Codi de seguiment google analitics

28 de febrer del 2011

Sostenibilitat i clima? És l'economia! (diari ARA, 28/02/2011)




Sostenibilitat i clima? És l'economia!

En segon lloc, perquè som europeus. Les tres-centes normes ambientals de la UE no estan fetes amb malícia, com sovint alguns agents econòmics i socials del país s'entesten a predicar. Desenvolupen una opció estratègica. Més val remar-hi a favor i treure'n rendiment que fer la viu-viu a veure si ens en podem desdir. La decisió ferma per fer front al canvi climàtic n'és una evidència, compartida pels governs centreeuropeus i les principals empreses del continent. El paquet energia-clima ens marca el camí fins al 2020 i les directives ja estan transposades a la legislació espanyola. El darrer Consell Europeu va instar la Comissió a definir l'estratègia per a una economia baixa en emissions amb horitzó 2050, que té per objectiu reduir entre el 80% i el 95% les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle (GEH). Una feinada que implica un canvi profund del sistema productiu. Ja ens podem espavilar.
La biodiversitat, la qualitat de l'aire a les ciutats, el control de les substàncies químiques, la prevenció en la generació i el tractament dels residus i tants d'altres aspectes regulats des de la UE, ens dibuixen clarament el camí. Quan tocava, hi hem pogut dir la nostra. Al Parlament Europeu, a les consultes obertes, als Consells de Ministres. Quan les regulacions ja estan aprovades només queda avançar. Hi podem ficar la banya o adormir-nos a la palla. Què és més eficient?
En tercer lloc, és una qüestió econòmica. La UE es projecta com a líder mundial en l'economia verda. L'impuls de les energies renovables, l'eficiència energètica, el turisme basat en la biodiversitat i la cultura, una mobilitat eficient i baixa en emissions de GEH, i la gestió integral de l'aigua que implica la qualitat dels ecosistemes són alguns dels elements distintius de la proposta europea per sortir de la crisi. Per això Alemanya té una llei de renovables que obliga a arribar al 30% de la generació el 2020; la Gran Bretanya té una llei de canvi climàtic del 2008 que obliga a fer balanços de carboni a governs i empreses per reduir el 26% de les emissions el 2020 (Escòcia el 40%), i França ha aprovat dues lleis programa - Grenelle environnement- que, entre d'altres, modifiquen les sempre intocables lleis de transport, edificació o urbanisme.
En el nostre cas, atès que estem buscant alternatives al totxo, ja cal que seguim progressant decididament en aquesta direcció. El sector ambiental a Catalunya factura el 3,6% del PIB (8.200 M€) i ofereix 42.000 llocs de treball, segons l'últim informe de la Fundació Fòrum Ambiental. No està pas malament, però encara és només una quarta part del que representa el sector a Alemanya, i volen que creixi. Tenim, doncs, camp per córrer. I capacitats per fer-ho. Crec que és una opció que no podem deixar escapar. A més, cal considerar els llocs de treball induïts pels canvis necessaris en el model energètic, territorial o agrari.
Més enllà de les tisores, el Govern ha de posicionar-se amb claredat en aquests tres aspectes: a) Quins són els mínims compartits de benestar i qualitat de vida que inclouen la qualitat de l'ambient i la preservació dels recursos?; b) Atès el nostre compromís europeu, com abordarem els pròxims anys l'acció climàtica transversal?, c) Atesa la necessitat imperiosa de transformar el nostre model productiu generant nous àmbits d'activitat econòmica per superar la crisi, quin rol juga el sector ambiental i l'ambientalització del teixit productiu i com s'impulsa?
Hi ha molta feina que es pot fer sense grans inversions ni grans traumes, només definint i concertant horitzons, dissenyant polítiques, donant suport a la innovació, orientant lleis, plans i programes. Altres sí que en requeriran, d'inversió, i caldrà saber on posa l'accent el Govern i què prioritza. Clima i sostenibilitat haurien de ser eixos transversals claus, com ho són als països que ja han començat a superar la crisi.
Ens calen senyals contundents i ràpids. No podem tornar a perdre el tren de la modernització del nostre país. Tenim molta feina per fer: a treballar.http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Sostenibilitat-clima-leconomia_0_435556481.html

27 de febrer del 2011

A 130 km/h cap a la crisi energètica o canviant de model a 110 km/h?


