Exportar talent a Alemanya o importar el model d'economia verda a Catalunya?

Catalunya és terra d'emprenedors i emprenedores, per molt que apareguin enquestes on els joves diuen que volen ser funcionaris. El cas és que a Catalunya és possible i és valorat viure del talent propi i prou. Per això tenim tantes PiMEs. Ho constato a la  meva vida professional directament i indirecta: la Maria del Mar, en Manel, la Carme i la Roser, en Ramon i la Núria, en Manolo, en Josep i en Miquel, la Gisela, l'Albert i en Juanjo... Tots ells persones amb talent que han creat empreses i ocupació basades en el coneixement. Pràcticament sense capital, només comptant amb les seves capacitats i la seva voluntat emprenedora. Aquests són alguns dels meus noms propis, però segur que cadascú trobarà els seus ben ràpidament. També ho constato en la meva vida diària. el meu perruquer, el lampista, el paleta, la casa rural del cap de setmana, els iogurts La Fageda... I l'empreneduria social no es queda curta.

Tenim, doncs, molt talent i capacitat emprenedora. És cert que la confiança en les pròpies capacitats no està prou recolzada pel capital que, sorprenentment, entre d'altres àmbits, s'ha centrat en l'explotació dels recursos (el sòl, l'energia, l'aigua...), quan precisament d'això anem escassos a Catalunuya. El capital s'ha centrat en el benefici ràpid i segur -per un temps, perquè ja es veu com estan ara les Caixes, per exemple- , més que no pas per apostes sostingudes al llarg del temps, de benefici més modest -o no tant modest però més incert-, però més sòlid i persistent.  

Aquesta distància entre el talent i disponibilitat de capital ens dificulta molt prendre dimensió, internacionalitzar-nos. Només els casos excepcionals -per exemple, en Ferran Adrià- generen prous recursos propis i prou atracció de capital per a fer-ho. Altrament, també cal dir que ens costa fer aliances i treballar en xarxa, la qual cosa hauria de ser obligat amb el teixit empresarial que ens caracteritza. Però és difícil prendre determinats riscos comptant només amb els recursos propis. Però això mereix una altra reflexió. A Alemanya, un equilibri interessant entre la generació de talent -això vol dir priorització de l'educació, la recerca i la innovació- i una inversió de capital que pren riscos per recolzar aquest talent, dóna bons rèdits.

Angela Merkel proposa ara captar talent de Catalunya i Espanya. Doncs bé, es molt espavilada. Perquè talent i capacitats latents, en tenim molt al nostre país. Alemanya ha fet una clara aposta per l'economia verda a casa seva i per a promoure-la arreu del món. El canvi climàtic, l'eficiència energètica i l'energia renovable, la gestió de la biodiversitat, el turisme verd, el transport sostenible... són els eixos transversals de tot l'arc parlamentari alemany. I els agents econòmics i socials ho recolzen.

Mentrestant a Catalunya, per bé que tenim un altíssim potencial per a modernitzar el nostre model econòmic  -tenim certa fama internacional: alta biodiversitat, primera ciutat al món en implantar l'ordenaça de solar tèrmica, treballem per al canvi climàtic- malgrat això,  ni bona part de l'arc parlamentari, ni el sector financer, ni el capital, ni bona part de la ciudania assumeixen aquest potencial com l'eix central per a crear nova ocupació.

A Alemanya, el sector econòmic ambiental -ho explicava el director de la Fundació Fòrum Ambiental en la presentació de l'estudi 2010- quadruplica el pes que el mateix sector té a Catalunya i la perspectiva és que creixi exponencialment. 

En definitiva, segur que ens marxarà talent cap a Alemanya sinó virem radicalment el nostre model productiu i promovem -amb talent i inversió- els sectors emergents. I l'economia verda és el sector per al que aposta Europa. Jo prefereixo que el talent es quedi  i vingui a Catalunya, però si no hi posem remei, la crida de la senyora Merkel tindrà èxit. I la sortida de la crisi serà lenta i dolorosa i, el que és pitjor, només podrà ser recuperant els vells models que esgoten els minvats recursos del país. I a més, no resoldrem alguns reptes ambientals i climàtics i, en no fer-ho, encara ens costarà més estar a l'avantguarda. Catalunya pot i ha de fer-ho. Espavilem-nos!