Codi de seguiment google analitics

11 de desembre del 2014

Notes COP LIMA (2)


10/12/2014

Ahir es va viure com un gran èxit l'anunci per part d'Austràlia d'una aportació de 165 milions de dòlars al Fons Verd. A Cancun es va crear aquest Fons per a promoure accions d'adaptació i mitigació. Els països desenvolupats es van comprometre a mobilitzar 100.000 milions de dòlars a l'any el 2020 per aquest fons. Definir i configurar el Fons ha trigat uns anys i els diners no acabaven d'aparèixer. L'any passat a Varsòvia es va acordar que calia fornir-lo, com a mínim, amb 10.000 milions de dòlars el 2014. Una conferència de donants prèvia a la COP va arribar a 9.000 milions. Poc a poc s'hi han sumat d'altres i Austràlia va donar ahir el cop d'efecte (perquè de mitigació, res). Amb la seva aportació s'ha arribat al compromís fixat. Bé. Ara cal veure com es multiplicarà per 10 els anys que venen, de fonts públiques i privades. Queda una feinada per fer.

Les negociacions han pres un gir definitiu. Al matí de dimecres s'ha distribuït un nou esborrany per a l'acord de París. En comptes de tenir menys pàgines, en té més. Ple d'opcions diverses, és impossible de tancar. Altrament, el compromís signat l'any passat estableix que l'esborrany estigui a punt el maig de 2015. Així que  com qui dia passa any empeny, l'esborrany de Lima quedarà probablement com està, tot i que alguns països desitgen seguir treballant-hi. Costarà molt de transformar-lo en un text amb força normativa, les opcions que conté són encara molt distants. Hi ha programades dues reunions ministerials a Ginebra i a Bonn abans d'arribar a Paris per seguir-ne parlant. Els negociadors diuen que fins aquí han arribat, perquè tenen una altra urgència.

S'ha girat una feina que per mi ha estat una sorpresa, segurament no ho ha estat pels que segueixen les negociacions de prop. Abans de la reunió de Paris cal que tots els països (les Parts, en diuen aquí) comuniquin les seves contribucions. Això ja va quedar acordat l'any passat. Però resulta que no es va acordar exactament com calia fer-ho. Sovint oblidem que les negociacions pel clima impliquen un canvi significatiu del model econòmic. En un món en plena transformació geoestratègica, explicar amb claredat les teves estratègies per mitigar el canvi climàtic implica explicar el teu projecte en relació al model energètic i les expectatives de desenvolupament. Hi ha una gran desconfiança i tàctiques dilatòries. Xina no vol que ningú revisi els seus números, els països africans volen tancar finançament per l'adaptació, els països bolivarians volen un acord anticapitalista, els EUA s'ho miren i callen...

Els països en desenvolupament demanen que, a més de comunicar els compromisos sobre la reducció d'emissions (mitigació) també es recullin les mesures d'adaptació que caldrà emprendre -i els seus costos- així com els compromisos financers, vist que costen d'aixecar. També demanen que es mantinguin diferències entre les exigències d'informació entre països desenvolupats i en desenvolupament. En principi, l'acord de Paris s'havia de centrar en la mitigació perquè la Convenció ja té altres mecanismes per abordar l'adaptació i el finançament. Però davant aquesta exigència, caldrà incorporar-los segur. L'única manera d'aclarir-se és fixant quina informació veraç i verificable cal que aporti tothom. La discussió està servida. Hi ha un document de base des de dilluns i cada dia s'avancen 2 o 3 paràgrafs. El més complicat, aquell que estableix, a través d'un annex, les condicions de la presentació de les contribucions de cada país. Està en ple procés de discussió.

Em costa explicar que tot just a un any de París i cinc anys després de Copenhage, encara estiguem així. Però les discussions són ferotges: tots els països han de presentar la mateixa informació, o només els rics? Quins mecanismes de verificació comuns per evitar "trampes" es posen en marxa? Quines bases econòmiques comunes s'usaran per quantificar les necessitats financeres?.... en fi, tot això està per decidir. S'arribarà a un document de conclusió, però les energies estan posades aquí, un pas previ a la discussió sobre els compromisos vinculants per reduïr les emissions en un tractat internacional. Sembla mentida, però és així. És necessari resoldre aquest punt, però està en risc tenir temps per a un nou tractat a París.