Avui ha estat la crisi a Líbia –que desitjo que acabi ràpid i el dictador desisteixi sense més assassinats de ciutadans- i demà serà l’increment exponencial de la demanda xinesa –una economia de 1.300 milions d’ànimes que creix a més del 10% anual.  El petroli està destinat a pujar de preu, si o si. Podem discutir a quin ritme ho farà, però poc més. En el pitjor dels casos, la cosa ja ha començat. Si les reserves no són tan abundoses com semblava a Aràbia Saudita, com s’especulava fa uns dies,  l’increment de preu està garantit. En cas contrari, estem parlant de 5, 10, 20 anys? I si en fossin 30, la situació és la mateixa. L’Agència Internacional de l’Energia, també ho té clar (Outlook 2011). Fins i tot British Petroleum (Energy Outlook 2030).

 El problema el tenim nosaltres. A Catalunya, el 48,2% de l’energia primària que consumim prové del petroli i un 24,9% del gas natural. Dediquem el 38% d’aquesta energia primària al transport.

L’Agència Internacional de l’energia planteja la necessitat d’aplicar les polítiques energètiques i climàtiques per a l’impuls immediat de les fonts renovables, de l’eficiència i de l’estalvi –això vol dir contenir el consum de petroli, entre d’altres. Reclama impulsar les polítiques internacionals emergents, reclama anar més enllà i més de pressa, atenent al que plategen els científics de l’IPCCC. En cas contrari, seguint les polítiques actuals, el barril de petroli anirà creixent de preu fins als 200 dolars per barril. I el preu del gas, tres quarts del mateix.

En definitiva, davant d’aquesta situació, ens convé alinear-nos sense embuts a l’estratègia 20/20/20 de la UE i començar a aprendre a viure i produir amb menys petroli i amb menys gas, emetent menys CO2. L’eficiència i l’estalvi energètics són puntals bàsics d’aquesta estratègia, també al transport.

Això requereix una estratègia de canvi profund en la manera de generar energia i en la manera de consumir-la. Si on més consumim i on més som dependents del petroli és en el transport, hem de començar a treballar ja. Podem seguir malbaratant combustible fòssil per arribar 10 minuts abans als llocs, fins que ja no hi podrem anar:  l’estratègia de l’estruç, ben poc intel·ligent. O podem començar a fer gestos per acostumar-nos a viure en un món amb menys combustible fòssil. Adaptar-nos i provar de ser més competitius en la nova conjuntura: l’estratègia de l’àliga.

Està clar que anar més poc a poc a les autopistes –i a les entrades a les grans ciutats també!- ens ocasionarà molèsties avui. Però és una molèstia assumible comparada amb una situació de desabastament o preus altíssims. I, a més, ens permet guanyar temps –en reduir la demanda de petroli- per impulsar les polítiques de l’àliga: més eficiència, millor model territorial de distribució residència-treball (reduint la demanda de mobilitat obligada), més transport col·lectiu, més fonts renovables, més vehicle elèctric. Polítiques per a la reducció de la dependència energètica i la garantia de subministrament (per si per algú els motius anteriors no fóssin valuosos).

En resum, aplaudeixo la mesura provisional de reducció de la velocitat, i no només això. Espero que sigui tan provisional com ho va ser-ho als EUA, on es va implantar als anys ´70 i, per bé que alguns estats l’han anat suavitzant, encara és vigent quaranta anys després. Els 80 km/h a les entrades de Barcelona, a part de millorar la qualitat de l’aire, també tenien aquest efecte. Sempre em va sorprendre com era durament rebutjada per persones com l’economista Sala i Martí, que mai ho va veure malament –que jo sàpiga- durant la seva llarga estada a Berkeley. En tot cas, el que no té cap ni peus és tenir al matí l’estratègia de l’estruç i a la tarda la de l’àliga. O una cosa o l’altra. Vaja, que no tenir cap estratègia és un desastre, com sembla que ens passa al nostre país, on avui volem anar a 130 km/h i demà ja ens sembla bé la idea d’un altre d’anar a 110 km/h. Exigim un horitzó, sigui el que sigui, però no anem donant tombs, fins que ens trobem un dia, no llunyà, amb el petroli caríssim i sense haver dissenyat alternatives amb prou temps per adaptar els nostre costums i la nostra economia. 

