Codi de seguiment google analitics

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sostenibilitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sostenibilitat. Mostrar tots els missatges

25 de juny del 2015

Totalment a favor de El Bulli


Frederic Ximeno. Diari Ara 04/02/2015.



També entenc, i això encara el fa més important des del meu punt de vista, que s’entesti que la seva nova etapa sigui a la cala Montjoi. En Ferran Adrià pot fer les seves creacions a Nova York, Tòquio o Singapur, però on les idees van néixer i es van desenvolupar és en aquella cala de l’Empordà. Les persones som, també, fruit dels llocs que habitem. Dels paisatges i les vivències en un lloc determinat. Per descomptat, calia el do, però també hi han fet el so de les onades i les nits serenes de tramuntana. El cap de Creus, a més, és un dels paisatges més impressionants del país. N’hi ha molts altres, però el cap de Creus n’és un de destacat. No és només que m’ho sembli a mi, és que s’hi ha treballat i s’hi ha invertit molt perquè així ho ha vist molta gent.
El Parc Natural del Cap de Creus es va crear el 1998, just un any després que El Bulli obtingués la tercera estrella Michelin, catorze anys després de l’arribada d’Adrià al restaurant. L’any 2005 es va aprovar el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner, una fita per a la preservació in extremis del litoral català, el qual, si més no, reconeixia molts retalls d’espais encara no desenvolupats que mereixien ser preservats. Arribava tard, tardíssim, però va arribar. Per al cap de Creus les determinacions eren encara més precises que les que havia establert la llei del parc natural. Els planejaments urbans i el Pla Territorial Parcial de les Comarques Gironines van consolidar aquesta perspectiva. Tot i les seves mancances, tots aquests instruments van tenir processos de concertació, exposició pública, avaluació ambiental... el que, per fi, ja és normal, vaja.
L’any 2010 ben a prop de Montjoi es va enllestir l’enderrocament dels edificis del Club Méditerranée i la restauració del paratge de Tudela. Vaig tenir l’honor de poder assistir a l’acte institucional que ho va celebrar i, aquell dia, sense saber que El Bulli tancava, vaig escriure al blog: “S’ha acabat la desconstrucció total dels 443 edificis del Club Méditerranée i s’ha retornat l’espai a la seva configuració inicial. Un espai de geologia i un paisatge salvatge, inspirador. S’ha dissenyat un projecte paisatgístic de gran nivell. No és suficient integrar objectius i criteris ambientals als artefactes que construïm. Avui és necessari recuperar la funcionalitat dels nostres sistemes naturals, dels nostres paisatges després de dècades de menysteniment. És possible fer-ho. Ja no només desconstrueix en Ferran Adrià a la cuina, el laboratori del cap de Creus -on també es va instal·lar el primer molí eòlic de la península Ibèrica- torna a mostrar-nos el camí del futur, de la innovació”.
En aquesta bona línia aquesta setmana s’ha anunciat la desconstrucció d’una urbanització i la restauració dels aiguamolls de la Pletera, a l’Estartit. Un projecte amb finançament europeu i moltes institucions gironines implicades.
És per això que celebro la decisió d’en Ferran Adrià de proposar una pausa al Parlament. El Bulli ha de ser a la cala Montjoi, però l’esperit innovador concentrat en aquell petit racó de món reclama trobar una solució sobre les seves dimensions. M’hauria agradat tenir un Govern i un Parlament que hagués donat això per fet des d’un principi i que hagués treballat intensament per concertar, proposar alternatives. Un que evités engegar a rodar una política de país bastida durant anys, en comptes de tornar a explorar la via de l’excepcionalitat, sempre delicada en democràcia. Per sort un bon grapat de ciutadans han treballat intensament per fer-ho notar i finalment el mateix Adrià ha entès que això no podia ser. Totalment a favor

2 de setembre del 2013

A Catalunya, poca aigua i ben gestionada (Diari Ara 23/06/2013)

Com ja hem pogut experimentar, el risc que ens falti aigua és una clara realitat al nostre país. ¿És possible garantir la qualitat ecològica dels àmbits fluvials, com demana la directiva marc de l'aigua, i disposar de certa tranquil·litat en l'abastament? ¿És possible fer-ho sense transvasaments que generen disfuncions ambientals? ¿És possible sense obres faraòniques que alguns encara es veuen amb cor de defensar quan responen a un model caduc que ens ha dut on som? Es pot, si canviem radicalment algunes maneres de fer. En primer lloc, cal aprofundir en el bon camí emprès en l'eficiència i l'estalvi. La regió metropolitana de Barcelona és una de les metròpolis europees amb un consum per càpita més baix. Bé. Cal treballar més i estendre aquest estalvi a tot el país, especialment a les àrees turístiques. Abans, però, cal una revolució a l'agricultura i la ramaderia catalanes en relació amb l'ús de l'aigua: tecnologia, eficiència, conreus de qualitat de baixa demanda hídrica... ens queda molt per fer. El 70% dels 3.000 hm que utilitzem els catalans a l'any es dediquen a l'agricultura.
El segon punt clau és la qualitat. Les activitats industrials que salinitzen i/o contaminen els rius, la intensitat de les activitats ramaderes que generen contaminació per nitrats de tants aqüífers o el cas dels residus radioactius de Flix requereixen canvis de perspectiva. Cal exigir responsabilitats per tal que no hàgim de pagar de l'erari públic la recuperació de les externalitats generades, o correm el risc de perdre l'accés a un recurs bàsic de qualitat si no podem fer front a una despesa que no ens correspon.
El tercer aspecte és el model territorial. Els rius no són canals d'aigua. Són ecosistemes complexos fonamentals per a la supervivència. Malauradament, han estat una de les víctimes de la nostra desaforada i inconscient ocupació de l'espai. Hem de recuperar-ne la funcionalitat. Amb les avingudes d'aquests dies hem tornat a comprovar que no els hem tingut prou en consideració. L'urbanisme i l'ordenació territorial hi tenen molt a dir.
I les dessalinitzadores, que són un instrument que ens assegura la disponibilitat d'aigua en cas de desajust irresoluble entre oferta i demanda i per garantir cabals ecològics. Caldrà veure si és justificable tenir-les aturades mentre mantenim dos transvasaments (del Ter cap a Barcelona i de l'Ebre cap a Tarragona). També cal abordar el model de gestió i comprovar com funcionarà el fet que la decisió sobre quina font d'aigua es disposa a cada moment no estigui en mans públiques. Ja cal que s'hi escarrassin, perquè l'accés a l'aigua és un dret universal exigible que haurà d'estar guiat pel bé comú (és a dir, que garanteixi la quantitat, la qualitat i la minimització dels impactes ambientals i socials) més que per les lleis de mercat. A veure com s'ho faran.

