Codi de seguiment google analitics

12 de desembre de 2011

Resultats de Durban (5): Preocupació, no decepció




El dilema és com aprofundir l’acció climàtica, perquè ja l’estem fent.

A la COP 17 de Durban ha passat el millor que podia passar. Del tot insuficient, però molt necessari. L’acció climàtica mundial no és suficient per garantir que la concentració de gasos d’efecte hivernacle no superi els 450 ppm, la qual cosa implicaria un increment de la temperatura mitjana de la Terra superior als 2ºC a finals de segle.

Aquest fet, als sistemes biofísics terrestres i marins els produiria una gran pertorbació, però s’adaptarien, com ho han fet sempre que s’han produït canvis climàtics de gran magnitud. Qui ho té realment malament és l’espècie humana, que s’ha tornat molt poc mòbil i poc resilent, i som molta colla.

Molta colla, diferentment distribuïda pel planeta (per tant, amb patidors diferencials dels impactes del canvi climàtic), amb diferents responsabilitats (no tots hem enviat les mateixes quantitats de CO2 a l’atmosfera durant els darrers 150 anys de revolució industrial) i amb diferents capacitats (no tots hem assolit el mateix grau de desenvolupament que ens permeti una vida digna i capacitat suficient per adaptar-nos als canvis).

Sabem que l’acció prevista al món d’aquí al 2020 és insuficient gràcies a la fallida COP15 de Copenhage on, malgrat tot, es va establir l’obligació de registrar les accions climàtiques de cada país, obligatòries i voluntàries. Si no, només estaríem especulant.

Ara bé, que siguin insuficients, no vol dir que siguin nul·les. Aquest registre mostra com els objectius de reducció de tots els països en desenvolupament pel 2020 arriben a un 18%. Caldria entre un 25% i 40% segons els plantejaments tecnocientífics.

Els europeus tenim un sistema jurídic vinculant entre nosaltres per reduir les emissions en un 20% (molts països del nord europeu pressionen per arribar al 30%, perquè l’acció climàtica no és un cost, és una inversió per a tornar a liderar l’economia mundial i canviar el model productiu vell i caduc d’Europa).

Els EUA només pensen reduir un 7%. Tenen una gran oposició interna, però ja no és una posició dominant. El 78% de la població americana està preocupada pel canvi climàtic. L’EPA ha trobat un forat per regular les emissions de metà (un gas d’efecte hivernacle) i té mandat per regular les emissions de CO2 (i està molt i molt ben preparada per fer-ho). Les empreses americanes no aguantaran per molt temps que les empreses europees de tecnologia neta (Abengoa, Alstom, Iberdrola, Simens...) segueixin eixamplant el forat que ja han fet allà. Els EUA es troben incòmodes en el paper de follower però no s’ho miren impassibles. També tenen posat l’ull a la Xina, sorpresos perquè torna a haver-hi algú amb capacitats per disputar-los l’hegemonia mundial. Des de la guerra freda que no els passava! 

La Xina defensa amb ungles i dents el seu dret a desenvolupar-se. Ha arribat tard al model de desenvolupament capitalista neoliberal i no està per la feina de reformar-lo, ara que ha trobat la síntesi perfecta (segons els dirigents, es clar) de sistema de partit únic i economia de mercat. Però des del punt de vista climàtic, té interès en no quedar-se despenjada. El que ha fet saber dels seus plans quinquennals inclouen accions per a reduir la dependència dels combustibles fòssils i altres accions interessants pel clima. Ja ha anunciat que les emissions creixeran, però reduint-ne la tendència ascendent en un 40%. En renovables, ha instal·lat en poquíssim temps 20.000 MW, els mateixos que hi ha a Espanya, que ha trigat 15 anys i n’és potència mundial.

L’Índia ho té més complicat. Amb una emissió per càpita de  1,5 t CO2, li queda un llarg camí d’industrialització i desenvolupament per assolir la mitjana mundial que seria raonable per assolir els objectius climàtics (4,5 t CO2). El problema és que, com a la Xina, hi viu moltíssima gent, 1.200 milions de persones. Per tant, l’impacte en el conjunt és molt alt. I no està preparada encara per sumar-se a la revolució post-industrial que està venint, poc a poc, però arriba.

Les negociacions sobre el clima són un motoret d’aquest canvi. Alguns, com jo, trobem que té poca potència, però n’hi ha molts d’altres que ja el veuen com una amenaça certa de pèrdua de competitivitat i privilegi. Pitjor per ells, Els passarà com a Lluís XVI, que al seu diari del 14 de juliol de 1789 va escriure “res d’especial” mentre assistia a un canvi d’era. El problema rau en que el canvi és imperatiu i ha de ser ràpid perquè l’era dels combustibles fòssils ha generat una externalitat duríssima que hem d’abordar sense perdre temps.

En definitiva, tots els pregoners del fracàs de l’acció climàtica s’equivoquen, volgudament o no. El dilema és com l’aprofundim per no arribar tard, no si la fem. Gràcies a molta gent amb visió (científics, politics i empresaris, ciutadans, grups ecologistes...) això no té volta de full. El canvi està en marxa també per la ceguesa, volguda o no, dels promotors d’un sistema econòmic exitós mentre ha durat, però que ho ha estat traslladant gravíssimes conseqüències per al nostre present. Estem preocupats pel deute, un constructe social que es pot resoldre, i no n’estem per un efecte físic, mesurable i constatable que provoquem  nosaltres?  Fariem mal negoci.


No es pot valorar on som sense tenir en compte d’on venim

El president del grup de treball que prepara des de fa tres anys un nou tractat vinculant, l’americà Daniel Reifsnyder, es va acomiadar de tothom a Durban després de 22 anys de feina en l’àmbit internacional del clima. Ell ha estat present a tot el que ha passat, que no és poc. Jo li agraeixo la persistència i m’agradarà llegir les seves memòries. Un d’aquells granets de sorra que no surten als llibres d’Història, però que amb la seva visió, han contribuït a canviar-la.

Quan ell començava, ara farà vint anys, el 1992, a la Cimera de Rio cent cinquanta quatre paísos s’adherien a la Convenció Marc de Nacions Unides pel Canvi Climàtic. Un Tractat internacional voluntari que no fixa obligacions i, per tant, és NO vinculant  amb l'objectiu d'estabilitzar les concentracions de gasos amb efecte hivernacle a l'atmosfera a un nivell que puguin prevenir interferències perilloses antropogèniques amb el sistema climàtic (art 2). Ningú es va atrevir llavors a quantificar res. Per a fer-ho es va constituir el Grup d’Experts Intergovernamental de Canvi Climàtic que aplegava científics de tot el món. No va ser fins divuit anys després de quatre informes quadriennals on ja avançaven que el problema era greu, el 2007, on van establir amb una grau de certesa contundent 1) que certament l’activitat humana produïa interferències perilloses i 2) que el llindar de perillositat se situava en un increment de 2ºC.

Amb una certesa científica encara feble i un tractat no vinculant, seria d’esperar que no hagués passat res en vint anys. No cal que faci la llista de tractats internacionals que són paper mullat. Però no.  El Tractat entra en vigor el 1994. La COP1 a Berlin, dirigida per una jove ministra alemanya de medi ambient anomenada Angela Merckel, proposa articular un acord vinculant. A la COP3 a Kyoto, es signa un Protocol amb objectius vinculants per als països desenvolupats. Un bon ritme, però també un equilibri precari: el text establia que no entraria en vigor fins que no estigués ratificat per 55 països de la Convenció –això era fàcil. Però també era condició que signessin tants països desenvolupats com calgués per arribar al 55% de les emissions mundials. Això també semblava fàcil . Tanmateix, els EUA que havien signat el Protocol no l’acabaven de ratificar. El President Clinton (i el seu vice-president Al Gore) va trobar dificultats per a la ratificació a la Cambra de Representants i al Senat. El Protocol no entrava en vigor. Però les COP seguien. Treballaven en l’articulació d’instruments tècnics i fent pressió política. L’any 2001 l’electe President George Bush va anunciar que no pensava ratificar-lo. Atès que els EUA eren responsables del 36% de les emissions, arribar al mínim perquè entrés en vigor, era tasca impossible. Es podria haver acabat tot, però no.

Les COP havien continuat i Merckel apretava a al UE fins que va aconseguir que es la Unió ratifiqués el Protocol l’any 2002 (cinc anys!). Les COP continuen, segueixen posant pressió, analitzant els informes científics i dissenyant instruments, estandarditzant metodologies de càlcul...Mantenint viu el Protocol signat però no vigent. Fins que Rússia, després de moltes concessions (algunes molt poc raonables) i com a darrer estirabot de potència en declivi, ratifica el Protocol, i permet que entri en vigor el 2005. Tretze anys després de la Cimera de Rio. Encara caldria esperar tres anys més per a que comencés el primer període formal de reducció el 2008. Setze anys per començar la reducció global del 5% de les emissions! Exasperant, però què hagués passat sense persistència, persistència i persistència.

Certament afrontar un problema d’aquesta magnitud des del multilateralisme de les Nacions Unides, sense haver definit un model de governança global en termes ambientals és un problema. És farragós i poc executiu. Altrament, quan hi ha voluntat política, les coses surten. El Protocol de Montreal (per fer front al forat de la capa d’ozó) va ser establert al 1987, va entrar en vigor només dos anys després, i ha tingut resultats constatables. Ara bé, el canvi climàtic no és un problema sectorial ni requereix només canvis legislatius o d’un producte per un altre. Afecta transversalment al model de desenvolupament vigent i cal un canvi que afecta a interessos poderosos establerts durant 100 anys. Ara bé, entre una cosa i una altra hi ha un terme mig. Però, que fem? Ho deixem estar? Jo no.

De Bali a Durban. A falta de voluntat política, persistència un altre cop

L’any 2007 a la COP de Bali es fixa un full de ruta per a comprometre a tots els estats, incloent els que el 1997 no eren rellevants en termes d’emissions i que ara si que ho son, en un nou Protocol per signar el 2009 a Copenhage. La COP15 ja no reuneix als ministres de medi ambient, sinó als caps d’estat. Senyal que no estem davant d’una minúcia. I descarrila. Els implicats en la lluita contra el canvi climàtic fan la seva feina: Generen el “momentum” i els líders mundials ja no poden mirar cap a un altre lloc. El President Obama anuncia al darrer moment que també hi serà, tot i que l’intent del Partit Demòcrata per a legislar sobre les emissions s’estabella de nou a una de les cambres legislatives.  El món observa com, no només no s’estableix un nou tractat jurídicament vinculant, sinó que els dirigents del món són incapaços de pactar gairebé res. El sistema multilateral queda tocat de mort. La lluita contra el canvi climàtic també. Ara, però, la ciutadania se sent concernida, s’ha generat un nucli econòmic basat en la revolució tecnològica (i els grans emissors ja no neguen els fets, sinó que entren a jugar fort). El temps és or, i el guanyen.

El resultat (i el procés) de Copenhage té dos conseqüències possibles: Caminar més a poc a poc o deixar de caminar. No n’hi ha un altre possible. El full de Ruta de Bali pretenia accelerar el procés. Es terrible, però no ha estat possible.  El fil no es trenca del tot perquè a la COP de Copenhage queda escrit formalment que cal fer un salt quantitativament important en la reducció d’emissions i se salva la integritat dels instruments desenvolupats durant deu anys. Ja estava clar, però no estava escrit enlloc. Ah, i a falta de compromisos, es posen diners sobre la taula: 100.000 milions de dolars.

Al Gore diu que els polítics són molt renovables. Però, qui ha considerat la posició sobre el canvi climàtic i el model energètic com un factors clau a l’hora d’anar a votar? Crec que només els alemanys. I mira, els implicats han hagut de moure fitxa. Crec que els nostres polítics responen als impulsos dels lobbies perquè no se senten gens pressionats per aquesta qüestió. A Durban ha tornat a quedar clar. Què fem? Abandonem? Jo no.

Durban, d’un tractat vinculant ajornat sine die a la fixació d’una data llunyana

El full de ruta de Bali (COP13) de 2007 preveia tancar un tractat jurídicament vinculant per a reduir les emissions entre un 25% i un 40% als països desenvolupats i l’assumpció de compromisos voluntaris per als països emergents i en desenvolupament per tal que tots plegat aconseguíssim reduir les emissions globals en un 50% el 2050.

Restablir el sistema multilateral i tornar a bastir acords per a reincorporar a tots els països, inclosos els emergents, era una tasca titànica, si no impossible. Altrament, hi ha interessos –alguns legítims, d’altres no- per a mantenir un sistema productiu (de generació energètica, industrial, agrícola) altament pol·luent i generador de l’efecte hivernacle. Interessos molt, molt influents, que van veure amb gran satisfacció com la negociació climàtica internacional per accelerar la reducció d’emissions descarrilava estrepitosament.

La COP16 de Cancún torna a posar les coses al seu lloc. El procés torna a començar, segon intent. Tot el que havia quedat penjat a Copenhage es recupera formalment i, ja que es van prometre diners, es planteja la creació del Fons Climàtic Verd.

A la COP17 de Durban s’ha fixat un altre vegada l’agenda. Valoro positivament que hi hagi agenda en el marc multilateral, abans de deixar-ho tot obert, a veure si el G8, el G20 o el sursum corda tenen a bé fer alguna cosa quan els vagui. O decideixin deixar-ho estar. Ara bé, certament, és una agenda perillosament dilatada. Queda escrit que allò que es busca és un acord jurídicament vinculant. La Índia va insistir en afegir a “protocol o instrument jurídic” una tercera opció més inquietant que després de negociacions de darrer moment ha quedat en: “o un resultat amb força jurídica”. És inquietant però no tant, segueix parlant d’acord vinculant.

L’agenda fixada a Durban estableix el compromís de tenir un tractat aprovat el 2015 i ratificat perquè entri en vigor com a molt tard el 2020. Em sembla més greu la primera data que la segona. El Protocol de Kyoto va trigar vuit anys entre que va ser adoptat i que va ser ratificat per prous signants per entrar en vigor. Deixar-ne cinc és gravíssim pel clima, però acceptable en termes de procediments internacionals en un tema crític.

En canvi, demorar fins a 2015 (sis anys més del previst a Bali) l’aprovació del nou tractat, em sembla molt.

S’ha aprovat el segon període de vigència del Protocol de Kyoto, per bé que molt suau perquè serà voluntari comprometre-s’hi (per bé que també ho era el primer, perquè els que no van ratificar no tenen compromisos vinculants). És poc, però si no s’hagués fet, l’acció climàtica hagués quedat en via morta durant vuit anys. No m’agrada el format, però era imprescindible que l’únic instrument legal que s’ha aconseguit posar en marxa no quedés mort.

La UE, que té el seu paquet clima-energia aprovat amb objectius i instruments legals fins 2020 s’hi acollirà. Ja va bé, per reforçar la política interna ara que hi ha veus a dins la UE que la qüestionen. Japó, Russia i Canadà ja han dit que no. Tampoc havien fet massa bé els deures. En els documents previs s'havia incorporat una salvaguarda: el segon període s’acaba el 2017, en comptes del 2020. Aquest canvi de data és rellevant. Els objectius de reducció d’aquest segon període seran voluntaris. Els estats han enviat les seves perspectives al registre de les Nacions Unides. Són insuficients. Si s’escurça el temps per assolir-los, ja no són tan insuficients. Tanmateix, a l'acord final no hi ha data de finalització d'aquest segon periode, veurem com queda articulat  l’any que ve.

La UE està satisfeta perquè després del seu fracàs diplomàtic de Copenhage ha pogut marcar aquesta agenda. Però ja vam comprovar al 2001 que els EUA són  multilaterals si els convé. I el 2009 vam comprovar que la Xina també. Així que la credibilitat d’aquest procés és feble. Què fem? Abandonem? Jo no.

