Indignat amb la ciutadania adormida

http://freeofworry.org

Vès per on, jo estic indignat per la manca de canvi de rumb de les polítiques, no pas amb “el polítics”. No crec que  existeixi cap qualificatiu generalitzable a un col·lectiu sencer. I és un error fer-ho. Conec polítics –i metges o advocats o enginyers, o estudiants...- bones i males persones. Amb ideals i sense. Aprofitats i desinteressats. Amb voluntat de transformació o amb idees banals preconcebudes... Els “polítics” són gent del poble. Son reciclables, com deia Al Gore. El problema, em sap greu dir-ho, som nosaltres, els ciutadans:

Perquè hem esdevingut dòcils clients desinformats. Els governs i els Parlaments són els nostres representants i els nostres instruments per a orientar, reorientar o canviar les coses. Això ho han entès les corporacions i els lobbys, que els apreten. Nosaltres, ciutadans i ciutadanes, ens hem acomodat pensant que són simples gestors de la nostra misèria. Simples proveïdors de serveis bàsics. DONCS NO.

Perquè ens hem cregut la fal·laç idea que tots els polítics són iguals. MENTIDA!. Com tothom, s’equivoquen, són porucs, els cal la nostra pressió permanent, els calen idees que arribin des de baix. Els cal sentir el nostre alè al clatell. Els cal control, seguiment permanent. Però hi ha diferències significatives. I si algú no les hi troba, pot promoure noves idees o noves maneres de fer. Però NOSALTRES hem abandonat. Hem permès massa sovint que la política, la cosa pública, esdevingui mera gestió de les tendències, d’idees preconcebudes i aparentment immutables. Hem permès que en comptes de provar que la política esdevingui una vocació transformadora i temporal, es converteixi en un modus vivendi. HEM ESTAT NOSALTRES QUE HO HEM PERMÈS, AMB EL NOSTRE SILENCI, AMB LA NOSTRA ABSTENCIÓ, AMB LA MANCA D’EXIGÈNCIA, AMB LA NOSTRA ABDICACIÓ.

Perquè hem abandonat la nostra irrenunciable condició de ciutadans. No hem defensat amb intensitat valors i polítiques. Cadascú a la seva. I què esperàvem, doncs?. Mentre nosaltres no vetllavem per l’interès comú, el nostre lloc l’han ocupat d’altres, que vetllen pels seus interessos (i que, a més, s’han equivocat estrepitosament!). I hem tornat a callar.

Perquè una bona part de la societat ha decidit que no ha de participar en la transformació social, en l’exigència i en la corresponsabilitat en el rumb de les coses i ha decidit anar a la seva. Ha decidit dimitir de tota responsabilitat i atorgar als governs i les empreses la missió de fer front a les pròpies expectatives i necessitats. Ha decidit que la corresponsabilització i l’exercici actiu del dret i l’obligació a la participació en les decisions públiques, en la part alíqüota per canviar les coses, no es cosa seva. Que l’educació dels fills és només cosa de l’escola i els mestres; que l’eficiència energètica és només cosa dels enginyers i els arquitectes; que la salut és cosa de metges; que la prevenció i l’emergència és cosa dels bombers... i així fins a totes les esferes de la vida. Ha decidit que no hi ha responsabilitat individual i col·lectiva en les coses que passen i que les actituds personals i comunitàries no són igualment importants. Que l'expressió del malestar o de propostes fermes per anar cap a una altra banda tampoc ho és. I ho son. Ni més ni menys que l’exigència pel canvi. Ni més ni menys.

Perquè una altra part de la ciutadania ha decidit agrupar-se per a exercir de lobby. Per a promoure idees, sovint gens transformadores, sovint antigues o sense cap evolució, sovint sense atendre als canvis socials, tecnològics, científics que avancen més ràpid que mai. Sovint promovent idees dogmàtiques que no accepten l’acció per a la transició. Que no evolucionen, que estan ancorades al passat o bé que, tot i tenir capacitat transformadora, requereixen una aplicació progressiva que no s’accepta.

Perquè una altra part de la ciutadania ha decidit seure a pontificar i jutjar des de la cadira allò que altres fan. A judicar aquells que afronten la transició cap a les noves idees amb voluntat d’implicació, de projecte, d’acció. Una actitud paralitzant com cap altra.

I mentrestant, la ciutadania activa, participativa, que pren la iniciativa, que es corresponsabilitza, que tira endavant projectes i accions, que innova des de la societat civil, des de l’empresa, des de l’acadèmia, des de les administracions... o bé rep la indiferència més absoluta o, encara pitjor, és jutjada severament per anar massa enllà o quedar-se curta. Prou de clientelisme. Prou de silenci còmplice. Més acció, més meritocràcia, més participació. Més corresponsabilitat. Més crítica des de l’acció. Més visibilitat dels projectes socials i econòmics que de debò estan transformant la nostra societat.

BENVIGUTS els joves indignats que acampen a les places. QUE NINGÚ ELS EXIGEIXI QUE GENERIN UNA PROPOSTA EN TRES DIES. Si ho fan, perfecte. Però si no, les idees hi són i les bases mínimes del canvi de rumb que hem d’abordar són prou clares (i moltes persones hi estan treballant a casa nostra des de moltes perspectives i sectors i des de fa temps!).

BENVINGUDA la seva mobilització responsable. Que duri, que migri a les llars, a les universitats, a les empreses, als sindicats, a les entitats, a la participació en els afers públics, que ens impliqui a tots els ciutadans. Per mi, la seva queixa no va dirigida només als representants públics –els quals farien bé de recollir-la, els que hi siguin a temps. Ens calen decisions polítiques i instruments per a la participació i l’exercici dels nostres drets, però sobretot, ens cal despertar. SÓC JO QUE EM SENTO INTERPEL·LAT A RECUPERAR LA MEVA CONDICIÓ DE CIUTADÀ. Gràcies.

Publica un missatge