30 d’agost del 2013

La inacceptable proposta d'un riu sense aigua (Diari Ara 30/07/2013)

Miguel Arias Cañete, ministre d'Agricultura i Medi Ambient. Miguel Arias Cañete, ministre d'Agricultura i Medi Ambient. EFE
El sistema fluvial és molt més que l'aigua, però no existeix sense aigua. La directiva marc de l'aigua establia un nou objectiu que havia d'orientar les noves planificacions hidrològiques: prevenir, protegir i millorar l'estat dels ecosistemes aquàtics, promovent un ús racional, responsable i sostenible de l'aigua. La directiva estableix un objectiu clar de recuperació de la qualitat de les masses d'aigua el 2030*, amb recuperació de costos. Espanya va tard en el procés. La proposta de pla mostra que va tard en la comprensió de la nova perspectiva promoguda per Europa, que és del tot racional.
El cabal ecològic del riu és un instrument clau per assegurar aquest objectiu. Després d'anàlisis tècniques i esforços de concertació, el cabal ecològic mínim raonable per assegurar la pervivència de la vida al riu i la funcionalitat del Delta es va establir en 7.167 hm3 en any sec, 9.508 hm3 en any mitjà i 12.543 hm3 en any humit. El pla proposa un inacceptable cabal fix de 3.010 hm3 a Tortosa. Un riu sense aigua. Un riu mort. Un Delta en regressió. Un pla inacceptable.
A la memòria del pla hi diu: "Potser on no s'ha avançat prou és en els retorns del reg, el control ambiental del regadiu..." També reconeix que el 24% de les masses d'aigua no estan en bones condicions. De les que analitza, perquè per a moltes encara no té prou dades o no té criteris per establir-ne la qualitat. Bona diagnosi, males solucions.
Sense coneixement, es fixen nous usos, 445.000 noves hectàrees de regadiu i 35 nous embassaments. Per contra, res del que cal: obligacions de retorn de reg; de modernització obligada per millorar l'eficiència: bancs d'aigua per repartir millor els usos. Cal prioritzar la qualitat del sistema fluvial abans de disposar-ne. A Catalunya tenim l'experiència recent del Segarra-Garrigues. De les 70.000 ha inicialment dibuixades, costa de posar en marxa tot just 3.000 ha. Quanta aigua i per a què és l'essencial. Comencem a pensar quin tipus d'agricultura és raonable i quin tipus de reg és possible una vegada s'hagi assegurat la qualitat ecològica del sistema fluvial. No a l'inrevés. Al Manifest de Vallbona hi ha idees.
*Aquí al blog que no hi tinc limitació d'espai, val la pena aclarir que la Directiva Marc de l'Aigua demana una bona qualitat de les masses d'aigua per al 2015, però estableix una pròrroga fins el 2030 per aquelles on no sigui possible i es plantegi un pla per a fer front a la millora. 

12 de juny del 2013

La indústria que marxa i la que ve (o no)


La indústria que marxa i la que ve (o no)
 JORDI PIZARRO
  
 Pau Canals va obrir la primera fàbrica d'estampats d'indianes a Barcelona el 1746, abans que existís la primera màquina de vapor Boulton&Watt el 1774 o que Adam Smith teoritzés sobre la riquesa de les nacions el 1776. Catalunya va ser capaç d'incorporar-se al principal canvi econòmic de la humanitat en segles. Ho va ser per pura capacitat d'innovació. No comptava amb la font energètica dominant de llavors -el carbó- ni coneixia el corrent altern ni tenia una xarxa de transports gens raonable. El tèxtil va florir, entre altres arguments, gràcies a la filadora berguedana inventada el 1790 per Ramon Farguell, que va competir amb honor amb la Spinning Jenny britànica fins que van arribar les selfactines mecanitzades.

El declivi del tèxtil no va ser impediment per al manteniment del tremp industrial. Metal·lúrgia, química i alimentació són els sectors més importants, avui, però s'emporten poc més del 10% cadascun. La diversitat és alta. Als anys vuitanta la indústria fornia el 40% dels llocs de treball, a principis dels noranta el 30% i abans de la crisi el 22%. Els darrers trenta anys ens hem terciaritzat, i ens hem convertit en un país de serveis i constructors... i de 900.000 aturats. Malgrat la davallada relativa, fins al 2008 es creaven llocs de treball i gairebé 800.000 persones hi trobaven feina. Del 2007 ençà s'han destruït 270.000 llocs de treball industrials. La mala salut de ferro del sector durant 30 anys s'esberla. L'exportació s'ha incrementat poc: del 20% a principis dels noranta al 28% ara. Tant als anys vuitanta com ara, a Espanya hi enviem el 41%.

 La vella indústria està tocada, molt tocada. Ens deixa passius ambientals i marxa, o bé exigeix que ens en fem càrrec per seguir-hi essent. El cas de Flix, els runams salins del Bages o la mala qualitat de l'aire de Barcelona -generada pel transport i la indústria- són alguns dels casos flagrants que engreixen el dèficit públic. Una equació perversa que no ens podem permetre. Com tampoc ens podem permetre perdre els 40.000 milions de PIB que genera el sector industrial.

