Codi de seguiment google analitics

27 de maig del 2011

L'oportunitat del carboni (diari Ara 27/05/11)



L'oportunitat del carboni

A primers de juny Barcelona acull la Carbon Expo, la principal trobada internacional dels operadors al mercat de CO2. Com ha explicat Eduardo Dopazo, del Banc Mundial, la idea de traslladar l'esdeveniment es va gestar en una pausa cafè del pioner congrés Expo CO2 impulsat per la FFA el 2006. Després hi va haver una feina intensa i coordinada de les oficines espanyola i catalana de canvi climàtic amb Fira de Barcelona per convèncer els organitzadors, i es va aconseguir portar a Catalunya l'edició del 2009. Enguany torna a venir. El 2009 les Nacions Unides van decidir fer a Barcelona l'última ronda de converses abans de la cimera de Copenhaguen. Malauradament, el camí per arribar al necessari acord internacional per fer front al canvi climàtic és més tortuós i menys eficient del que caldria. Tanmateix, és una bona notícia estar ubicats en el mapa del present innovador i el futur innegociable.
No és tan bona notícia que les empreses, les administracions i la ciutadania catalana no hi vegem encara una oportunitat immillorable per obrir un nou nínxol d'ocupació. Em costa de comprendre que, com tantes altres vegades, la comunitat internacional ens reconeix com a espai d'innovació i compromís, i que nosaltres ens ho mirem amb distància i menyspreu fins que al final perdem l'impuls.
Però no tothom està adormit. Acollim el principal operador mediterrani del mercat de carboni, SENDECO2, una empresa pionera nascuda l'any 2004, quan encara ningú donava un duro perquè això fos una realitat. A més, les 185 instal·lacions radicades a Catalunya que estan obligades a operar en el mercat -1.106 al conjunt d'Espanya, 11.032 a la UE- són conscients de les oportunitats que ofereix la reducció d'emissions de CO .
Des que el mercat europeu de carboni funciona a ple rendiment (2008), la tona de CO ha mantingut un preu força estable a l'entorn dels 15 euros. Cada any mobilitza 90.000 milions d'euros. També s'hi negocien drets obtinguts a través de projectes que permeten reduir emissions a tercers països. És un element per considerar en els processos d'internacionalització de l'empresa catalana. Algunes ja ho tenen present i operen i obtenen resultats de la seva participació als fons de carboni del Banc Mundial i del govern espanyol. Ara hi haurà un fons nou establert en la nova llei d'economia sostenible.
El mercat de carboni -un dels instruments dissenyats per combatre el canvi climàtic- està absolutament regulat. La UE, d'acord amb els seus compromisos internacionals i la seva pròpia política de carboni, estableix cada any un nombre fix de permisos a negociar, que va reduint progressivament per assegurar que les emissions de CO2 minven al ritme previst. Les empreses hi participen obligatòriament si acompleixen els requisits fixats per una directiva. L'assignació gratuïta a cada empresa involucrada o, a partir de l'any vinent també a través de subhastes, la fan els governs d'acord amb la UE. El registre d'emissions està sota control públic. A partir d'aquestes premisses, els participants comercien. Ja m'agradaria que els mercats financers, sobretot després de veure on ens han portat, tinguessin la meitat de regulació que el mercat de carboni.
Les emissions de CO2 dels sectors incorporats a aquest procés s'han reduït. Com tot instrument, té riscos i és susceptible de ser mal utilitzat. No està lliure d'especuladors, lladres o aprofitats, però funciona raonablement bé i amb un estricte control públic que permet fer-ne correccions. La dimensió europea d'aquest mercat és bona, però convé que s'internacionalitzi. Estem en un procés obert de construcció d'una economia baixa en carboni. Ara bé, sense definir una estratègia corporativa de transició i sense estar al cas per optar al finançament disponible l'empresa catalana perdrà un tren en què la comunitat internacional ens reconeix, de moment. Ens hi hem de posar amb intensitat tots plegats, i de pressa. La Carbon Expo és una oportunitat d'or.

21 de maig del 2011

Indignat amb la ciutadania adormida

http://freeofworry.org
Vès per on, jo estic indignat per la manca de canvi de rumb de les polítiques, no pas amb “el polítics”. No crec que  existeixi cap qualificatiu generalitzable a un col·lectiu sencer. I és un error fer-ho. Conec polítics –i metges o advocats o enginyers, o estudiants...- bones i males persones. Amb ideals i sense. Aprofitats i desinteressats. Amb voluntat de transformació o amb idees banals preconcebudes... Els “polítics” són gent del poble. Son reciclables, com deia Al Gore. El problema, em sap greu dir-ho, som nosaltres, els ciutadans:

Perquè hem esdevingut dòcils clients desinformats. Els governs i els Parlaments són els nostres representants i els nostres instruments per a orientar, reorientar o canviar les coses. Això ho han entès les corporacions i els lobbys, que els apreten. Nosaltres, ciutadans i ciutadanes, ens hem acomodat pensant que són simples gestors de la nostra misèria. Simples proveïdors de serveis bàsics. DONCS NO.

Perquè ens hem cregut la fal·laç idea que tots els polítics són iguals. MENTIDA!. Com tothom, s’equivoquen, són porucs, els cal la nostra pressió permanent, els calen idees que arribin des de baix. Els cal sentir el nostre alè al clatell. Els cal control, seguiment permanent. Però hi ha diferències significatives. I si algú no les hi troba, pot promoure noves idees o noves maneres de fer. Però NOSALTRES hem abandonat. Hem permès massa sovint que la política, la cosa pública, esdevingui mera gestió de les tendències, d’idees preconcebudes i aparentment immutables. Hem permès que en comptes de provar que la política esdevingui una vocació transformadora i temporal, es converteixi en un modus vivendi. HEM ESTAT NOSALTRES QUE HO HEM PERMÈS, AMB EL NOSTRE SILENCI, AMB LA NOSTRA ABSTENCIÓ, AMB LA MANCA D’EXIGÈNCIA, AMB LA NOSTRA ABDICACIÓ.

Perquè hem abandonat la nostra irrenunciable condició de ciutadans. No hem defensat amb intensitat valors i polítiques. Cadascú a la seva. I què esperàvem, doncs?. Mentre nosaltres no vetllavem per l’interès comú, el nostre lloc l’han ocupat d’altres, que vetllen pels seus interessos (i que, a més, s’han equivocat estrepitosament!). I hem tornat a callar.

Perquè una bona part de la societat ha decidit que no ha de participar en la transformació social, en l’exigència i en la corresponsabilitat en el rumb de les coses i ha decidit anar a la seva. Ha decidit dimitir de tota responsabilitat i atorgar als governs i les empreses la missió de fer front a les pròpies expectatives i necessitats. Ha decidit que la corresponsabilització i l’exercici actiu del dret i l’obligació a la participació en les decisions públiques, en la part alíqüota per canviar les coses, no es cosa seva. Que l’educació dels fills és només cosa de l’escola i els mestres; que l’eficiència energètica és només cosa dels enginyers i els arquitectes; que la salut és cosa de metges; que la prevenció i l’emergència és cosa dels bombers... i així fins a totes les esferes de la vida. Ha decidit que no hi ha responsabilitat individual i col·lectiva en les coses que passen i que les actituds personals i comunitàries no són igualment importants. Que l'expressió del malestar o de propostes fermes per anar cap a una altra banda tampoc ho és. I ho son. Ni més ni menys que l’exigència pel canvi. Ni més ni menys.

Perquè una altra part de la ciutadania ha decidit agrupar-se per a exercir de lobby. Per a promoure idees, sovint gens transformadores, sovint antigues o sense cap evolució, sovint sense atendre als canvis socials, tecnològics, científics que avancen més ràpid que mai. Sovint promovent idees dogmàtiques que no accepten l’acció per a la transició. Que no evolucionen, que estan ancorades al passat o bé que, tot i tenir capacitat transformadora, requereixen una aplicació progressiva que no s’accepta.

Perquè una altra part de la ciutadania ha decidit seure a pontificar i jutjar des de la cadira allò que altres fan. A judicar aquells que afronten la transició cap a les noves idees amb voluntat d’implicació, de projecte, d’acció. Una actitud paralitzant com cap altra.


I mentrestant, la ciutadania activa, participativa, que pren la iniciativa, que es corresponsabilitza, que tira endavant projectes i accions, que innova des de la societat civil, des de l’empresa, des de l’acadèmia, des de les administracions... o bé rep la indiferència més absoluta o, encara pitjor, és jutjada severament per anar massa enllà o quedar-se curta. Prou de clientelisme. Prou de silenci còmplice. Més acció, més meritocràcia, més participació. Més corresponsabilitat. Més crítica des de l’acció. Més visibilitat dels projectes socials i econòmics que de debò estan transformant la nostra societat.

BENVIGUTS els joves indignats que acampen a les places. QUE NINGÚ ELS EXIGEIXI QUE GENERIN UNA PROPOSTA EN TRES DIES. Si ho fan, perfecte. Però si no, les idees hi són i les bases mínimes del canvi de rumb que hem d’abordar són prou clares (i moltes persones hi estan treballant a casa nostra des de moltes perspectives i sectors i des de fa temps!).

BENVINGUDA la seva mobilització responsable. Que duri, que migri a les llars, a les universitats, a les empreses, als sindicats, a les entitats, a la participació en els afers públics, que ens impliqui a tots els ciutadans. Per mi, la seva queixa no va dirigida només als representants públics –els quals farien bé de recollir-la, els que hi siguin a temps. Ens calen decisions polítiques i instruments per a la participació i l’exercici dels nostres drets, però sobretot, ens cal despertar. SÓC JO QUE EM SENTO INTERPEL·LAT A RECUPERAR LA MEVA CONDICIÓ DE CIUTADÀ. Gràcies.

8 de maig del 2011

Pirineus: excursionistes, patrimoni natural i canvi climàtic

A propòsit d’un llibre excel·lent i el seu autor

Fa unes setmanes, vaig tenir el plaer i l’honor de presentar el darrer llibre de l’alpinista, fotògraf, pedagog, i sobretot, mestre i amic Jordi Longàs: El Pirineu. 50 excursions als llacs més emblemàtics La invitació d’en Jordi no va ser pels meus mèrits alpinístics. Per bé que la muntanya ens ha unit per sempre. Ja sabeu que només aquells que hem compartit aquesta absurda dèria som capaços de comprendre, que no d’explicar, els lligams indestructibles que es creen a les congestes. Jo avui les anyoro, ell encara les viu intensament.


Si sóc com sóc, ell hi té molt a veure –espero no haver-lo defraudat!. La seva confiança, el seu escalf i la seva suau pressió per la millora constant m’han acompanyat tota la vida. I els valors: amistat, franquesa, solidaritat, són els meus i  els vaig aprendre d’ell. I vaig aprendre a estimar la terra i el país, per allò que sense conèixer no es pot estimar, i amb els amics d'AGRUECC i una infinitat de nens i nenes, vam voltar molt i molt!. I fa vint anys que em dedico al medi ambient i la sostenibilitat, ves per on.  El meu primer "article ambiental" va ser a la revista AGRUECC, parlant d’un bell ocellet que et trobes als 3.000 m, el cercavores, i que ens acompanyava al cim del Mulleres. Des de llavors. En Jordi em va demanar que parlés una mica de les meves dèries. Aquí van.

L’excursionisme a Catalunya, més enllà de l’esport

L’excursionisme a Catalunya, com sabeu bé, neix amb vocació científico-artística i no és menor el seu paper en la Renaixença. El  1876, Josep Fiter amb tres companys creaven una associació excursionista: amb el fi d'investigar tot quant mereixi la preferent atenció sota els conceptes científic, literari i artístic, en la nostra benvolguda terra, es crea una societat que es titularà Associació Catalanista d'Excursions Científiques. El 1907, a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya, es fundà l'Institut d'Estudis Catalans.  També entre 1915 i 1920  es varen iniciar els serveis de meteorologia, iniciat per l'Eduard Fontseré, amb el seu observatori al Montseny. Un cop resolta la tensió inicial entre científics i esportius, la cosa s’ha mantingut fins avui.