Avui he estat amb els col·legues de la Municipalidad Metropolitana de Lima per acabar les últimes aportacions d'ERF al Plan Metropolitano de Lima Callao. Si el pla s'aprova, Lima-Callao pot fer un tomb cap a una economia baixa en carboni. Aquí està la clau.  On no hi ha gens de discussió en el document que s'està negociant és en la importància dels governs subnacionals i locals per dur a terme mesures de mitigació i adaptació. Estan citats abastament. Quin gran canvi respecte el 2009! Aquí hi hem guanyat per la força dels fets. I és on hi tinc dipositades les esperances. El món local, liderat per les grans ciutats i amb bona feina de ciutats mitjanes i pobles, està treballant a fons. S'ha vist a la Convenció.

Per cert, un bon grapat dels col·legues peruans estaven molt ofesos amb l'acció de GreenPeace a Nazca. Crec que l'organització ecologista no ha calculat la grandíssima importància simbòlica que aquest espai té pels peruans. Molts no ho han vist gens bé. Ha estat un error, em sembla. I GreenPeace no els acostuma a cometre. Diu que Kumi Naidoo vindrà personalment a disculpar-se, però aquest cop, la performance ha estat contraproduent. He vist passar la "marcha de los pueblos" pel centre de Lima. Nodrida, però res a veure amb Nova York fa uns mesos.


Frederic Ximeno

9 de desembre del 2014

Notes COP LIMA (1)


Lima, 9/12/2014

Feia quatre anys que seguia les COP a distància. Enguany, projectes d'ERF m'han portat a Lima i he aprofitat l'avinentesa per tornar a experimentar una COP en viu. Ja no es poden seguir sense tenir en compte les xarxes: els negociadors i els observadors tuitaires, sobretot els que fan tuits compulsius en plena negociació; la Secretaria de la Convenció que penja els nous documents de seguida, els streamings... Però la veritat és que el contacte humà, per als analògics -i em temo que també pels digitals- no es comparable amb res. La COP és un punt calent i a més dels diplomàtics i tècnics que negocien, s'hi apleguen acadèmics, empresaris, activistes, consultors, alcaldes.... en un espai tancat on s'intercanvien idees, projectes i dèries compartides. Aquí hi ha els que en saben més i els més compromesos -9.000 persones- d'arreu del món que comparteixen neguits, perspectives, projectes i relacions personals. És un plaer. I és un plaer retrobar els "habituals" que estan enganxats a aquesta cita anual. Més enllà de la incapacitat dels governs per arribar a un acord vinculant internacional, en aquestes reunions es creen complicitats, aliances i en surten tota mena de projectes d'acció (i també conxorxes perquè alguns no facin la feina que han de fer). Llàstima que això no acabi als documents formals.

Pel que fa a la negociació, l'ambient sembla menys tens que altres vegades. És normal. L'any que ve si que va de debó, a Lima no hi ha la pressió de "last minute". Això és bo perquè l'esborrany de l'acord de Paris que es discuteix al grup ADP, tothom hi ha dit la seva. Per primer cop, s'ha treballat amb l'esborrany en una pantalla i els països l'han esmenat en una reunió conjunta. Per contra, és dolent perquè ha quedat un document on diu una cosa i tota la contrària, llarg (23 pàgines) i amb moltes opcions obertes.

S'ha instal·lat la idea que aquest document, en diuen d'"elements" de l'acord, no ha de quedar gens tancat a Lima. És cert que l'any passat a Varsòvia ja es va acordar que l'esborrany d'acord per Paris hauria d'estar tancat 6 mesos abans de Paris. No un any. Així que ara tothom manté posicions. Això ja va passar abans de Copenhage i ja sabem com va acabar. Espero que surti alguna cosa més sintètica i que esdevingui un esborrany sensat per París, però no està clar.

De fet, per aquí ja es parla que a Lima no s'està redactant l'acord encara i que hi ha una qüestió prèvia a resoldre. Aquesta segona part és certa. Per tal de veure si els compromisos voluntaris aportats pels països són suficients o no per limitar l'increment de temperatura a 2ºC, cal que tots els estats presentin les seves contribucions (eufemisme pactat a Varsòvia per no dir "compromisos"). A Lima cal establir com s'han de presentar (abans de maig de 2015 perquè s'ha prorrogat tres mesos la presentació a la Secretaria de Canvi Climàtic de Nacions Unides). Altrament, un grup de països liderats per Xina, demanen que, a més de les contribucions sobre mitigació, es presentin també compromisos sobre adaptació i finançament. Aquests dos darrers aspectes no s'han treballat tècnicament abans i emboliquen la troca. Per bé que la demanda pot ser raonablement sensata, no se sap com presentar aquestes contribucions perquè siguin comparables i sumables. Un embolic. La UE no hi està d'acord, però ho acceptarà per negociar.

Els passadissos (i l'equip negociador espanyol i el francès) diuen que serà molt complicat arribar a un acord per fixar com ha de presentar aquestes contribucions i que aquesta és la batalla dura per arribar a un compromís final a Lima. Sense menystenir la dificultat, això fa que l'esborrany de tractat per París no avanci. I això serà un problema greu. A veure com va la cosa. Altrament, el president de la COP, el ministre peruà Pulgar-Vidal, ho està fent força bé i podria forçar un final un pèl més feliç. Esperem que no s'arrugui. També està compromès en impulsar reduccions d'emissions més ambicioses abans del 2020, un aspecte molt important també, perquè el tractat que esperem que es signi a  París de l'any vinent entraria en vigor el 2020 i, mentrestant, ens cal seguir treballant. Greenpeace està satisfeta perquè a l'esborrany, en una de les seves múltiples alternatives es parla de "fuel off" al 2050. Ha estat bé, però segur que no prospera... però és una petita victòria.

Avui han arribat els ministres i alguns presidents. espero tornar a escriure aquests dies


8 de setembre del 2014

Cimera del Clima de Varsòvia: moltes promeses i pocs compromisos








Durant tres anys, amb parades a Cancún (Mèxic), Durban (Sud-àfrica) i Doha (Qatar) els negociadors climàtics han tingut prou feina a tornar a posar el tren a la via després del descarrilament de Copenhaguen. Sense un nou acord vinculant, es va obrir un espai per a la voluntarietat -a més d'una pròrroga del Protocol de Kyoto amb obligacions per a la UE i pocs acompanyants més-. Vam passar dels compromisos a les promeses. Un grup d'experts a l'empara de les Nacions Unides han analitzat aquestes promeses. El 2010 s'emetien 50 GtCOeq. Per no incrementar perillosament les emissions, caldria reduir-les a 44 per al 2020; 40 el 2025, 35 el 2030, i fins a 22 el 2050. Les promeses voluntàries registrades per al 2020 ens mostren que encara ens falten entre 8 i 12 GtCOeq. A Varsòvia hem vist com, a més, te'n pots desdir: el Japó i Austràlia han decidit reduir el seu compromís, ho han comunicat, i avall que fa baixada. Les conseqüències són incertes, però gens benignes i molt cares, com ens ha tornat a recordar la ciència en el primer capítol del 5è informe de canvi climàtic.
Mentre veiem com resolem aquesta fase voluntària, es va arribar a l'acord de tornar a tenir llest el 2015 un nou acord vinculant perquè entrés en vigor el 2020. A parlar de compromisos, vaja. A Varsòvia calia posar el fil a l'agulla per fer-ho possible. Hi han passat algunes coses interessants: per exemple, s'han aprovat el reglament, les normes i el finançament del programa Reed+ (per evitar la desforestació i contrarestar la conservació i gestió dels boscos que fixen CO) i s'ha creat una estructura que s'ocuparà de la gestió i el finançament de les "pèrdues i danys" ocasionats pel canvi climàtic als països en desenvolupament.
El problema és la manca de decisió política. En l'emergent món multipolar tothom es mira de reüll. Els EUA, la Xina o l'Índia no volen sentir a parlar de compromisos. La UE ha perdut el lideratge. El finançament no apareix per enlloc. Els canvis en la generació elèctrica, l'eficiència, el transport, el consum... es tracten només als passadissos. Entre els uns i els altres han aconseguit que no s'aprovi un esquema bàsic de l'acord, o que els països hagin de presentar per al 2015 contribucions en comptes de compromisos . Per primera vegada en dinou anys, les ONG que han seguit críticament i constructivament el procés de les Nacions Unides han abandonat la Cimera. Ja no es pot tolerar tant tacticisme. La ciutadania, que en patirà les conseqüències, està cada dia més òrfena.
El 2015 és la nostra darrera oportunitat per assolir l'imprescindible marc internacional per fer front al canvi climàtic abans de fer tard. Els passos de Varsòvia han estat tan ínfims que, veient els precedents, es mostren del tot insuficients. Cal generar un estat d'opinió molt intens per forçar els nostres representants polítics perquè, d'una vegada, ens representin. Caldria fer propostes des de la societat civil per desencallar un procés dirigit pels recels en un món que està canviant la seva geometria de poder, i bloquejat per la influència dels lobis dels combustibles fòssils que ja els va bé com va. A Catalunya, CiU, ERC, PSC i ICV duien al programa electoral una llei de canvi climàtic. També és hora de passar a l'acció interna.