Des d'una perspectiva retrògrada, no cal fer res. N'hi ha prou aprofitant les darreres raneres d'aquella exitosa revolució industrial i col·locar els passius a tercers. La visió conservadora -intel·ligent, tanmateix- opta per incorporar objectius ambientals amb la intenció d'alentir tant com sigui possible el final d'aquest model, inevitable ateses les disfuncions ambientals, la ineficiència de la maquinària financera i la inequitat del model de producció i consum. Es mantenen les estructures de producció (i els productes), externalitzant-les, donant una resposta tèbia als problemes ambientals i incorporant discretament nous models de negoci basats en l'eficiència.

La visió progressista planteja un canvi de model basat en la descentralització, la producció en xarxa, la integració de la producció de béns i serveis, l'economia circular, el repartiment equitatiu dels recursos limitats, la valorització de la qualitat de vida, la tecnologia a l'abast d'una societat culta, que genera un cercle permanent d'innovació que permet augmentar el bé comú.

L'aliança tàctica entre els sectors conservadors i progressistes per desenvolupar un model per produir eficientment, per a tot el món, productes que alhora millorin la qualitat de vida i les condicions ambientals és fonamental per derrotar els retrògrads. És una emergència per sobreviure.

El cas d'Edse Inventiva -que aconsegueix dissenyar la bicicleta Urbike i guanya un concurs per fabricar-ne 11.000 per a Copenhaguen però no pot lligar-ne la fabricació a Catalunya- és un triomf dels retrògrads que ens fa perdre esperança. Per contra, ens la torna LC Paper 1881. Després de cent trenta anys produint paper, es reinventa. Utilitza paper reciclat, obté certificacions ambientals, ha incorporat cogeneració, ha patentat una màquina pròpia ultraeficient -la MP3- i reorientant la producció de paper tissú obté contractes internacionals. Així sí.

Dissenyadors, fabricants, sindicats, enginyers i ambientalistes hem de trobar la fórmula per crear una densa xarxa de complicitats que ens permeti abordar la revolució postindustrial, que no serà sense indústria, sinó amb processos productius i productes molt diferents, d'ús massiu i ambientalment competitius, observant atentament les noves demandes arreu. Ens cal tornar a inventar, a innovar com ho vam fer, contra tot pronòstic, a l'albada de la primera revolució industrial. Això també és economia verda, per cert. Les administracions públiques, mentrestant, caldria que comencessin a exigir responsabilitats i a facilitar la reconversió.

7 de febrer del 2013

Si l'envàs és meu, marrameu! (Diari Ara 18/01/12)


1a Campanya de recollida selectiva a Granollers que vaig dissenyar el 1995. El disseny gràfic és de Pepe Far
Des d'aquell primer innocent meconi de quan vaig néixer, més enllà de la meva activitat metabòlica, he generat, atenent a la mitjana catalana, vint-i-tres tones de residus jo solet. Més que un britànic, un belga, un suec (i així fins a 19 nacionalitats europees). Els quatre de casa, dues tones a l'any. Sumant totes les llars catalanes, 41 milions de tones en els darrers deu anys. Un bon ritme que genera disfuncions ambientals, necessitat d'infraestructures incòmodes, esgotament de recursos i noves disfuncions ambientals per reposar les matèries primeres que podrien reutilitzar-se. Una bogeria.
Com a ciutadà i contribuent tinc tot el dret d'exigir un sistema de reciclatge eficient i còmode. Discutim-lo. Tinc tot el dret d'opinar sobre l'eficiència d'una campanya mediàtica. Ja ho he fet. Tinc tot el dret d'exigir que els productes portin menys embalatges o que el meu ajuntament m'ho posi fàcil. Però a la república independent de casa meva sóc sobirà. Les meves decisions de compra (de vot, d'opinió...) poden -o no- tenir en consideració l'embalatge, el cicle de vida del producte, el seu origen, els materials usats, el sistema de recollida proposat. Sóc sobirà en l'ús de bosses de plàstic, en la reutilització, en el ritme de renovació d'equips segons com em temptin i com el pressupost ho permeti. Sóc lliure de comprar de segona mà, d'intercanviar, de llogar. El volum i la diversitat de residus que genero són fruit d'aquestes decisions personals i intransferibles. Potser que també comenci a posar en qüestió la mitja tona de residus que en resulta, i que m'avingui a seguir fent els esforços que calguin perquè la meva porqueria no sigui un problema.
A través dels meus impostos s'ha organitzat un sistema complex de reciclatge. Certament, és falsable, respon a diversitat d'interessos i té alternatives. Però també és cert que ha generat resultats. El 1999, l'any de la primera campanya institucional a escala nacional, recollíem selectivament el 7% del residus. Divuit anys després, la polèmica campanya Envàs on vas es fa quan en recollim selectivament el 41%, mentre seguim generant la mateixa mitja tona per cap cada any.
Hem acceptat que tothom pagui el mateix tant si recicla com si no, tant si ho fa bé com si no, tant si genera molts residus com si és contingut. Ens hem dotat d'un sistema voluntari de separació en origen, amb una complexitat creixent en la interfície municipal que els productors financen (discutim també si suficientment) perquè tampoc travessi la porta de la seva empresa. Assumim-ho o canviem-ho, però no tirem pilotes fora. L'any 1993 vam tenir la llei de residus que transposava la directiva europea, pionera a Espanya, que no s'hi va posar fins al 1997. L'any 2008 es va reformar significativament aquella llei (atenent també a un canvi legislatiu europeu) i el 2010 es van aprovar els nous programes de gestió de residus urbans, industrials i de la construcció. A més, per primera vegada després d'alguns sonats fiascos, es va aprovar el primer pla territorial d'infraestructures de residus municipals. No cal dir que l'atenció dels mitjans fou paupèrrima i la indiferència social, la norma (salvant honroses excepcions). Per omissió, hem fet un pacte tàcit que ve a dir: "No m'imposis obligacions a casa i organitza't com vulguis, que jo ja col·laboraré separant i pagaré el que em diguis". I no ha estat un fracàs, al contrari: el nostre 41% de recollida selectiva està molt més a prop de l'objectiu normatiu de la UE que el 17% de la mitjana espanyola. Recollim més envasos dels previstos i molta menys matèria orgànica de la que hauríem de recollir. En conjunt, estem lluny de la majoria dels nostres socis europeus que generen menys residus i reciclen més.
Haurem de discutir molt sobre els residus, què fem i com ho fem. Hem de decidir si recuperem el sistema de retorn. Hem de considerar si millorem els acords de finançament amb Ecoembes i Ecovidrio. Però mentrestant, una visita a la web per veure què he de fer amb les excrecències de les meves pròpies decisions no em mata. Jo he hagut de canviar de galleda els taps de suro, per exemple. Doncs amén. Benvinguda l'agitació social envers una campanya i, sobretot, envers el fons de la qüestió, senyal de maduresa d'una societat que vol ser europea. Ara, si el resultat és la relaxació en el reciclatge com augura Quim Monzó, gràcies a la tècnica depurada d'escoltar converses de cafè, ves que les obligacions i els pagaments diferencials no travessin el llindar, o ens quedem amb els residus a casa. Dues tones a l'any fan de mal col·locar als prestatges.

