Doha, nota prèvia

Per començar, he de confessar que segueixo la COP18 amb menys passió que altres. Les expectatives no són molt elevades perquè a Durban es va tancar un cicle i el nou cicle començarà l’any vinent. A Durban es va tancar, dos anys després i molt per sota del que havia de ser, el Full de Ruta de Bali iniciat el 2007, que havia de tancar-se a Copenhage el 2009. Em recorda la cimera de Poznan, el 2008, a la que vaig poder assistir, i on bàsicament es va constatar que les coses no anaven pel bon camí. Llavors, vaig tenir l’oportunitat de conversar un moment amb Ivo de Boer –l’àrea de fumadors té aquestes coses- just a l’acabar el darrer Plenari. Em va dir dues coses molt premonitòries: a) tal i com ha anat, l’acord a Copenhage es presenta molt, molt difícil i b) les decisions ja no estan a la meva taula, s’hauran de parlar els líders mundials. Un mes abans de la cimera de Copenhage, a les converses de Barcelona, reblava aquests arguments amb l’afegit del temps escàs per arribar a bon port.

El fiasco de Copenhage es va redreçar mínimament a Cancún i Durban, tirant pilotes endavant. Vist que un acord vinculant universal no va ser possible a Dinamarca, a Mèxic i Sud-àfrica es va configurar un nou full de ruta per tal de provar d’establir un procés nou. El Protocol de Kyoto ha estat un instrument vital per a posar el canvi climàtic a l’agenda política, però els canvis geopolítics han deixat obsoleta la distinció feta el 1997 entre països desenvolupats i països en desenvolupament. Anular aquesta distinció és innegociable pels EUA i mantenir-la és innegociable per Xina. Un trist atzucac atesa la urgència cada vegada més evident d’una acció internacional concertada pel clima.

Cancún va servir per tornar a la via de les Nacions Unides i establir un Fons per a l’adaptació reclamat per la immensa majoria de països que no han tingut res a veure amb la generació del fenomen ni abans ni ara, però que en pateixen els impactes amb poca capacitat de reacció. Era de justícia. A Durban, s’acorda mantenir Kyoto, ara de manera voluntària, i encetar un nou procés per a culminar un acord universal el 2015 que entri en vigor el 2020. sis anys després de Copenhage! Massa temps per a evitar els mals majors que ens mostren les evidències empíriques i les projeccions climàtiques. Per descomptat, crec que és solució francament insuficient i perillosa, però també penso que pitjor seria que el procés descarrilés definitivament. Ajornar la solució és fatal però anul·lar-la és suïcida.

En definitiva, a Doha no hi haurà decisions transcendentals, ja van ser preses a Durban i ara queda fer-les operatives. Ara, això no vol dir que no sigui transcendent allò que acabi passant. El segon període del protocol de Kyoto està assegurat, essencialment perquè la UE ja té un programa fins el 2020 basat en les normes del Protocol i està decidida a tirar endavant. Austràlia s’hi ha sumat (amb un ridícul compromís de reducció del 0,5% de les emissions en relació al 1990) i Noruega i Suïssa també. Queda per veure què acaben fent els països de l’Europa de l’Est en funció del reconeixement o no dels 13.000 milions de tones de CO2 que se’ls va "atorgar" al primer període derivades de la caiguda de la seva obsoleta indústria energètica i productiva (l’anomenat “aire calent”). A la UE li convé que no ho siguin, per tal de millorar l’eficàcia (el preu) del Mercat d’Emissions. Atès que no significarien una reducció efectiva entre 2013 i 2020 (són emissions ja evitades), seria millor que no entressin al segon període si aquesta és la condició. Queda per resoldre un aspecte que considero menor: la durada d’aquest segon període. Si el nou acord ha d’entrar en vigor el 2020, té sentit que aquesta segona fase voluntària del PK durés fins llavors. Això, a més, donaria estabilitat al paquet europeu que, comptat i debatut, és l'única proposta mínimament seriosa per a l'acció.  L’altre opció, el 2017, pot servir per pressionar pel nou acord, però només se sentiran pressionats els que ja tenen compromisos, així que tampoc serveix de massa.

També es veurà si els grans emissors (EUA i Xina) s’ho prenen seriosament si a Doha s’aprova un full de ruta creïble per arribar al 2015 a punt per un acord. Després del que va passar amb el Full de Ruta de Bali, caldrà prendre-se’l amb prudència –per no dir escepticisme- però és important que quedi mínimament apuntat el camí per a assolir-lo. Hi ha hagut algunes declaracions interessants dels representats xinesos, per exemple. Veurem com queda el divendres. Cal, a més, tancar el Grup que va treballar en l’esborrany d’acord (LCA) i veure com es trasllada tota la feina feta durant quatre anys. Hi ha moltíssims aspectes avançats i molts punts acordats. És important “emportar-se” aquests aspectes (entre d’altres, el reconeixement del paper dels governs sub-nacionals) obrint la porta a canviar la dinàmica de negociació que no estigui condicionada pels desacords previs. No és fàcil fer aquest traspàs i caldrà veure com es resol.

El finançament també és clau. A Copenhage es van prometre 100.000 milions de dòlars per a l’adaptació a partir de 2013. La recessió apreta i els EUA i la UE no estan massa per la feina. És un aspecte clau a resoldre a Doha.

Com sempre, a la COP avancen també molts altres aspectes tècnics. Un de molt destacable, si qualla, és la generació d’un mercat de drets d’emissió internacional. Sembla que Xina i Austràlia estan avançant en la generació de mercats interns i amb converses avançades amb la UE per a connectar-los tots tres. Seria un pas endavant i consolidaria l’opció unilateral europea de desenvolupar una economia baixa en carboni. 

Altrament, a Doha hi ha ebullició d'iniciatives socials i polítiques d'ONG's, empreses i governs municipals i sub-nacionals. La pressió sobre els estats i la demostració que la món hi ha moltes iniciatives exitoses fent front al canvi climàtic són, ara per ara, l'única esperança realment viva. I crec que no és menor. Hi moltíssima gent treballant arreu del món. A Doha hi ha una minirepresentació catalana. M’agrada. Des de fa 10 anys, Catalunya està present ininterrompudament a les converses internacionals sobre el canvi climàtic. Enric Llebot ha presentat l’estratègia catalana d’adaptació i mobilitza com a vicepresident, la presència i l’acció dels governs sub-nacionals. Continúa la tasca iniciada pel Conseller Milà a Montreal, el conseller Baltasar a Copenhague i el Conseller Recoder a Durban. Molt bé. La presència empresarial és minsa, però també hi som: La Gisela Loran, en Jaume Josa o l’Elvira Carles corren per Qatar. La Susana Rivero dóna continuïtat a la presència institucional. Ja ni m’indigna, sinó que em reforça les conviccions, el fet que, per primer cop en 10 anys, no hi ha cap representant de cap comunitat autònoma acreditat com a membre de la delegació oficial espanyola. Una més.

La sana complexitat catalana Diari Ara 21/10/2012

El poble -part del poble, si més no- va sortir al carrer l'11-S per 1,5 milions de raons personals i intransferibles. Davant la convocatòria d'eleccions alguns llumeneres de l'estratègia electoral pretenen simplificar la societat catalana, els que eren a la manifestació i els que no, en tres tipus: 1) ciutadà català que vol ser consultat sobre el model d'estat per votar a favor de la independència; 2) ciutadà català que vol ser consultat per votar en contra de la independència o a favor d'una altra cosa, i 3) ciutadà català que no vol ser consultat sobre aquests afers. Qui no vulgui veure que l'eix nacional és clau en aquestes eleccions és miop. Però també ho és qui pretengui que els ciutadans catalans fem una el·lipsi de tota la resta de les nostres circumstàncies personals. Per sort, som una societat complexa i ens agrada expressar les nostres preferències sense simplificacions infantils. A més de l'opció de fer una consulta a la propera legislatura -un eix central de les eleccions- també estarem posant en mans d'un Parlament unes quantes coses més. Ja s'entén que, en la situació crítica que estem vivint i les dificultats per articular propostes convincents, aquesta simplificació és molt pràctica, però no cola. Per això els ciutadans i ciutadanes de Catalunya hem de rumiar molt el nostre vot, per això ens ho estem pensant, malgrat la urgència, sense presses.

El Parlament que sorgeixi de les urnes haurà de demostrar que és capaç de liderar un projecte de país. No haurà de ser només el Parlament que ens meni a una consulta. També haurà de ser el Parlament que afronti una llei electoral, mesquinament segrestada a la ciutadania catalana durant 35 anys. El de la reforma en profunditat de la funció pública. El de la racionalització de l'organització territorial, com han fet tots els països europeus; el d'una política fiscal justa que permeti fer front a les exigències europees sense malmetre la cohesió social; el de la definició d'una política energètica i ambiental alineada amb Europa. El que defineixi si estem disposats a assumir els tres grans objectius europeus: millor educació, menys pobresa i una economia baixa en carboni. Haurem d'escoltar propostes de reforma municipal, d'un nou model d'administració relacional, de reforma creïble del model dual (públic i concertat) d'educació i salut. Les estructures d'estat són un instrument, les reformes en el sentit d'estat són l'essència d'un país que diu que vol ser europeu. El Parlament s'ha de posar a treballar generosament, urgentment i activament en tots els fronts sense perdre un minut.

Els britànics estan parlant d'un concepte interessant: la predistribució, sobre el qual el líder socialdemòcrata Ed Milliband pretén basar la seva proposta política. El concepte és interessant: hem de fer polítiques redistributives profundes i ens falten diners per fer-les, perquè hem permès irracionalment les polítiques distributives. Podem reduir les diferències al principi amb polítiques que acotin les diferències salarials o vinculant beneficis a salaris, per exemple. Veurem on porta, però és una idea engrescadora. Els francesos acaben de posar en marxa un banc públic d'inversió per ajudar les famílies i les petites i mitjanes empreses que vulguin innovar i internacionalitzar-se. Els alemanys han instal·lat en un any una munió de kW fotovoltaics i van llançats a un nou model energètic. Els lituans acaben de fer un referèndum per decidir si volen una nova central nuclear (i han dit que no, per cert). Els escocesos, a més de tenir ja ben polit i endreçat el seu referèndum, han donat prioritat al desenvolupament de les renovables i han captat immenses inversions internacionals. Els noruecs han decidit esdevenir un referent mundial per la pau i acullen les negociacions per la pau a Colòmbia.

En definitiva, més enllà de les il·lusions dipositades en el possible nou escenari nacional, un factor clau, la ciutadania catalana triarà lideratges i programes que aportin credibilitat per afrontar el curt termini malgrat la incertesa i el marge estret d'actuació. Triarà també els que aportin perspectives de nous enfocaments per fer front a la crisi que superin la retallada perpètua. Triarà aquells que tinguin un programa de prioritats i estiguin disposats a compartir-lo generosament.

Qui pensi que ens pot prendre el pèl amb quatre consignes, crec que ho té magre. Hi confio, perquè fins ara, és la societat catalana i el seu impuls qui ha generat noves il·lusions i perspectives. Com deia Martí i Pol: "El poble ets tu i tu i tu i molta altra gent que no coneixes". La meva confiança la tenen ells.

El lideratge del poble

Una reflexió ràpida de matí electoral. Avui triem un Parlament que ens representi. Ens agradi més o menys, això és el que fem: no tenim llei electoral pròpia, no tenim llistes obertes, és el Parlament que després, segons com vagin les coses, triarà el President del Parlament i el President del Govern, que construirà el seu govern segons els seu criteri personal i tindrà la potestat, com hem vist, de convocar noves eleccions.

Estem, per tant, davant unes eleccions regides per una llei dels anys ’70 però estem al segle XXI. És el segle de la ciutadania en xarxa. El segle dels lideratges unipersonals va ser el XX. Els líders del segle XXI són aquells que saben treballar en xarxa, escoltar la veu de la ciutadania (sense voluntat d’interpretar-la, amb voluntat de desenvolupar-ne les idees i aspiracions), que creen sinèrgies i espais comuns, que connecten. Líders coordinadors, si m’ho deixeu simplificar així.

A la majoria dels països europeus (inclosos als petits on ens emmirallem), els governs són de coalició (pre-electoral o post-electoral) i de coalicions variables (els darrers anys a Alemanya, per posar un exemple, hi ha hagut un govern  socialdemòcrata-verd, un de conservador-socialdemòcrata i un altre de conservador-liberal). Fins a la ultra-bipartidista Gran Bretanya hi ha ara un govern de coalició. Per què ens espanta tant a Catalunya? 

Avui és un dia per triar un Parlament que ens segueixi, no pas que ens encapçali. És una peça important, però els objectius que perseguim no els liderarà una persona, el liderarem nosaltres sempre que mostrem la nostra persistència i la nostra voluntat d’arribar fins el final (cosa que suposarà algún sacrifici més enllà d´un hastag).

La composició d’aquest Parlament i la figura de la seva Presidència serà clau. El govern, en termes de consulta, hauria d’executar el mandat d’aquest Parlament, per tant és important que hi hagi una majoria plural que li ho mani. Per contra, el govern té tota la potestat per confegir el pressupost i dur a terme les polítiques del dia a dia, no és neutral qui el pilota.

Ara bé, el segle XXI és el de les iniciatives ciutadanes. Els de la decisió i la persistència en xarxa. Els règims àrabs han caigut (ja veurem on van) per la ciutadania que mostra la seva convicció definitiva d’arribar fins el final. No pas per un contra-lideratge en concret. La Taxa Tobin està ara a l’agenda política per mor d’un moviment ciutadà que va llançar la idea i ha persistit durant 10 anys i no té voluntat d’aturar-se. La dació en pagament està a l’agenda política perquè la PAH treballa al carrer i la insuficiència de la reacció política no l’aturarà – decissió i persistència. La prohibició dels bous a Catalunya parteix d’una iniciativa legislativa popular i grup persistent d’anti-taurins. El gir independentista d’Artur Mas sorgeix d’una immensa manifestació –extremadament plural, per cert- de la ciutadania catalana que no va convocar cap partit polític.

Avui és un dia clau, certament. Hem d’anar a votar massivament, perquè la democràcia, malgrat la seva imperfecta aplicació al nostre país, és el nostre marc de treball irrenunciable. Però el Parlament i el govern de la Generalitat és només un instrument més. Avui posem un punt i seguit. Tinguem-ho present a l’hora de votar. Però sobretot, que ho tinguin present els diputats escollits. No tindran el mandat ni d’interpretar-nos ni de liderar-nos, tindran el mandat d’escoltar i posar-se al servei del lideratge del poble. Un poble amb 7,5 milions de motius personals que no cedeix.

Deu reformes estructurals urgents per un estat català viable, eficient i pròsper

Aclarida la posició dels partits polítics en relació al dret a decidir, no podem renunciar a reclamar-los audàcia per plantejar reformes radicals, valentia dels mitjans per difondre-les i voluntat dels professionals i la societat civil per fer propostes, per abordar les reformes imprescindibles (i que es poden començar avui) per a fer viable un eventual estat propi i fer front a la crisi.

La meva tesi és que ens fallen els instruments  per fer front a crisi financera, les exigències de la UE i la necessitat urgent de generar ocupació i és urgentíssim repensar-los i reformar-los, en comptes d'apedaçar-los. Renunciar a legislar i governar els propers quatre anys seria molt reduccionista i absurd: escollim un Parlament que escollirà un President que escollirà un govern. Que treballin per la consulta mentre impulsen reformes instrumentals. Si no, la recuperació econòmica no serà possible i l’estat propi no aixecarà cap.  

Els instruments que cal reformar de manera urgent i immediata, des del meu punt de vista:

1.      La reforma energètica

No podem seguir tenint una dependència energètica del 94%, una intensitat energètica (KWh necessari per produir un euro) pitjor que la mitjana europea i no reduir intensament les nostres emissions de gasos amb efecte d’efecte hivernacle. Les centrals nuclears catalanes estan al límit de la seva vida útil. La congelació de les primes a les renovables i el retard sobre la regulació de l’autoconsum fan inviables el Pla de l’Energia i el Canvi Climàtic acabat d’aprovar si no es dissenya una política pròpia. La rehabilitació energètica d’edificis, a més d’un mandat de la UE, és un àmbit per a l’estalvi i l’ocupació urgentíssim. La manca de finançament en aquest camp és crític. Resoldre l’impuls de les empreses de serveis energètics, un banc d’inversions (públic?), un model propi de remuneració de les renovables i un pacte territorial per a la seva implantació ambientalment responsable són imprescindibles.  Després de la crisi financera vindrà la crisi de preus de l’energia, ni al 2028 aixecarem cap si no abordem aquesta reforma.

2.      La reforma de la funció pública

L’administració pública catalana nascuda, com reconeixia l’ex-president Pujol, com a un clon de l’administració espanyola decimonònica ja no serveix per al segle XXI. Mantenir la mateixa estructura i funció retallant sous i prestacions o provant de posar pegats no és cap solució raonable. Més enllà del llibre blanc, cal una revolució. Una administració relacional, digital, menys burocràcia amb més control eficient (reduir la burocràcia sense incrementar el control i el cumpliment és un suicidi). Millor organitzada, més confiada i més generadora de confiança, més eficient, més evaluada en relació als resultats (serveis als ciutadans i cumpliment de la legalitat), més transparent.

3.      La reforma de l’administració del territori

Com tots els socis europeus, cal reformular l’organització territorial. Podem seguir tenint 900 centres d’afirmació de pertinença local però no 900 centres executius. L’informe Roca de fa 10 anys ja està obsolet. Cal una revolució per quedar en 100 municipalies fortes que donin força a la governança i a la territorialització racional dels serveis públics i l’ordenació i el control del territori.

4.      La reforma fiscal: ambiental i per afavorir l’economia productiva

Ens calen més ingressos per garantir els serveis públics, però no podem expremer l’IRPF i l’IVA fin a la fi dels temps. Cal una reforma radical dels subjectes impositius. Gravar el treball i el consum com a úniques fonts d’ingrés és una perspectiva del segle XX. Cal generar una nova lògica fiscal vinculada als principis de “qui contamina, paga” (i si contamina massa, no pot operar), i el principi de “qui participa poc en l’economia productiva, paga molt” (i si participa massa poc, no juga). Per exemple, molt bé l’impuls de la taxa Tobin per part de deu països europeus, què farà la borsa de Barcelona?. Cal deixar d’apretar les rendes del treball per obtenir ingressos d’aquells que van en contra de les altres reformes. I qui estalvia, paga menys (incentius per l’eficiència). Si hem de fer bancs públics “dolents” perquè no fer-ne també de “bons” com els alemanys o els francesos?

5.      La reforma per la radicalitat democràtica. Transparència, corrupció zero i rendiment de comptes

Llei electoral amb llistes parcialment obertes, mecanisme de resposta immediata a la corrupció (reforma immediata de l’administració de la justícia), transparència en el finançament dels partits i en l’activitat lobbistica.  Dades obertes i informes públics disponibles; processos deliberatius; avaluació de polítiques amb indicadors objectius. Lliure competència. Prou impunitat. Responsabilitat.

6.      La reforma del model públic/concertat de l’educació i la sanitat

El model d’estructura educativa de la transició ha estat útil. Les estructures modernes dels ’70 eren les privades. La seva incorporació parcial a l’oferta pública i el suport (concert) a les que no ho van fer ha permès una oferta digna durant 35 anys. Però ha tingut inconvenients: massa permeabilitat que ha permès la impunitat i fins la corrupció; massa poques exigències per al concert que ha generat incomprensibles diferències (de sous, d’estructures organitzatives, d’horaris, de resultats...) i, sobretot, un risc de col·lapse del sistema quan fallen els recursos públics, que s’està resolent aprimant la part pública. Sense recursos és difícil renunciar al co-finançament de les escoles i centres sanitaris concertats i és intolerable reduir només la qualitat dels centres públics. Cal una reforma profunda, cal clarificar l’escenari i començar a treballar. L’educació dels joves i la salut dels grans són la base del país. No podem anar fent i prou. El model de recerca i innovació i la formació superior també estan incloses en la reforma imprescindible. Congelar i reduir les aportacions públiques i que tot segueixi igual, ens porta al col·lapse.

7.      La reforma per la reindustrialització intel·ligent

Sabem produïr bens, però un dia vam decidir produir habitatges buits. Hem abandonat l’avantguarda, però encara tenim un teixit industrial interessant i grans capacitats. Quin tipus d’industria volem?, com la potenciem?  Què volem produïr que interessi al món al segle XXI?: economia verda, integració vertical productes-serveis (renting, leasing, cradle to cradle...). Com convertir Catalunya en la fàbrica verda d’Europa?

8.       La reforma per la internacionalització. No d’un conflicte, sinó d’un país.

Turisme i gestió de la repercussió del turisme al territori (la positiva i la negativa); priorització de la logística ferroviària per a les mercaderies; suport a l’activitat exterior d’empreses i centres tecnològics; cooperació pública i privada. Impuls del treball en xarxa de les PIMES per competir al mercat internacional. Adaptació a la demanda europea (productes amb baixa petjada de carboni, eficients, durables), lideratge mediterrani. Política pública de cooperació al desenvolupament.

9.      La reforma per a la recuperació de la qualitat ambiental i territorial

La qualitat ambiental (aire net, sols lliures de contaminació, espais fluvials funcionals, residu zero...).  El paisatge com a element dinàmic que cal compatibilitzar amb els processos de desenvolupament. Patrimoni natural, biodiversitat i serveis ambientals dels ecosistemes. Gestió dels espais protegits i dels espais lliures. Producció i consum de proximitat (KM0, agricultura ecològica). El territori i els recursos naturals són un capital de primer ordre, plantejar línies de recuperació econòmica que el malbaraten o el malmeten redueixen el patrimoni col·lectiu la qualitat de vida i la salut de les persones

10. La reforma per l’impuls de l’empreneduria i l’economia social

L’empreneduria i l’autoorganització per a impulsar projectes personals i col·lectius és un camí imprescindible per a donar un tomb a l’economia dela país. S’estan assajant noves fórmules que no poden ser marginals, tndran un pes important a l’encomia del segle XXI. Cal donar facilitats, incentius, promoció, cal comptabilitzar-es i impulsar-les.

 Miraré programes i buscaré propostes sensates plantejades des dels col·lectius professionals i socials. Ja tinc material, però si m’ajudeu, durant els propers dies provaré de difondre les idees que corren i què diuen els programes. Espero que ens ajudi a prendre decisions per al 25N.

Una agenda gens oculta: renovables i eficiència (Diari Ara, 10/12)

FREDERIC XIMENO 

| Actualitzada el 02/10/2012 00:00

PLAQUES SOLARSImpulsar les renovables i l'eficiència energètica no és només un compromís amb el món. Ajudarà a la represa econòmica. M. GARCÍA

L'1 de gener del 2013 entren en vigor tots els mecanismes normatius del Paquet Clima-Energia, aprovat per la Unió Europea (UE) el 2009. Els objectius són coneguts: un 20% de reducció de les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle; la generació del 20% de l'energia final de fonts renovables, i una reducció del 20% del consum energètic. Fa uns dies, el Parlament Europeu va aprovar la directiva sobre eficiència energètica que completa el desenvolupament normatiu d'aquell paquet.

L'any 2011, les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle del conjunt de la UE estan el 17,5% per sota dels nivells del 1990. La UE-15, que s'havia compromès a reduir un 8% entre el 2008 i el 2012, està al -14% de l'any base del Protocol de Kyoto. S'acaba un cicle.

Després de la Cimera de Copenhaguen, el lideratge de la UE en el procés internacional obert el 1992 per fer front al canvi climàtic pateix un revés significatiu. L'immobilisme dels EUA i la irrupció dels països emergents com a actors internacionals que exigeixen més acció als països desenvolupats abans d'assumir compromisos aïllen la UE. La cimera del clima de Durban ho certifica.

N'hi ha que s'han afanyat a donar per liquidades les polítiques climàtiques i energètiques de la Unió. Però la creixent dependència energètica d'Europa, el context internacional d'increment de preu de l'energia i les preocupants constatacions dels impactes de l'escalfament global no ofereixen alternatives.

REDUCCIÓ DE LA DEPENDÈNCIA

La reducció de la dependència energètica requereix la diversificació del mix a partir de fonts disponibles a casa. Les renovables ho són. Això augmenta els llocs de treballs locals i la nova indústria. Altrament, s'espera que l'eficiència energètica generi 500.000 llocs de treball a la UE. Generar ocupació reduint costos a través de la reducció de la intensitat energètica és l'equació de síntesi entre les polítiques d'austeritat i les de creixement. L'impuls de les renovables i l'eficiència energètica ja no és -només- un compromís amb el món, és un dels eixos per a la represa econòmica.

No és, a més, un mercat emergent, sinó una indústria consolidada. L'any 2011, la UE comptava amb 96 GW eòlics i 50 GWp fotovoltaics (el 40% mundial). 32 GW han estat instal·lats de nou el 2011, el 71% de totes les noves fonts energètiques instal·lades. Però la Xina es desperta i ja ha instal·lat 65 GW eòlics (un creixement del 40% en un any) i els EUA arriben als 47 GW, amb un creixement del 16% en un any. A Europa, les renovables cobreixen el 12,5% del consum final d'energia. L'objectiu del 20% és lluny. Per tant, l'intens ritme de desenvolupament dels últims anys només pot augmentar i ho farà amb l'eòlica i la fotovoltaica fonamentalment.

Altra cosa és on es desenvoluparà i com. La moratòria de les primes i el nou marc fiscal recentment aprovat a Espanya no són les millors cartes de presentació. A Catalunya el nou pla d'energia i clima s'ha d'aprovar. I això que dilluns passat, a les 3.03 h, el 68% de la demanda elèctrica espanyola va ser coberta per la generació eòlica, nou rècord. La generació elèctrica mitjana anual a partir de renovables ja arriba al 32%.

El mal moment de la fotovoltaica a Espanya, derivat de la revisió retrospectiva de les primes i la moratòria, no s'adiu amb l'explosió que ha sofert aquesta tecnologia a la UE, sobretot a Alemanya i Itàlia. En un any s'han instal·lat 23 MWp. La caiguda de preus dels panells fotovoltaics ha situat aquesta renovable en una bona situació.

El transport és el sector amb més camí per recórrer. El 33% del consum d'energia final a Europa, fonamentalment d'origen fòssil, és per al transport. S'anuncien canvis tecnològics que poden reduir a la meitat el consum per quilòmetre. Però caldrà desenvolupar models territorials i de mobilitat assenyats i electrificar el transport. Això implicarà necessàriament un impuls radical al ritme de penetració de les renovables al mix elèctric, per fer front a aquesta nova demanda.

El desacoblament del desenvolupament de les emissions de CO i el consum energètic és un objectiu socioambiental i econòmic central a Europa. I és on acabaran les altres economies perquè el repte climàtic no es podrà menystenir gaire més temps. Per tant, és també una estratègia d'internacionalització i d'innovació. Hi ha lloc per a la reorientació de les empreses tradicionals i el naixement de noves empreses, de totes les mides. Hi serem nosaltres?

Pirineus

L'èxit als Pirineus

FREDERIC XIMENO

| Actualitzada el 26/08/2012 00:00

 

El Pirineu és el nostre tresor ocult, dur, bell, inabastable. La muntanya mítica del Canigó de Verdaguer, la muntanya obscura de Solitud de Català, la muntanya del recolliment voluntari d' El salvatge dels Pirineus de Coll, la muntanya iniciàtica del Jo confesso de Cabré, on tot comença a Sant Pere del Burgal.
La remor de les aigües del Pamano i les teulades de pissarra de Llessui i d'Altron, a la vall d'Àssua, també deixen sentir les seves veus de la ma de Cabré i de Barbal, ancorades en la nostra història recent, de democràcia perduda i recuperada que torna a trontollar. De tràfec de persones i d'idees que travessen, quan poden, les fronteres. Un moviment que es percep amb intensitat pels camins de l'exili que parteixen de les Bordes de Noarre a les valls d'Àneu. Un exili que potser, si bé sense sang i per altres rutes, hauran d'emprendre els néts i els besnéts d'aquells bons homes, per anar a buscar la feina que som incapaços de generar, mentre ens mirem gràfiques de la prima de risc. Sense fer res per retenir les generacions més ben preparades de la nostra història.
El Pirineu és el territori dels pastors i els ramats trescant l'herba de les pletes. El territori del pi negre, l'avet, l'ós i el gall fer. El territori per a la contemplació i per a l'esforç absurd i la superació personal, tan intransferible com incompresa, d'aquells que un dia van decidir culminar un tres mil.
També fou per unes dècades el lloc de feina de milers de treballadors executant una obra d'enginyeria hidràulica desmesurada. Una obra que avui ens mostra la gran paradoxa dels nostres temps. A les nits, l'aigua que ha baixat de l'estany Gento i l'estany de Certascan és bombejada de tornada utilitzant l'energia nuclear que ningú demana de matinada. Un balanç econòmic positiu i un reservori per l'endemà, però un balanç energètic gens assenyat. La visita a la central subterrània de Tavascan és obligada. Com també ho és la passejada pel Parc Nacional d'Aigüestortes i el Parc Natural de l'Alt Pirineu, patrimoni natural de valor incalculable i bellesa extrema.
Tanmateix, el Pirineu és, sobretot, la terra d'homes i dones que lluiten per viure. Malauradament, no ha quedat al marge del totxo. La urbanització fantasma de la vall Fosca n'és el paradigma. Una operació inacabada pilotada per un home que recentment s'ha apujat el sou mentre es declara insolvent per complir amb les mesures ambientals a què es va comprometre. I, mentrestant, tots ben distrets amb l'Íbex-35.
El totxo va acompanyat sobretot de les pistes d'esquí alpí, l'esperança blanca per al desenvolupament de les terres de muntanya. Fet el negoci immobiliari, les pistes no són rendibles. Llavors, o bé es plantegen noves operacions immobiliàries -un recurs que ja no funciona- o bé passen a mans de la Generalitat, com ha estat el cas de la Molina, Masella, Núria, Espot, Port Ainé i recentment Vallter 2000, l'única que es mantenia fonamentalment del negoci de l'esquí. Boí Taüll va pel mateix camí. No sembla una opció de futur per al Pirineu, d'una banda altament vulnerable al canvi climàtic i de l'altra altament dependent de la capacitat adquisitiva dels esquiadors de segona generació, delmada per la desocupació i l'IVA.
Per sort, no tothom es resigna esperant un miracle. N'hi ha de convençuts que el seu territori és únic i que hi ha molta gent disposada a viure-hi una experiència esportiva, cultural o gastronòmica singular. Així ho han entès els de Cal Joanet d'Ainet de Cardós amb els seus iogurts. Ja fa temps que ho saben els river people de RocRoi a Llavorsí. Per aquest motiu la ruta Carros de Foc, en la modalitat de skyrunning o de passejada tranquil·la, capta nous adeptes, i la petita estació familiar de Tavascan o el Centre MónNatura Pirineus de Son reben cada dia més visites. L'excel·lent vedella provinent de la ramaderia extensiva de raça bruna del Pirineu ha obtingut una identificació geogràfica protegida, i Mafriseu SA, de la Seu d'Urgell, la tracta i la comercialitza. Són alguns dels molts exemples d'èxit.
El suport a la iniciativa i l'emprenedoria local és fonamental, però també ho és un replantejament estratègic del Govern i la societat catalana per no insistir en rutes que han entrat en via morta. I per reconèixer les immenses potencialitats de les nostres terres de muntanya. En fi, potser tot és fruit de la falta de cobertura de l'estany de la Gola estant, i el que em convé és tornar a connectar-me a les gràfiques de la prima de risc i seguir sense fer res, marejant la perdiu blanca.

