Segons l'economia neoclàssica, perquè el mercat funcioni, teòricament, a ple rendiment cal: competència perfecta, informació perfecta i mercats complets. Quan no s'acompleixen aquests principis, el mercat falla. Bé, encara hi ha qui té la barra de dir-nos que el mercat no falla mai.
Més enllà d'aquests cecs -per fe o per interès- em sembla prou evident que estem davant d'un daltabaix com el que es va generar a finals dels setanta, precisament quan la teoria neoliberal va esdevenir dominant. En aquests quaranta anys hem assistit impertèrrits a la proliferació exitosa d'uns que es dediquen a subvertir els seus propis principis: oligopolis, preus pactats, tràfic d'informació privilegiada o control i ocultació d'informació rellevant, productes infausts, obsolescents o tòxics, externalitats negatives amagades sota la catifa, han tingut premi. Potser que comencem a intervenir en l'assumpte, atès que des de la part de la demanda, també formem part del mercat.
Entre moltes altres coses que hauríem de fer com a ciutadans lliures, cal que com a usuaris i clients enterrem la premissa amb què hem consumit (i governat): preu per preu, sabates grosses. Un greu error. Ara se'ns proposa austeritat. Una proposta tramposa si seguim pensant que els recursos són infinits, que només tenim un problema de liquiditat i finançament i que ja hi tornarem quan el deute estigui controlat i l'economia torni a créixer sobre les mateixes bases d'abans. Doncs, no.
Els tres nous paradigmes són l'eficiència, la suficiència i la precisió informada. Si a 25 ºC estic bé a casa, per què poso el termòstat a 20 ºC? Per què tinc un aparell dissenyat per estar a 15 ºC? Per què tinc un televisor que gasta energia mentre està apagat? Per què compro un cotxe en què s'han invertit milions perquè corri més -quan jo no puc fer-ho- en comptes de dedicar-los a fer que sigui més confortable, durador i eficient? I així amb tot.
Mentre no ens han preocupat gens ni mica ni els límits ni el preu del proveïment energètic i de materials ni les conseqüències del seu malbaratament, hem anat acumulant deute ambiental, social i monetari. Hem tirat pilotes fora. Hem viscut de renda. El reajustament és imprescindible. Però no crec que haguem de plantejar un negre futur d'austeritat, sinó un brillant futur de suficiència.
Haurem de ser precisos en el consum. El punt just d'allò que necessitem, aprofitant-ho tot. No consumirem cap producte sense estendre'n l'ús -o els usos- i al final el reciclarem fins a reintroduir-ne tots els materials al mercat altre cop. Ni una despesa energètica supèrflua. L'oferta s'adaptarà a aquesta perspectiva i incorporarà mecanismes intel·ligents per a l'eficiència dels productes i serveis però, mentrestant, haurem de ser consumidors informats i extremadament exigents. Haurem d'estar proveïts d'informació permanentment sobre els nostres consums i sobre la situació exacta dels nostres serveis, per prendre la millor decisió a cada moment. Les xarxes intel·ligents de transport i d'informació seran elements necessaris.
Els anglosaxons fan servir el terme smart ,que ve a ser un interludi entre intel·ligent, llest, elegant i endreçat. Haurem de ser smart . Haurem de viure en smart cities , on tinguem informació permanent sobre com es comporta la ciutat i sobre les conseqüències de les nostres decisions quotidianes, per prendre-les afinadament. Haurem de transportar l'energia i la informació a través de xarxes intel·ligents ( smart grids ), per generar-la arreu on es pugui i consumir-la on calgui.
També haurem d'organitzar-nos. Les cooperatives de producció i de consum, les xarxes per llogar i compartir persona a persona seran instruments eficaços. Per estar al dia de les novetats tecnològiques que millorin amb eficiència la nostra qualitat de vida, el lloguer o el leasing hauran de ser la norma. No serà tan important tenir un producte com gaudir del servei que ens dóna en el moment que el necessitem.
Per descomptat, no és descartable haver de revisar, en el futur, el nostre concepte de suficiència si volem assegurar la supervivència de les set mil milions de persones que hi ha al planeta. Haurem de veure fins on arribem contenint el nostre malbaratament i actuar en conseqüència.
No estic parlant de pitjors productes o serveis ni de menys qualitat de vida. Si canviem la comptabilitat i hi incorporem els segons usos, valorem nous serveis, incorporem les externalitats... generem una nova perspectiva econòmica. Per això em sembla que les aliances tàctiques entre els sectors productius i tecnològics que ja l'han assumida, amb consumidors informats, exigents i organitzats (i governs que ho promoguin) ens pot donar resultats immediats: nous llocs de treball i estalvi sense perdre benestar.