12 d’octubre del 2012

Una agenda gens oculta: renovables i eficiència (Diari Ara, 10/12)

PLAQUES SOLARSImpulsar les renovables i l'eficiència energètica no és només un compromís amb el món. Ajudarà a la represa econòmica.




PLAQUES SOLARSImpulsar les renovables i l'eficiència energètica no és només un compromís amb el món. Ajudarà a la represa econòmica. M. GARCÍA
L'1 de gener del 2013 entren en vigor tots els mecanismes normatius del Paquet Clima-Energia, aprovat per la Unió Europea (UE) el 2009. Els objectius són coneguts: un 20% de reducció de les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle; la generació del 20% de l'energia final de fonts renovables, i una reducció del 20% del consum energètic. Fa uns dies, el Parlament Europeu va aprovar la directiva sobre eficiència energètica que completa el desenvolupament normatiu d'aquell paquet.
L'any 2011, les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle del conjunt de la UE estan el 17,5% per sota dels nivells del 1990. La UE-15, que s'havia compromès a reduir un 8% entre el 2008 i el 2012, està al -14% de l'any base del Protocol de Kyoto. S'acaba un cicle.
Després de la Cimera de Copenhaguen, el lideratge de la UE en el procés internacional obert el 1992 per fer front al canvi climàtic pateix un revés significatiu. L'immobilisme dels EUA i la irrupció dels països emergents com a actors internacionals que exigeixen més acció als països desenvolupats abans d'assumir compromisos aïllen la UE. La cimera del clima de Durban ho certifica.
N'hi ha que s'han afanyat a donar per liquidades les polítiques climàtiques i energètiques de la Unió. Però la creixent dependència energètica d'Europa, el context internacional d'increment de preu de l'energia i les preocupants constatacions dels impactes de l'escalfament global no ofereixen alternatives.
REDUCCIÓ DE LA DEPENDÈNCIA
La reducció de la dependència energètica requereix la diversificació del mix a partir de fonts disponibles a casa. Les renovables ho són. Això augmenta els llocs de treballs locals i la nova indústria. Altrament, s'espera que l'eficiència energètica generi 500.000 llocs de treball a la UE. Generar ocupació reduint costos a través de la reducció de la intensitat energètica és l'equació de síntesi entre les polítiques d'austeritat i les de creixement. L'impuls de les renovables i l'eficiència energètica ja no és -només- un compromís amb el món, és un dels eixos per a la represa econòmica.
No és, a més, un mercat emergent, sinó una indústria consolidada. L'any 2011, la UE comptava amb 96 GW eòlics i 50 GWp fotovoltaics (el 40% mundial). 32 GW han estat instal·lats de nou el 2011, el 71% de totes les noves fonts energètiques instal·lades. Però la Xina es desperta i ja ha instal·lat 65 GW eòlics (un creixement del 40% en un any) i els EUA arriben als 47 GW, amb un creixement del 16% en un any. A Europa, les renovables cobreixen el 12,5% del consum final d'energia. L'objectiu del 20% és lluny. Per tant, l'intens ritme de desenvolupament dels últims anys només pot augmentar i ho farà amb l'eòlica i la fotovoltaica fonamentalment.
Altra cosa és on es desenvoluparà i com. La moratòria de les primes i el nou marc fiscal recentment aprovat a Espanya no són les millors cartes de presentació. A Catalunya el nou pla d'energia i clima s'ha d'aprovar. I això que dilluns passat, a les 3.03 h, el 68% de la demanda elèctrica espanyola va ser coberta per la generació eòlica, nou rècord. La generació elèctrica mitjana anual a partir de renovables ja arriba al 32%.
El mal moment de la fotovoltaica a Espanya, derivat de la revisió retrospectiva de les primes i la moratòria, no s'adiu amb l'explosió que ha sofert aquesta tecnologia a la UE, sobretot a Alemanya i Itàlia. En un any s'han instal·lat 23 MWp. La caiguda de preus dels panells fotovoltaics ha situat aquesta renovable en una bona situació.
El transport és el sector amb més camí per recórrer. El 33% del consum d'energia final a Europa, fonamentalment d'origen fòssil, és per al transport. S'anuncien canvis tecnològics que poden reduir a la meitat el consum per quilòmetre. Però caldrà desenvolupar models territorials i de mobilitat assenyats i electrificar el transport. Això implicarà necessàriament un impuls radical al ritme de penetració de les renovables al mix elèctric, per fer front a aquesta nova demanda.
El desacoblament del desenvolupament de les emissions de CO i el consum energètic és un objectiu socioambiental i econòmic central a Europa. I és on acabaran les altres economies perquè el repte climàtic no es podrà menystenir gaire més temps. Per tant, és també una estratègia d'internacionalització i d'innovació. Hi ha lloc per a la reorientació de les empreses tradicionals i el naixement de noves empreses, de totes les mides. Hi serem nosaltres?

