Codi de seguiment google analitics

23 de setembre del 2016

Acord de París: un instrument molt útil en mans de la voluntat política

 El pacte té estructures prou sòlides que fan que el futur del planeta es vegi millor que abans de la cimera
Frederic Ximeno (escrit a París, a la COP21 i publicat al Diari Ara 13/12/2015)

L’Acord de París -sumat a la decisió que l’emmarca- em sembla un bon instrument. No assegura que el món es posi en camí per evitar que el canvi climàtic produeixi efectes perillosos i fins i tot irreversibles. Però posa tothom a caminar i ofereix un marc estable i un raonablement clar per a l’acció. Ara depèn de quins governs escollim. Depèn de què exigim. Depèn de la prioritat que donem a resoldre un dels principals problemes als quals ens enfrontem nosaltres i els nostres fills i néts. L’acord ofereix un marc sòlid de treball. Aquesta excusa ja no la tenen. Arriba tard i és imprecís en els objectius que reclama la ciència. Però existeix. I és útil. Per fi. Em sembla útil perquè:

1. Reconeix que no fem prou i estimula a fer més. S’estableix definitivament que cal reduir les emissions per no assolir 2 graus centígrads d’increment de la temperatura terrestre i que cal fer tots els esforços per intentar que no augmenti més d’1,5 graus. Recull que els compromisos presentats per 180 països són insuficients i dibuixa un camí entre el 2017 i el 2025 per incrementar-los.
2. És universal. Els països desenvolupats mantenen responsabilitats de finançament i de lideratge per a la reducció d’emissions però es convida els països emergents a col·laborar i es fixa per a tots l’obligació de presentar compromisos més ambiciosos a la segona ronda. Es manté la diferenciació, i la mitigació i l’adaptació ja són objectius universals. Igualment, es reconeix l’especial vulnerabilitat dels petits estats insulars i els països menys desenvolupats.
3. Es basa en la cooperació mútua i la vigilància mútua. S’obliga tothom a explicar públicament els seus compromisos. Es fixarà un mètode comú per fer-ne balanç el 2023. Tothom pot modificar-los quan vulgui, i ho ha de fer obligatòriament cada cinc anys a partir del 2023. Això vol dir que tots els ciutadans sabrem què fa cadascú per arribar a l’objectiu. Certament, els compromisos els estableix voluntàriament cada país però val la pena recordar que, voluntàriament, 180 països de 195 ja ho han fet. Això no té marxa enrere. També val la pena recordar que el precedent d’aquest acord -el Protocol de Kyoto- obligava molt pocs països (38) a molt poca reducció d’emissions (8%) i, tot i així, alguns països el van incomplir. Es mantenen els 100.000 milions de dòlars anuals per a la cooperació climàtica nord-sud i s’anima a impulsar la cooperació sud-sud. Es fixa una data màxima de revisió per augmentar aquesta aportació, sempre a l’alça (2025). Certament, es dóna llibertat a cada país per decidir les seves aportacions, però hauran d’explicar al món què fan, com ho fan i com ho assoleixen.
4. Es consagren tots els instruments existents i es dóna flexibilitat per utilitzar-los. Instruments de mercat com el comerç d’emissions, però també instruments públics, el programa dedicat als boscos per evitar la desforestació... Tots els instruments assajats es podran posar en marxa. Tots seran voluntaris i, per tant, no haurem d’esperar que tots els països hi estiguin d’acord per començar a aplicar-los. Es pot començar quan es vulgui entre els que ho vulguin. No s’imposen. Hi podrà haver més Califòrnies.
Haurem de seguir treballant molt i molt perquè:
5. No fixa objectius concrets a mitjà ni a llarg termini. Només diu que caldrà arribar al màxim d’emissions “com més aviat millor” i que aspira a un balanç zero d’emissions (entre les que s’emeten i les que es capturen, per exemple, als boscos) a finals de segle. Massa inconcret, lluny del que la ciència exigeix.
6. La feina que cal fer d’aquí al 2020 no s’explica amb claredat. Cal recordar que l’acord entrarà en vigor el 2020 (si 55 països que representin el 55% de les emissions mundials el ratifiquen). Això vol dir que els pròxims cinc anys cal intensificar la feina per reduir emissions, més enllà de desenvolupar els instruments que es defineixen (sistema de verificació, registre de compromisos nacionals, el comitè de seguiment, el comitè de París per fomentar capacitats institucionals). Resta molta feina per fer per avançar més els pròxims cinc anys.
En definitiva, aquest acord posa uns bons rails. Sòlides estructures que es mantenen, a més, dins el marc multilateral. Però el tren que ara hi circula va massa a poc a poc. I això ens posa en perill a tots. Els conductors són els nostres governs, però si nosaltres no exigim acceleració i no definim la ruta, no arribarem a temps a fer front a un dels principals reptes d’aquest segle.
Un bon instrument que cal utilitzar a fons perquè doni resultats. La ministra sud-africana va recordar unes paraules de Mandela: “Després de pujar a un gran cim, un només troba que hi ha molts més cims per pujar”.