4 de setembre del 2014

El (de)sastre de Panamà

Si John le Carré hagués conegut les trifulgues de Manuel Manrique, president de Sacyr, i dels seus antecessors José Manuel Loureda i Luis del Rivero, segur que l'espia Osnard els hauria incorporat a la seva delirant conxorxa. El sastre Pendel no hauria hagut d'inventar-se històries, perquè la realitat supera àmpliament la ficció. L'actuació de Sacyr a Panamà em concerneix i m'indigna triplement: com a ciutadà, com a contribuent i com a exportador. 

Com a ciutadà i contribuent, em sembla intolerable que personatges implicats en escàndols de corrupció (cas Bárcenas), que es venen accions abans de generar ells mateixos un problema a la seva pròpia companyia, o que deuen 8.000 milions d'euros als bancs, gaudeixin de reconeixement social i suport ministerial. Aquesta casta extractiva, aquesta mena d'empresari que ha contribuït a consolidar una crisi que patim tots plegats, no només no mereix cap suport, sinó que hauria de ser blasmada públicament. 

Sembla que l'Autoritat del Canal havia previst uns costos de 5.250 milions de dòlars per a l'ampliació. Diuen que l'americana Bechtel va presentar una oferta per 4.200 milions, una rebaixa del 20%. Sacyr, una empresa endeutada fins al coll, es presenta amb una oferta amb una rebaixa del 40%, 3.120 milions de dòlars. Esclar, ara no en té prou. Per tant, exerceix una pràctica comuna a Espanya: els modificats, que van engreixant el preu i acaben superant el pressupost de licitació. Així ens ha anat a tots plegats.

Fins aquí, es tracta d'una operació reprovable -des de la meva perspectiva- d'una empresa privada. Ara, la cosa m'afecta personalment quan es coneix que el govern d'Espanya avala l'operació a través de la semipública CESCE -200 milions d'euros-, en un moviment que el Tribunal de Comptes considera inapropiat. Quan conec que aquesta empresa ha traspassat a la Sareb 400 milions del seu deute en el format de dació en pagament que es nega sistemàticament als meus conciutadans. En definitiva, ara som avaladors d'empreses dedicades a negocis milionaris ruïnosos... i els arruïnats som tots nosaltres!

Per acabar-ho d'adobar, la ministra que corre a donar-li suport torna satisfeta perquè ha aconseguit que una empresa s'avingui a negociar en el marc del contracte. Vostè, jo i el sursum corda, quan signem un contracte hem de llegir la lletra petita perquè, per descomptat, esdevé el marc únic de relació entre les parts. Hi ha pocavergonyes que sembla que no, que signen contractes com qui signa autògrafs. Ni Le Carré s'ho hauria imaginat.

Com a exportador, aquest desastre em genera problemes. He estat uns dies al Perú i a Colòmbia, i aviat marxo cap al Paraguai. No es tracta de cap furor viatger, es tracta només de l'única opció que avui tenim bona part de les pimes catalanes per sobreviure: exportar. Els avions transatlàntics van plens de professionals i empresaris. M'ajuda a agafar la maleta sense mandra recordar que no som pas la primera generació que ho fa. El meu avi matern se'n va anar a "fer les Amèriques". Voltant per l'Argentina durant uns anys, treballant honradament, va aconseguir fer un petit capital i va tornar per muntar la seva botiga a Barcelona. La seva filla, la meva tia, és enterrada a Santiago de Xile. Hi va anar a provar sort als anys 50, asfixiada per la grisor -la negror- de la Catalunya de l'època, va prosperar i s'hi va quedar. Els catalans hem tingut sempre el món en el punt de mira. Ara, per força, també.

En el nostre cas, oferim a Llatinoamèrica la nostra experiència en sostenibilitat i canvi climàtic, eficiència energètica en l'edificació a administracions públiques i empreses privades. Per descomptat, no és senzill obrir nous mercats, però sembla que som competitius, com moltes de les empreses catalanes del sector ambiental que ja s'hi han instal·lat. Quan exportes productes, tens alguna cosa física per ensenyar. Si el producte és eficient en preu i prestacions el client només ha de comparar i triar. Per contra, si exportes serveis, només pots demostrar la teva competitivitat després d'haver-lo servit. Per tant, l'entrada en nous mercats depèn de la confiança que generis. D'on véns i què has fet abans és un factor important per a la primera impressió. La marca Barcelona ajuda. La marca Catalunya, de moment, no existeix. La marca Espanya, gràcies a empreses com Sacyr, comença a ser una autèntica catàstrofe. L'espectacle del canal és deplorable i incomprensible. Quan me'n parlen, no puc evitar una expressió al rostre de difícil descripció: una barreja d'indignació, vergonya i basques contingudes.

27 de gener del 2014

La insuportable impunitat dels bàrbars (Diari Ara 14/11/13)

 
El 2010 un terrible accident petrolier al golf de Mèxic va produir un vessament de gran magnitud. Només dos anys després British Petroleum es va declarar culpable i va acceptar pagar 1.256 milions de dòlars en multes penals, 2.394 milions de dòlars a la Fundació Nacional de Pesca i Vida Silvestre i 350 milions a l'Acadèmia Nacional de Ciències, i penes de presó per a tres responsables de l'empresa. L'estat encara demana 21.000 milions de dòlars més per raó de la llei d'aigües. El director general de BP per als Estats Units, així com la directora del Servei de Mines de l'estat, van dimitir.
 
Molts anys abans, el 19 de novembre del 2002, el petrolier Prestige , de la companyia Universal Maritime, s'enfonsava davant la costa gallega i vessava 63.000 tones de cru, afectava 2.900 km de costa i 1.177 platges. Milers de voluntaris es van desviure en un corrent de solidaritat sense precedents per netejar la costa i l'extracció del petroli romanent va costar uns 100 milions d'euros. Els danys ambientals són immensos. La fiscalia demanava 5.000 milions per responsabilitat civil. L'asseguradora de la naviera n'ha pagat 22. Veuen la diferència?
 
I vet aquí que la justícia espanyola ha trigat 10 anys a iniciar el judici, i, després de 89 sessions, 400 hores i 204 declaracions, ha arribat a la conclusió que no hi ha ni culpables ni responsables subsidiaris. Pel camí, el responsable polític de llavors és president del govern amb majoria absoluta i no hi ha hagut cap dimissió ni cap assumpció de culpabilitat. El terrible vessament de Boliden a Doñana va acabar igual.
 
El medi natural i els recursos (l'aigua, l'aire, el sòl...) són el nostre patrimoni col·lectiu. Són el nostre capital i el dels nostre fills i néts. Tothom té dret a desenvolupar l'activitat econòmica que li plagui, però no podem tolerar que cap ni una sigui a costa de malmetre aquest patrimoni col·lectiu. Amb aquest grau d'impunitat i d'ineficàcia, ¿qui se sent concernit? El problema és nostre mentre no exigim responsabilitats.
 
Per a aquells a qui l'apel·lació a l'ètica i el bé comú no els faci fred ni calor, es pot dir d'una altra manera: l'aire net, la biodiversitat esponerosa, les platges vives, són els nostres actius, el nostre capital. Si algú, per malapraxi o per accident, el posa en risc o el minva, ha de ser plenament responsable de restablir el seu valor original. Les lleis ambientals estan fetes primer per avaluar si una activitat o un projecte estan dissenyats amb prou criteri. I, després, per assegurar que, si les coses van mal dades, qui en té la responsabilitat hi faci front. 
 
Mentre Universal Maritime queda impune, el restabliment del nostre capital el fem amb diners públics -i, com que no en tenim, veiem com, simplement, no el restaurem-. Vivim en un país on un polític diu feliçment que no és capaç de garantir llocs de treball alhora que es compleixen els mínims per no malmetre l'ambient. En un país on s'aplica laxament la legislació de soroll als sorollosos i, en canvi, podríem arribar a tancar una pianista set anys a la presó. Una societat que permet aquests plantejaments és una societat anestesiada. Un record a tots els voluntaris que, sense pensar-s'ho, van anar a recollir chapapote a les costes gallegues. Avui estan més orfes.
 