12 de setembre del 2012

Pirineus

L'èxit als Pirineus

El Pirineu és el nostre tresor ocult, dur, bell, inabastable. La muntanya mítica del Canigó de Verdaguer, la muntanya obscura de Solitud de Català, la muntanya del recolliment voluntari d' El salvatge dels Pirineus de Coll, la muntanya iniciàtica del Jo confesso de Cabré, on tot comença a Sant Pere del Burgal.
La remor de les aigües del Pamano i les teulades de pissarra de Llessui i d'Altron, a la vall d'Àssua, també deixen sentir les seves veus de la ma de Cabré i de Barbal, ancorades en la nostra història recent, de democràcia perduda i recuperada que torna a trontollar. De tràfec de persones i d'idees que travessen, quan poden, les fronteres. Un moviment que es percep amb intensitat pels camins de l'exili que parteixen de les Bordes de Noarre a les valls d'Àneu. Un exili que potser, si bé sense sang i per altres rutes, hauran d'emprendre els néts i els besnéts d'aquells bons homes, per anar a buscar la feina que som incapaços de generar, mentre ens mirem gràfiques de la prima de risc. Sense fer res per retenir les generacions més ben preparades de la nostra història.
El Pirineu és el territori dels pastors i els ramats trescant l'herba de les pletes. El territori del pi negre, l'avet, l'ós i el gall fer. El territori per a la contemplació i per a l'esforç absurd i la superació personal, tan intransferible com incompresa, d'aquells que un dia van decidir culminar un tres mil.
També fou per unes dècades el lloc de feina de milers de treballadors executant una obra d'enginyeria hidràulica desmesurada. Una obra que avui ens mostra la gran paradoxa dels nostres temps. A les nits, l'aigua que ha baixat de l'estany Gento i l'estany de Certascan és bombejada de tornada utilitzant l'energia nuclear que ningú demana de matinada. Un balanç econòmic positiu i un reservori per l'endemà, però un balanç energètic gens assenyat. La visita a la central subterrània de Tavascan és obligada. Com també ho és la passejada pel Parc Nacional d'Aigüestortes i el Parc Natural de l'Alt Pirineu, patrimoni natural de valor incalculable i bellesa extrema.
Tanmateix, el Pirineu és, sobretot, la terra d'homes i dones que lluiten per viure. Malauradament, no ha quedat al marge del totxo. La urbanització fantasma de la vall Fosca n'és el paradigma. Una operació inacabada pilotada per un home que recentment s'ha apujat el sou mentre es declara insolvent per complir amb les mesures ambientals a què es va comprometre. I, mentrestant, tots ben distrets amb l'Íbex-35.
El totxo va acompanyat sobretot de les pistes d'esquí alpí, l'esperança blanca per al desenvolupament de les terres de muntanya. Fet el negoci immobiliari, les pistes no són rendibles. Llavors, o bé es plantegen noves operacions immobiliàries -un recurs que ja no funciona- o bé passen a mans de la Generalitat, com ha estat el cas de la Molina, Masella, Núria, Espot, Port Ainé i recentment Vallter 2000, l'única que es mantenia fonamentalment del negoci de l'esquí. Boí Taüll va pel mateix camí. No sembla una opció de futur per al Pirineu, d'una banda altament vulnerable al canvi climàtic i de l'altra altament dependent de la capacitat adquisitiva dels esquiadors de segona generació, delmada per la desocupació i l'IVA.
Per sort, no tothom es resigna esperant un miracle. N'hi ha de convençuts que el seu territori és únic i que hi ha molta gent disposada a viure-hi una experiència esportiva, cultural o gastronòmica singular. Així ho han entès els de Cal Joanet d'Ainet de Cardós amb els seus iogurts. Ja fa temps que ho saben els river people de RocRoi a Llavorsí. Per aquest motiu la ruta Carros de Foc, en la modalitat de skyrunning o de passejada tranquil·la, capta nous adeptes, i la petita estació familiar de Tavascan o el Centre MónNatura Pirineus de Son reben cada dia més visites. L'excel·lent vedella provinent de la ramaderia extensiva de raça bruna del Pirineu ha obtingut una identificació geogràfica protegida, i Mafriseu SA, de la Seu d'Urgell, la tracta i la comercialitza. Són alguns dels molts exemples d'èxit.
El suport a la iniciativa i l'emprenedoria local és fonamental, però també ho és un replantejament estratègic del Govern i la societat catalana per no insistir en rutes que han entrat en via morta. I per reconèixer les immenses potencialitats de les nostres terres de muntanya. En fi, potser tot és fruit de la falta de cobertura de l'estany de la Gola estant, i el que em convé és tornar a connectar-me a les gràfiques de la prima de risc i seguir sense fer res, marejant la perdiu blanca.