22 de setembre del 2016

Canvi Climàtic: per la via dels fets


Frederic Ximeno (escrit a Paris, a la COP21, publicat al Diari Ara, desembre 2015)

L’exgovernador de Califòrnia Arnold Schwarzenegger va parlar dimarts a la COP21. No llueix els seus músculs sinó un bagul ple de feina feta, exitosa i que ara promou arreu del món. Ha explicat com, malgrat el posicionament contrari del seu govern federal i del seu partit (va ser governador republicà), va impulsar una ambiciosa llei per fer front al canvi climàtic i impulsar l’economia verda. El govern federal, les empreses energètiques i fins i tot les automobilístiques (Volkswagen inclosa, va dir, sorneguer) la van impugnar als tribunals. Recordo que, fins i tot, es va impulsar una iniciativa popular per derogar-la per la via dels referèndums que es plantegen als EUA per a assumptes concrets. Era el 2006. Tres anys abans de la Cimera de Copenhaguen. La cosa va arribar al Tribunal Suprem, que finalment va donar la raó a Califòrnia. Deu estats més s’hi han afegit. Conjuntament amb les províncies canadenques del Quebec, Ontario i Manitoba, han organitzat el principal mercat de drets d’emissions de l’Amèrica del Nord.
A tots els malastrucs que van provar de tombar l’aposta de la vuitena economia mundial, avui l’exgovernador els aporta dades i fets: Califòrnia ha captat el 50% de la inversió en economia verda que s’ha fet als EUA; el seu PIB creix a més bon ritme que al conjunt del país. Mentre l’economia va bé, el 23% de l’electricitat ja prové de fonts renovables i les emissions s’han reduït. El nou governador, demòcrata, ha continuat la feina i acaba de llançar una proposta per intensificar l’ambició per al 2030. La llei californiana ha sigut adoptada, pràcticament fil per randa, pel govern federal a instàncies del president Obama, vuit anys després. Per la via dels fets. De baix a dalt.
La descarbonització de l’economia, les energies renovables, l’eficiència energètica, l’electrificació del transport i l’economia circular, conduïdes per la necessitat de fer front al canvi climàtic, seran una realitat. L’acord de París és fonamental per accelerar processos i per avançar de manera coordinada i justa. Cert. Però el canvi està en marxa, no depèn d’aquest acord.
Catalunya sempre ha sigut pionera a l’hora de copsar les tendències polítiques, socials i econòmiques que es produïen al món. Ha estat amatent i ha format part, sovint, de la primera línia d’acció i pensament. Per això és tan interessant que sigui present a les associacions internacionals que impulsen l’acció climàtica i que assisteixi a les convencions del canvi climàtic. L’Ajuntament de Barcelona hi és des de la COP10 a Buenos Aires el 2004 i el Govern de Catalunya des de la COP11 de Mont-real, l’any següent. Enguany, l’alcaldessa de Barcelona ha estat present en el llançament de la renovació del Compromís dels Alcaldes (Compact of Majors), que aplega 360 ciutats d’arreu del món, on ha presentat l’objectiu de reducció del 40% de les emissions respecte al 2005. El president de Catalunya ha estat present a l’acte de reafirmació del Compromís dels Estats i les Regions (Compact of States and Regions), que aplega 44 governs de tot el món.
És bo ser-hi. Diria que és necessari ser-hi. L’acció climàtica mou i mourà l’economia. Són els signes del temps. Trobo excel·lent que entre el 2009 i el 2015, com ha passat a Califòrnia, ara sí, per fi, alcaldes i presidents de tot l’arc polític s’hi hagin fet veure. Però no n’hi ha prou sent-hi. Com li agrada recordar a en Ramon Folch, el lideratge no es proclama, s’exerceix. Calen fets i resultats. Ho necessita la ciutadania catalana per sortir de la crisi i per tenir un país més habitable en el present, i més preparat per al futur. Liderem. Fem. Exportem fets. Comencem per la llei de canvi climàtic, que sigui la primera a entrar al Parlament. Avancem en el procés obert per definir una Catalunya 100% renovable. Canviem radicalment la mobilitat. Rehabilitem i gestionem els nostres edificis per fer-los eficients. Repensem les nostres ciutats i pobles. Siguem pioners a l’hora d’innovar i utilitzar tecnologia i serveis per a la descarbonització. Adaptem-nos progressivament i intel·ligentment per ser més resilients. Fem. Fem. Fem.
P.D. Mentre escric, la presidència francesa ha distribuït el segon esborrany de l’acord de París. Més curt, amb temes més tancats, millor. Però amb tres grans assumptes encara pendents: l’ambició (quantes emissions hem de reduir a mitjà i llarg termini); la diferenciació (quins compromisos han de prendre les economies emergents, especialment la Xina), i el finançament. Queden 48 hores per tancar-los. Estem a l’aguait, sense aturar-nos