Deu reformes estructurals urgents per un estat català viable, eficient i pròsper

Aclarida la posició dels partits polítics en relació al dret a decidir, no podem renunciar a reclamar-los audàcia per plantejar reformes radicals, valentia dels mitjans per difondre-les i voluntat dels professionals i la societat civil per fer propostes, per abordar les reformes imprescindibles (i que es poden començar avui) per a fer viable un eventual estat propi i fer front a la crisi.

La meva tesi és que ens fallen els instruments  per fer front a crisi financera, les exigències de la UE i la necessitat urgent de generar ocupació i és urgentíssim repensar-los i reformar-los, en comptes d'apedaçar-los. Renunciar a legislar i governar els propers quatre anys seria molt reduccionista i absurd: escollim un Parlament que escollirà un President que escollirà un govern. Que treballin per la consulta mentre impulsen reformes instrumentals. Si no, la recuperació econòmica no serà possible i l’estat propi no aixecarà cap.  

Els instruments que cal reformar de manera urgent i immediata, des del meu punt de vista:

1.      La reforma energètica

No podem seguir tenint una dependència energètica del 94%, una intensitat energètica (KWh necessari per produir un euro) pitjor que la mitjana europea i no reduir intensament les nostres emissions de gasos amb efecte d’efecte hivernacle. Les centrals nuclears catalanes estan al límit de la seva vida útil. La congelació de les primes a les renovables i el retard sobre la regulació de l’autoconsum fan inviables el Pla de l’Energia i el Canvi Climàtic acabat d’aprovar si no es dissenya una política pròpia. La rehabilitació energètica d’edificis, a més d’un mandat de la UE, és un àmbit per a l’estalvi i l’ocupació urgentíssim. La manca de finançament en aquest camp és crític. Resoldre l’impuls de les empreses de serveis energètics, un banc d’inversions (públic?), un model propi de remuneració de les renovables i un pacte territorial per a la seva implantació ambientalment responsable són imprescindibles.  Després de la crisi financera vindrà la crisi de preus de l’energia, ni al 2028 aixecarem cap si no abordem aquesta reforma.

2.      La reforma de la funció pública

L’administració pública catalana nascuda, com reconeixia l’ex-president Pujol, com a un clon de l’administració espanyola decimonònica ja no serveix per al segle XXI. Mantenir la mateixa estructura i funció retallant sous i prestacions o provant de posar pegats no és cap solució raonable. Més enllà del llibre blanc, cal una revolució. Una administració relacional, digital, menys burocràcia amb més control eficient (reduir la burocràcia sense incrementar el control i el cumpliment és un suicidi). Millor organitzada, més confiada i més generadora de confiança, més eficient, més evaluada en relació als resultats (serveis als ciutadans i cumpliment de la legalitat), més transparent.

3.      La reforma de l’administració del territori

Com tots els socis europeus, cal reformular l’organització territorial. Podem seguir tenint 900 centres d’afirmació de pertinença local però no 900 centres executius. L’informe Roca de fa 10 anys ja està obsolet. Cal una revolució per quedar en 100 municipalies fortes que donin força a la governança i a la territorialització racional dels serveis públics i l’ordenació i el control del territori.

4.      La reforma fiscal: ambiental i per afavorir l’economia productiva

Ens calen més ingressos per garantir els serveis públics, però no podem expremer l’IRPF i l’IVA fin a la fi dels temps. Cal una reforma radical dels subjectes impositius. Gravar el treball i el consum com a úniques fonts d’ingrés és una perspectiva del segle XX. Cal generar una nova lògica fiscal vinculada als principis de “qui contamina, paga” (i si contamina massa, no pot operar), i el principi de “qui participa poc en l’economia productiva, paga molt” (i si participa massa poc, no juga). Per exemple, molt bé l’impuls de la taxa Tobin per part de deu països europeus, què farà la borsa de Barcelona?. Cal deixar d’apretar les rendes del treball per obtenir ingressos d’aquells que van en contra de les altres reformes. I qui estalvia, paga menys (incentius per l’eficiència). Si hem de fer bancs públics “dolents” perquè no fer-ne també de “bons” com els alemanys o els francesos?

