Codi de seguiment google analitics

28 d’agost del 2011

Mediterrània (Diari Ara, 28/08/2011)

(c) Frederic Ximeno, Cerdenya 2011





Mediterrània

FREDERIC XIMENO  Actualitzada el 28/08/2011 00:00



Hem oblidat i menystingut la singularitat del nostre territori. Els ecosistemes mediterranis, les màquies arrapades a terra, els alzinars atapeïts, són presents només a la riba mediterrània (i en un parell de racons de Xile i Austràlia). Una terra poblada i culturalitzada de tan antic i tan ricament, que és configurada per uns paisatges d'una bellesa i una intel·ligència única. Des de les cultures prehistòriques dels talaiots a Menorca o els nurags sards fins a la fusió dels pobles pastors, pagesos i guerrers d'interior amb els comerciants fenicis, els cartaginesos, els grecs i els romans primer i amb catalans, genovesos, venecians o àrabs després.
(c) Frederic Ximeno. Cerdenya 2011


El nostre petit mar ha permès la difusió constant de la innovació tècnica, de les idees i de l'art, de tal manera que un se sent a casa des de l'Algarve fins a Creta, com a mínim. Els secans, les oliveres i les vinyes acullen sagreres, temples, pobles als turons i ciutats denses i habitables a l'ombra dels plàtans. Cinc mil anys de seny i cura de la terra i de reciclatge de materials i espais. Bressol de la cultura occidental, de l'art i el pensament. Una terra difícil, escadussera d'aigua, rica de matisos. Una terra de ritme asserenat. Malbaratada en tan sols sis dècades.


Pensant en el curt termini, ens hem tornat localistes. Primer,renunciant a assumir com a propi el patrimoni col·lectiu de la Mediterrània, tan el natural com el cultural. Després, banalitzant-lo fins a arribar a la conclusió que n'hi ha prou amb el sol i la platja. En tenim d'una bellesa colpidora. Bé, en massa casos, d'una bellesa perduda transformada per un munt d'artefactes horrorosos que funcionen durant un mes a l'any per esdevenir deserts construïts i monuments al mal gust durant onze mesos.



El turisme "fordista" -com el definia Donaire a la seva excel·lent tesi- ens ha portat a competir en igualtat de condicions amb totes les costes del món, oferint un producte seriat que ha acabat en mans de tres turoperadors que fixen preus i ens trien els visitants. Una oferta trista i indiferenciada que es basa en la quantitat d'usos idèntics, sense sentit del lloc.
Hem creat un model tan inestable que fins i tot els ports esportius per fer créixer el negoci turístic no donen prou rèdits ni per complir el seu compromís, signat en la concessió de traslladar anualment la sorra que, altrament, circularia lliurement seguint la dinàmica litoral. De manera que perdem les platges, actiu únic i central de la nostra oferta. Absurd, però constatable. I, si no, pregunteu pel Maresme.
Redefinir el nostre model turístic és fonamental per recuperar la nostra economia. Ha arribat el moment de reconèixer que el mannà dels anys 60 s'ha esgotat i ja no ens serveix per encarar el segle XXI. Cal tornar a posar algunes coses a lloc per sobreviure. Potser per algú la desconstrucció del Club Mediterranée al Paratge de Tudela del cap de Creus és un acte superflu de nou ric. Per mi, és tot el contrari. És una primera i encara tímida expressió del que cal fer: reorganitzar la nostra oferta turística, recuperant sentit de país i reconnectant amb la densitat cultural, històrica i natural del nostre territori.
Desconstruir on calgui, recuperar i regenerar on faci falta. Amb una estratègia global per al conjunt de la Mediterrània i amb una de país, concertada, que integri les estratègies municipals. No per ben coneguda és menys exemplificadora la situació de la cala Montgó, que mostra amb claredat dues estratègies municipals totalment oposades a banda i banda. Avui per avui, em quedo amb el vessant de Torroella de Montgrí.
Aquesta nova perspectiva requereix un acord ampli del sector turístic amb la resta d'agents. També caldran recursos, i hauríem de començar a parlar ja de la taxa turística. Als francesos, amb la seva taxe de séjour , no els va pas malament, em sembla. Comencem a pensar també a contraprestar els serveis a aquells que tenen cura del territori i del patrimoni i busquem noves fórmules d'organització i gestió. És urgent.

26 d’agost del 2011

Le rayon vert







Als anys setanta, vaig llegir amb fruició algunes de les novel·les de Jules Verne. No pas tots els 60 viatges extraordinaris però si uns quants: Cinc setmanes en globus, Viatge al centre de la Terra, Vint mil llegües de viatge submarí, els fills del capità Grant, De la Terra a la Lluna o Miquel Strogoff i, sense dubte, el millor, La volta al món en vuitanta dies. Algunes en castellà, d’altres en català en versions juvenils i encara alguna traduïda pel seu amic Guimerà. D’altres viatges extraordinaris els vaig llegir també en còmic. Sempre que anava a Sant Hilari, l’àvia Carme em donava  deu duros per comprar algun exemplar de les “Joyas Literarias”. Verne sempre queia. El meus preferits: “El soberbio Orinoco” i “Dos años de vacaciones”. Per contra, “El rayo verde” mai em va interessar: un raig que només veuen els enamorats a una posta de sol al mar? Però si les meves platges eren totes a llevant! I, a més, d’enamoraments encara no en sabia res. El vaig trobar carrincló i massa romàntic per als meus interessos aventurers. I, per acabar-ho d’adobar, després d’anar amunt i avall, va, i ni el miren. Ho vaig trobar insòlit. Tanmateix, em fascinava -i em fascina- com Juli Verne s’anticipava al futur i com incorporava fets científics coneguts o a venir a les seves novel·les. La llavor estava sembrada.

Als vuitanta, no sabria precisar si estirat per les orelles o  per iniciativa pròpia -per fer-me l’interessant, és clar- vaig anar a veure, acompanyat, Le rayon vert d’Eric Rommer. Mai he estat –ni ho sóc ara- massa afeccionat a les pel·licules de la nouvelle vague. Les trobo aburrides i aquesta de Rommer crec que s’emporta el títol honorífic. Ara bé, em va colpir el darrer pla de la pel·lícula. Impressionant. Valia la pena suportar els 90 minuts anteriors per aquell moment...fals!. Tan realisme i, al final, Rommer no aconsegueix filmar un rayon vert de debó i se l’inventa a l’estudi! Quina grandíssima contradicció. En tot cas, però, el cuquet seguia viu: Si l’hiperrealista Rommer havia de recòrrer a la ficció, la cosa es posava interessant. Però és un invent literari i cinematogràfic? No, el raig verd és un fenòmen físic senzill, la dispersió de Rayleigh. La llum, en travessar l’atmosfera –o un altre medi- es dispersa en les diferents longituds d’ona, com passa en un prisma.  Per aquest motiu veiem el cel blau, per exemple. En condicions normals, quan es pon el sol no som capaços de percebre els colors de les diferents longituds d’ona i el veiem porpre. Però, en condicions especials, es pot arribar, a l’últim segon, a apreciar el verd i, encara més excepcionalment, el blau. Ja ho tenia tot, doncs: literatura, cinema i ciència. Una trilogia imbatible per a despertar el meu interès.

Com el dels Manel, mai he estat home de mar –de  litoral si, però de mar no massa. Tanmateix, durant els noranta i els dos mil, he tingut el plaer de gaudir d’unes quantes postes de sol amb el mar a ponent. N’he gaudit de cadascuna, totes diferents i de gran bellesa, però no puc negar que sempre m’ha quedat un lleuger regust amarg en no veure el final esperat...fins enguany!

Vint-i-cinc anys després de la falsa presa de Rommer, l’he vist. El 12 d’agost de 2011, vora Porto Maga, a la Costa Verde de Sardenya. Fins i tot l’he fotografiat, i tot i que la foto no val gaire res, em permet rememorar-lo. Per a explicar-li al meu fill l’emoció, l’eufòria i el plaer que em va produir, li vaig dir que, per mi, era equivalent a una lliga del Barça. Va trobar que era una comparació odiosa, desafortunada i totalment fora de lloc. Però, vés, cadascú té la seva dèria, oi?