Per visitar els llacs del llibre de’n Jordi  és suficient la voluntat de gaudir dels paisatges més bells. N’hi ha prou volent passejar i caminar una estona per la natura en estat pur. De la natura en estat pur que tenim a tocar. N’hi ha prou en voler fer una mica d’esport, a l’abast de totes les formes físiques. Però deixeu-me dir que no sobrarien dos ingredients més: concerniment i compromís.

El patrimoni natural, el tractem com es mereix? 

Fa ja dos segles que Catalunya s’incorporà de primeres a la Revolució industrial. En el Congrés de la Unió Internacional de la Conservació de la Natura que vam acollir a Barcelona fa un parell d’anys, l’extint Departament de Medi Ambient –per cert, el primer que es va crear a Espanya- vam presentar una exposició anomenada “Catalunya, biodiversitat sota pressió”. En poc més de 35.000 km2, hem estat capaços de sumar-nos al progrés industrial tot mantenint un nivell de elevat de biodiversitat. Com sempre diu en Ramon Folch, Catalunya és un bony. Segurament això ha ajudat. Però també ha ajudat un antic concerniment sobre els nostres paisatges. Tenim el 30% del territori protegit i una diversitat d’ecosistemes elevadíssima a quatre passes.

Avui a Catalunya tenim més de 25.500 federats que practiquen l’excursionisme en tots els seus vessants i, com sempre, infinitat d’afeccionats i de practicants esporàdics. Aquest segueix essent un actiu del nostre país. Cal que, a més de gaudir-ne, ens en sentim compromesos. I assumim que la nostra muntanya està en risc. 

Està en risc la terra baixa i l’alta muntanya perquè davant els interessos legítims –o de vegades no tan legítims- per a ocupar-la, no es contraposa amb prou intensitat l’interés comú. Està en risc perquè la inversió i la capacitat de gestió no està garantida i no ens dotem dels instruments necessaris. Està en risc perquè no som capaços de promoure un ús respectuós del nostre patrimoni natural.

Sovint explico que la preservació del patrimoni arquitectònic, que avui ens sembla una evidència, va néixer tot just fa un segle amb la desamortització i les primeres lleis de conservació. A mitjans del XIX, aprofitar les pedres de la muralla de Barcelona per a bastir nous edificis no només va ser normal, sinó una fita de l’alliberament d’una cotilla insostenible. En canvi, avui, ningú es plantejaria destruir una ermita per fer una carretera. Ningú posa pegues a dedicar l’1% de les inversions en infraestructures per a la preservació del patrimoni arquitectònic, o a pagar una entrada per a visitar l’església de Taüll, posem per cas. Ni a trobar usos compatibles a edificis històrics. Amb el patrimoni natural, encara no hem arribat a aquest punt i ens urgeix fer-ho.

Pirineus i canvi climàtic

Altrament, patim les conseqüencies d’una problema global: el canvi climàtic. La mediterrània i l’alta muntanya, són àmbits especialment vulnerables que ja n’estan patint les conseqüències. No podem gaudir del nostre patrimoni natural i donar l’esquena o minimitzar aquesta qüestió. Aquells que estimem els nostres boscos i les nostres congestes, hem de ser agents actius per a reduir les emissions. Ho hem de fer a casa, a la feina i hem de ser exigents amb els nostres governs i amb la comunitat internacional. No podem restar en silenci, essent observadors impassibles.

Reculada crítica

La superfície de les glaceres dels dos vessants dels Pirineus al 1894 era de 3.300 ha. Cent-deu anys després, les glaceres ocupen només 390 ha, de les quals 260 ha al vessant sud. Una reducció del 88%.

De l’estudi dirigit per Miguel Francés
Miguel Francés coordina un estudi periòdic sobre la neu i les glaceres a les serralades peninsulars d’un programa iniciat al 1984. Afirma que mentre que al 1984 hi havia 27 glaceres i 9 congestes, el trencament i el retrocés que han sofert han portat que, a l’any 2000 només quedin 10 glaceres i 9 congestes (quatre molt residuals). L’estudi aquí.

També assenyala en les seves conclusions que entre 2002 i 2008  es van perdre 72 ha de llengues glaçades als Pirineus, un 25% de la  seva superfície. Si seguim així, a mitjans de segle hauran desaparegut completament.  Els que fa un temps que passegem pel Pirineu ho hem pogut observar amb els nostres propis ulls. No estem parlant de temps geològics, ni de generacions, estem parlant de menys de 10 anys!

Els dos llibres de Jordi Camins que des dels anys vuitanta ha fotografiat sistemàticament les glaceres i congestes pirinenques, ens mostra amb cruesa en els seus dos llibres de fotografies la aquesta evolució. Molt recomanable visitar la seva web gelicehielo. Vegeu-ne un exemple, de la glacera del Posets.


(C) Jordi Camins Posets 1995  


(C) 
 Jordi Camins: Posets 1985 













Per  descomptat, als Alps la cosa no està millor. Com a mostra, un recent estudi de Martin Funk de l’ETH de Zürich, mostra que només en els darrers 10 anys les 1.00 glaceres suïsses han perdut el 12% del seu volum : 9 Km3 perduts en un decenni!



Reservori d’aigua minvant

A part de la superfície i el volum d’aigua acumulat a les glaceres, també hi ha un altre aspecte a tenir en consideració: la neu. La superfície nival a tot el Pirineu és al voltant d’11.000 km2, dels quals, poc més de 400 km2 corresponen a les capçaleres de les conques internes de Catalunya. Al conjunt del Pireneu català hi ha cada any entre 200  2050 Hm3 d’aigua acumulats en forma de neu. Bàsicament es troben a les capçaleres de l’Ebre, però també n’hi ha a les capçaleres del Ter i el Llobregat. Per tenir un parell de referències, el conjunt d’aigua disponible a la conca de l’Ebre és de 634 Hm3 i el consum d’aigua per a usos comsumptius a Catalunya és de 1.138 Hm3/any  Els recursos hídrics totals en regim natural de les conques internes de Catalunya es poden estimar, segons l’ACA, en uns 2.613 Hm3/any, La neu acumulada no és una part significativa –segons l’ACA correspondria com a molt a un 5-6%, però és molt important perquè el desglaç a la primavera és útil per disposar d’aigua als nostres estius secs.


Si no abordem el problema del canvi climàtic, anem a molt pitjor

En un escenari on no ens posem a treballar,  hi ha estudis globals per la Mediterrània que plantegen reduccions de la precipitació de més del 40% a finals de segle i increment de 6,5º de temperatura. El Meteocat ha fet una primera projecció a escala catalana, recollida al segon informe del canvi climàtic a Catalunya. Els primers resultats mostren que els Pirineus són una de les zones més vulnerables del país. Si no abordem la reducció d’emissions, hi haurà un increment significatiu de radiació solar, més acusada a la zona pirinenca, que ja es notarà al 2040. I un increment de temperatura de 2ºC al 2040 i de 4ºC al 2100. Cal un acord internacional, però també cal concerniment per a impulsar-lo i accions personals per a contenir les emissions en l’ús de l’energia, del transport, de l’alimentació...


Una darrera reflexió: acció!

Aquells que estimem la muntanya i aquells que s’hi dediquen esportivament parlant, tenim un alta responsabilitat en posar de manifest que queda molta feina per fer. Que calen canvis d’actitud en la concepció i els models de gestió i finançament dels espais lliures a Catalunya. I també haurem de ser agents actius per a demanar un acció concertada per a fer front al canvi climàtic. No m’agradaria que el llibre del Jordi acabi sent un recull fotogràfic d’antics espais pirinencs desapareguts. Acció personal i col·lectiva. Estem adormits?