5.      La reforma per la radicalitat democràtica. Transparència, corrupció zero i rendiment de comptes

Llei electoral amb llistes parcialment obertes, mecanisme de resposta immediata a la corrupció (reforma immediata de l’administració de la justícia), transparència en el finançament dels partits i en l’activitat lobbistica.  Dades obertes i informes públics disponibles; processos deliberatius; avaluació de polítiques amb indicadors objectius. Lliure competència. Prou impunitat. Responsabilitat.

6.      La reforma del model públic/concertat de l’educació i la sanitat

El model d’estructura educativa de la transició ha estat útil. Les estructures modernes dels ’70 eren les privades. La seva incorporació parcial a l’oferta pública i el suport (concert) a les que no ho van fer ha permès una oferta digna durant 35 anys. Però ha tingut inconvenients: massa permeabilitat que ha permès la impunitat i fins la corrupció; massa poques exigències per al concert que ha generat incomprensibles diferències (de sous, d’estructures organitzatives, d’horaris, de resultats...) i, sobretot, un risc de col·lapse del sistema quan fallen els recursos públics, que s’està resolent aprimant la part pública. Sense recursos és difícil renunciar al co-finançament de les escoles i centres sanitaris concertats i és intolerable reduir només la qualitat dels centres públics. Cal una reforma profunda, cal clarificar l’escenari i començar a treballar. L’educació dels joves i la salut dels grans són la base del país. No podem anar fent i prou. El model de recerca i innovació i la formació superior també estan incloses en la reforma imprescindible. Congelar i reduir les aportacions públiques i que tot segueixi igual, ens porta al col·lapse.

7.      La reforma per la reindustrialització intel·ligent

Sabem produïr bens, però un dia vam decidir produir habitatges buits. Hem abandonat l’avantguarda, però encara tenim un teixit industrial interessant i grans capacitats. Quin tipus d’industria volem?, com la potenciem?  Què volem produïr que interessi al món al segle XXI?: economia verda, integració vertical productes-serveis (renting, leasing, cradle to cradle...). Com convertir Catalunya en la fàbrica verda d’Europa?

8.       La reforma per la internacionalització. No d’un conflicte, sinó d’un país.

Turisme i gestió de la repercussió del turisme al territori (la positiva i la negativa); priorització de la logística ferroviària per a les mercaderies; suport a l’activitat exterior d’empreses i centres tecnològics; cooperació pública i privada. Impuls del treball en xarxa de les PIMES per competir al mercat internacional. Adaptació a la demanda europea (productes amb baixa petjada de carboni, eficients, durables), lideratge mediterrani. Política pública de cooperació al desenvolupament.

9.      La reforma per a la recuperació de la qualitat ambiental i territorial

La qualitat ambiental (aire net, sols lliures de contaminació, espais fluvials funcionals, residu zero...).  El paisatge com a element dinàmic que cal compatibilitzar amb els processos de desenvolupament. Patrimoni natural, biodiversitat i serveis ambientals dels ecosistemes. Gestió dels espais protegits i dels espais lliures. Producció i consum de proximitat (KM0, agricultura ecològica). El territori i els recursos naturals són un capital de primer ordre, plantejar línies de recuperació econòmica que el malbaraten o el malmeten redueixen el patrimoni col·lectiu la qualitat de vida i la salut de les persones

10. La reforma per l’impuls de l’empreneduria i l’economia social

L’empreneduria i l’autoorganització per a impulsar projectes personals i col·lectius és un camí imprescindible per a donar un tomb a l’economia dela país. S’estan assajant noves fórmules que no poden ser marginals, tndran un pes important a l’encomia del segle XXI. Cal donar facilitats, incentius, promoció, cal comptabilitzar-es i impulsar-les.

 Miraré programes i buscaré propostes sensates plantejades des dels col·lectius professionals i socials. Ja tinc material, però si m’ajudeu, durant els propers dies provaré de difondre les idees que corren i què diuen els programes. Espero que ens ajudi a prendre decisions per al 25N.