15 de juliol del 2012

El bosc, l'altra infraestructura


L'altra infraestructura

Durant molt de temps els boscos valencians i catalans van veure la seva superfície sensiblement reduïda per la competència dels conreus. Tanmateix, en els darrers 45 anys, la superfície forestal s'ha incrementat en un 12,6% al País Valencià i en un 39% a Catalunya. No pas per mort de la seva migrada productivitat sinó per l'abandonament de conreus. S'ha desdibuixat l'estructura en mosaic de la matriu mediterrània i s'han generat continus arbrats. Altrament, l'extensió de la urbanització ha ampliat una nova interfície urbana-forestal, perillosíssima. El bosc mediterrani és piròfil. Els grans incendis són recurrents. L'últim annus horribilis va ser el 1994, amb 138.000 hectàrees cremades al País Valencià i 76.000 hectàrees calcinades a Catalunya. Des de llavors, les tasques de vigilància, així com la millora de les dotacions i l'organització de l'extinció, han permès contenir raonablement el foc. Abaixar la guàrdia no és una política sensata.
Però prevenir és millor que curar. Prevenir vol dir gestionar el que la Unió Europea anomena la infraestructura verda. També vol dir valoritzar els serveis ambientals que fan els boscos (biodiversitat, regulació hídrica, embornal de diòxid de carboni, lleure...) i fer una gestió sostenible que millori la rendibilitat i incorpori la producció energètica a partir de la biomassa. Vol dir penalitzar les imprudències a la vora del bosc. El resultat de la descurança és un desastre ecològic i econòmic de gran magnitud que trigarà dècades a reposar-se. Per acabar-ho d'adobar, els meteoròlegs ens diuen que les condicions climàtiques adverses van a més, no a menys. Més urgència.
En un país com Déu mana primer honoraríem els herois, bombers i voluntaris, que es juguen la vida per la terra i els conciutadans. Després obriríem un debat polític, professional i públic. En tercer lloc, atacaríem les causes canviant el model de gestió i de valorització de la infraestructura forestal. Finalment, depuraríem responsabilitats. Malauradament, nosaltres ens cenyim només a la brega política, tot esperant que, tal vegada, el nostre país aprengui a ploure. I així anar fent: més de 49.000 hectàrees cremades, de moment.

7 de juliol del 2012

Cròniques de Rio+20









El repte d'una governança global per al medi ambient

El repte d'una governança global per al medi ambient AFP
L'any 1972 a Estocolm, les Nacions Unides van establir que el dret a un medi ambient digne és un principi bàsic de l'organització. Es va crear el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA). La crisi del petroli i una guerra freda, de la qual encara no se n'albirava el final, no van ajudar a impulsar els innovadors plantejaments d'aquella cimera. Però una colla de gent es va a posar a treballar, a rumiar, a recollir i a mostrar les evidències de la relació entre el medi ambient i la salut, l'economia, el desenvolupament i l'equitat.
L'any 1992 la segona Cimera de la Terra a Rio pren un caràcter ben diferent. El Mur de Berlín ha caigut, els Estats Units i la Unió Europea (UE) se senten forts. S'impulsa una carta de principis i se signen les convencions per fer front a tres problemes globals: el canvi climàtic, la biodiversitat i la desertificació. S'intenta promoure un nou pla d'acció, l'Agenda 21, i es posa el focus en els boscos. No es concreta gaire, però s'inicien espais de treball i de mobilització de diners.
Estirant el fil de Rio, els governs locals, sobretot a Europa, endrecen les seves polítiques ambientals. La UE crea un extens corpus jurídic en la matèria. Una jove i ambiciosa ministra de Medi Ambient, Angela Merkel, impulsa el Protocol de Kyoto, insuficient però primer pas concertat internacionalment. Pel que fa a la biodiversitat, hem hagut d'esperar fins a l'any passat, però tenim el Protocol de Nagoya.
Els estats, a la defensiva
Som al 2012, el món ha canviat. Europa, motor de la incorporació del medi ambient a la lògica econòmica, és a l'UCI. Els Estats Units ja no veuen la seva supremacia com l'ordre natural de les coses. Els països emergents liderats per la Xina tenen expectatives que no volen veure condicionades. La globalització de l'economia ha posat els estats a la defensiva. Mentrestant, les organitzacions multilaterals (ONU, Banc Mundial, Comissió Europea...) impulsen un vincle més gran d'economia i medi ambient, i connecten amb un sector creixent de la societat civil (50.000 persones fem cap a Rio+20), governs locals i subestatals, empreses, sindicats... Una pinça que atrapa els estats, que tenen la potestat de decidir. Si en comptes d'economia verda, parléssim d'economia financera, ¿oi que els sonaria la situació?
A Rio+20 es proposen dos temes centrals: l'economia verda i una governança global per al medi ambient. També es posen altres qüestions ambientals sobre la taula: ocupació verda, accés universal a energia més eficient i més neta, ciutats sostenibles, seguretat alimentària, accés a l'aigua i gestió sostenible dels oceans.
Quaranta anys després, com és lògic, els matisos han aparegut. Hi ha un acord de mínims, però si no integrem la sostenibilitat en el model de desenvolupament no podrem eradicar la pobresa, i els riscos per a les generacions futures són excessius.
Ara, l'evolució de les qüestions ambientals en els últims 40 anys ha estat exponencial, estirant de les lletres petites.
Per això vinc a Rio a veure què passa. No està escrita, encara, la lletra petita. Davant la gran incertesa del futur immediat és poc intel·ligent no estar al corrent de les tendències a mitjà termini. Per bé que ara un mes ens sembla una eternitat, com diu el tango, vint anys no són res.






El consens infeliç

El plenari previ a la conferència, en què es discutia el darrer document presentat per la presidència brasilera, va acabar amb consens. Era d'esperar. Un document tan generalista en què se cita a tothom i no obliga a res a ningú, és perfecte per als governs i un problema per als ciutadans. El gran canvi és l'ampliació del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), avui integrat per 53 països, al conjunt de països de l'ONU, i una promesa d'enfortir-lo, sense concretar. Per a la resta d'assumptes, un conjunt de principis generals. Veurem amb quin tarannà arriben els caps d'estat avui. Si no tenen gaires ganes de discutir, el plenari informal d'avui els ha posat les coses en safata. Signen aquest document i marxen. Veurem si algú ve amb una mica d'ambició. Això no s'ha acabat, però l'última carta no és un as, és un tres de trèvols.







Els altres decebuts de Rio+20

Col·lectius d'indígenes Van organitzar actes crítics amb el poder polític.EFE
En altres circumstàncies, el segon dia de la Cimera de la Terra seria un dia de corredisses, reunions i negociacions d'últim moment. No ha estat així. Al pavelló exclusiu de les delegacions oficials, on el ministre Arias Cañete ens ha donat el seu punt de vista, no hi ha hagut presses. L'única data clara és el 2015, cal redefinir els Objectius del Mil·lenni i integrar-los amb altres de desenvolupament sostenible. Una oportunitat per posar xifres a la declaració genèrica de Rio+20. La gent ja hi treballa.
No ens equivoquem, una cimera sense acord era desitjada per molts que no són aquí o que hi són per defensar interessos particulars, per als quals l'equitat i la supervivència a llarg termini no tenen cap interès. Els que estan fent l'agost amb la prima de risc, movent capitals i vivint de subsidis obsolets. Han guanyat temps, però no han guanyat una batalla que tenen perduda.
Rio+20 permet seguir avançant en el camí emprès a Estocolm als anys 70. No saltem, però no retrocedim ni un pam. Victòria pírrica, certament, però no derrota. Altrament, el corrent profund a escala local, subnacional i social està consolidat, per això surten tantes vegades citats en la declaració. Avui, mentre els negociadors no tenen feina, el Consell Internacional de Governs Locals llança una iniciativa molt ambiciosa per impulsar les ciutats resilients i eficients. Ho ha fet també el C-40, una associació de grans ciutats presidida per l'alcalde de Nova York. Els partenariats público-privats exploren vies per desenvolupar projectes, els governs subnacionals acorden actuacions amb el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA). Em plau constatar que Barcelona i Catalunya segueixen sent membres actius d'aquestes iniciatives, mantenint una línia d'acció de país.
El president de Corea del Sud deia en el plenari que ja li estava bé l'acord, però que el seu país havia decidit que el model de desenvolupament es basava en l'economia verda i de baixes emissions de carboni. I que els està anant molt bé. Els que surtin de Rio pensant que sortirem de la crisi amb més totxo es tornen a equivocar. Molts dels que han signat l'acord de mínims de Rio+20 estan disposats a anar més enllà. La Unió Europea n'és un. Ara que demanem més Europa, no mirem només com van les finances, i vegem com ens alineem amb les polítiques de creixement, que són verdes. A qui decep més aquesta perspectiva?







El futur que construirem després de Rio+20

La secretària d'Estat dels Estats Units, Hillary Clinton, al ple de Rio+20. ANTONIO SCORZA / AFP
La declaració de Rio+20, El futur que volem , és oficial. Els líders mundials, en tres dies, no han tocat ni una coma de l'esborrany aprovat dimarts passat. Són 283 paràgrafs en què surt 147 vegades el verb reconèixer , 49encoratjar , 35 urgir i 33 entendre . Per sort, també es fa servir 59 vegades el verb reafirmar (res del que està en marxa s'atura, només faltaria). L'acció de comprometre's ja és més escadussera, 24 ocasions. I resoldre , el que s'entén per prendre decisions, 16 vegades.
Són pocs compromisos atesa la situació crítica de molts vectors ambientals, la necessitat urgent d'eradicar la pobresa, la iniquitat de gènere, la creixent crisi d'accés als recursos, o les externalitats ambientals del model energètic i de consum. Una nova mostra de la falta de lideratge dels estats. La fotografia de Copenhaguen (mai feta pública, em sembla) i la de Rio+20 esdevindran un excel·lent recordatori dels rostres dels que van ser incapaços d'assumir els reptes del segle, els que afecten la salut, la supervivència i la dignitat.
En tres dies, el G-20 ha debatut i acordat accions precises i finançament garantit per als bancs. A Rio, on es parlava de persones, els caps d'estat ni s'han dignat a seure per parlar-ne. Una desconnexió definitiva amb els pobles que representen. La declaració de Rio+20 deixa només una lletra petita realment interessant per estirar: la definició per al 2015 d'objectius específics de desenvolupament sostenible que, amb la revisió dels Objectius del Mil·lenni, hauran de ser aprovats per la 67a Assemblea General.
A la trobada oberta del consell executiu de les Nacions Unides, amb tots els secretaris executius i directors d'agències i programes, inclòs el director del lleument reforçat Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), estan molt convençuts d'estirar aquest fil. Les ONG han anunciat que plantejaran objectius ambiciosos i mobilitzacions. Els governs locals i subestatals ho faran treballant en xarxa. Les empreses també veuen que això no va, perquè els seus clients són els ciutadans. S'han organitzat i es veuen reconegudes al document, així com la idea d'una economia verda equitativa i sostenible. Rio+20 no és una oportunitat perduda per a la sostenibilitat (altrament inevitable, com va dir Hillary Clinton) sinó per a aquest líders. O ens representen i prenen les regnes, en base a les evidències tecnocientífiques i les necessitats de les majories, o que s'apartin. A Rio+20 hi he trobat, fora del ple, més determinació que decepció.

