Codi de seguiment google analitics

27 de febrer de 2011

A 130 km/h cap a la crisi energètica o canviant de model a 110 km/h?


Avui ha estat la crisi a Líbia –que desitjo que acabi ràpid i el dictador desisteixi sense més assassinats de ciutadans- i demà serà l’increment exponencial de la demanda xinesa –una economia de 1.300 milions d’ànimes que creix a més del 10% anual.  El petroli està destinat a pujar de preu, si o si. Podem discutir a quin ritme ho farà, però poc més. En el pitjor dels casos, la cosa ja ha començat. Si les reserves no són tan abundoses com semblava a Aràbia Saudita, com s’especulava fa uns dies,  l’increment de preu està garantit. En cas contrari, estem parlant de 5, 10, 20 anys? I si en fossin 30, la situació és la mateixa. L’Agència Internacional de l’Energia, també ho té clar (Outlook 2011). Fins i tot British Petroleum (Energy Outlook 2030).

 El problema el tenim nosaltres. A Catalunya, el 48,2% de l’energia primària que consumim prové del petroli i un 24,9% del gas natural. Dediquem el 38% d’aquesta energia primària al transport.

L’Agència Internacional de l’energia planteja la necessitat d’aplicar les polítiques energètiques i climàtiques per a l’impuls immediat de les fonts renovables, de l’eficiència i de l’estalvi –això vol dir contenir el consum de petroli, entre d’altres. Reclama impulsar les polítiques internacionals emergents, reclama anar més enllà i més de pressa, atenent al que plategen els científics de l’IPCCC. En cas contrari, seguint les polítiques actuals, el barril de petroli anirà creixent de preu fins als 200 dolars per barril. I el preu del gas, tres quarts del mateix.

En definitiva, davant d’aquesta situació, ens convé alinear-nos sense embuts a l’estratègia 20/20/20 de la UE i començar a aprendre a viure i produir amb menys petroli i amb menys gas, emetent menys CO2. L’eficiència i l’estalvi energètics són puntals bàsics d’aquesta estratègia, també al transport.

Això requereix una estratègia de canvi profund en la manera de generar energia i en la manera de consumir-la. Si on més consumim i on més som dependents del petroli és en el transport, hem de començar a treballar ja. Podem seguir malbaratant combustible fòssil per arribar 10 minuts abans als llocs, fins que ja no hi podrem anar:  l’estratègia de l’estruç, ben poc intel·ligent. O podem començar a fer gestos per acostumar-nos a viure en un món amb menys combustible fòssil. Adaptar-nos i provar de ser més competitius en la nova conjuntura: l’estratègia de l’àliga.

Està clar que anar més poc a poc a les autopistes –i a les entrades a les grans ciutats també!- ens ocasionarà molèsties avui. Però és una molèstia assumible comparada amb una situació de desabastament o preus altíssims. I, a més, ens permet guanyar temps –en reduir la demanda de petroli- per impulsar les polítiques de l’àliga: més eficiència, millor model territorial de distribució residència-treball (reduint la demanda de mobilitat obligada), més transport col·lectiu, més fonts renovables, més vehicle elèctric. Polítiques per a la reducció de la dependència energètica i la garantia de subministrament (per si per algú els motius anteriors no fóssin valuosos).

En resum, aplaudeixo la mesura provisional de reducció de la velocitat, i no només això. Espero que sigui tan provisional com ho va ser-ho als EUA, on es va implantar als anys ´70 i, per bé que alguns estats l’han anat suavitzant, encara és vigent quaranta anys després. Els 80 km/h a les entrades de Barcelona, a part de millorar la qualitat de l’aire, també tenien aquest efecte. Sempre em va sorprendre com era durament rebutjada per persones com l’economista Sala i Martí, que mai ho va veure malament –que jo sàpiga- durant la seva llarga estada a Berkeley. En tot cas, el que no té cap ni peus és tenir al matí l’estratègia de l’estruç i a la tarda la de l’àliga. O una cosa o l’altra. Vaja, que no tenir cap estratègia és un desastre, com sembla que ens passa al nostre país, on avui volem anar a 130 km/h i demà ja ens sembla bé la idea d’un altre d’anar a 110 km/h. Exigim un horitzó, sigui el que sigui, però no anem donant tombs, fins que ens trobem un dia, no llunyà, amb el petroli caríssim i sense haver dissenyat alternatives amb prou temps per adaptar els nostre costums i la nostra economia. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada