Codi de seguiment google analitics

27 de juny del 2011

La indignació ambiental (Diari Ara 27/06/2011)



La indignació ambiental

El 1967, el Dr. Ramon Margalef guanyava la primera càtedra d'ecologia de l'Estat. Més de 40 anys després, tenim el coneixement, tenim les capacitats, però som incapaços d'integrar decididament la sostenibilitat com un eix vertebrador del nostre model social i econòmic.
Un exemple entre molts: fa més de 25 anys s'instal·lava a Catalunya un dels primers parcs eòlics de la Península, i naixia una empresa cooperativa pionera mundial. Avui l'empresa ha estat adquirida per una multinacional, el parc està desmantellat i l'energia eòlica avança a empentes i rodolons. Ni des de la política, ni des de l'administració, ni des dels jutjats, ni des de la perspectiva social hem estat a l'altura d'un dels principals reptes del segle XXI. I ho tenim tot: el coneixement, la capacitat tecnològica i la urgència d'un nou model energètic.
Mentre la sostenibilitat i el clima s'erigeixen com a eixos centrals de les polítiques públiques i les estratègies privades en molts altres racons del món, nosaltres ens entestem a tractar la qüestió com si encara fos la dèria de quatre eixelebrats. Per sort, també formen part d'aquesta suposada conxorxa un nombre significatiu de grans corporacions, de petites empreses, de professionals, d'emprenedors i de ciutadans, que treballen amb perseverança i amb èxit però que, sorprenentment, ho han de fer a contracorrent a casa, enfilant les veles als vents del nord.
Per acabar-ho d'adobar, els continguts ambientals de la llei òmnibus, en comptes d'impulsar la desburocratització i l'increment de la responsabilitat ambiental, s'orienten a contravenir la lletra i l'esperit d'antigues directives europees. A Anglaterra i Gal·les, per posar un exemple, en un any fan 100.000 inspeccions, envien 24.000 cartes d'avís i incoen més de 1.000 expedients. Des del 2005, l'informe Hampton sobre la millora de la regulació i l'administració s'aplica a tots els àmbits, incloent-hi l'administració ambiental, que rep un toc d'atenció per millorar-ne els procediments. Mai es posa en qüestió l'opció estratègica per la sostenibilitat ni els requeriments ambientals, sinó l'eficàcia, la proporcionalitat i l'eficàcia de la seva aplicació administrativa. Per tant, provar de millorar una administració burocratitzada, cansada, analògica i sense instruments suficients és imprescindible. Mantenir estratègies antiquades i reduir els requeriments ambientals és absurd.
Qui pagarà la regeneració dels aqüífers, que ja tenen problemes de nitrats, si no es fa avaluació ambiental de les noves grans explotacions ramaderes? Doncs això pot passar si prosperen els articles 439, 440 i 441 de la llei òmnibus. I com aquesta, unes quantes. Anys de tramitació són un calvari que no desitjo a ningú. Ara bé, la gastroenteritis o la metahemoglobinèmia infantils per ingesta d'excés de nitrats i els problemes ecosistèmics derivats de la contaminació, tampoc. Doncs, "nosaltres no som d'eixe món...", en comptes d'abordar els processos, de modernitzar l'administració per assegurar el comportament ambiental responsable i impulsar polítiques sostenibilistes, ens proposem reduir requeriments ambientals.
En definitiva, cap senyal de progrés. Al contrari, regressió. Res sobre economia verda. Un altre cop ens concentrem a donar gust a curt termini als sectors més recalcitrants de la societat catalana, influents, però promotors ad nauseam de la cançoneta inconsistent: "El medi ambient és un fre a l'activitat econòmica". No senyors, no! És el motor del canvi que necessitem! Ens cal millorar-ne la gestió i impulsar-ne la visió estratègica. No només no ho fem, sinó que, per acabar-ho d'adobar, els avenços fets, per bé que insuficients, fruit de llargs processos de debat i concertació, són liquidats amb quinze dies d'exposició pública i temps mínim per al debat parlamentari. Un retrocés ambiental i de qualitat de la nostra molt millorable democràcia. Doncs bé, que se sàpiga que alguns que no estem acampats a la plaça Catalunya també estem indignats. I no només amb el govern, que consti.

11 de juny del 2011

946 CENTRES LEGÍTIMS DE DECISIÓ NO CONFIGUREN UNA VISIÓ DE PAÍS: PERQUÈ NO EM SEMBLA OPORTÚ EL PARC FOTOVOLTAIC DE TIVISSA.


946 nous consistoris

Les meves felicitacions a tots els alcaldes i alcaldesses de Catalunya, legítima i democràticament escollits. Molta feina per fer. Nou-cents quaranta quatre centres de decisió –ens falten els de Girona i Barcelona. Una responsabilitat alta en temps convulsos i difícils. Hauran de treballar dur per a millorar les condicions de vida dels seus conciutadans, de tots! Però també hauran de ser generosos perquè el país ha d’avançar amb criteris i estratègies compartides, no sempre plenament alineades amb una determinada estratègia local. La subsidiarietat és clau. Concertar amb els agents socials i territorials i amb els seus representants legítims, un acte democràtic imprescindible. Ara bé, la simple addició de 946 estratègies no conforma una estratègia de país. Per això demano generositat. El cas del parc fotovoltaic de Tivissa em serveix per a il·lustrar la idea.

Objectius de País: Pla de l’energia i Xarxa Natura 2000

Catalunya compta amb un Pla de l’Energia, amb objectius de desenvolupament intens de les energies renovables. Sense entrar a discutir-ne la bondat dels continguts, constato que existeix i és vigent. Per a l’energia fotovoltaica, es fixava un objectiu per al 2016 de 200 MW a instal·lar. L’any 2004, a Catalunya només hi havia 2,2 MW fotovoltaics instal·lats. L’any 2011 n’ha 205,3MW (ICAEN), que ocupen entre 600 i 1.000 ha.

Altrament, a Catalunya està vigent i aprovada per la UE una configuració d’espais protegits inclosos a la Xarxa Natura 2000. Sense entrar tampoc a valorar-ne la bondat, constato que després d’intenses deliberacions i negociacions al país i amb la UE, resta protegit el 30% del territori (960.000 ha). La normativa de la Xarxa Natura 2000 certament no prohibeix que, en els espais que inclou, s’hi desenvolupin projectes de renovables. Tanmateix, la Directiva d’Hàbitats estableix que cal avaluar-ne l’impacte ambiental per tal d’assegurar que no s’afecten els valors pels quals han estat protegits. Altrament, també estableix que cal garantir que no hi ha ubicacions alternatives.

A Catalunya, per tant,  romanen sense incloure als espais naturals protegits 2.240.000 ha. Malgrat que, per descomptat, no totes són útils ni oportunes per a instal·lar-hi plaques fotovoltaiques, hi ha una ingent quantitat de territori urbà i rural per a localitzar-hi instal·lacions energètiques. Hi ha alternatives per trobar àmbits de 24 ha fora dels espais protegits? Crec que la resposta racional és: si, moltíssimes. Avui per avui, per tant, des de la meva perspectiva, no hi ha contradicció entre els objectius energètics i els de conservació.

Canvi de criteri o absència de criteri nacional?

La Ponència Ambiental i els serveis territorials de l’extint Departament de Medi Ambient, van establir un sol criteri bàsic per al desenvolupament fotovoltaic: si a tot arreu –complint els requisits ambientals necessaris recollits a través de l’informe ambiental preceptiu emès pels serveis territorials- fora dels espais protegits i, de moment, no als espais protegits.  Hom pot estar més o menys d’acord amb aquest criteri. Però és un criteri. Sensat, em sembla.

El parc fotovoltaic que es proposa a Tivissa està dins d’un Espai Natural d’Especial Interès (EIN Muntanyes de Tivissa-Vandellós). Respecto immensament, i ell ho sap, el criteri i la manera de treballar de l’alcalde. Ha promogut el projecte en un dels espais menys sensibles de l’espai natural, ha buscat complicitats i ha buscat sempre acomplir amb tots els requeriments exigits. El seu criteri des de la perspectiva local és respectable, per bé que també cal tenir en consideració que Tivissa té un parc eòlic aprovat i està inclosa a una ZDP que, si els jutges ho permeten, comportaria instal·lar més aerogeneradors –tots, els aprovats i els futurs, fora dels espais protegits.

Malauradament, el criteri local es confronta amb el criteri general, que ara ha canviat. El suposat “desbloqueig” per part del Govern pot respondre a tres situacions:

a)      Canvi de criteri. Quin és, doncs, el nou criteri? Es podran desenvolupar projectes fotovoltaics de grans dimensions (24 Ha no són poques) als espais protegits? En quines condicions?

b)      Manca de criteri. Els condicionants ambientals queden sotmesos a d’altres perspectives? Tornem a estudiar-ho tot cas a cas i responem en funció de la capacitat d’influència del proponent?

c)      Preponderància del criteri local. Es compliran totes els desitjos i propostes provinents dels Ajuntaments? 946 centres de decisió cadascú al seu aire?

Si el canvi respon a la primera circumstància, és respectable i legítim, per bé que fóra interessant difondre els nous criteris per tal que els agents econòmics i socials sàpiguen a què atendre’s abans de proposar un projecte, així com els alcaldes i alcaldesses abans de promoure’n un.

Per contra, si respon a la segona, estem venuts. És impossible assolir objectius compartits de país sense criteri i a base d’intuïcions i propostes canviants.

Si es tracta de la tercera possibilitat, també anem malament. La defensa dels interessos locals i la concertació amb tots els poders públics i els agents socials, com deia, em semblen fonamentals. Però des del govern cal alinear objectius. Si no, ens situem en una circumstància on forces oposades s’anul·len i el país no avança.

En definitiva, des del meu punt de vista, avui per avui, no és convenient impulsar aquest projecte –i d’altres que, sense posar en dubte el seu valor per l’economia local, poden posar en risc l’economia i el patrimoni nacional, si s’actua sense criteri. Altrament, en trobar-se dins d’un Espai Natural d’Especial Interès, em temo que caldrà, com a mínim, veure si cal fer un Estudi d’Impacte Ambiental per analitzar que no es posen en perill els valors naturals i que no hi ha alternatives. I no em consta que això estigui fet.

3 de juny del 2011

Minories silencioses que conformen majories

En Biel i jo no estem acampats a la plaça Catalunya. Però fa nou anys que cada matí enfilem a peu cap a l’escola, com fa el 87% de les 400 famílies de la nostra escola. Escola que forma part del projecte Camí Amic, que aplega els centres públics de l’Esquerra de l’Eixample –unes 2.000 famílies- que des de fa 10 anys promouen una ciutat més amigable i han col·laborat per a impulsar canvis físics i de relació en l’espai públic a la ciutat de Barcelona. Projecte que és un entre els centenars de camins escolars implantats arreu de Catalunya. Camins escolars que són una tipologia de projecte d’entre els milers que desenvolupen les 850 escoles que formen part de la Xarxa d’Escoles per la Sostenibilitat (més d’un 15% del total de centres del país). Una extensa minoria silenciosa que fa més de 10 anys que promou un canvi sostenibilista al nostre model educatiu: mestres, mares i pares i infants silenciosos.

La Mònica tampoc està acampada, per bé que em consta que s’ha passat per la plaça uns quants cops. Tanmateix, amb els 450 socis de la seva ONG fa anys que treballen per a impulsar la cooperació pel desenvolupament, 140 projectes en marxa. En Jordi, em temo que tampoc està aixoplugat sota la tenda, però la seva ONG ja ha arribat a 630 projectes de conservació de la biodiversitat conjuntament amb 163 entitats. Dues entitats entre les 48.328 que hi ha a Catalunya. Silenciosament treballant per canviar les coses a casa i al món.

Tampoc sé si en Marc i en Gisjbert i els seus 150 companys i companyes fundadors de la primera cooperativa energètica del país s’han passat per l’acampada de Girona. Si que sé que han convençut ja a més de 700 persones per associar-se a aquesta idea que, a llocs com Dinamarca, ha estat la fórmula principal de desenvolupament de les energies renovables. Tenen feina aquests dies preparant l’assemblea de socis i promovent els seus primers projectes. Cooperativa que se suma a les 5.185 cooperatives catalanes que apleguen a més d’1.000.000 de persones. Silenciosament mutualistes, sovint per impulsar noves perspectives o maneres diferents d’entendre els negocis.  Podria parlar de molts més Joans, molts Joseps i també d’algunes ases, que també n’hi ha, per descomptat.

En definitiva, la suposada majoria silenciosa no és, ni de bon tros, un tot homogeni, acomodatici, immobilitzat, individualista i encantat amb com ens van les coses. Aquest és un gravíssim error d’apreciació. Hi ha moltes minories silencioses que es lleven cada dia per fer petits gests, o no tan petits. Persistents, incansables i amb voluntat de ferro. Minories actives que contrarien tendències, amb voluntat de canvi de model expressant-lo amb projectes i accions ben concretes. Actuant. Un gran nombre de persones que veuen amb bons ulls que, per fi, els poders públics i els mitjans posin l’ull a una minoria que ha aixecat la veu, encara que el crit no sigui exactament el seu o no sigui exactament harmònic. Qui es confongui, pensant que el silenci equival a aquiescència, se’n sentirà tard o d’hora. O això espero.

També crec que se’n sentiran aquells que pensin que el món es pot canviar per agregació de posicionaments individuals, amb més o menys consistència, sense seduir les minories silencioses que avancen per la via de l’acció des de fa temps basant-se en el compromís individual i col·lectiu, Minories fartes de la corrupció i la corruptel·la, de prejubilacions i atur, de la impunitat d'alguns. Minories que potser aspiren a ser convocades per caminar juntes cap a un canvi en profunditat, sempre que sigui progressiu i sense marcs dogmàtics i classificacions maniquees. Perquè són essencialment diverses, amb ideologies, voluntats i opcions personals. 

Certament, voldrien aparèixer als mitjans de comunicació molt més sovint, com a mínim igual de sovint que les altres minories silencioses a les que ja els hi van bé les coses i que han estat responsables sense embuts de la situació de crisi econòmica, ambiental i social en la que estem immersos. Aquestes omplen alguns diaris sencers rendits a les seves piulades!

Ara, això si, 48.000 entitats o 5.000 cooperatives mostren l’atomització de l’acció. Ens falta trobar els eixos centrals i les -poques-  idees força que connectin les minories silencioses!  Cal treballar per trobar un punt de contacte prou ampli per concertar aliances tàctiques de gran abast, acceptant premisses diverses per a objectius compartits. Abandonant personalismes, escisions i escissions de les esscisions, sumant. Serà llavors que la pluja fina esdevindrà bola de neu. La llavor ja fa temps que està sembrada, reguem-la. 


I si no, mireu l'enquesta de El Periodico de dissabte 3 de juny: http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/los-espanoles-identifican-con-los-indignados-pero-creen-que-logren-cambios-1030824