tot racional.
El cabal ecològic del riu és un instrument clau per assegurar aquest objectiu. Després d'anàlisis tècniques i esforços de concertació, el cabal ecològic mínim raonable per assegurar la pervivència de la vida al riu i la funcionalitat del Delta es va establir en 7.167 hm3 en any sec, 9.508 hm3 en any mitjà i 12.543 hm3 en any humit. El pla proposa un inacceptable cabal fix de 3.010 hm3 a Tortosa. Un riu sense aigua. Un riu mort. Un Delta en regressió. Un pla inacceptable.
A la memòria del pla hi diu: "Potser on no s'ha avançat prou és en els retorns del reg, el control ambiental del regadiu..." També reconeix que el 24% de les masses d'aigua no estan en bones condicions. De les que analitza, perquè per a moltes encara no té prou dades o no té criteris per establir-ne la qualitat. Bona diagnosi, males solucions.
Sense coneixement, es fixen nous usos, 445.000 noves hectàrees de regadiu i 35 nous embassaments. Per contra, res del que cal: obligacions de retorn de reg; de modernització obligada per millorar l'eficiència: bancs d'aigua per repartir millor els usos. Cal prioritzar la qualitat del sistema fluvial abans de disposar-ne. A Catalunya tenim l'experiència recent del Segarra-Garrigues. De les 70.000 ha inicialment dibuixades, costa de posar en marxa tot just 3.000 ha. Quanta aigua i per a què és l'essencial. Comencem a pensar quin tipus d'agricultura és raonable i quin tipus de reg és possible una vegada s'hagi assegurat la qualitat ecològica del sistema fluvial. No a l'inrevés. Al Manifest de Vallbona hi ha idees.
*Aquí al blog que no hi tinc limitació d'espai, val la pena aclarir que la Directiva Marc de l'Aigua demana una bona qualitat de les masses d'aigua per al 2015, però estableix una pròrroga fins el 2030 per aquelles on no sigui possible i es plantegi un pla per a fer front a la millora. 

12 de juny del 2013

La indústria que marxa i la que ve (o no)


La indústria que marxa i la que ve (o no)
 JORDI PIZARRO
  
 Pau Canals va obrir la primera fàbrica d'estampats d'indianes a Barcelona el 1746, abans que existís la primera màquina de vapor Boulton&Watt el 1774 o que Adam Smith teoritzés sobre la riquesa de les nacions el 1776. Catalunya va ser capaç d'incorporar-se al principal canvi econòmic de la humanitat en segles. Ho va ser per pura capacitat d'innovació. No comptava amb la font energètica dominant de llavors -el carbó- ni coneixia el corrent altern ni tenia una xarxa de transports gens raonable. El tèxtil va florir, entre altres arguments, gràcies a la filadora berguedana inventada el 1790 per Ramon Farguell, que va competir amb honor amb la Spinning Jenny britànica fins que van arribar les selfactines mecanitzades.

El declivi del tèxtil no va ser impediment per al manteniment del tremp industrial. Metal·lúrgia, química i alimentació són els sectors més importants, avui, però s'emporten poc més del 10% cadascun. La diversitat és alta. Als anys vuitanta la indústria fornia el 40% dels llocs de treball, a principis dels noranta el 30% i abans de la crisi el 22%. Els darrers trenta anys ens hem terciaritzat, i ens hem convertit en un país de serveis i constructors... i de 900.000 aturats. Malgrat la davallada relativa, fins al 2008 es creaven llocs de treball i gairebé 800.000 persones hi trobaven feina. Del 2007 ençà s'han destruït 270.000 llocs de treball industrials. La mala salut de ferro del sector durant 30 anys s'esberla. L'exportació s'ha incrementat poc: del 20% a principis dels noranta al 28% ara. Tant als anys vuitanta com ara, a Espanya hi enviem el 41%.

 La vella indústria està tocada, molt tocada. Ens deixa passius ambientals i marxa, o bé exigeix que ens en fem càrrec per seguir-hi essent. El cas de Flix, els runams salins del Bages o la mala qualitat de l'aire de Barcelona -generada pel transport i la indústria- són alguns dels casos flagrants que engreixen el dèficit públic. Una equació perversa que no ens podem permetre. Com tampoc ens podem permetre perdre els 40.000 milions de PIB que genera el sector industrial.

Des d'una perspectiva retrògrada, no cal fer res. N'hi ha prou aprofitant les darreres raneres d'aquella exitosa revolució industrial i col·locar els passius a tercers. La visió conservadora -intel·ligent, tanmateix- opta per incorporar objectius ambientals amb la intenció d'alentir tant com sigui possible el final d'aquest model, inevitable ateses les disfuncions ambientals, la ineficiència de la maquinària financera i la inequitat del model de producció i consum. Es mantenen les estructures de producció (i els productes), externalitzant-les, donant una resposta tèbia als problemes ambientals i incorporant discretament nous models de negoci basats en l'eficiència.

La visió progressista planteja un canvi de model basat en la descentralització, la producció en xarxa, la integració de la producció de béns i serveis, l'economia circular, el repartiment equitatiu dels recursos limitats, la valorització de la qualitat de vida, la tecnologia a l'abast d'una societat culta, que genera un cercle permanent d'innovació que permet augmentar el bé comú.

L'aliança tàctica entre els sectors conservadors i progressistes per desenvolupar un model per produir eficientment, per a tot el món, productes que alhora millorin la qualitat de vida i les condicions ambientals és fonamental per derrotar els retrògrads. És una emergència per sobreviure.

El cas d'Edse Inventiva -que aconsegueix dissenyar la bicicleta Urbike i guanya un concurs per fabricar-ne 11.000 per a Copenhaguen però no pot lligar-ne la fabricació a Catalunya- és un triomf dels retrògrads que ens fa perdre esperança. Per contra, ens la torna LC Paper 1881. Després de cent trenta anys produint paper, es reinventa. Utilitza paper reciclat, obté certificacions ambientals, ha incorporat cogeneració, ha patentat una màquina pròpia ultraeficient -la MP3- i reorientant la producció de paper tissú obté contractes internacionals. Així sí.

Dissenyadors, fabricants, sindicats, enginyers i ambientalistes hem de trobar la fórmula per crear una densa xarxa de complicitats que ens permeti abordar la revolució postindustrial, que no serà sense indústria, sinó amb processos productius i productes molt diferents, d'ús massiu i ambientalment competitius, observant atentament les noves demandes arreu. Ens cal tornar a inventar, a innovar com ho vam fer, contra tot pronòstic, a l'albada de la primera revolució industrial. Això també és economia verda, per cert. Les administracions públiques, mentrestant, caldria que comencessin a exigir responsabilitats i a facilitar la reconversió.