Frederic Ximeno
Publicat al Diari Ara el novembre de 2013

18 de gener del 2014

Municipalies, la reforma territorial inajornable (Diari Ara, 08/2013)

Per travessar Catalunya en línia recta, la Via Catalana va passar per 86 municipis. El 9% del total dels nostres 947 ens locals. Toquen a 34 km2 per alcalde. Només 130 tenen més de 10.000 habitants. El 50% del territori català està administrat per municipis amb menys de 500 habitants. No anem bé. Els municipis han estat, són i seran un instrument imprescindible per a la gestió, l'administració i la millora de la qualitat de vida de la ciutadania. També són el referent últim de pertinença al lloc. Però precisament per això ha de ser eficient. I no ho és, a hores d'ara. Cal una reforma a fons de les competències, les finances i l'organització locals.
La gran fragmentació municipal del Principat no és una singularitat europea. El que ens fa singulars és no haver-hi posat remei en els darrers trenta anys. Britànics, alemanys i belgues van fer una reforma pel broc gros abans dels anys 70, a través de fusions obligatòries. Els grecs van fer el mateix el 2007. El geògraf Robert Casadevall -recomano llegir les seves anàlisis- m'ha posat sobre la pista de com s'ho han fet els francesos. Després d'alguns intents fallits, el 1992 la llei de l'administració territorial crea dues noves figures de cooperació municipal: la comunitat municipal i la comunitat de ciutats. Els municipis trien a quina es volen unir i quines competències transfereixen. Els ens públics de cooperació municipal exerceixen en exclusiva les competències transferides i tenen fiscalitat pròpia. Cada municipi ha de participar només en una comunitat. L'agregació és obligatòria, per bé que amb qui, com i de què s'ocupa ho decideix cada ajuntament. El resultat ha estat que, en 20 anys, 34.774 ens municipals s'han unit en 2.611 comunitats. Ningú perd identitat, ni alcalde, i millora l'eficiència.
Rajoy, com va fer Berlusconi fa un parell d'anys, prova de fer una reforma tova, d'aspectes irrellevants, sense cap lògica. La resposta, però, no pot ser "Doncs aquí no ho aplicarem", i llestos. Esclar que es tracta d'una qüestió espinosa (quina reforma no ho és?) perquè toca una parcel·la de poder molt significativa al nostre país, perquè afecta emocionalment les persones. Per això no s'ha fet, però això no vol dir que no sigui inajornable.
La reforma territorial culminada el 1936 després dels treballs de la Ponència d'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, pilotada per Pau Vila i promoguda per l'honorable conseller Ventura Gasol -i culminada per l'honorable conseller Josep Tarradellas-, va definir les comarques, però no va entrar en la reforma municipal. És interessant constatar que en l'enquesta realitzada llavors per la Ponència, van sortir inicialment 109 centres i 87 mercats. Als membres de la Ponència els van semblar massa com a ens comarcals i en van fer agrupacions. Però no van plantejar una reforma municipal. I així estem des de llavors.
L'any 1980 en Lluís Casassas i en Joaquim Clusa van analitzar els problemes de la fragmentació municipal. Trenta anys després segueixen tots vigents (i alguns agreujats): petitesa excessiva de la majoria d'ajuntaments; desigualtat fiscal per la localització de l'activitat econòmica; insuficiència de recursos; insuficiència d'autonomia; baix potencial demogràfic per garantir un aparell tècnic i administratiu o alt cost per tenir-lo; por al centralisme de les grans ciutats; canvis en el sentit popular i tradicional de comarca/municipi pels nous moviments residència-treball i residència-lleure; evolució d'àrees metropolitanes sense administració cooperativa; tendències centrípetes pel creixement urbà, i tendències centrífugues per contrarestar-les...
Casassas i Clusa proposaven la creació de municipalies. Els sortien 127 ens supralocals més les àrees metropolitanes de Barcelona i el Camp de Tarragona. Una estructura lògica i sensata. Un fil que ningú s'ha dignat a estirar. L'efímer honorable conseller Duran i Lleida va tenir la bona pensada d'encarregar l'Informe Roca ara fa 12 anys. Un informe molt poc rupturista que plantejava integrar alguns municipis i poca cosa més. Dorm als calaixos. Els consellers Puigcercós i Ausàs van promoure la llei de vegueries, però ni un mot sobre els municipis.
Sembla que hi ha un alt consens en la necessitat de fer una reforma i també hi ha el mateix grau de consens que ningú s'hi posi. Doncs no pot ser. Hem de fer-ho a partir d'un debat serè i urgent. Qui signa és un municipalista convençut que ho ha demostrat amb fets i projectes durant molts anys i, precisament per això, crec que fem tard.