Rio Mes 20. Tot esperant Godot

Ha començat la Cimera de Rio+20. Més de cent caps d'Estat i el peix està tot venut. La proposta de la presidència brasilera, que no estava disposada a deixar assumptes sense lligar i jugar-se un resultat incert sense acords, ha fet fortuna. El document és un bon informe tècnic que resumeix els principis bàsics del desenvolupament sostenible. Recull les sensibilitats dels diferents grups de la societat civil i reconeix la funció fonamental de governs locals i subnacionals. Està bé que tothom s'hi senti ben representat i que s'apunti un llenguatge comú. També la definició d'economia verda es precisa i es matisa. Si aquest document fos en un altre context, seria bo.

Ara, com a declaració per a reimpulsar i intensificar les polítiques de desenvolupament sostenible és molt, molt feble. És cert que és costum a les grans cites de Nacions Unides, deixar la feina per després. Pero els documents de Rio fa 20 anys, a més dels grans principis orientadors, també es van signar convencions per poder treballar després. Aquí no. La ampliació de funcions de l'ECOSOC (el Consell Económic i Social, germà pobre del Consell de Seguretat) és interessant, segons com es faci. El reforç del PNUMA bé, pero segons com es financii. La definició d'Objectius de Desenvolupament Sostenible conjuntament amb els Objectius del Milenni, va. Pero al costat, s'acorda que cada estat pot fixar les seves línes d'acció i que els estats no prenguin mesures unilaterals. El sistema de Nacions Unides es blinda, pero no se sap ben bé per a fer què.

Ara, després de viure d'aprop el desenllaç de Copenhague, on em va semblar imprudent deixar un document tan obert perquè en un parell de dies, els caps d'estat tanquéssiu un acord, avui també em sembla imprudent deixar un document tancat on només han d'estampar-hi la signatura. Necessitarien mitja hora, o es podria fer per internet.

Ara per ara, si no canvia res com sembla, la ciutadania mundial està fent de Vladimr i Estragon, preguntant si vindrà Godot a 100 Pozzos assegurant que "avui no, però demà segur que sí'. Si no l'heu llegida o vista, arribeu-vos a aquesta tragicomedia de Beckett. Pur teatre de l'absurd. Com és absurd una trobada de caps d'estat de tres dies per no debatre res.

Com escribia dilluns al Diari Ara, probablement són els signes dels temps. El món potencialment multipolar es vigila d'aprop i ningú vol tenir condicionants. El problema és que vivim en un entorn biofísic que mostra signes d'esgotament. Ja no es tracta d'una visió postmaterialista o romàntica d'aquells que ja han assolit un bon nivell raonable de desenvolupament. Ja no. Es tracta de recursos sobrexplotats i externalitats negatives a gran escala que posen en risc a tots i cadascun de nosaltres. Sembla, pero, que triomfa el campi qui pugui.

Sort que ja hi ha gent que ha tornat cap a casa a seguir treballant a teixir aliances, oi Llorenç? Certament no és un èxit, pero els resultats de Rio només fan que esperonar-nos per seguir treballant, sabent que la paràlisi i el bloqueig dels estats i, sobretot, del lideratge internacional no ens fa retrocedir. A Rio+20 no hi ha retrocés, aquest és l'èxit? Potser l'èxit rau en les aliances construïdes i en la gent que, amb no res a les mans, es posarà ja està treballant. N'hi ha molts aquí a Rio. Més a casa seva.