Durban (2): Primera setmana, la de tècnics i tàctiques

Pronòstic incert

Fer un pronòstic de com acabarà la COP17 és tan arriscat com poc rellevant. Però som així, ens agrada fer porres abans que acabi el partit. Doncs, som-hi. El resultat final es configura al darrer moment i el coneixerem el divendres a la matinada o el dissabte al matí.  Els factors que desencadenen els avenços o retrocessos són subtils i molt, molt humans. Els mandats que porten els ministres; la capacitat de negociació i resistència; les maneres de la Presidència; la situació política en un país o la mundial, o una animadversió personal, les bones arts d’un negociador atent, la pressió social... Ja es veurà.

La Presidència sudafricana ha promougut un nou model de reunions de treball anomenades Indaba, paraula zulú que denomina les trobades per a resoldre reptes col·lectius difícils i intractables, on els participants han d’anar-hi amb sabiesa i ubuntu (l’altre paraula zulú que ve a voler dir “jo sóc perquè nosaltres som”). Només que una mica de l’esperit de Nelson Mandela i de la capacitat de reconciliació del poble sudafricà s’encomanés dels negociadors... Tan de bo, però les coses aquesta primera setmana han anat bàsicament com semblava.

Instruments madurs

REED+

A Durban arriben madurs alguns instruments tècnics que són fonamentals per poder tirar endavant els compromisos. El REED+, instrument per a evitar la deforestació i comptabilitzar-ne la seva aportació a la fixació de CO₂. Està assajat, compta amb una base tècnica sòlida i pot acabar de mobilitzar-se a Durban. Queden alguns serrells per resoldre, no obvis des del punt de vista tècnic: com es defineix la línia de base per avaluar si la fixació de carboni es manté en el temps, n’és un. Com i quan comptabilitzar la pèrdua de biomassa forestal per pertorbacions naturals (incendis forestals, plagues...), i quins criteris es fixen per a diferenciar les pertorbacions naturals de les antropogèniques, n’és un altre.  No és fàcil, però hi ha un equip tècnic potent al darrera. A la UE ho segueix i ho seguirà l’equip que l’European Forest Institute ha instal·lat a l’Hospital de Sant Pau.

Fons Verd

El segon instrument molt avançat és el nou Fons Verd que ha de mobilitzar els recursos per a la mitigació i l’adaptació. S’hi ha treballat durament i sembla que es podrà articular definitivament. Es proposa que l’administrador sigui el Banc Mundial durant tres anys  que després es revisi. Això no agrada a tothom, però sembla difícil que es bloquegi un acord que permet la mobilització de 100.000 M$ compromesos a Copenhage i ratificats a Cancún.

Transferència tecnològica i registre de reduccions d’emissió

El Comitè de Tecnologia per a promoure la transferència tecnològica sembla que també està prou madur per ser aprovat. S’està debatent també un registre de reduccions que seria un bon instrument, senzill i efectiu per a la comparació i la validació. No està molt madur, però podria arribar a divendres.

Plans d’Acció Nacionals per a la Mitigació

Els Plans Nacionals d’Acció per a la Mitigació (NAMAs) són un instrument interessant i es discuteix si han de ser perceptius. Això facilitaria la tasca del Fons Verd, acceleraria processos perquè aclariria objectius, i permetria superar la visió projecte a projecte que és lenta, farragosa i amb integritat ambiental qüestionable de vegades. L’any passat, vaig proposar al marc de l’NRG4SD la possibilitat de fer-los a escala regional (RAMAs). La idea encara no qualla però es faran, n’estic segur (i espero que ERF hi sigui en algun!). Si que s’estan proposant des de la perspectiva sectorial. A la COP17 se n’han presentat de transports, per exemple.

Seguin el fil de les meves notes prèvies d’ahir, les possibilitats per a la internacionalització i l’exportació de coneixement i tecnologia en el desenvolupament de polítiques del clima al món són altes avui  i creixents demà. Ja cal que ens espavilem i comencem a fer estratègies de país i estratègies empresarials sensates.

Compromisos verds

No és menor que s’avanci amb els instruments perquè quan més es trigui en fixar nous objectius, menys temps hi haurà per articular-los. Però evidentment, no n’hi ha prou. Queden els dos temes clau: segon període de compromís del Protocol de Kyoto a partir de 2013 i nou acord vinculant amb compromisos per als dos grans emissors: EUA, que no ha ratificat Kyoto, ni ho pensa fer; i Xina, que al 1997 estava la llista de països (l’Annex B) sense compromisos de reducció i que voldria continuar així.

Posicions allunyades, solució difícil

El grup de països que agrupa petits estats insulars (AOSIS) té influència, ni que sigui d’ordre moral,  perquè són estats que desapareixeran literalment sota les aigües si es confirmen les projeccions climàtiques. Proposen estendre el Protocol de Kyoto amb objectius molt més ambiciosos i signar l’any vinent un acord global que incorpori USA i Xina.

La UE, amb uns objectius més continguts –però dins del rang que plantegen els científics de IPCC - està disposada a fer-ho si es fixa un compromís de data per arribar a un acord global no més tard de 2015. Japó, Canadà i Rússia es neguen a signar un segon període del Protocol de Kyoto si no hi ha EUA i Xina.  Els EUA, no volen saber res de ningú fins al 2020. És a dir, difícil de trobar un punt de consens.

Pot haver segon període del Protocol de Kioto sense compromisos de Xina i USA?  Per a la UE potser no seria un problema perquè té objectius fixats fins a 2020 i els instruments polítics i de mercat en funcionament. Però si el responsables de més del 50% de les emissions mundials no es comprometen a res,  i els actuals companys de viatge de la UE en el marc de Kyoto es donen de baixa, ens quedaria un “Protocol de Brussel·les i poca cosa més.  Poc útil pel clima i per la coixa economia europea.

Xina i EUA, tàctiques divergents

Xina ha treballat molt en l’impuls de renovables i sembla tenir una política de clima cada dia més definida. Potser per això ha obert una porta a fixar un objectiu vinculant de reducció, en funció de les condicions.  Això no és nou, però és interessant que ho digui. També ha fet saber que vol parlar amb la UE, atès que és l’única que vol seguir amb Kyoto, tal com vol Xina, per bé que no li ha agradat gens que les seves companyies aèries estiguin obligades a adquirir drets d’emissió del sistema europeu. Ho troba unilateral (això tampoc ha agradat gens als americans). Hi ha una petita escletxa perquè Europa tingui una mínima oportunitat d’empenyer l’acord. Si les condicions d’un acord amb Xina no són humilants en excés  –i India no hi posa les pegues que ara hi posa- els Estats Units es podrien quedar molt aïllats i podrien veure’s forçats a acceptar una “data” per a l’acord.

Però això generaria un gran sidral domèstic a Washington que no sé sap si Obama està disposat a torejar. Més aviat sembla que no. El cert és que la nova legislació americana sobre el metà és interessant i que la normativa sobre el CO₂ a les noves instal·lacions industrials de l’Agència del Medi Ambient (EPA), ara que l’han habilitada els tribunals, són passets en la bona direcció, però només passets.

Els EUA, com cada any, són la gran incògnita. Si es queden sols, ben sols, potser hagin de moure fitxa. Algú animarà la festa, això segur. Darrerament són els bolivarians, però al final, si apreten massa, es carregaran el model multilateral. Espero que aquest any guardin munició. Serà interessant seguir la sessió del darrer dia.

Per cert, si el Protocol de Kyoto no té un segon període, també perillen els Mecanismes de Desenvolupament Net que han permès interessants inversions als països en desenvolupament i, de retruc, el Fons per a l’Adaptació que es nodreix d’una petita part de les transaccions. Aquest és un aspecte clau per als països menys desenvolupats, però el nou Fons Verd també s’ocuparà de l’Adaptació i estarà més ben dotat, així que aquest no sembla un factor determinant però ho és per les empreses vinculades a la tecnologia baixa en carboni, que ja no són quatre arreplegats. Presionaran fort.

Pronòstic

El meu pronòstic: Els instruments avançaran però els compromisos es deixaran per a la propera COP on hi haurà la pressió salvatge del temps, a un més d’expiració del primer període de Kyoto. Ara bé, alguns negociadors parlen de formats d’acord que no requereix ratificació o d’altres solucions imaginatives., A veure si aquell factor humà que deia al principi ens dona alguna sorpresa. Ho necessitem amb urgència. Marxo, que és a punt de començar la segona part.