Codi de seguiment google analitics

29 de gener de 2012

Spanair o Ecotècnia?



Spanair o Ecotècnia?

A finals de 2007, SAS posa en venda Spanair. Les pèrdues eren de 40 milions d'euros. Al 2008, el desafortunat accident a Madrid fa augmentar les pèrdues a més de 90 milions i SAS no troba un comprador que vulgui pagar un preu interessant. Un grup de bons empresaris catalans comença a estudiar la possibilitat de comprar-la. Escric "bons" perquè les seves empreses funcionen i tenen beneficis. La idea de generar un hub internacional a l'aeroport de Barcelona aplega empresaris compromesos amb el país, empresaris turístics i les administracions de Catalunya i Barcelona.

Finalment l'operació qualla al 2009. És una operació d'alt risc -una empresa amb tres anys de pèrdues, amb una imatge malmesa per l'accident, d'un sector tocat per la competència dura, i molt sensible a la crisi econòmica. L'operació no ha sortit bé, finalment. Vicent Partal, Josep-Francesc Valls i altres analistes han posat l'accent a les dificultats de context: la retirada del concurs per a la gestió individualtzada dels aeroports d'AENA, l'entrada de Ryanair a l'aeroport de Barcelona, en definitiva, els pals a la roda de l'Estat per convertir l'Aeroport de Barcelona en un hub internacional.

Tots aquests factors són extremadament rellevants per a explicar la caiguda de Spanair, no es poden minimitzar ni menystenir, però convé que no els arbres no ens impedeixin veure el bosc. L'intent de crear una companyia aèria nacional l'any 2007 era interessant, però des del meu punt de vista, fora de focus. Les grans companyies que havien estat estatals passaven grans dificultats (British, Alitalia, la mateixa SAS propietària d'Spanair negociava la seva venda a Lufthansa), hi havia canvi de titulars i trontollava el model. Les dificultats econòmiques vinculades a l'emergència de les companyies de baix cost feien mal a tothom. La decisió d'inversió presa per un grapat d'empresaris catalans assumint un projecte d'alt risc en un entorn molt desfavorable és meritòria. S'hi jugaven els seus diners. L'aposta pública és més discutible -vist el risc real de l'operació- per bé que l'una no hagués pogut ser sense l'altra.

El bosc que m'interessa no perdre de vista és la visió estratègica dels empresaris i els dirigents polítics del "mainstream" català. Per mi del tot desenfocada. A la mateixa època que SAS posava en venda Spanair, es posava en venda la cooperativa catalana Ecotècnia. Una empresa puntera en la construcció d'areogeneradors, amb tecnologia pròpia, internacionalitzada i amb beneficis al voltant de 350 milions d'euros. Ningú a Catalunya va considerar seriosament optar a comprar-la. Finalment, va ser la francesa Alstom, qui va fer-se amb la companyia per tal d'entrar en l'emergent i creixent negoci mundial de l'energia eòlica. Per descomptat que va costar més dels 100 milions d'euros aportats per empresaris i administracions catalanes a Spanair, però sobta la manca d'interès i la manca de ressò que va tenir l'operació. Benvinguda Alstom que ha situat la seu central de la seva nova divisió de renovables a Barcelona, però és més greu la pèrdua de control del capital d'Ecotècnia que la caiguda d'Spanair. igual que la pèrdua de control d'Agbar, avui en mans de Lyonnaise des eaux.

El "mainstream" català ha fet una aposta estratègia per la logística i el transport, per això crec que està desenfocat. El que Catalunya sap fer des de la revolució industrial és produir béns. I des de finals del XX, generar serveis de qualitat. Com va passar amb l'Eixample, els darrers anys el capital s'ha
concentrat en la construcció, un error repetit que ara ens deixa al descobert. La industrialització del
XIX es va fer sense una xarxa de transport decent. El motor és el mercat -llavors el captiu de les colònies espanyoles- i la innovació -important i reintepretant els models dels llocs més avançats del moment, llavors la indústria tèxtil britànica (recomano els capítols dedicats a aquestes qüestions de Història contemporània de Catalunya coordinat per Sobrequés). El transport ve després, no abans.

Avui ja no hi ha mercats captius ni arancels protectors i, per tant, la innovació i la intuïció de quins són els sectors emergents són la clau de l'èxit i del renaixement productiu de Catalunya. Imprescindible abans, però sobretot ara que tenim 500.000 aturats i que el mercat interior, sobretot de la construcció i els serveis annexes no ofereixen perspectives de futur. Als anys 90 es va produir un acord estratègic bàsic que va permetre situar Barcelona al mapa turístic mundial, reforçant un sector molt i molt madur al conjunt de Catalunya, que està resistint la crisi amb una gran dignitat. On cal ara orientar estratègies compartides? El segle XXI és l'era de l'eficiència energètica i la generació de fonts renovables, de la gestió intel·ligent dels recursos naturals. Els alemanys, els francesos, els britànics i altres nordeuropeus, tant governs com entitats financeres, grans transnacionals, petites i mitjanes empreses i la ciutadania hi estan abocats. Reconversió industrial de sectors madurs (automoció, acer, manufactura...) i serveis avançats. A Catalunya, encara estem enrocats en la logística i la distribució, sectors de baixa intensitat de ma d'obra i baixa intensitat de coneixement. Per a ser un hub productiu és necessari poder evacuar eficientment la producció. D'acord. Però treballar per un bon sistema de transport sense treballar per un bon sistema de producció de béns és posar l'arada davant dels bous.

De tots aquests sectors, la generació energètica i l'eficiència són, ara per ara, els més fonamentals. Els costos per a la producció -i pel transport també!- dels combustibles fòssils seran creixents i la dependència energètica de l'exterior ens pot generar maltempsades pitjors que les actuals. Cal que ens espavilem, tant des de la perspectiva econòmica com nacional. És urgent. En definitiva, és una molt mala notícia el tancament d'Spanair. Ho és per la pèrdua de llocs de treball, per l'aturada del procés de transformació de l'aeroport de Barcelona en hub internacional i ho és per les pèrdues que produeix a l'empresariat català que va fer una opció estratègica. Si n'hem d'extreure lliçons, que no torni a quedar amagada la necessitat de replantejar seriosament l'orientació de l'economia catalana cap a la reindustrialització i la generació de serveis vinculats a l'economia verda. Iberdrola ja ha marxat a Escòcia i els EUA. Els francesos operen des de Barcelona a tot el món per a l'energia eòlica i Alemanya és líder en l'expansió de l'energia solar. La rehabilitació eficient d'edificis i les empreses de serveis energètics estan oferint llocs de treball endògens.

Esperarem molt a fer un front comú a Catalunya, o seguirem optant només a ser un lloc de pas de productes fets a d'altres indrets amb un alt cost d'energia que no produïm i alt en demanda de sòl que no ens sobra?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada