Pirineus: excursionistes, patrimoni natural i canvi climàtic

A propòsit d’un llibre excel·lent i el seu autor

Fa unes setmanes, vaig tenir el plaer i l’honor de presentar el darrer llibre de l’alpinista, fotògraf, pedagog, i sobretot, mestre i amic Jordi Longàs: El Pirineu. 50 excursions als llacs més emblemàtics La invitació d’en Jordi no va ser pels meus mèrits alpinístics. Per bé que la muntanya ens ha unit per sempre. Ja sabeu que només aquells que hem compartit aquesta absurda dèria som capaços de comprendre, que no d’explicar, els lligams indestructibles que es creen a les congestes. Jo avui les anyoro, ell encara les viu intensament.

Si sóc com sóc, ell hi té molt a veure –espero no haver-lo defraudat!. La seva confiança, el seu escalf i la seva suau pressió per la millora constant m’han acompanyat tota la vida. I els valors: amistat, franquesa, solidaritat, són els meus i  els vaig aprendre d’ell. I vaig aprendre a estimar la terra i el país, per allò que sense conèixer no es pot estimar, i amb els amics d'AGRUECC i una infinitat de nens i nenes, vam voltar molt i molt!. I fa vint anys que em dedico al medi ambient i la sostenibilitat, ves per on.  El meu primer "article ambiental" va ser a la revista AGRUECC, parlant d’un bell ocellet que et trobes als 3.000 m, el cercavores, i que ens acompanyava al cim del Mulleres. Des de llavors. En Jordi em va demanar que parlés una mica de les meves dèries. Aquí van.

L’excursionisme a Catalunya, més enllà de l’esport

L’excursionisme a Catalunya, com sabeu bé, neix amb vocació científico-artística i no és menor el seu paper en la Renaixença. El  1876, Josep Fiter amb tres companys creaven una associació excursionista: amb el fi d'investigar tot quant mereixi la preferent atenció sota els conceptes científic, literari i artístic, en la nostra benvolguda terra, es crea una societat que es titularà Associació Catalanista d'Excursions Científiques. El 1907, a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya, es fundà l'Institut d'Estudis Catalans.  També entre 1915 i 1920  es varen iniciar els serveis de meteorologia, iniciat per l'Eduard Fontseré, amb el seu observatori al Montseny. Un cop resolta la tensió inicial entre científics i esportius, la cosa s’ha mantingut fins avui.

Per visitar els llacs del llibre de’n Jordi  és suficient la voluntat de gaudir dels paisatges més bells. N’hi ha prou volent passejar i caminar una estona per la natura en estat pur. De la natura en estat pur que tenim a tocar. N’hi ha prou en voler fer una mica d’esport, a l’abast de totes les formes físiques. Però deixeu-me dir que no sobrarien dos ingredients més: concerniment i compromís.

El patrimoni natural, el tractem com es mereix? 

Fa ja dos segles que Catalunya s’incorporà de primeres a la Revolució industrial. En el Congrés de la Unió Internacional de la Conservació de la Natura que vam acollir a Barcelona fa un parell d’anys, l’extint Departament de Medi Ambient –per cert, el primer que es va crear a Espanya- vam presentar una exposició anomenada “Catalunya, biodiversitat sota pressió”. En poc més de 35.000 km2, hem estat capaços de sumar-nos al progrés industrial tot mantenint un nivell de elevat de biodiversitat. Com sempre diu en Ramon Folch, Catalunya és un bony. Segurament això ha ajudat. Però també ha ajudat un antic concerniment sobre els nostres paisatges. Tenim el 30% del territori protegit i una diversitat d’ecosistemes elevadíssima a quatre passes.

Avui a Catalunya tenim més de 25.500 federats que practiquen l’excursionisme en tots els seus vessants i, com sempre, infinitat d’afeccionats i de practicants esporàdics. Aquest segueix essent un actiu del nostre país. Cal que, a més de gaudir-ne, ens en sentim compromesos. I assumim que la nostra muntanya està en risc. 

Està en risc la terra baixa i l’alta muntanya perquè davant els interessos legítims –o de vegades no tan legítims- per a ocupar-la, no es contraposa amb prou intensitat l’interés comú. Està en risc perquè la inversió i la capacitat de gestió no està garantida i no ens dotem dels instruments necessaris. Està en risc perquè no som capaços de promoure un ús respectuós del nostre patrimoni natural.

Sovint explico que la preservació del patrimoni arquitectònic, que avui ens sembla una evidència, va néixer tot just fa un segle amb la desamortització i les primeres lleis de conservació. A mitjans del XIX, aprofitar les pedres de la muralla de Barcelona per a bastir nous edificis no només va ser normal, sinó una fita de l’alliberament d’una cotilla insostenible. En canvi, avui, ningú es plantejaria destruir una ermita per fer una carretera. Ningú posa pegues a dedicar l’1% de les inversions en infraestructures per a la preservació del patrimoni arquitectònic, o a pagar una entrada per a visitar l’església de Taüll, posem per cas. Ni a trobar usos compatibles a edificis històrics. Amb el patrimoni natural, encara no hem arribat a aquest punt i ens urgeix fer-ho.

