Codi de seguiment google analitics

8 de desembre de 2011

Durban (3): Un bri d’esperança pel dia D


Demà de matinada sabrem el resultat de la Convenció de Durban. Els amics del Diari Ara m’ofereixen la possibilitat de dir-hi la meva el dissabte per a publicar-ho el diumenge. Però no em puc estar de fer un comentari previ. Per bé que la situació és delicada i que ja n’hi ha uns quants que han donat per amortitzada la COP17, potser encara hi ha un fil d’esperança.

El canvi d’actitud –com a mínim pública- de la Xina ha obert una porta. Certament, molt subtil, però vet aquí que per l’escletxa s’hi podria col·lar un acord de mínims. La UE, com deia en el meu apunt anterior, estaria disposada a mantenir, ni que fos gairebé unilateralment, el protocol de Kyoto. El paquet clima-energia ja està desplegat legislativament fins el 2020. El mercat de carboni, encara que en hores baixes amb el preu de la tona de CO2 per sota dels 7€, funciona i genera activitat econòmica i recursos per als governs, que falta que els fa.

Xina, com deia, sembla disposada a assumir objectius vinculants  a partir del 2020 (mentre encara no s'estableixin quantitivament ara), si s’estableix un segon període del Protocol de Kyoto (i no ha posat pas per condició que el ratifiquin els Estats Units).

Els Estats Units per la seva banda, no estan disposats a ratificar Kyoto, però tampoc significaria un daltabaix comprometre’s a un acord vinculant amb compromisos pel 2020. Sobretot perquè, com ja va passar el 1997, qualsevol acord l’han de ratificar les cambres legislatives perquè entri en vigor i, per tant, si es comprometés a tenir-lo pel 2015, hi hauria temps. O pels més mal pensats, podria arribar a no ratificar-lo (com Kyoto). Si Hilary Clinton està asseguda al plenari demà, senyal que vol arribar a acords. De Copenhage va marxar abans que Obama, no gens contenta.

Brasil sembla que apreta a Xina perquè no posi massa condicions. Mèxic també. Tots dos estats estan pendents de l’aprovació definitiva del REED+, on l’Amazònia brasilera és candidata de rebre molt finançament, i del Fons Verd, del qual Mèxic aspira a acollir-ne l’estructura de gestió, recordant que es va aprovar a Cancún. No es poden permetre que la COP17 descarrili. Brasil és influent al grup BASIC (Brasil, Sud-Africa, India i Xina) com ho és Sud-Àfrica, l’amfitriona.

Davant d’aquesta situació, es podria donar la sorpresa: s’acorda un segon període del Protocol de Kyoto, amb salvaguardes perquè Japó, Canadà i Rússia no s’hagin de pronunciar ara mateix i tinguin un any per repensar-se la seva posició contrària. Davant d’aquest fet, Xina accepta incorporar-se a un tractat vinculant –amb salvaguardes sobre capacitats i responsabilitats compartides però no iguals i sense números- i els EUA, forçats per la situació, accepten negociar, sense dates i sense objectius quantificats encara, un tractat que entri en vigor el 2020.

Està clar que els EUA i Xina no estan ara per comprometre esforços en un marc internacional i que prefereixen seguir les seves agendes nacionals. Xina avança amb un programa d’economia verda que ja m’agradaria tenir a Catalunya i Espanya. Els EUA avancen via l’Agència de Protecció del Medi Ambient, a empentes i rodolons (però s’estan preparant tecnològicament...). No hi ha voluntat política per fer el que cal fer immediatament, però tampoc estan –ni volen estar- fora de joc.

Pel camí, la UE probablement perdrà la batalla de l’aviació (s’establirà que sigui l’Organització Mundial de l’Aviació i no una part implicada qui fixi una  regulació de les emissions de CO2) i difícilment aconseguirà que es fixi la data de 2015 per a tancar l’acord pel 2020 (quedaria obert). Tot i així,  seria un resultat interessant, que canviaria radicalment la dinàmica de les darreres Convencions i, malgrat que més poc a poc del que cal, i del que esperàvem a Copenhage, mantindria les espases en alt. 

El conte de la lletera? Potser. Demà al vespre ho sabrem. No seria pas una sortida en fals. Massa lenta, però no en fals. És una possibilitat ínfima, però no totalment descartable. Si més no, mereix veure què passa divendres al vespre al plenari.

Ivo de Boer li deia ahir a Rafael Méndez que veu falta d’ambició política. Que aniria bé que Durban deixés anar un senyal positiu per a les empreses i els mercats. Però també deia que les empreses no estan esperant a veure què passa a Durban i que moltes estan treballant. Cert. De Boer també diu que amb la crisi del deute Europa ha oblidat que l’impuls de l’acció climàtica era per canviar el model econòmic cap a una economia baixa en carboni. No tothom ho ha oblidat. Aquí estem pels qui vulguin avançar-hi.

Dissabte i Diumenge més al Blog i al Diari Ara, si arribem a temps...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada