Codi de seguiment google analitics

12 de febrer de 2011

Som europeus o no?

Economia, medi ambient i agricultura

L’anomenat directori europeu darrerament ens dicta les polítiques econòmiques. És un desastre, d’acord. Però jo em pregunto si això és un problema d’Europa o és un problema nostre, atès que hem viscut feliços durant la dècada prodigiosa penjats alegrement del totxo; mantenint sense immutar-nos els nivells educatius més baixos del continent; descuidant el nostre patrimoni natural i fent la viu-viu. Estic convençut que quan deixem de ser un país perifèric del sud incapaç de posar-nos en línia amb els objectius estratègics de la UE, el tracte serà diferent. Serem capaços de fer-ho? Ho volem fer?

Altrament, durant vint anys, a través dels fons estructurals, els fons de cohesió i la política agrària comuna, hem rebut una gran injecció de finançament que ens ha permès posar-nos raonablement al dia, venint d’on veníem. Quan ara Europa ens demana senzillament que acomplim les directives –contaminació atmosfèrica, residus, biodiversitat (Segarra-Garrigues), la directiva marc de l’aigua o el paquet energia - clima) ens en fem creus. No és de justícia? El disseny de la política  ambiental d’Europa, i la proposta que sigui uns dels eixos distintius del model econòmic de futur que defineixi a la UE, em satisfà. Però si a algú no li sembla bé, com a mínim podríem convenir que és acceptable que siguem instats a seguir-la. De fet, si amb la PAC hem aconseguit millorar sensiblement la renda de la nostra pagesia, però no tant la modernització del camp català; o si els fons estructurals els hem dedicat a dissenyar un model d’infraestructures de transport car i insostenible, és el nostre problema. No el seu.

Res ens ve de nou

A més, res del que ens proposa Europa ens ve de nou. Recorden què vam votar al referèndum de la Constitució? Tots els representants catalans han votat a favor la majoria d’aquestes propostes al Parlament. Era llavors que ens n’hauríem d’haver preocupar. I abans. L’Àngels Espuny m’ha demostrat durant quatre anys que les decisions són lentes i s’hi pot influir –quan toca, que és durant comitologia o al Parlament o a les consultes públiques, o als Consells de Ministres sectorials, no després. Malauradament també hem comprovat que els mecanismes de l’Estat Espanyol per a la incorporació dels criteris dels governs autonòmics és manifestament millorable. Ens hi hem barallat molt. Però, sorprenentment d’això no en parlem. Torna a ser problema nostre, no d’Europa. Com a ciutadans, també tenim mecanismes d’intervenció: consultes públiques, tribunal de la competència, el tribunal europeu... De fet, en aquest cas, moltes entitats catalanes en fan ús, i saben que és útil.

Conclusió

Si som europeus, exercim com a tals. Més de vint anys després del nostre ingrés a la UE ja no podem fer com si res. Com si no anés amb nosaltres. Jo em decantaria per estar-hi molt a sobre. Per votar a les Europees. Per seguir el que fan els nostres europarlamentaris, per participar en els processos de decisió, per fer lobby a Brusel·les... I per sumar-nos a les estratègies de la Unió amb les nostres especificitats i perspectives. També les empreses tenen fòrums per provar d’influenciar. Cal ser presents a les entitats de segon nivell que negocien amb la Comissió. Mentre no fem això, és poc efectiu queixar-nos dels resultats. I inútil. La diferència està en voler ser dels que porten, i discutir de tu a tu, o dels que es deixen portar i no saben ni on son. Jo m’apunto a la primera opció. I he provat d’exercir-la, ¿oi, Àngels?

2 comentaris:

  1. Tens tota la raó. I puc donar fe que tu no sols has “provat” d’exercir la primera opció, sinó que l’has exercit, amb decisió, imaginació, constància i convenciment europeista.

    ResponElimina
  2. Àngels, gràcies a tu que ho has fet possible amb enstusiasme i paciència!

    ResponElimina