Després de Durban, un període (2012-2020) d’objectius voluntaris i de desplegament d’instruments

Queda clar que, mentre s’estableix el nou tractat, els objectius són voluntaris. S’han establert mecanismes de registre. Certament entrem en un temps de voluntarietat, però acció voluntària no és el mateix que inacció. S’han definit mecanismes per saber què fa qui, i cal seguir pressionant. Amb un tractat vinculant a l’horitzó es poden donar dues situacions: la intel·ligent implica seguir treballant per tal que els esforços posteriors no siguin excessius; la contemporitzadora, emetre tant com es pugui fins que no hi hagi obligacions. Europa se situa a la primera, no només per reduir costos sinó també per altres aspectes convergents –suficiència energètica, sector econòmic ambiental...- que interessen a més gent. I Espanya? I Catalunya?  De moment no hi ha resposta. Entenc els que estan preocupats perquè es produeixi la segona, en tenen motius. Però també veig el posicionament discret de polítics, empresaris, científics i ciutadans que treballen dur per l’economia baixa en carboni.

En definitiva, crec que cal persistir perquè no mori l’acció internacional, però que la clau de voltes està en la voluntat política. L’exigència de la ciutadania és l’única que pot accelerar les coses. El xup-xup del sistema multilateral és imprescindible per evitar que aquest assumpte sigui apartat definitivament de l’agenda, però es mou al ritme de les percepcions dels representants polítics, que responen a les demandes ciutadanes. Si Durban no ha avançat més, és culpa nostra. No ho oblidem. Que fem? Abandonem? Jo no.


Els instruments més rellevants acordats a Durban, ja els vaig citar en un post anterior i, efectivament, han estat aprovats. El Fons Climàtic Verd ha de mobilitzar els recursos per a la mitigació i l’adaptació promesos a Copenhage. Caldrà veure com hi arriben, però primer cal algú que els gestioni. Se n’ha definit l’estructura i, al final, es farà un concurs públic per a triar l’administrador. Als primers esborrany quedava el Banc Mundial com a administrador durant tres anys, però al final es triarà després de rebre ofertes. Em temo que ja sé qui serà l’unic postul·lant... En tot cas, s’inicia la mobilització dels 100.000 M$ compromesos a Copenhage i ratificats a Cancún.

S’han definit serrells metodològics del REED+ (instrument per a comptabilitzar la deforestació evitada)  –que m’he de mirar amb calma- i s’han deixat obertes vies públiques i privades de finançament. Crec que no hi ha moltes novetats, perquè ja estava molt madur, però avança. Quan m’ho miri bé ja diré. En tot cas, les polítiques europees en relació a aquest instrument es dissenyen i es segueixen a través de la unitat de l’Institut Forestal Europeu, formalment instal·lat a l’antic recinte de l’Hospital de Sant Pau a Barcelona. En sentirem a parlar.

El Centre i la Xarxa de Transferència de Tecnologia per a promoure la transferència tecnològica s’ha aprovat i s’han definit les bases per a triar seu. Encara no s’han abordat les qüestions més espinoses relacionades amb les patents, per exemple. Hi ha feina a fer.

S’estableixen el Registre d’accions de mitigació i d’accions d’adaptació i informes biennals verificables. El registre no és nou, però prendrà força en el període voluntari. Els informes biennals preceptius per als països emergents són una novetat que ha costat molt i permetrà unificar mecanismes de mesura i conèixer en ferm què s`està fent al món. S’obre la porta a la verificació internacional. Donarà confiança, sobretot per als països més opacs, i no cito el principal...

Hi ha més coses rellevants, com la inclusió del segrest de carboni com a tecnologia financiable en el marc dels Mecanismes de Desenvolupament Net (finançat pels països desenvolupats i executats als països en desenvolupament), però ja els comentaré després de llegir amb calma els documents definitius.

Malauradament, em temo que la referència a les “sub-nations” i els governs locals ha caigut. No puc negar que em sap greu, però era imprescindible que sortís al document base per Copenhage, que havia de servir de base pel nou Tractat (i així va ser). Aquell document segueix el seu curs, però a Durban s’ha obert un nou grup de treball AWG-EAM (Grup de Treball Ad-Hoc per a l’Acció Reforçada en Mitigació) per a que escrigui l’esborrany del nou tractat. És allà on ha de tornar a sortir. Hi ha feina a fer!

Què fem? Abandonem? Jo no.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada