Minories silencioses que conformen majories

En Biel i jo no estem acampats a la plaça Catalunya. Però fa nou anys que cada matí enfilem a peu cap a l’escola, com fa el 87% de les 400 famílies de la nostra escola. Escola que forma part del projecte Camí Amic, que aplega els centres públics de l’Esquerra de l’Eixample –unes 2.000 famílies- que des de fa 10 anys promouen una ciutat més amigable i han col·laborat per a impulsar canvis físics i de relació en l’espai públic a la ciutat de Barcelona. Projecte que és un entre els centenars de camins escolars implantats arreu de Catalunya. Camins escolars que són una tipologia de projecte d’entre els milers que desenvolupen les 850 escoles que formen part de la Xarxa d’Escoles per la Sostenibilitat (més d’un 15% del total de centres del país). Una extensa minoria silenciosa que fa més de 10 anys que promou un canvi sostenibilista al nostre model educatiu: mestres, mares i pares i infants silenciosos.

La Mònica tampoc està acampada, per bé que em consta que s’ha passat per la plaça uns quants cops. Tanmateix, amb els 450 socis de la seva ONG fa anys que treballen per a impulsar la cooperació pel desenvolupament, 140 projectes en marxa. En Jordi, em temo que tampoc està aixoplugat sota la tenda, però la seva ONG ja ha arribat a 630 projectes de conservació de la biodiversitat conjuntament amb 163 entitats. Dues entitats entre les 48.328 que hi ha a Catalunya. Silenciosament treballant per canviar les coses a casa i al món.

Tampoc sé si en Marc i en Gisjbert i els seus 150 companys i companyes fundadors de la primera cooperativa energètica del país s’han passat per l’acampada de Girona. Si que sé que han convençut ja a més de 700 persones per associar-se a aquesta idea que, a llocs com Dinamarca, ha estat la fórmula principal de desenvolupament de les energies renovables. Tenen feina aquests dies preparant l’assemblea de socis i promovent els seus primers projectes. Cooperativa que se suma a les 5.185 cooperatives catalanes que apleguen a més d’1.000.000 de persones. Silenciosament mutualistes, sovint per impulsar noves perspectives o maneres diferents d’entendre els negocis.  Podria parlar de molts més Joans, molts Joseps i també d’algunes ases, que també n’hi ha, per descomptat.

En definitiva, la suposada majoria silenciosa no és, ni de bon tros, un tot homogeni, acomodatici, immobilitzat, individualista i encantat amb com ens van les coses. Aquest és un gravíssim error d’apreciació. Hi ha moltes minories silencioses que es lleven cada dia per fer petits gests, o no tan petits. Persistents, incansables i amb voluntat de ferro. Minories actives que contrarien tendències, amb voluntat de canvi de model expressant-lo amb projectes i accions ben concretes. Actuant. Un gran nombre de persones que veuen amb bons ulls que, per fi, els poders públics i els mitjans posin l’ull a una minoria que ha aixecat la veu, encara que el crit no sigui exactament el seu o no sigui exactament harmònic. Qui es confongui, pensant que el silenci equival a aquiescència, se’n sentirà tard o d’hora. O això espero.

També crec que se’n sentiran aquells que pensin que el món es pot canviar per agregació de posicionaments individuals, amb més o menys consistència, sense seduir les minories silencioses que avancen per la via de l’acció des de fa temps basant-se en el compromís individual i col·lectiu, Minories fartes de la corrupció i la corruptel·la, de prejubilacions i atur, de la impunitat d'alguns. Minories que potser aspiren a ser convocades per caminar juntes cap a un canvi en profunditat, sempre que sigui progressiu i sense marcs dogmàtics i classificacions maniquees. Perquè són essencialment diverses, amb ideologies, voluntats i opcions personals. 

Certament, voldrien aparèixer als mitjans de comunicació molt més sovint, com a mínim igual de sovint que les altres minories silencioses a les que ja els hi van bé les coses i que han estat responsables sense embuts de la situació de crisi econòmica, ambiental i social en la que estem immersos. Aquestes omplen alguns diaris sencers rendits a les seves piulades!

Ara, això si, 48.000 entitats o 5.000 cooperatives mostren l’atomització de l’acció. Ens falta trobar els eixos centrals i les -poques-  idees força que connectin les minories silencioses!  Cal treballar per trobar un punt de contacte prou ampli per concertar aliances tàctiques de gran abast, acceptant premisses diverses per a objectius compartits. Abandonant personalismes, escisions i escissions de les esscisions, sumant. Serà llavors que la pluja fina esdevindrà bola de neu. La llavor ja fa temps que està sembrada, reguem-la. 


I si no, mireu l'enquesta de El Periodico de dissabte 3 de juny: http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/los-espanoles-identifican-con-los-indignados-pero-creen-que-logren-cambios-1030824