Codi de seguiment google analitics

16 de desembre del 2011

Un submarí a les estovalles (Diari Ara Especial aniversari)

Narcís Monturiol va ser inventor, activista, editor, utòpic i, sobretot, emprenedor. El seu submarí Ictineu I va navegar durant dues hores i vint minuts    el 1859. Gairebé cent cinquanta anys després, el 2007, naixia Submarins Ictineu, SL. Una colla   d’enginyers van decidir construir un petit submarí  civil, que pogués baixar a profunditats de 1.200  metres (n’hi ha menys d’una dotzena que ho puguin fer al món). Innovant en el disseny, en els components, incorporant-hi braços robòtics,    sondes i sensors. Un submarí com el de les  pel·lícules, amb una cúpula multivisió de metacrilat,  per fer estudis científics, filmacions i també per  fer    turisme. Segons ells, que en saben, hi ha 140 submarins civils en actiu. A la Mediterrània, només n’hi ha cinc que puguin baixar a més de 100 metres de fondària. El nom del nou submarí no podia ser més intencionat: Ictineu3.


Quan en Josep Planas em va explicar el projecte naixent, vaig somriure, escèptic. Però vaig conèixer al Pere Forès, alma mater del projecte,  i vaig comprendre i compartir l’entusiasme d’en Josep. En Pere té un projecte vital. Sap, des de ja no sap quan, que ha de construir un submarí. El té al cap, l’ha visualitzat milers de vegades. Ha estudiat, ha viatjat per conèixer i engrescar en el seu projecte a les primeres espases tecnològiques del sector i amb industrials perquè innovessin per a ell. S’ha associat amb un equip de primera.

Determinació, convicció, capacitat, rigor, passió, visió, treball en equip, tossuderia i capacitat de seducció. Vaja, emprenedoria.

Ictineu Submarins, SL inicia la construcció de l’Ictineu3 a partir de fons públics i privats destinats a la recerca i la innovació. La ciutadania ha tingut accés al procés de construcció a les Drassanes de Barcelona durant dos anys. Allà s’han compilat amb cura d’artesà artefactes d’últimíssima generació.

Els darrers detalls s’estan acabant a Sant Feliu de Llobregat, les proves de pressió estan fetes, queda poc. Es manté la previsió d’avarament per al febrer de 2012. Però falten els darrers 200.000€ per fer-lo realitat. Han iniciat allò que tota la vida se n’ha dit subscripció popular, però que alguns ja només coneixen com a crowd funding. Per 50€, pots tenir el teu nom al carenat .En poc més d’un mes, han respost a la crida virtual més de 60 persones que han aportat 25.000 €. L’Ictineu3 navegarà per les profunditats del Mediterrani i ens ajudarà a conèixer i a comprendre millor els secrets més ben guardats del nostre petit racó de món.

Aquesta és una història d’emprenedoria i de futur. L’èxit estic convençut que arribarà, la pervivència ja es veurà. El que ja ningú li pot prendre a Ictineu son els somnis acomplerts, la innovació, la reinvenció, l’ocupació de nous espais. També ho tenen moltes altres iniciatives en el camp de la tecnologia ambiental i l’economia verda que estan avançant amb dificultats però amb determinació.

14 de desembre del 2011

Durban (6) Epíleg: Canadà abandona Kyoto i arriba l'hora dels estúpids

from: imperialbeachkids.webs.com
No esperava escriure un altra post sobre Durban, però el que ha fet Canadà és impresentable i té conseqüències. Ja deia que Canadà no estava fent els deures (exceptuant Québec que amb el seu Pla Nord, presentat fa poc a Barcelona, aposta fort).  Era previsible que, atès el que feien els seus veïns, decidís no comprometre’s per al segon període (2013-2020). Ara, d’aqui a retirar-se d’aquest primer període i abandonar els objectius per al 2012*(nota jurídica), hi ha un abisme.

A diferència del nostre tan mediterrani: “tu signa, que després ja ho arreglarem”, els calvinistes anglosaxons no conceben signar un tractat per no complir-lo. Per això la reticència dels Estats Units. Per això les grandíssimes dificultats per assolir un acord jurídicament vinculant. Certament, el govern canadenc ha complert escrupolosament la legalitat internacional, perquè el Protocol de Kyoto preveia la possibilitat de sortir-hi després de tres anys de la seva entrada en vigor. Just ara. Tanmateix, haver esperat a l’endemà de la Cimera de Durban per fer-ho és una gran deslleialtat i una gran covardia. És un gran insult per als companys de viatge que han assumit compromisos, i també per als milers de milions de persones que viuen en països que ja senten els efectes del canvi climàtic.


Tot acord es basa en la confiança. De fet, el Protocol de Kyoto no conté un paquet sancionador per incomplir-lo. Certament és un acord vinculant i els tribunals internacionals podrien dir-hi la seva, però aquesta no és la qüestió clau. El que és important és “la paraula donada” que, si és important en l’àmbit personal i dels negocis, també ho és en l’àmbit de les relacions entre els estats. Canadà ho acaba de dinamitar. Si el resultat de Durban tenia algun valor, era per la fixació d’una agenda per assolir un acord. Un resultat feble i de credibilitat minvada després de l’incompliment de Copenhage, però alguna cosa més que un horitzó sense calendari. Espero que Canadà  no li hagi  donat el cop de gràcia, perquè ara ja no és fiable ni la signatura d’un acord vinculant. Un desastre que costarà déu i ajuda revertir.

Juanxo López Uralde titulava el seu llibre “el planeta dels estúpids”. Al final acabarà essent la descripció perfecta de la nostra generació. La ignorància pot ser una coartada per la inacció, però no actuar davant d’una qüestió provada –amb co-beneficis que per sí mateixos ja són interessants- és d’estúpids. 

Tenim un gravíssim problema ambiental de gran abast que se suma als problemes ambientals d’abast local, alguns gravíssims per la nostra pròpia salut i benestar, a part de la dels altres éssers vius. Abandonar l’obligació de modificar el model de desenvolupament per deixar de generar externalitats que el posen en perill i posen en risc les persones i la biosfera és doblement estúpid. La era dels combustibles fòssils arriba a la seva fi. Ves que no acabi amb nosaltres, també.  Imperdonable. I ara?

És l’hora de l’aliança dels que no ens conformem amb l’estupidesa. Dels governs no estatals, dels governs locals, de les empreses, els treballadors i la ciutadania. Cal crear una aliança tàctica que superi les diferents aproximacions estratègiques. Tot allò que sumi per a la revolució tecnològica i el canvi de model de consum i producció  cal que avanci. 

És l’hora que a la Cimera de Rio el proper mes de juny decideixi un model de governança mundial del medi ambient eficient, que pugui treballar a partir d’arguments tecnocientífics i pel bé comú dels ciutadans del món. Que permeti confrontar-se a aquest 1% que no és estúpid, és delinqüent i ens te segrestats.

És hora de l’acció, però també d’abandonar el silenci. Aquella famosa majoria silenciosa que, en no piular, sempre sembla que dona la raó a qui gaudeix de suports febles i, al cap i a la fi, minoritaris. Convé que deixi de callar.

Em temo que si no ho fem així, ja cal que els sociòlegs saberuts deixin d’analitzar les causes de les revoltes sense cap ni peus de Londres i en comencin a preveure les conseqüències de la seva extensió.

Què fem?  Abandonem? Jo no, no puc. Em temo que els meus fills no acceptarien l’excusa que  la meva estupidesa va ser per culpa d’un canadenc traïdor i covard. 




* Nota jurídica: He parlat amb en Josep Garriga i em fa notar, amb tota la raó (com sempre!) que a la llum de l'article 27 del Protocol de Kyoto, certament una Part es pot retirar quan ho anunciï formalment a la UNFCCC i que es farà efectiva la seva retirada un any després. Per tant, la retirada de Canadà tindria efecte a partir del 2013 i seguiria obligat a acomplir els compromisos adquirits per al primer període (2008-2012). Aquesta és també l'opinió de Nigel Bankes, jurista de la Universitat de Calgary (aquí). Tanmateix, hi ha una escletxa jurídica que reconeix el mateix Bankes (a la qual, sense dir-la, crec que s’hi refereixen les declaracions del Primer Ministre canadenc): L'article 3(1) del Protocol planteja que l’acompliment s'ha d'avaluar al final del període (a finals de 2012). Si no estàs dins del Protocol en aquell moment, t'aplica o no? Estic del tot d’acord amb en Josep que si.  Però la intenció de la retirada de Canadà ara és evident: pretén no complir ni el primer període i espera presentar batalla legal per justificar-ho (i no la té del tot perduda a la bestreta). Per tant, la meva tesi sobre l'estupidesa, segueix vigent...fins que li caigui el pèl al Canadà a finals de l'any vinent (tan de bo!)



12 de desembre del 2011

Resultats de Durban (5): Preocupació, no decepció




El dilema és com aprofundir l’acció climàtica, perquè ja l’estem fent.

A la COP 17 de Durban ha passat el millor que podia passar. Del tot insuficient, però molt necessari. L’acció climàtica mundial no és suficient per garantir que la concentració de gasos d’efecte hivernacle no superi els 450 ppm, la qual cosa implicaria un increment de la temperatura mitjana de la Terra superior als 2ºC a finals de segle.

Aquest fet, als sistemes biofísics terrestres i marins els produiria una gran pertorbació, però s’adaptarien, com ho han fet sempre que s’han produït canvis climàtics de gran magnitud. Qui ho té realment malament és l’espècie humana, que s’ha tornat molt poc mòbil i poc resilent, i som molta colla.

Molta colla, diferentment distribuïda pel planeta (per tant, amb patidors diferencials dels impactes del canvi climàtic), amb diferents responsabilitats (no tots hem enviat les mateixes quantitats de CO2 a l’atmosfera durant els darrers 150 anys de revolució industrial) i amb diferents capacitats (no tots hem assolit el mateix grau de desenvolupament que ens permeti una vida digna i capacitat suficient per adaptar-nos als canvis).

Sabem que l’acció prevista al món d’aquí al 2020 és insuficient gràcies a la fallida COP15 de Copenhage on, malgrat tot, es va establir l’obligació de registrar les accions climàtiques de cada país, obligatòries i voluntàries. Si no, només estaríem especulant.

Ara bé, que siguin insuficients, no vol dir que siguin nul·les. Aquest registre mostra com els objectius de reducció de tots els països en desenvolupament pel 2020 arriben a un 18%. Caldria entre un 25% i 40% segons els plantejaments tecnocientífics.

Els europeus tenim un sistema jurídic vinculant entre nosaltres per reduir les emissions en un 20% (molts països del nord europeu pressionen per arribar al 30%, perquè l’acció climàtica no és un cost, és una inversió per a tornar a liderar l’economia mundial i canviar el model productiu vell i caduc d’Europa).

Els EUA només pensen reduir un 7%. Tenen una gran oposició interna, però ja no és una posició dominant. El 78% de la població americana està preocupada pel canvi climàtic. L’EPA ha trobat un forat per regular les emissions de metà (un gas d’efecte hivernacle) i té mandat per regular les emissions de CO2 (i està molt i molt ben preparada per fer-ho). Les empreses americanes no aguantaran per molt temps que les empreses europees de tecnologia neta (Abengoa, Alstom, Iberdrola, Simens...) segueixin eixamplant el forat que ja han fet allà. Els EUA es troben incòmodes en el paper de follower però no s’ho miren impassibles. També tenen posat l’ull a la Xina, sorpresos perquè torna a haver-hi algú amb capacitats per disputar-los l’hegemonia mundial. Des de la guerra freda que no els passava! 

La Xina defensa amb ungles i dents el seu dret a desenvolupar-se. Ha arribat tard al model de desenvolupament capitalista neoliberal i no està per la feina de reformar-lo, ara que ha trobat la síntesi perfecta (segons els dirigents, es clar) de sistema de partit únic i economia de mercat. Però des del punt de vista climàtic, té interès en no quedar-se despenjada. El que ha fet saber dels seus plans quinquennals inclouen accions per a reduir la dependència dels combustibles fòssils i altres accions interessants pel clima. Ja ha anunciat que les emissions creixeran, però reduint-ne la tendència ascendent en un 40%. En renovables, ha instal·lat en poquíssim temps 20.000 MW, els mateixos que hi ha a Espanya, que ha trigat 15 anys i n’és potència mundial.

L’Índia ho té més complicat. Amb una emissió per càpita de  1,5 t CO2, li queda un llarg camí d’industrialització i desenvolupament per assolir la mitjana mundial que seria raonable per assolir els objectius climàtics (4,5 t CO2). El problema és que, com a la Xina, hi viu moltíssima gent, 1.200 milions de persones. Per tant, l’impacte en el conjunt és molt alt. I no està preparada encara per sumar-se a la revolució post-industrial que està venint, poc a poc, però arriba.

Les negociacions sobre el clima són un motoret d’aquest canvi. Alguns, com jo, trobem que té poca potència, però n’hi ha molts d’altres que ja el veuen com una amenaça certa de pèrdua de competitivitat i privilegi. Pitjor per ells, Els passarà com a Lluís XVI, que al seu diari del 14 de juliol de 1789 va escriure “res d’especial” mentre assistia a un canvi d’era. El problema rau en que el canvi és imperatiu i ha de ser ràpid perquè l’era dels combustibles fòssils ha generat una externalitat duríssima que hem d’abordar sense perdre temps.

En definitiva, tots els pregoners del fracàs de l’acció climàtica s’equivoquen, volgudament o no. El dilema és com l’aprofundim per no arribar tard, no si la fem. Gràcies a molta gent amb visió (científics, politics i empresaris, ciutadans, grups ecologistes...) això no té volta de full. El canvi està en marxa també per la ceguesa, volguda o no, dels promotors d’un sistema econòmic exitós mentre ha durat, però que ho ha estat traslladant gravíssimes conseqüències per al nostre present. Estem preocupats pel deute, un constructe social que es pot resoldre, i no n’estem per un efecte físic, mesurable i constatable que provoquem  nosaltres?  Fariem mal negoci.


No es pot valorar on som sense tenir en compte d’on venim

El president del grup de treball que prepara des de fa tres anys un nou tractat vinculant, l’americà Daniel Reifsnyder, es va acomiadar de tothom a Durban després de 22 anys de feina en l’àmbit internacional del clima. Ell ha estat present a tot el que ha passat, que no és poc. Jo li agraeixo la persistència i m’agradarà llegir les seves memòries. Un d’aquells granets de sorra que no surten als llibres d’Història, però que amb la seva visió, han contribuït a canviar-la.

Quan ell començava, ara farà vint anys, el 1992, a la Cimera de Rio cent cinquanta quatre paísos s’adherien a la Convenció Marc de Nacions Unides pel Canvi Climàtic. Un Tractat internacional voluntari que no fixa obligacions i, per tant, és NO vinculant  amb l'objectiu d'estabilitzar les concentracions de gasos amb efecte hivernacle a l'atmosfera a un nivell que puguin prevenir interferències perilloses antropogèniques amb el sistema climàtic (art 2). Ningú es va atrevir llavors a quantificar res. Per a fer-ho es va constituir el Grup d’Experts Intergovernamental de Canvi Climàtic que aplegava científics de tot el món. No va ser fins divuit anys després de quatre informes quadriennals on ja avançaven que el problema era greu, el 2007, on van establir amb una grau de certesa contundent 1) que certament l’activitat humana produïa interferències perilloses i 2) que el llindar de perillositat se situava en un increment de 2ºC.

Amb una certesa científica encara feble i un tractat no vinculant, seria d’esperar que no hagués passat res en vint anys. No cal que faci la llista de tractats internacionals que són paper mullat. Però no.  El Tractat entra en vigor el 1994. La COP1 a Berlin, dirigida per una jove ministra alemanya de medi ambient anomenada Angela Merckel, proposa articular un acord vinculant. A la COP3 a Kyoto, es signa un Protocol amb objectius vinculants per als països desenvolupats. Un bon ritme, però també un equilibri precari: el text establia que no entraria en vigor fins que no estigués ratificat per 55 països de la Convenció –això era fàcil. Però també era condició que signessin tants països desenvolupats com calgués per arribar al 55% de les emissions mundials. Això també semblava fàcil . Tanmateix, els EUA que havien signat el Protocol no l’acabaven de ratificar. El President Clinton (i el seu vice-president Al Gore) va trobar dificultats per a la ratificació a la Cambra de Representants i al Senat. El Protocol no entrava en vigor. Però les COP seguien. Treballaven en l’articulació d’instruments tècnics i fent pressió política. L’any 2001 l’electe President George Bush va anunciar que no pensava ratificar-lo. Atès que els EUA eren responsables del 36% de les emissions, arribar al mínim perquè entrés en vigor, era tasca impossible. Es podria haver acabat tot, però no.

Les COP havien continuat i Merckel apretava a al UE fins que va aconseguir que es la Unió ratifiqués el Protocol l’any 2002 (cinc anys!). Les COP continuen, segueixen posant pressió, analitzant els informes científics i dissenyant instruments, estandarditzant metodologies de càlcul...Mantenint viu el Protocol signat però no vigent. Fins que Rússia, després de moltes concessions (algunes molt poc raonables) i com a darrer estirabot de potència en declivi, ratifica el Protocol, i permet que entri en vigor el 2005. Tretze anys després de la Cimera de Rio. Encara caldria esperar tres anys més per a que comencés el primer període formal de reducció el 2008. Setze anys per començar la reducció global del 5% de les emissions! Exasperant, però què hagués passat sense persistència, persistència i persistència.

Certament afrontar un problema d’aquesta magnitud des del multilateralisme de les Nacions Unides, sense haver definit un model de governança global en termes ambientals és un problema. És farragós i poc executiu. Altrament, quan hi ha voluntat política, les coses surten. El Protocol de Montreal (per fer front al forat de la capa d’ozó) va ser establert al 1987, va entrar en vigor només dos anys després, i ha tingut resultats constatables. Ara bé, el canvi climàtic no és un problema sectorial ni requereix només canvis legislatius o d’un producte per un altre. Afecta transversalment al model de desenvolupament vigent i cal un canvi que afecta a interessos poderosos establerts durant 100 anys. Ara bé, entre una cosa i una altra hi ha un terme mig. Però, que fem? Ho deixem estar? Jo no.

De Bali a Durban. A falta de voluntat política, persistència un altre cop

L’any 2007 a la COP de Bali es fixa un full de ruta per a comprometre a tots els estats, incloent els que el 1997 no eren rellevants en termes d’emissions i que ara si que ho son, en un nou Protocol per signar el 2009 a Copenhage. La COP15 ja no reuneix als ministres de medi ambient, sinó als caps d’estat. Senyal que no estem davant d’una minúcia. I descarrila. Els implicats en la lluita contra el canvi climàtic fan la seva feina: Generen el “momentum” i els líders mundials ja no poden mirar cap a un altre lloc. El President Obama anuncia al darrer moment que també hi serà, tot i que l’intent del Partit Demòcrata per a legislar sobre les emissions s’estabella de nou a una de les cambres legislatives.  El món observa com, no només no s’estableix un nou tractat jurídicament vinculant, sinó que els dirigents del món són incapaços de pactar gairebé res. El sistema multilateral queda tocat de mort. La lluita contra el canvi climàtic també. Ara, però, la ciutadania se sent concernida, s’ha generat un nucli econòmic basat en la revolució tecnològica (i els grans emissors ja no neguen els fets, sinó que entren a jugar fort). El temps és or, i el guanyen.

El resultat (i el procés) de Copenhage té dos conseqüències possibles: Caminar més a poc a poc o deixar de caminar. No n’hi ha un altre possible. El full de Ruta de Bali pretenia accelerar el procés. Es terrible, però no ha estat possible.  El fil no es trenca del tot perquè a la COP de Copenhage queda escrit formalment que cal fer un salt quantitativament important en la reducció d’emissions i se salva la integritat dels instruments desenvolupats durant deu anys. Ja estava clar, però no estava escrit enlloc. Ah, i a falta de compromisos, es posen diners sobre la taula: 100.000 milions de dolars.

Al Gore diu que els polítics són molt renovables. Però, qui ha considerat la posició sobre el canvi climàtic i el model energètic com un factors clau a l’hora d’anar a votar? Crec que només els alemanys. I mira, els implicats han hagut de moure fitxa. Crec que els nostres polítics responen als impulsos dels lobbies perquè no se senten gens pressionats per aquesta qüestió. A Durban ha tornat a quedar clar. Què fem? Abandonem? Jo no.

Durban, d’un tractat vinculant ajornat sine die a la fixació d’una data llunyana

El full de ruta de Bali (COP13) de 2007 preveia tancar un tractat jurídicament vinculant per a reduir les emissions entre un 25% i un 40% als països desenvolupats i l’assumpció de compromisos voluntaris per als països emergents i en desenvolupament per tal que tots plegat aconseguíssim reduir les emissions globals en un 50% el 2050.

Restablir el sistema multilateral i tornar a bastir acords per a reincorporar a tots els països, inclosos els emergents, era una tasca titànica, si no impossible. Altrament, hi ha interessos –alguns legítims, d’altres no- per a mantenir un sistema productiu (de generació energètica, industrial, agrícola) altament pol·luent i generador de l’efecte hivernacle. Interessos molt, molt influents, que van veure amb gran satisfacció com la negociació climàtica internacional per accelerar la reducció d’emissions descarrilava estrepitosament.

La COP16 de Cancún torna a posar les coses al seu lloc. El procés torna a començar, segon intent. Tot el que havia quedat penjat a Copenhage es recupera formalment i, ja que es van prometre diners, es planteja la creació del Fons Climàtic Verd.

A la COP17 de Durban s’ha fixat un altre vegada l’agenda. Valoro positivament que hi hagi agenda en el marc multilateral, abans de deixar-ho tot obert, a veure si el G8, el G20 o el sursum corda tenen a bé fer alguna cosa quan els vagui. O decideixin deixar-ho estar. Ara bé, certament, és una agenda perillosament dilatada. Queda escrit que allò que es busca és un acord jurídicament vinculant. La Índia va insistir en afegir a “protocol o instrument jurídic” una tercera opció més inquietant que després de negociacions de darrer moment ha quedat en: “o un resultat amb força jurídica”. És inquietant però no tant, segueix parlant d’acord vinculant.

L’agenda fixada a Durban estableix el compromís de tenir un tractat aprovat el 2015 i ratificat perquè entri en vigor com a molt tard el 2020. Em sembla més greu la primera data que la segona. El Protocol de Kyoto va trigar vuit anys entre que va ser adoptat i que va ser ratificat per prous signants per entrar en vigor. Deixar-ne cinc és gravíssim pel clima, però acceptable en termes de procediments internacionals en un tema crític.

En canvi, demorar fins a 2015 (sis anys més del previst a Bali) l’aprovació del nou tractat, em sembla molt.

S’ha aprovat el segon període de vigència del Protocol de Kyoto, per bé que molt suau perquè serà voluntari comprometre-s’hi (per bé que també ho era el primer, perquè els que no van ratificar no tenen compromisos vinculants). És poc, però si no s’hagués fet, l’acció climàtica hagués quedat en via morta durant vuit anys. No m’agrada el format, però era imprescindible que l’únic instrument legal que s’ha aconseguit posar en marxa no quedés mort.

La UE, que té el seu paquet clima-energia aprovat amb objectius i instruments legals fins 2020 s’hi acollirà. Ja va bé, per reforçar la política interna ara que hi ha veus a dins la UE que la qüestionen. Japó, Russia i Canadà ja han dit que no. Tampoc havien fet massa bé els deures. En els documents previs s'havia incorporat una salvaguarda: el segon període s’acaba el 2017, en comptes del 2020. Aquest canvi de data és rellevant. Els objectius de reducció d’aquest segon període seran voluntaris. Els estats han enviat les seves perspectives al registre de les Nacions Unides. Són insuficients. Si s’escurça el temps per assolir-los, ja no són tan insuficients. Tanmateix, a l'acord final no hi ha data de finalització d'aquest segon periode, veurem com queda articulat  l’any que ve.

La UE està satisfeta perquè després del seu fracàs diplomàtic de Copenhage ha pogut marcar aquesta agenda. Però ja vam comprovar al 2001 que els EUA són  multilaterals si els convé. I el 2009 vam comprovar que la Xina també. Així que la credibilitat d’aquest procés és feble. Què fem? Abandonem? Jo no.

Després de Durban, un període (2012-2020) d’objectius voluntaris i de desplegament d’instruments

Queda clar que, mentre s’estableix el nou tractat, els objectius són voluntaris. S’han establert mecanismes de registre. Certament entrem en un temps de voluntarietat, però acció voluntària no és el mateix que inacció. S’han definit mecanismes per saber què fa qui, i cal seguir pressionant. Amb un tractat vinculant a l’horitzó es poden donar dues situacions: la intel·ligent implica seguir treballant per tal que els esforços posteriors no siguin excessius; la contemporitzadora, emetre tant com es pugui fins que no hi hagi obligacions. Europa se situa a la primera, no només per reduir costos sinó també per altres aspectes convergents –suficiència energètica, sector econòmic ambiental...- que interessen a més gent. I Espanya? I Catalunya?  De moment no hi ha resposta. Entenc els que estan preocupats perquè es produeixi la segona, en tenen motius. Però també veig el posicionament discret de polítics, empresaris, científics i ciutadans que treballen dur per l’economia baixa en carboni.

En definitiva, crec que cal persistir perquè no mori l’acció internacional, però que la clau de voltes està en la voluntat política. L’exigència de la ciutadania és l’única que pot accelerar les coses. El xup-xup del sistema multilateral és imprescindible per evitar que aquest assumpte sigui apartat definitivament de l’agenda, però es mou al ritme de les percepcions dels representants polítics, que responen a les demandes ciutadanes. Si Durban no ha avançat més, és culpa nostra. No ho oblidem. Que fem? Abandonem? Jo no.


Els instruments més rellevants acordats a Durban, ja els vaig citar en un post anterior i, efectivament, han estat aprovats. El Fons Climàtic Verd ha de mobilitzar els recursos per a la mitigació i l’adaptació promesos a Copenhage. Caldrà veure com hi arriben, però primer cal algú que els gestioni. Se n’ha definit l’estructura i, al final, es farà un concurs públic per a triar l’administrador. Als primers esborrany quedava el Banc Mundial com a administrador durant tres anys, però al final es triarà després de rebre ofertes. Em temo que ja sé qui serà l’unic postul·lant... En tot cas, s’inicia la mobilització dels 100.000 M$ compromesos a Copenhage i ratificats a Cancún.

S’han definit serrells metodològics del REED+ (instrument per a comptabilitzar la deforestació evitada)  –que m’he de mirar amb calma- i s’han deixat obertes vies públiques i privades de finançament. Crec que no hi ha moltes novetats, perquè ja estava molt madur, però avança. Quan m’ho miri bé ja diré. En tot cas, les polítiques europees en relació a aquest instrument es dissenyen i es segueixen a través de la unitat de l’Institut Forestal Europeu, formalment instal·lat a l’antic recinte de l’Hospital de Sant Pau a Barcelona. En sentirem a parlar.

El Centre i la Xarxa de Transferència de Tecnologia per a promoure la transferència tecnològica s’ha aprovat i s’han definit les bases per a triar seu. Encara no s’han abordat les qüestions més espinoses relacionades amb les patents, per exemple. Hi ha feina a fer.

S’estableixen el Registre d’accions de mitigació i d’accions d’adaptació i informes biennals verificables. El registre no és nou, però prendrà força en el període voluntari. Els informes biennals preceptius per als països emergents són una novetat que ha costat molt i permetrà unificar mecanismes de mesura i conèixer en ferm què s`està fent al món. S’obre la porta a la verificació internacional. Donarà confiança, sobretot per als països més opacs, i no cito el principal...

Hi ha més coses rellevants, com la inclusió del segrest de carboni com a tecnologia financiable en el marc dels Mecanismes de Desenvolupament Net (finançat pels països desenvolupats i executats als països en desenvolupament), però ja els comentaré després de llegir amb calma els documents definitius.

Malauradament, em temo que la referència a les “sub-nations” i els governs locals ha caigut. No puc negar que em sap greu, però era imprescindible que sortís al document base per Copenhage, que havia de servir de base pel nou Tractat (i així va ser). Aquell document segueix el seu curs, però a Durban s’ha obert un nou grup de treball AWG-EAM (Grup de Treball Ad-Hoc per a l’Acció Reforçada en Mitigació) per a que escrigui l’esborrany del nou tractat. És allà on ha de tornar a sortir. Hi ha feina a fer!

Què fem? Abandonem? Jo no.

11 de desembre del 2011

Durban (4): La cimera a les xarxes socials

Les xarxes socials han estat molt presents durant la Cimera. Alguns dels catalans que hi eren i han usat les xarxes socials per a difondre coneixement: @susribero @llorencSerrano @mediambientcat @giselaloran @MTorresGunfaus velles i vells coneguts que no afluixen. No són els únics catalans que hi ha, però els destaco amb els seus noms tuiteros perquè han estat de gran ajuda pel seguiment en la distància. Molt bé. 

Dels mitjans @MendezRafael de El País, que sempre ha estat molt interessant en el clima, ha fet bona feina i ara està piulant en directe de matinada. @ManuelAsede de Público també hi és. @Acerrillo3 no ha estat a Durban, però hem coincidit a un parell de COPs i sap de què va, com jo, està seguint la COP a aquestes hores. @jaumejosa ha fet un excel·lent post diari sobre la COP fins fa uns dies al seu blog del @DiariAra. Ha triat molt i molt bé, es nota que duia un bon guia (no ho sé, però estic convençut que anava de la ma del Josep Garriga, ja li ho preguntaré). El @DiariAra ha estat el primer a Catalunya que ha dedicat un especial a l’assumpte –com han fet tots els diaris europeus i alguns americans des del Financial Times al Le Monde. Així que, xapeau! Cap altre diari català ho ha fet, que jo sàpiga. L’@Oriolllado ha fet un Storify fantàstic sobre la COP.

Ara, la palma se l’emporta @Guardian. Ho segueix amb intensitat i té dos periodistes de primera, amb contactes informats i valents. A Copenhague van ser els primers en tenir el primer esborrany ministerial i a Durban ho han tornat a fer. Han fet un seguiment excel·lent. Els amics del @ClimateGroup també han fet piulades molt interessants i informades. Els periodistes de Point Carbon News, molt al cas i ben connectats. Els britànics fan molta pinya a les COP , s’ajuden i s’informen

A través del twitter, només posant l’etiqueta de #COP17 he pogut seguir molta brossa, però de tant en tant persones des de dintre que deien coses molt atinades, o apunts de blogs amb molt senderi, de perspectiva diversa i d’arreu del món. Molt, molt interessant. A més, de tant en tant, algun dels participants no ha pogut resistir estriure algun tuit. N’hi ha hagut un molt interessant de @CHedegaardUE, i a un ministre li han demanat que parés, que podia desmontar la negociació. Les ONG’s han estat també presents i molt actives a la xarxa. A mogut campanyes, on @Avaaz és la més hàbil sense dubte, i ha piulat molt.  El sector negocis ha estat més prudent. No piula tant, tot i que també he recollit comentaris i informacions interessants.Cal dir, però, que la COP es pot seguir a distància sobretot per la bona feina de @UNFCCC que ha penjat els documents a la web molt ràpidament, molt ben endreçats com sempre i ha retransmès amb streamings de grandíssima qualitat totes les sessions. Excel·lent com sempre. @CFigueres ha estat molt activa a la xarxa fins que han arribat els ministres, com ha de ser. Molt bé, la Secretaria.

L’altra dia en Ramon Folch deia que la tecnologia de la comunicació ha de servir per més que per dir-se cosetes. Es referia al potencial per a la gestió eficient de la ciutat. Però aquests dies m’he expulsat del tot la mandra que em feien les xarxes socials. Es teixeixen comunitats virtuals molt interessants, A més de per compartir opinions, idees i informaciò, haurem de trobar fórmules per a difondre pensament i crear aliances per a l’acció. Molt, molt interessant... i molt divertit!

8 de desembre del 2011

Durban (3): Un bri d’esperança pel dia D


Demà de matinada sabrem el resultat de la Convenció de Durban. Els amics del Diari Ara m’ofereixen la possibilitat de dir-hi la meva el dissabte per a publicar-ho el diumenge. Però no em puc estar de fer un comentari previ. Per bé que la situació és delicada i que ja n’hi ha uns quants que han donat per amortitzada la COP17, potser encara hi ha un fil d’esperança.

El canvi d’actitud –com a mínim pública- de la Xina ha obert una porta. Certament, molt subtil, però vet aquí que per l’escletxa s’hi podria col·lar un acord de mínims. La UE, com deia en el meu apunt anterior, estaria disposada a mantenir, ni que fos gairebé unilateralment, el protocol de Kyoto. El paquet clima-energia ja està desplegat legislativament fins el 2020. El mercat de carboni, encara que en hores baixes amb el preu de la tona de CO2 per sota dels 7€, funciona i genera activitat econòmica i recursos per als governs, que falta que els fa.

Xina, com deia, sembla disposada a assumir objectius vinculants  a partir del 2020 (mentre encara no s'estableixin quantitivament ara), si s’estableix un segon període del Protocol de Kyoto (i no ha posat pas per condició que el ratifiquin els Estats Units).

Els Estats Units per la seva banda, no estan disposats a ratificar Kyoto, però tampoc significaria un daltabaix comprometre’s a un acord vinculant amb compromisos pel 2020. Sobretot perquè, com ja va passar el 1997, qualsevol acord l’han de ratificar les cambres legislatives perquè entri en vigor i, per tant, si es comprometés a tenir-lo pel 2015, hi hauria temps. O pels més mal pensats, podria arribar a no ratificar-lo (com Kyoto). Si Hilary Clinton està asseguda al plenari demà, senyal que vol arribar a acords. De Copenhage va marxar abans que Obama, no gens contenta.

Brasil sembla que apreta a Xina perquè no posi massa condicions. Mèxic també. Tots dos estats estan pendents de l’aprovació definitiva del REED+, on l’Amazònia brasilera és candidata de rebre molt finançament, i del Fons Verd, del qual Mèxic aspira a acollir-ne l’estructura de gestió, recordant que es va aprovar a Cancún. No es poden permetre que la COP17 descarrili. Brasil és influent al grup BASIC (Brasil, Sud-Africa, India i Xina) com ho és Sud-Àfrica, l’amfitriona.

Davant d’aquesta situació, es podria donar la sorpresa: s’acorda un segon període del Protocol de Kyoto, amb salvaguardes perquè Japó, Canadà i Rússia no s’hagin de pronunciar ara mateix i tinguin un any per repensar-se la seva posició contrària. Davant d’aquest fet, Xina accepta incorporar-se a un tractat vinculant –amb salvaguardes sobre capacitats i responsabilitats compartides però no iguals i sense números- i els EUA, forçats per la situació, accepten negociar, sense dates i sense objectius quantificats encara, un tractat que entri en vigor el 2020.

Està clar que els EUA i Xina no estan ara per comprometre esforços en un marc internacional i que prefereixen seguir les seves agendes nacionals. Xina avança amb un programa d’economia verda que ja m’agradaria tenir a Catalunya i Espanya. Els EUA avancen via l’Agència de Protecció del Medi Ambient, a empentes i rodolons (però s’estan preparant tecnològicament...). No hi ha voluntat política per fer el que cal fer immediatament, però tampoc estan –ni volen estar- fora de joc.

Pel camí, la UE probablement perdrà la batalla de l’aviació (s’establirà que sigui l’Organització Mundial de l’Aviació i no una part implicada qui fixi una  regulació de les emissions de CO2) i difícilment aconseguirà que es fixi la data de 2015 per a tancar l’acord pel 2020 (quedaria obert). Tot i així,  seria un resultat interessant, que canviaria radicalment la dinàmica de les darreres Convencions i, malgrat que més poc a poc del que cal, i del que esperàvem a Copenhage, mantindria les espases en alt. 

El conte de la lletera? Potser. Demà al vespre ho sabrem. No seria pas una sortida en fals. Massa lenta, però no en fals. És una possibilitat ínfima, però no totalment descartable. Si més no, mereix veure què passa divendres al vespre al plenari.

Ivo de Boer li deia ahir a Rafael Méndez que veu falta d’ambició política. Que aniria bé que Durban deixés anar un senyal positiu per a les empreses i els mercats. Però també deia que les empreses no estan esperant a veure què passa a Durban i que moltes estan treballant. Cert. De Boer també diu que amb la crisi del deute Europa ha oblidat que l’impuls de l’acció climàtica era per canviar el model econòmic cap a una economia baixa en carboni. No tothom ho ha oblidat. Aquí estem pels qui vulguin avançar-hi.

Dissabte i Diumenge més al Blog i al Diari Ara, si arribem a temps...

5 de desembre del 2011

Durban (2): Primera setmana, la de tècnics i tàctiques

Pronòstic incert

Fer un pronòstic de com acabarà la COP17 és tan arriscat com poc rellevant. Però som així, ens agrada fer porres abans que acabi el partit. Doncs, som-hi. El resultat final es configura al darrer moment i el coneixerem el divendres a la matinada o el dissabte al matí.  Els factors que desencadenen els avenços o retrocessos són subtils i molt, molt humans. Els mandats que porten els ministres; la capacitat de negociació i resistència; les maneres de la Presidència; la situació política en un país o la mundial, o una animadversió personal, les bones arts d’un negociador atent, la pressió social... Ja es veurà.

La Presidència sudafricana ha promougut un nou model de reunions de treball anomenades Indaba, paraula zulú que denomina les trobades per a resoldre reptes col·lectius difícils i intractables, on els participants han d’anar-hi amb sabiesa i ubuntu (l’altre paraula zulú que ve a voler dir “jo sóc perquè nosaltres som”). Només que una mica de l’esperit de Nelson Mandela i de la capacitat de reconciliació del poble sudafricà s’encomanés dels negociadors... Tan de bo, però les coses aquesta primera setmana han anat bàsicament com semblava.


Instruments madurs


REED+

A Durban arriben madurs alguns instruments tècnics que són fonamentals per poder tirar endavant els compromisos. El REED+, instrument per a evitar la deforestació i comptabilitzar-ne la seva aportació a la fixació de CO2. Està assajat, compta amb una base tècnica sòlida i pot acabar de mobilitzar-se a Durban. Queden alguns serrells per resoldre, no obvis des del punt de vista tècnic: com es defineix la línia de base per avaluar si la fixació de carboni es manté en el temps, n’és un. Com i quan comptabilitzar la pèrdua de biomassa forestal per pertorbacions naturals (incendis forestals, plagues...), i quins criteris es fixen per a diferenciar les pertorbacions naturals de les antropogèniques, n’és un altre.  No és fàcil, però hi ha un equip tècnic potent al darrera. A la UE ho segueix i ho seguirà l’equip que l’European Forest Institute ha instal·lat a l’Hospital de Sant Pau.

Fons Verd

El segon instrument molt avançat és el nou Fons Verd que ha de mobilitzar els recursos per a la mitigació i l’adaptació. S’hi ha treballat durament i sembla que es podrà articular definitivament. Es proposa que l’administrador sigui el Banc Mundial durant tres anys  que després es revisi. Això no agrada a tothom, però sembla difícil que es bloquegi un acord que permet la mobilització de 100.000 M$ compromesos a Copenhage i ratificats a Cancún.


Transferència tecnològica i registre de reduccions d’emissió

El Comitè de Tecnologia per a promoure la transferència tecnològica sembla que també està prou madur per ser aprovat. S’està debatent també un registre de reduccions que seria un bon instrument, senzill i efectiu per a la comparació i la validació. No està molt madur, però podria arribar a divendres.

Plans d’Acció Nacionals per a la Mitigació

Els Plans Nacionals d’Acció per a la Mitigació (NAMAs) són un instrument interessant i es discuteix si han de ser perceptius. Això facilitaria la tasca del Fons Verd, acceleraria processos perquè aclariria objectius, i permetria superar la visió projecte a projecte que és lenta, farragosa i amb integritat ambiental qüestionable de vegades. L’any passat, vaig proposar al marc de l’NRG4SD la possibilitat de fer-los a escala regional (RAMAs). La idea encara no qualla però es faran, n’estic segur (i espero que ERF hi sigui en algun!). Si que s’estan proposant des de la perspectiva sectorial. A la COP17 se n’han presentat de transports, per exemple.

Seguin el fil de les meves notes prèvies d’ahir, les possibilitats per a la internacionalització i l’exportació de coneixement i tecnologia en el desenvolupament de polítiques del clima al món són altes avui  i creixents demà. Ja cal que ens espavilem i comencem a fer estratègies de país i estratègies empresarials sensates.


Compromisos verds

No és menor que s’avanci amb els instruments perquè quan més es trigui en fixar nous objectius, menys temps hi haurà per articular-los. Però evidentment, no n’hi ha prou. Queden els dos temes clau: segon període de compromís del Protocol de Kyoto a partir de 2013 i nou acord vinculant amb compromisos per als dos grans emissors: EUA, que no ha ratificat Kyoto, ni ho pensa fer; i Xina, que al 1997 estava la llista de països (l’Annex B) sense compromisos de reducció i que voldria continuar així.

Posicions allunyades, solució difícil

El grup de països que agrupa petits estats insulars (AOSIS) té influència, ni que sigui d’ordre moral,  perquè són estats que desapareixeran literalment sota les aigües si es confirmen les projeccions climàtiques. Proposen estendre el Protocol de Kyoto amb objectius molt més ambiciosos i signar l’any vinent un acord global que incorpori USA i Xina.

La UE, amb uns objectius més continguts –però dins del rang que plantegen els científics de IPCC - està disposada a fer-ho si es fixa un compromís de data per arribar a un acord global no més tard de 2015. Japó, Canadà i Rússia es neguen a signar un segon període del Protocol de Kyoto si no hi ha EUA i Xina.  Els EUA, no volen saber res de ningú fins al 2020. És a dir, difícil de trobar un punt de consens.

Pot haver segon període del Protocol de Kioto sense compromisos de Xina i USA?  Per a la UE potser no seria un problema perquè té objectius fixats fins a 2020 i els instruments polítics i de mercat en funcionament. Però si el responsables de més del 50% de les emissions mundials no es comprometen a res,  i els actuals companys de viatge de la UE en el marc de Kyoto es donen de baixa, ens quedaria un “Protocol de Brussel·les i poca cosa més.  Poc útil pel clima i per la coixa economia europea.

Xina i EUA, tàctiques divergents

Xina ha treballat molt en l’impuls de renovables i sembla tenir una política de clima cada dia més definida. Potser per això ha obert una porta a fixar un objectiu vinculant de reducció, en funció de les condicions.  Això no és nou, però és interessant que ho digui. També ha fet saber que vol parlar amb la UE, atès que és l’única que vol seguir amb Kyoto, tal com vol Xina, per bé que no li ha agradat gens que les seves companyies aèries estiguin obligades a adquirir drets d’emissió del sistema europeu. Ho troba unilateral (això tampoc ha agradat gens als americans). Hi ha una petita escletxa perquè Europa tingui una mínima oportunitat d’empenyer l’acord. Si les condicions d’un acord amb Xina no són humilants en excés  –i India no hi posa les pegues que ara hi posa- els Estats Units es podrien quedar molt aïllats i podrien veure’s forçats a acceptar una “data” per a l’acord.

Però això generaria un gran sidral domèstic a Washington que no sé sap si Obama està disposat a torejar. Més aviat sembla que no. El cert és que la nova legislació americana sobre el metà és interessant i que la normativa sobre el CO2 a les noves instal·lacions industrials de l’Agència del Medi Ambient (EPA), ara que l’han habilitada els tribunals, són passets en la bona direcció, però només passets.

Els EUA, com cada any, són la gran incògnita. Si es queden sols, ben sols, potser hagin de moure fitxa. Algú animarà la festa, això segur. Darrerament són els bolivarians, però al final, si apreten massa, es carregaran el model multilateral. Espero que aquest any guardin munició. Serà interessant seguir la sessió del darrer dia.

Per cert, si el Protocol de Kyoto no té un segon període, també perillen els Mecanismes de Desenvolupament Net que han permès interessants inversions als països en desenvolupament i, de retruc, el Fons per a l’Adaptació que es nodreix d’una petita part de les transaccions. Aquest és un aspecte clau per als països menys desenvolupats, però el nou Fons Verd també s’ocuparà de l’Adaptació i estarà més ben dotat, així que aquest no sembla un factor determinant però ho és per les empreses vinculades a la tecnologia baixa en carboni, que ja no són quatre arreplegats. Presionaran fort.

Pronòstic

El meu pronòstic: Els instruments avançaran però els compromisos es deixaran per a la propera COP on hi haurà la pressió salvatge del temps, a un més d’expiració del primer període de Kyoto. Ara bé, alguns negociadors parlen de formats d’acord que no requereix ratificació o d’altres solucions imaginatives., A veure si aquell factor humà que deia al principi ens dona alguna sorpresa. Ho necessitem amb urgència. Marxo, que és a punt de començar la segona part.

3 de desembre del 2011

Durban (1) nota prèvia: són útils les COP?


A part dels acords hi passen més coses

Finalment aquest any no podré anar a la COP de Durban. La veritat és que em sap greu, perquè es un moment oportú per coincidir amb molts dels que estan treballant en el món per canviar-lo. A pesar de les critiques sobre la inoperància i la despesa de les Convencions com les que ha fet vehement @ecogallego, el fet que es reuneixin 16.000 persones d’arreu, de totes les esferes de govern (estats, regions, ajuntaments), del món empresarial i del món social en un espai tancat i permeable per parlar del canvi climàtic és una de les millors coses que passen al món actualment.

El cost en emissions és alt, d’acord. Ara, és insignificant davant del 950 milions de viatges turístics que es produeixen cada any al món i no aporten res, més enllà del gaudi personal. Aquests 16.000 tenen resultats. Al final, compten els acords (o l’absència d’acords) però també passa que durant 15 dies es comparteixen idees, experiències, estratègies, s’estructuren aliances i quallen projectes. 

La transparència ha estat voluntat expressa de la Secretaria de la UNFCC. Per això, malgrat que no hi sigui, puc seguir les sessions en directe i en diferit (aquí) llegir els documents amb un retard mínim (aquí). Altrament, les xarxes socials estan bullint aquests dies, els que hi són expliquen què passa, i els que no hi són, com es viu a als seus països. Per mi aquesta darrera font és nova, i és fantàstica. En @Jaume Josa ens fa de cronista al seu blog del @Diari Ara.
En definitiva, certament, potser no és necessària tota la moguda prèvia i molta feina es pot fer a distància, però gràcies a la persistència de les Convencions, es manté viu l’interès –encara...- i l’acció per a la definició d’un factor clau de les polítiques del segle XXI. Alguns que els agradaria que aquest assumpte deixés de preocupar, estan preocupats...

La multilateralitat és complexa, però no inútil

L’ex-Secretari General de la UNFCC, el Sr. Ivo de Boer, ens deia un dia a petit comitè, poc abans d’abandonar el seu lloc després de la COP 15 de Copenhage, que les decisions ja no es prenien a les taules de la Convenció. Això l’amoïnava i, segons la meva personal interpretació de les seves paraules, li treia contingut a la seva feina. És cert que a Copenhage es va trencar un fil prim que Ariadna havia descabdellat durant 15 anys. Fa pocs dies vaig compartir taula amb l’ex- ministra Cristina Narbona i recordàvem l’emoció compartida a la COP 13 de Bali quan els Estats Units van quedar sols i en evidència, un acord multilateral es dibuixava a l’horitzó. Dos anys després, la trobada amb més caps d’estat dels darrers temps va ser incapaç de prendre’l.

Certament gravíssim, però també va posar en evidència que la importància de l’assumpte no permet acords declaratius de bones intencions. Cal posar-hi fil a l’agulla i mullar-se. Tots els que van prendre part en aquella desfeta tard o d’hora seran assenyalats, temps al temps. Altrament, una bona part de la població mundial va poder-ho veure amb claredat. Jo vaig veure de ben a prop com marxaven els caps d’estat per la porta del darrera a corre cuita. No hi havia ni satisfacció ni indiferència als seus rostres crispats. Que aquell fracàs no faci perdre el camí de la multilateralitat, a pesar del seu funcionament car i carregós, és una bona notícia. No ho deixarem fins que ens posem d’acord, aquesta és la idea de tants i tantes que eren a Copenhage i avui son a Durban. I dels que no hi som, però som persistents perquè creiem en la ciència i en les evidències empíriques. No callarem. No pararem. No deixarem d’actuar, però tampoc deixarem – mentre podem i cadascú en la mesura de les seves possibilitats- que en un despatx fosc el Sr. Obama i el Sr. Hu ChinTao  decideixen què els convé més. Potser al final sigui així, però no els ho posarem fàcil. 

Si, les Convencions, de moment, encara serveixen. Veurem fins quan i què cal fer si al final no s’arriba a un acord.

Catalunya no és autista, encara que de vegades ho sembli...

En pocs llocs he treballat tant i he trobat tanta gent treballant tant durament com a les COP. Hi ha compromís i visió. Com tot a la vida, potser és difícil d’entendre si no es viu. Jo vaig tenir un gran mestre, en Josep Garriga, que no se n’ha perdut cap des de Milà, ara fa 9 anys. Coneix a fons el funcionament de les Conferències, condició bàsica per a treure’n partit. Si no, és fàcil perdre-s’hi. En  Kenty Richardson, ex-responsable d’afers internacionals del l’antic DMAH, la seva successora, la Susanna Ribero i la Marta Torres (guanyadora d’un concurs internacional per a estudiar el canvi climàtic a la prestigiosa Universitat de CapeTown) també són a Durban i són catalans clau que han donat discretament al nostre país una capacitat d’accés i una capacitat d’influència més enllà del que ens correspon (cal aprofitar-la, però!).  L’Iñaki Gili ha passat hores als complexos grups tècnics (els Subsidiari Bodies) i en Salvador Samitier va mantenir el tipus del país a la COP 16 de Cancún.

Aquest profund coneixement; l’organització de les BCN Climate Change Talks que ens va posar en contacte directe amb la secretaria de la UNFCC; la gentilesa dels amics andorrans i de l’ex– embaixadora espanyola de canvi climàtic, la Sra. Cristina Barrios; així com la llarga presència i treball a la Xarxa de Governs Regional pel Desenvolupament Sostenible (NRG4SD) han permès fer molta feina i, per exemple, viure la COP de Copenhage a primeríssima fila. Al cor de les negociacions, de fet.

Puc dir de primera ma que és interessant ser-hi. Molt. També puc assegurar que hi s’hi ha participat activament i s’ha tingut influència. És ben cert que el que compta és el que fas a casa –on tens el 100% de la responsabilitat- però també cal estar a l’aguait del que passa al món i dir-hi la teva, quan abans millor.

El nostre petit país es mira tant el melic i creu tan poc en les seves possibilitats que, massa sovint, no es conscient que cal influir a l’escena internacional (al món, a la UE...) abans que es prenguin les decisions. No som simples administradors de rampoines. Però ens hi podem convertir.

He citat a tres catalans però no són els únics. L’Ajuntament de Barcelona havia estat fins ara a totes les COP des de Buenos Aires. L’actual Conseller de Territori i Sostenibilitat hi havia estat com a alcalde. Altres membres del govern de Catalunya –fins el seu President- hi han fet cap ininterrompudament des de Montreal, ara fa 7 anys. Representants d’altres ajuntaments, de sindicats, d’ONGs, periodistes i empresaris han passat per alguna de les darreres Conferències. Un català va tenir a les seves mans l’influent butlletí diari que s’edita in situ. Alguns han estat molt fidels, altres esporàdics, però tots ells fonamentals perquè el nostre país no perdi del tot la pistonada per estar presents a un dels moviments de canvi més importants que avui s’estan produint al món, a pesar que la situació és crítica.


Feta la prèvia, en el proper post la meva visió de la primera setmana de Durban (des de la distància informada...)

13 de novembre del 2011

El repte no és el deute (Diari Ara 13/11/2011)


El repte no és el deute

En aquesta Europa de sobiranies compartides -tant si ens agraden com estan repartides com si no-, diumenge que ve estem convidats a jugar-hi un round. Sembla que només es tracta de triar el millor alumne per aplicar el manual per alleugerir la crisi del deute. Malauradament, un aspecte d'una gran urgència que n'amaga un altre de gran importància.
Durant els darrers vint anys hem basat el miracle de la nostra convergència amb Europa en termes de renda i d'ocupació en el model equivocat. Un model que no ha generat valor afegit, que és obsolet i que no ens ha preparat per al món que arriba. Certament, a més, ho hem fet endeutant-nos fins a les orelles -tots, públics i privats-. Doblement ineficaç.


No només hem fet infraestructures inútils, sinó infraestructures dissenyades per a un món que aviat no existirà. Hem consumit territori productiu que necessitem per a la funcionalitat ecosistèmica, per a la producció agrària de proximitat, per a la generació d'energia o per a altres usos productius. Ens queden ara erms improductius sense cap càrrega d'innovació ni de coneixement, que no valen ni com a actiu per al refinançament. Un llast i un cost. Tampoc hem treballat a fons la reconversió de la nostra altíssima capacitat industrial per reorientar-nos als nous mercats emergents. Els que ho han fet han estat l'excepció i han estat observats de reüll.
No tenim infraestructura lleugera, transport públic de proximitat eficient, àrees industrials connectades ni barris productius que ara ens convenen. No hem lluitat per consolidar un sistema educatiu universal que apugés significativament la mitjana de les nostres capacitats per pensar diferent.
Hem parat poquíssima atenció a l'eficiència energètica, ambiental i territorial -aquell 4% d'increment de preu que feia suposadament inviables els projectes i que ara enyorarem de debò-. La nostra dependència dels combustibles fòssils segueix sent aclaparadora. Ens hem entestat a persistir en una antiga promesa del tot inassolible per irrigar 70.000 hectàrees, en comptes de mobilitzar la nostra agricultura i la nostra agroindústria cap a nous productes i mercats de proximitat i de valor afegit. Arribats a aquest punt, com generem 800.000 nous llocs de treball, reactivant l'economia productiva? Aquesta és la pregunta important, que també reclama una resposta urgent.
L'Agència Internacional de l'Energia (AIE) afirma en el seu informe del 2011 que si no hi ha canvis significatius en la manera de produir i consumir energia, el 2017 arribarem a un punt d'inflexió irreversible en termes d'escalfament global. Altrament, valora que cada euro que es deixa d'invertir en energia més neta i eficiència energètica ens costarà 4,3 euros en el futur. Al nord d'Europa, fa més de 10 anys que governs de tots colors i empreses de totes mides, esperonats per la ciutadania, treballen coordinadament des de la perspectiva ambiental. Impulsen polítiques, tecnologies i serveis en l'àmbit de les energies renovables, l'eficiència energètica i la gestió eficient dels recursos. I les exporten.
Ni formem part del club que ja està obrint un espai significatiu en l'ocupació verda, ni estem preparant el país per a la resiliència al canvi climàtic, ni per a l'increment dels preus de l'energia, ni per a un nou model de serveis i de producció. Podríem liderar -les capacitats les tenim- la revolució tecnològica i la reorientació de les inversions a la sostenibilitat. Si no pot ser, em conformaria amb seguiment entusiasta de les tendències que estan generant ocupació, optimisme i confiança, assumides per una gran part de la població del nord d'Europa i que garanteixen el futur dels meus fills. Però ni això. Tenir com a únic objectiu la retallada de la despesa pública sense plantejar una perspectiva de reorientació del model productiu és absurd i preocupant. Aquesta és una setmana interessant per veure si hi ha algú que té alguna cosa més per oferir.

30 d’octubre del 2011

Brots verds (Diari Ara 30/10/2011)



Brots verds

2 d’octubre del 2011

Aire:Minuts o euros (Diari Ara 02/10/2011)



Aire: minuts o euros

Em congratulo enormement de la presentació del pla de millora de la qualitat de l'aire 2011-2015. Ajuda a aclarir que reduir la contaminació de l'aire que respirem quatre milions de catalans, que provoca 1.200 morts a l'any i costa 2.100 milions d'euros a la sanitat, és un objectiu de país inqüestionable. De país.
També mostra que no es pot fer front a aquest problema greu sense internalitzar costos. Reduir les partícules i els òxids de nitrogen costa diners. Això no significa necessàriament que el balanç econòmic sigui negatiu, només que cal moure partides d'inversió i despesa. Tenim un deute originat pel sistemàtic menysteniment de les partides ambientals. Aquest deute també ens ha d'amoïnar. Tanmateix, amb períodes raonables d'amortització de la inversió, els beneficis són segurs: en salut, en eficiència i estalvi, en reducció de la despesa sanitària. En vides humanes.
També em complau perquè ofereix alternatives per fer front a un problema que no admet discussió. Posa en evidència tots aquells que, obviant l'objectiu inajornable pel qual cal actuar, preguntaven fa tres anys, absurdament "¿Està d'acord a reduir la velocitat?" o avui preguntarien "¿Està d'acord a incrementar la fiscalitat als dièsels?", sense atendre als motius ni al fet que el pla té una seixantena de mesures.
El moll de l'os, esclar, és el trànsit. L'antic pla va implantar una mesura que tenia un cost d'un a sis minuts per als usuaris de les vies. El nou pla proposa un increment d'impostos als dièsels incrementant la fiscalitat generalitzadament al combustible i fixant un nou impost esglaonat per a cada model, que coneixerem per un nou etiquetatge. Totes dues aproximacions han estat assajades amb èxit en altres ciutats europees. Constato que no són incompatibles i que la mala qualitat de l'aire i l'exigència europea probablement les demani totes dues. Cal constatar que la primera s'aplica sobre els usuaris de les vies mentre estan contaminant. Per tant, prova d'afinar el principi de "qui contamina, paga". L'altra és generalitzada i depèn del tipus de vehicle, no de l'ús que se'n fa. Aplica el principi de "qui podria contaminar, paga". La primera mesura és d'aplicació immediata i directa. La segona depèn de Madrid.
M'inquieta una certa renúncia en aquest àmbit a la minvada sobirania que tenim.
En tot cas, un cop acceptat que cal contenir l'ús del cotxe (amb normes de circulació, o impostos, o restriccions d'accés...), queda clar que també cal bastir alternatives de transport públic. No estem per a moltes alegries, però el pla manté bàsicament el que establia el Pla Director d'Infraestructures (inclosa la línia 9). És interessant la intensificació dels busos exprés i els carrils bus-VAO o l'opció per la moto elèctrica. Llàstima de la desestimació de la cua de maniobres de la plaça Catalunya, clau per millorar la competitivitat dels FGC. Cal trobar i prioritzar una alternativa eficaç. També caldria trobar camins per posar en servei l'estació de metro d'Ernest Lluch. Així com és fonamental l'accés ferroviari per a mercaderies al port.
Els plans municipals de mobilitat requerits per la llei -catalana- i pel Pla Director de Mobilitat, encara molts pendents, són instruments en què el Govern pot incidir més enllà de recomanar. El port i l'aeroport han de fer els deures i si hi ha concessió de serveis, es poden plantejar exigències.
En tot cas, hi ha dos aspectes objectivables: el ritme d'implantació de les mesures i la seva eficàcia en la reducció de les emissions nocives. A la reducció de la velocitat només li vam donar un any, amb resultats insuficients però constatables. Ja veurem què passa l'any vinent. Si el Govern creu honestament que aquest pla permet assolir resultats a curt termini, endavant. Estarem amatents, i la UE també es pronunciarà. Espero posar aviat una etiqueta al meu dièsel. Mentrestant, per si de cas i voluntàriament, seguiré anant a 80 km/h a l'entrada de Barcelona.