25 de juny del 2012

EuroDelta (Diari Ara 18/03/2012)


Eurodelta

Fa uns dies vaig sentir amb perplexitat com una breu descripció del projecte Eurovegas en un informatiu televisiu concloïa així: "un projecte previst en aquests terrenys propers a l'aeroport", mentre mostrava imatges agràries indeterminades. Ens semblaria del tot absurd, fora de lloc i d'una gran manca de coneixement si algú fes referència, posem per cas, a la Casa de l'Ardiaca de Barcelona com "aquell edifici a la vora d'un temple religiós grandot". Sortiria a l' APM ? Segur. Per contra, menystenir un àmbit estratègic de primer ordre és peccata minuta , o ni això.
El delta del Llobregat no és qualsevol cosa. Ha estat un servidor fidel durant segles per proveir la ciutat d'aigua i aliments, per a la industrialització, per a la conservació d'espais oberts a la vora de la densa àrea metropolitana de Barcelona.
Els serveis ambientals que forneix a una de les principals conurbacions urbanes d'Europa són fonamentals. El més evident, l'aigua. La conca del Llobregat rep, de mitjana, uns 3.200 hm3/any en forma de precipitació. El cabal de la desembocadura del riu es de 530 hm3/any. Ja es veu que la conca, sobretot els àmbits fluvials, són una esponja. Una part significativa de l'aigua infiltrada s'acumula a l'aqüífer del delta, un reservori subterrani de 100 hm3. Hi ha 700 pous en funcionament que extreuen uns 50 hm3/any, que serveixen sobretot per fornir d'aigua la indústria i el consum urbà.
La sobreexplotació, l'abocament de residus i el creixement periurbà l'havien posat al caire de l'abisme. Durant els darrers vint-i-cinc anys els industrials, els pagesos, les administracions públiques i els proveïdors d'aigua han treballat coordinadament i pacientment. Racionalitzant l'explotació, contenint l'avanç de la falca salina, creant el Parc Agrari, conservant els retalls dels espais naturals, recuperant el front litoral. Seny i inversió en un espai de valor estratègic incalculable en un entorn mediterrani.
De les 90.000 ha de la plana deltaica en restaven unes 4.300 de terres llaurades l'any 1962, un 5% del total. El Pla General Metropolità proposava normativament la preservació d'un 3%. Les ampliacions del port i l'aeroport i altres modificacions del pla des dels anys 80 fins avui, han fet que restin menys de 1.800 ha de terres llaurades, un 2% del total. La resta, espais ocupats pel teixit urbà i industrial del Baix Llobregat i els dos principals equipaments de connexió de Catalunya amb el món per aire i per mar.
En 100 anys hem reblit un territori estratègic. ¿No serem capaços ni de mantenir una minimíssima part de terres fèrtils i productives que forneixen Mercabarna i MercaVallès de productes d'horta de proximitat? Ara que, com que només són "uns terrenys propers a l'aeroport"... Insòlit.
Captar inversions internacionals per a Catalunya és crucial en aquest moment. Ara bé, sorprèn que optem per les estratègies del sud en comptes de les del nord. ¿Que no n'hem tingut prou? Potser que ens situéssim al mercat internacional amb un projecte de país sòlid i atractiu per a la innovació, que millorés la nostra resiliència ambiental i econòmica. Ara, entenc que no serà possible sense un canvi cultural profund que ens porti a valorar el nostre capital agronatural, els serveis ecosistèmics i la urgència d'un canvi de paradigma productiu.
Si tinguéssim clar que tenim un Eurodelta de primer nivell, del qual hem tret més suc del que ens corresponia, potser a ningú se li acudiria plantejar la transformació del darrer reducte agrari del Baix Llobregat, que ens hem polit en un parell de generacions.
Potser també caldrà que algun dia tots aquells ciutadans, professionals, empresaris, administradors públics i polítics que fa vint-i-cinc anys que treballen per recuperar i racionalitzar aquest àmbit -i d'altres- amb voluntat projectativa, amb tensions i diferències, però amb una línia comuna, obrin la boca per exigir un projecte de país compartit i sostenible en el temps.

22 de juny del 2012

Los otros decepcionados de #RioMas20

(traducción al castellano de mi articulo de hoy en el Diari Ara (original en catalán aquí)


En otras circunstancias, el segundo día de la Cumbre de la Tierra sería un día de carreras, reuniones y negociaciones de último momento. No ha sido así. En el pabellón exclusivo de las delegaciones oficiales, donde el ministro Arias Cañete nos ha dado su punto de vista, no ha habido prisas. La única fecha clara es el 2015, es necesario redefinir los Objetivos del Milenio e integrarlos con otros nuevos de desarrollo sostenible. Una oportunidad para poner cifras a la declaración genérica de Río +20. La gente ya está trabajando en ello.No nos equivoquemos, una cumbre sin acuerdo era deseada por muchos que no están aquí o que están para defender intereses particulares, para los que la equidad y la supervivencia a largo plazo no tienen ningún interés. Los que están haciendo el agosto con la prima de riesgo, moviendo capitales y viviendo de subsidios obsoletos. Han ganado tiempo, pero no han ganado una batalla que tienen perdida.Río +20 permite seguir avanzando en el camino emprendido en Estocolmo en los años 70. No saltamos, pero no retrocedemos ni un palmo. Victoria pírrica, ciertamente, pero no derrota. Por otra parte, la corriente profunda a escala local, subnacional y social está consolidada, por eso salen tantas veces citados en la declaración. Hoy, mientras los negociadores no tienen trabajo, el Consejo Internacional de Gobiernos Locales lanza una iniciativa muy ambiciosa para impulsar las ciudades resilientes y eficientes. Lo ha hecho también el C-40, una asociación de grandes ciudades presidida por el alcalde de Nueva York. Los partenariados público-privados exploran vías para desarrollar proyectos, los gobiernos subnacionales acuerdan actuaciones con el Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente (PNUMA). Me complace constatar que Barcelona y Cataluña siguen siendo miembros activos de estas iniciativas, manteniendo una línea de acción de país.El presidente de Corea del Sur decía en el plenario que ya le estaba bien el acuerdo, pero que su país había decidido que el modelo de desarrollo se basaba en la economía verde y de bajas emisiones de carbono. Y que les está yendo muy bien. Los que salgan de Río pensando que saldremos de la crisis con más ladrillo se vuelven a equivocar. Muchos de los que han firmado el acuerdo de mínimos de Río +20 están dispuestos a ir más allá. La Unión Europea es uno. Ahora que pedimos más Europa, no miremos sólo como van las finanzas, y veamos cómo nos alineamos con las políticas de crecimiento, que son verdes. ¿A quién decepciona más esta perspectiva?