20 de febrer del 2011

Ramon Folch. Elogi

Avui és un dia especial per en Ramon, i em ve de gust fer-ne un elogi. Després de més de quaranta anys generant i comunicant coneixement, mantenint el tremp perquè la sostenibilitat no només sigui un concepte sinó també un projecte, hi hauria molt per dir. Però ja parlen els seus llibres, els seus articles, els seus programes de televisió, les seves exposicions, els premis rebuts, els projectes d’ERF.  Hi ha tanta feina ben feta disponible! Que cadascú se’n faci la seva composició de lloc.

Per contra, hi ha una altra faceta que, tot i prou coneguda, no sé si és prou apreciada. Si més no, jo també l’aprecio especialment i en vull fer menció. En Ramon sempre ha estat disponible per aportar la seva perspectiva. Ningú l’ha fet callar mai. Però no ha parlat sobre qualsevol cosa. Ha parlat quan ha considerat que hi podia aportar criteri. I, en tot cas, s’ha esperat a tenir-ne abans de llençar-se a la piscina. És d’agrair. I ho ha fet amb total i absoluta independència. Per sort, és ben cert que tenim més lliurepensadors com ell, igualment de compromesos amb el país i amb les idees. Però en Ramon, la independència, se l’ha guanyada a pols. Els darrers 17 anys ha dirigit la seva pròpia empresa. Juntament amb la Núria, l’Ivan i un grapat d’excel·lentíssims professionals, no ha estat només un prescriptor d’opinió sinó que ha projectat, executat i ha generat riquesa. Això, per mi, té molt valor. Emetre judicis i opinions –amb o sense criteri-  des de la poltrona que sigui, bé des de l’acadèmia, bé a redós d’una organització que vetlla per tu, és més senzill o, com a mínim, menys arriscat. Fer-ho mentre t’arremangues per resoldre problemes concrets i amb un equip humà al darrera que depèn de les teves accions –i sobreviure!- és digne d’admiració. I, per mi, mereix un gran respecte. El pa se l’ha guanyat a pols sense callar ni un mot, agradi a qui agradi. I el que diu no agrada sempre, no sempre agrada als mateixos ni agrada a tothom, per sort. Per bé que no conec ningú que una xerrada o un text d’en Ramon hagi deixat indiferent, per bé o per mal.

En definitiva, el que vull destacar és que a més d’una ment portentosa i una persona fidel a les seves idees –que evolucionen i canvien en base a la informació que processa- i home fidel als seus principis i al seu país, en Ramon també és un emprenedor. I d’això també se n’ha d’aprendre. Tinc la possibilitat de compartir la seva aventura, juntament amb totes les persones que conformem ERF. Els n’estic agraït i espero mostrar-los que el seu esperit indòmit i la seva empreneduria són un fil per estirar. Que estirarem plegats. I que duri!

Moltes gràcies i moltes felicitats, Ramon!

16 de febrer del 2011

Gent sensata, idees estratègiques, innovació i sostenibilitat


Avui 16 de febrer, el filòsof Reyes Mate publica al El Periodico un article de títol El coneixement, valor o preu?, farcit de pensaments estratègics. Destaco el que m’ha inspirat a escriure: Entre viure millor i sobreviure malament hi ha saber viure a escala humana [...] és urgent que l’encertem amb la forma de vida que aguanta el planeta i la limitada existència de l’ésser humà. Una expressió perfecte del concepte de sostenibilitat, sorgida de la ma d’un filòsof, no d’un ecòleg ni de cap eixelebrat. Una idea plena de sensatesa que no només comparteixo, sinó que fa vint anys que provo d’aplicar.