Pirineus i canvi climàtic

Altrament, patim les conseqüencies d’una problema global: el canvi climàtic. La mediterrània i l’alta muntanya, són àmbits especialment vulnerables que ja n’estan patint les conseqüències. No podem gaudir del nostre patrimoni natural i donar l’esquena o minimitzar aquesta qüestió. Aquells que estimem els nostres boscos i les nostres congestes, hem de ser agents actius per a reduir les emissions. Ho hem de fer a casa, a la feina i hem de ser exigents amb els nostres governs i amb la comunitat internacional. No podem restar en silenci, essent observadors impassibles.

Reculada crítica

La superfície de les glaceres dels dos vessants dels Pirineus al 1894 era de 3.300 ha. Cent-deu anys després, les glaceres ocupen només 390 ha, de les quals 260 ha al vessant sud. Una reducció del 88%.

De l’estudi dirigit per Miguel Francés

Miguel Francés coordina un estudi periòdic sobre la neu i les glaceres a les serralades peninsulars d’un programa iniciat al 1984. Afirma que mentre que al 1984 hi havia 27 glaceres i 9 congestes, el trencament i el retrocés que han sofert han portat que, a l’any 2000 només quedin 10 glaceres i 9 congestes (quatre molt residuals). L’estudi aquí.

També assenyala en les seves conclusions que entre 2002 i 2008  es van perdre 72 ha de llengues glaçades als Pirineus, un 25% de la  seva superfície. Si seguim així, a mitjans de segle hauran desaparegut completament.  Els que fa un temps que passegem pel Pirineu ho hem pogut observar amb els nostres propis ulls. No estem parlant de temps geològics, ni de generacions, estem parlant de menys de 10 anys!

Els dos llibres de Jordi Camins que des dels anys vuitanta ha fotografiat sistemàticament les glaceres i congestes pirinenques, ens mostra amb cruesa en els seus dos llibres de fotografies la aquesta evolució. Molt recomanable visitar la seva web gelicehielo. Vegeu-ne un exemple, de la glacera del Posets.

^{(C) Jordi Camins Posets 1995}  

^{(C)  Jordi Camins: Posets 1985} 

Per  descomptat, als Alps la cosa no està millor. Com a mostra, un recent estudi de Martin Funk de l’ETH de Zürich, mostra que només en els darrers 10 anys les 1.00 glaceres suïsses han perdut el 12% del seu volum : 9 Km3 perduts en un decenni!

Reservori d’aigua minvant

A part de la superfície i el volum d’aigua acumulat a les glaceres, també hi ha un altre aspecte a tenir en consideració: la neu. La superfície nival a tot el Pirineu és al voltant d’11.000 km2, dels quals, poc més de 400 km2 corresponen a les capçaleres de les conques internes de Catalunya. Al conjunt del Pireneu català hi ha cada any entre 200  2050 Hm3 d’aigua acumulats en forma de neu. Bàsicament es troben a les capçaleres de l’Ebre, però també n’hi ha a les capçaleres del Ter i el Llobregat. Per tenir un parell de referències, el conjunt d’aigua disponible a la conca de l’Ebre és de 634 Hm3 i el consum d’aigua per a usos comsumptius a Catalunya és de 1.138 Hm3/any  Els recursos hídrics totals en regim natural de les conques internes de Catalunya es poden estimar, segons l’ACA, en uns 2.613 Hm3/any, La neu acumulada no és una part significativa –segons l’ACA correspondria com a molt a un 5-6%, però és molt important perquè el desglaç a la primavera és útil per disposar d’aigua als nostres estius secs.

Si no abordem el problema del canvi climàtic, anem a molt pitjor

En un escenari on no ens posem a treballar,  hi ha estudis globals per la Mediterrània que plantegen reduccions de la precipitació de més del 40% a finals de segle i increment de 6,5º de temperatura. El Meteocat ha fet una primera projecció a escala catalana, recollida al segon informe del canvi climàtic a Catalunya. Els primers resultats mostren que els Pirineus són una de les zones més vulnerables del país. Si no abordem la reducció d’emissions, hi haurà un increment significatiu de radiació solar, més acusada a la zona pirinenca, que ja es notarà al 2040. I un increment de temperatura de 2ºC al 2040 i de 4ºC al 2100. Cal un acord internacional, però també cal concerniment per a impulsar-lo i accions personals per a contenir les emissions en l’ús de l’energia, del transport, de l’alimentació...

Una darrera reflexió: acció!

Aquells que estimem la muntanya i aquells que s’hi dediquen esportivament parlant, tenim un alta responsabilitat en posar de manifest que queda molta feina per fer. Que calen canvis d’actitud en la concepció i els models de gestió i finançament dels espais lliures a Catalunya. I també haurem de ser agents actius per a demanar un acció concertada per a fer front al canvi climàtic. No m’agradaria que el llibre del Jordi acabi sent un recull fotogràfic d’antics espais pirinencs desapareguts. Acció personal i col·lectiva. Estem adormits?