Codi de seguiment google analitics

14 de desembre de 2011

Durban (6) Epíleg: Canadà abandona Kyoto i arriba l'hora dels estúpids

from: imperialbeachkids.webs.com
No esperava escriure un altra post sobre Durban, però el que ha fet Canadà és impresentable i té conseqüències. Ja deia que Canadà no estava fent els deures (exceptuant Québec que amb el seu Pla Nord, presentat fa poc a Barcelona, aposta fort).  Era previsible que, atès el que feien els seus veïns, decidís no comprometre’s per al segon període (2013-2020). Ara, d’aqui a retirar-se d’aquest primer període i abandonar els objectius per al 2012*(nota jurídica), hi ha un abisme.

A diferència del nostre tan mediterrani: “tu signa, que després ja ho arreglarem”, els calvinistes anglosaxons no conceben signar un tractat per no complir-lo. Per això la reticència dels Estats Units. Per això les grandíssimes dificultats per assolir un acord jurídicament vinculant. Certament, el govern canadenc ha complert escrupolosament la legalitat internacional, perquè el Protocol de Kyoto preveia la possibilitat de sortir-hi després de tres anys de la seva entrada en vigor. Just ara. Tanmateix, haver esperat a l’endemà de la Cimera de Durban per fer-ho és una gran deslleialtat i una gran covardia. És un gran insult per als companys de viatge que han assumit compromisos, i també per als milers de milions de persones que viuen en països que ja senten els efectes del canvi climàtic.


Tot acord es basa en la confiança. De fet, el Protocol de Kyoto no conté un paquet sancionador per incomplir-lo. Certament és un acord vinculant i els tribunals internacionals podrien dir-hi la seva, però aquesta no és la qüestió clau. El que és important és “la paraula donada” que, si és important en l’àmbit personal i dels negocis, també ho és en l’àmbit de les relacions entre els estats. Canadà ho acaba de dinamitar. Si el resultat de Durban tenia algun valor, era per la fixació d’una agenda per assolir un acord. Un resultat feble i de credibilitat minvada després de l’incompliment de Copenhage, però alguna cosa més que un horitzó sense calendari. Espero que Canadà  no li hagi  donat el cop de gràcia, perquè ara ja no és fiable ni la signatura d’un acord vinculant. Un desastre que costarà déu i ajuda revertir.

Juanxo López Uralde titulava el seu llibre “el planeta dels estúpids”. Al final acabarà essent la descripció perfecta de la nostra generació. La ignorància pot ser una coartada per la inacció, però no actuar davant d’una qüestió provada –amb co-beneficis que per sí mateixos ja són interessants- és d’estúpids. 

Tenim un gravíssim problema ambiental de gran abast que se suma als problemes ambientals d’abast local, alguns gravíssims per la nostra pròpia salut i benestar, a part de la dels altres éssers vius. Abandonar l’obligació de modificar el model de desenvolupament per deixar de generar externalitats que el posen en perill i posen en risc les persones i la biosfera és doblement estúpid. La era dels combustibles fòssils arriba a la seva fi. Ves que no acabi amb nosaltres, també.  Imperdonable. I ara?

És l’hora de l’aliança dels que no ens conformem amb l’estupidesa. Dels governs no estatals, dels governs locals, de les empreses, els treballadors i la ciutadania. Cal crear una aliança tàctica que superi les diferents aproximacions estratègiques. Tot allò que sumi per a la revolució tecnològica i el canvi de model de consum i producció  cal que avanci. 

És l’hora que a la Cimera de Rio el proper mes de juny decideixi un model de governança mundial del medi ambient eficient, que pugui treballar a partir d’arguments tecnocientífics i pel bé comú dels ciutadans del món. Que permeti confrontar-se a aquest 1% que no és estúpid, és delinqüent i ens te segrestats.

És hora de l’acció, però també d’abandonar el silenci. Aquella famosa majoria silenciosa que, en no piular, sempre sembla que dona la raó a qui gaudeix de suports febles i, al cap i a la fi, minoritaris. Convé que deixi de callar.

Em temo que si no ho fem així, ja cal que els sociòlegs saberuts deixin d’analitzar les causes de les revoltes sense cap ni peus de Londres i en comencin a preveure les conseqüències de la seva extensió.

Què fem?  Abandonem? Jo no, no puc. Em temo que els meus fills no acceptarien l’excusa que  la meva estupidesa va ser per culpa d’un canadenc traïdor i covard. 




* Nota jurídica: He parlat amb en Josep Garriga i em fa notar, amb tota la raó (com sempre!) que a la llum de l'article 27 del Protocol de Kyoto, certament una Part es pot retirar quan ho anunciï formalment a la UNFCCC i que es farà efectiva la seva retirada un any després. Per tant, la retirada de Canadà tindria efecte a partir del 2013 i seguiria obligat a acomplir els compromisos adquirits per al primer període (2008-2012). Aquesta és també l'opinió de Nigel Bankes, jurista de la Universitat de Calgary (aquí). Tanmateix, hi ha una escletxa jurídica que reconeix el mateix Bankes (a la qual, sense dir-la, crec que s’hi refereixen les declaracions del Primer Ministre canadenc): L'article 3(1) del Protocol planteja que l’acompliment s'ha d'avaluar al final del període (a finals de 2012). Si no estàs dins del Protocol en aquell moment, t'aplica o no? Estic del tot d’acord amb en Josep que si.  Però la intenció de la retirada de Canadà ara és evident: pretén no complir ni el primer període i espera presentar batalla legal per justificar-ho (i no la té del tot perduda a la bestreta). Per tant, la meva tesi sobre l'estupidesa, segueix vigent...fins que li caigui el pèl al Canadà a finals de l'any vinent (tan de bo!)



2 comentaris:

  1. Frederic. Emprenyat estàs més maco. Ara si que t'entenc i estic d'acrod amb tu.

    ResponElimina
  2. Rufí, intento fer d'analista objectiu i d'agent projectatiu per a una transició efectiva cap a un model sostenible. Em reventen les posicions desinformades, apriorístiques, les acomodatícies o les del "tot o res". Però arriba un punt en que... :)

    ResponElimina