Certament, la nostra tasca diària – en el meu cas, també la professional- consisteix en dissenyar, gestionar i executar projectes molt concrets per resoldre problemes ara i aquí. Però les solucions que se’ns acudeixen avui depenen de les idees estratègiques que ens orienten. Per això és imprescindible tenir-ne. És fonamental socialitzar un canvi de paradigma i un acord sobre el futur que volem construir, per començar-lo a construir des d’avui. Per a posar en marxa el coneixement, els instruments i les decisions oportunes per a fer possible l’horitzó compartit. Per a posar un exemple, l’Estratègia de Desenvolupament Sostenible de Catalunya, pretén avançar en aquest camí. Però hauria de deixar de ser una perspectiva sectorial per a convertir-se en un desig participat.

Ahir, 15 de febrer, Miquel Barceló, Director del Btec, va escriure un article de títol La Catalunya oculta i silenciosa que tot ell és un pensament estratègic. Reclama i posa en valor la iniciativa personal de moltes persones en el seu dia a dia. Persones que sense cap ressò mediàtic i, sovint, sense reconeixement social ni institucional –i afegeixo jo, de vegades, ni dels seus companys de professió-, fan bé la seva feina. Dic que és un pensament estratègic perquè la seva lectura em referma en la idea que tenim un país farcit d’emprenedoria amb una alta capacitat d’innovar i d’adaptar-se als canvis. Persones que tenen idees estratègiques i que les duen a la pràctica diàriament.

El nostre problema és que vivim en un cert desànim general. Els nostres polítics, els nostres mitjans de comunicació i uns quants prescriptors d’opinió o agents socials i econòmics sovint ens fan pensar que vivim permanentment en un estat de molt soroll per no res –l’expressió castellana és més bonica “mucho ruido y pocas nueces”. Sort que hi ha gent sensata, capaç de tenir i expressar idees estratègiques i d'altres amb capacitat de dur-les a terme. Faríem bé de fixar-nos més en aquell que innova i troba solucions en un entorn complex. I donar-li suport, socialitzar la seva manera de fer, difondre-la, exportar-la, generalitzar-la -i vendre-la, si és possible!. Cal començar a mostrar-nos a nosaltres mateixos i al món com el que realment som: gent amb iniciativa que treballa bé, molt bé, malgrat el soroll i malgrat aquells que malden per mantenir les coses tal com estan, estiguin bé o no, tinguin al darrera un objectiu o una estratègia o no en tinguin. Gent capaç de fer “pa negre”, per exemple.

Gràcies als que escriuen i difonen pensaments estratègics. Gràcies als que fan, creen i treballen amb sensatesa i persistència per assolir-los. La sostenibilitat –no l’abús del terme sinó el seu ús- n’és un, que compartim cada dia més persones. Hi seguirem treballant a fons, malgrat el soroll. Malgrat els que persisteixen en tancar els ulls avui per no haver de pensar en cap futur.

12 de febrer del 2011

Som europeus o no?

Economia, medi ambient i agricultura

L’anomenat directori europeu darrerament ens dicta les polítiques econòmiques. És un desastre, d’acord. Però jo em pregunto si això és un problema d’Europa o és un problema nostre, atès que hem viscut feliços durant la dècada prodigiosa penjats alegrement del totxo; mantenint sense immutar-nos els nivells educatius més baixos del continent; descuidant el nostre patrimoni natural i fent la viu-viu. Estic convençut que quan deixem de ser un país perifèric del sud incapaç de posar-nos en línia amb els objectius estratègics de la UE, el tracte serà diferent. Serem capaços de fer-ho? Ho volem fer?

Altrament, durant vint anys, a través dels fons estructurals, els fons de cohesió i la política agrària comuna, hem rebut una gran injecció de finançament que ens ha permès posar-nos raonablement al dia, venint d’on veníem. Quan ara Europa ens demana senzillament que acomplim les directives –contaminació atmosfèrica, residus, biodiversitat (Segarra-Garrigues), la directiva marc de l’aigua o el paquet energia - clima) ens en fem creus. No és de justícia? El disseny de la política  ambiental d’Europa, i la proposta que sigui uns dels eixos distintius del model econòmic de futur que defineixi a la UE, em satisfà. Però si a algú no li sembla bé, com a mínim podríem convenir que és acceptable que siguem instats a seguir-la. De fet, si amb la PAC hem aconseguit millorar sensiblement la renda de la nostra pagesia, però no tant la modernització del camp català; o si els fons estructurals els hem dedicat a dissenyar un model d’infraestructures de transport car i insostenible, és el nostre problema. No el seu.

Res ens ve de nou

A més, res del que ens proposa Europa ens ve de nou. Recorden què vam votar al referèndum de la Constitució? Tots els representants catalans han votat a favor la majoria d’aquestes propostes al Parlament. Era llavors que ens n’hauríem d’haver preocupar. I abans. L’Àngels Espuny m’ha demostrat durant quatre anys que les decisions són lentes i s’hi pot influir –quan toca, que és durant comitologia o al Parlament o a les consultes públiques, o als Consells de Ministres sectorials, no després. Malauradament també hem comprovat que els mecanismes de l’Estat Espanyol per a la incorporació dels criteris dels governs autonòmics és manifestament millorable. Ens hi hem barallat molt. Però, sorprenentment d’això no en parlem. Torna a ser problema nostre, no d’Europa. Com a ciutadans, també tenim mecanismes d’intervenció: consultes públiques, tribunal de la competència, el tribunal europeu... De fet, en aquest cas, moltes entitats catalanes en fan ús, i saben que és útil.

Conclusió

Si som europeus, exercim com a tals. Més de vint anys després del nostre ingrés a la UE ja no podem fer com si res. Com si no anés amb nosaltres. Jo em decantaria per estar-hi molt a sobre. Per votar a les Europees. Per seguir el que fan els nostres europarlamentaris, per participar en els processos de decisió, per fer lobby a Brusel·les... I per sumar-nos a les estratègies de la Unió amb les nostres especificitats i perspectives. També les empreses tenen fòrums per provar d’influenciar. Cal ser presents a les entitats de segon nivell que negocien amb la Comissió. Mentre no fem això, és poc efectiu queixar-nos dels resultats. I inútil. La diferència està en voler ser dels que porten, i discutir de tu a tu, o dels que es deixen portar i no saben ni on son. Jo m’apunto a la primera opció. I he provat d’exercir-la, ¿oi, Àngels?

8 de febrer del 2011

El Consell Europeu impulsa l'eficiència energètica i l'estratègia Low Carbon 2050

El dia 4 de febrer, el Consell Europeu va donar impuls al tercer 20% pel 2020. El paquet Energia i Clima amb les directives i decisions que incorpora deixava el camí clar per a la reducció d'emissions de GEH -el primer 20%- i l'assoliment del 20% d'energia final a partir de fonts renovables -el segon 20%. Quedava per desenvolupar el tercer 20%: la reducció d'un 20% del consum energètic. El darrer Consell hi posa fil a l'agulla. Fixa el 2011-2012 com a transició per a veure si l'estratègia que ha de presentar en breu la Comissió funciona i el 2013 per revisar-la. Anuncia regulacions en la compra pública entre d'altres mesures.

Per altra banda, i a mi em sembla extremadament rellevant, el Consell ha decidit impulsar l'estratègia low carbon 2050 (en castellà la tradueixen com a "estrategia de bajas emisiones de carbono 2050", haurem de trobar-li nom en català). La decisió ja presa pel Consell de situar Europa en unes reduccions de GEH entre el 80%-95% en relació a l'any base, es tradueix en una estratègia, següent pas en el marc d'una lògica inexorable.

Qui encara pensi que aquesta qüestió de l'economia de baixes emissions de carboni no va amb ell, que es vagi calçant. Jo crec que val la pena implicar-se en el disseny del procés. Qui no ho faci patirà primer, i estarà despenjat després. Governs, empreses i ciutadania, espavilem-nos, perquè no serà fàcil arribar a aquestes reduccions. I el 2050 no és tan enllà, i menys si tenim en compte que el 2020 és a tocar i tenim  compromisos de reducció del 20% segur, i altes pressions dels països centreuropeus per assolir el 30%. A treballar!

Els acords també entren a fons en d'altres aspectes sobre l'energia que val la pena conèixer. Els enllaços del comunicat de premsa en castellà i en anglès:
 http://www.consilium.europa.eu/uedocs/cms_data/docs/pressdata/es/ec/119193.pdf
 http://www.consilium.europa.eu/uedocs/cms_Data/docs/pressdata/en/ec/119141.pdf