De facto (de fet i no de dret) notes pel #11s2012

De facto (de fet i no de dret)

Expressar-nos a la via pública ens agrada. Les grans manifestacions, sobretot les que tenen un motiu que recull el nostre sentit majoritari, ens surten bé. Sortim al carrer i ens hi reconeixem. Ens agrada sortir als carrers de Barcelona, sigui per motius revindicatius, sigui per motius lúdics. La ciutat realça la gent que la trepitja.

La meva memòria aconsegueix arribar al 1977, quan el meu pare em va dur a rebre el President Tarradellas. D’això fa 35 anys. Des de llavors, he sortit al carrer, cofoi, tantes vegades! Els meus motius, com sempre, són personals, i aquestes alçades espero que ningú tingui ni la més mínima temptació d’interpretar-los, manipular-los o fer-se’ls seus. Que es calci el qui ho intenti. Voldrà dir que no ha entès res del que passa.

Un servidor també ha penjat diligentment cada any la bandera que onejà al balcó del seu avi el dia 14 d’abril de 1931, guardada en un calaix durant 40 anys i rescatada pels pares el 1975. Descolorida i rebregada, encara aguanta – sobretot perquè 40 dels seus 80 anys els va passar al fons de l’armari (convé no oblidar-ho, per cert).  Un servidor ha vist com dues majories parlamentàries i el poble sobirà ratificàven una llei orgànica i un grup de magistrats se la passàven pel forro. I vinga, al carrer.

Demà tornaré a fer el cor fort, però començo a flaquejar si tot és un foc d’encenalls un cop més. Un estat necessita tenir alguns acords bàsics tan transversals com la voluntat d’existir. Cal un model energètic tan autosuficient com sigui possible, un model d’organització territorial i una funció pública eficients. Cal tenir un peu al núvol –això vol dir tenir centres de dades a terra. Requerim un banc que recolzi un canvi significatiu dels nostres mercats recolzant la internacionalització de les petites i mitjanes empreses. Hem de deixar de desenvolupar projectes d’oportunitat per desenvolupar un model econòmic coherent. Cal tenir un model fiscal (tan si hi ha caixa, clau o cap de les dues). Cal vetllar per un model territorial que no parteix de zero. Cal seguir avançant cap a un model propi de gestió dels recursos naturals. Hem d’establir els límits sobre el que no estem disposats a renunciar en termes de cohesió social i solidaritat, més enllà de la conjuntura. Hem de vetllar per un model educatiu de primer nivell. Ens cal una regeneració democràtica amb llistes obertes i tolerància zero amb la corrupció i l’amiguisme.

I així unes quantes coses més. Que ja es poden fer. Certament amb recursos migrats i competències escasses, en un dels moments més difícils de la nostra història recent. Però que ens mostraran si certament som capaços de construir alguna cosa que valgui la pena ser viscuda. 

Per això cal prendre l’iniciativa. Calen governs valents i una societat decidida que actua en conseqüència amb el que exigeix. Cal establir un marc bàsic de consens i treballar-hi a fons.

En definitiva, plantejar desitjos està molt bé, però ja no n’hi ha prou. Cal treballar perquè tots aquests requisits passin « de facto» i després ja es veurà com es resol « de iuris ». Si ho fem al revés, la bandera de l’avi se’m desfarà a les mans.

Això requereix compromís, intel·ligència, sacrifici, consens de mínims i molta, molta feina. Fent quilòmetres no n’hi ha prou. Garlant pels descosits, ni que sigui de broma i fora de context, tampoc.  Només amb l'esperit, tampoc. Com a espectador, tampoc. Comptant amb els amics i prou, tampoc. 

El bosc, l'altra infraestructura

L'altra infraestructura

FREDERIC XIMENO 

CONSULTOR AMBIENTAL | Actualitzada el 04/07/2012 00:00

Durant molt de temps els boscos valencians i catalans van veure la seva superfície sensiblement reduïda per la competència dels conreus. Tanmateix, en els darrers 45 anys, la superfície forestal s'ha incrementat en un 12,6% al País Valencià i en un 39% a Catalunya. No pas per mort de la seva migrada productivitat sinó per l'abandonament de conreus. S'ha desdibuixat l'estructura en mosaic de la matriu mediterrània i s'han generat continus arbrats. Altrament, l'extensió de la urbanització ha ampliat una nova interfície urbana-forestal, perillosíssima. El bosc mediterrani és piròfil. Els grans incendis són recurrents. L'últim annus horribilis va ser el 1994, amb 138.000 hectàrees cremades al País Valencià i 76.000 hectàrees calcinades a Catalunya. Des de llavors, les tasques de vigilància, així com la millora de les dotacions i l'organització de l'extinció, han permès contenir raonablement el foc. Abaixar la guàrdia no és una política sensata.

Però prevenir és millor que curar. Prevenir vol dir gestionar el que la Unió Europea anomena la infraestructura verda. També vol dir valoritzar els serveis ambientals que fan els boscos (biodiversitat, regulació hídrica, embornal de diòxid de carboni, lleure...) i fer una gestió sostenible que millori la rendibilitat i incorpori la producció energètica a partir de la biomassa. Vol dir penalitzar les imprudències a la vora del bosc. El resultat de la descurança és un desastre ecològic i econòmic de gran magnitud que trigarà dècades a reposar-se. Per acabar-ho d'adobar, els meteoròlegs ens diuen que les condicions climàtiques adverses van a més, no a menys. Més urgència.

En un país com Déu mana primer honoraríem els herois, bombers i voluntaris, que es juguen la vida per la terra i els conciutadans. Després obriríem un debat polític, professional i públic. En tercer lloc, atacaríem les causes canviant el model de gestió i de valorització de la infraestructura forestal. Finalment, depuraríem responsabilitats. Malauradament, nosaltres ens cenyim només a la brega política, tot esperant que, tal vegada, el nostre país aprengui a ploure. I així anar fent: més de 49.000 hectàrees cremades, de moment.

Cròniques de Rio+20

El repte d'una governança global per al medi ambient

FREDERIC XIMENO 

RIO DE JANEIRO (BRASIL) | Actualitzada el 18/06/2012 00:00

El repte d'una governança global per al medi ambient AFP

L'any 1972 a Estocolm, les Nacions Unides van establir que el dret a un medi ambient digne és un principi bàsic de l'organització. Es va crear el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA). La crisi del petroli i una guerra freda, de la qual encara no se n'albirava el final, no van ajudar a impulsar els innovadors plantejaments d'aquella cimera. Però una colla de gent es va a posar a treballar, a rumiar, a recollir i a mostrar les evidències de la relació entre el medi ambient i la salut, l'economia, el desenvolupament i l'equitat.

L'any 1992 la segona Cimera de la Terra a Rio pren un caràcter ben diferent. El Mur de Berlín ha caigut, els Estats Units i la Unió Europea (UE) se senten forts. S'impulsa una carta de principis i se signen les convencions per fer front a tres problemes globals: el canvi climàtic, la biodiversitat i la desertificació. S'intenta promoure un nou pla d'acció, l'Agenda 21, i es posa el focus en els boscos. No es concreta gaire, però s'inicien espais de treball i de mobilització de diners.

Estirant el fil de Rio, els governs locals, sobretot a Europa, endrecen les seves polítiques ambientals. La UE crea un extens corpus jurídic en la matèria. Una jove i ambiciosa ministra de Medi Ambient, Angela Merkel, impulsa el Protocol de Kyoto, insuficient però primer pas concertat internacionalment. Pel que fa a la biodiversitat, hem hagut d'esperar fins a l'any passat, però tenim el Protocol de Nagoya.

Els estats, a la defensiva

Som al 2012, el món ha canviat. Europa, motor de la incorporació del medi ambient a la lògica econòmica, és a l'UCI. Els Estats Units ja no veuen la seva supremacia com l'ordre natural de les coses. Els països emergents liderats per la Xina tenen expectatives que no volen veure condicionades. La globalització de l'economia ha posat els estats a la defensiva. Mentrestant, les organitzacions multilaterals (ONU, Banc Mundial, Comissió Europea...) impulsen un vincle més gran d'economia i medi ambient, i connecten amb un sector creixent de la societat civil (50.000 persones fem cap a Rio+20), governs locals i subestatals, empreses, sindicats... Una pinça que atrapa els estats, que tenen la potestat de decidir. Si en comptes d'economia verda, parléssim d'economia financera, ¿oi que els sonaria la situació?

A Rio+20 es proposen dos temes centrals: l'economia verda i una governança global per al medi ambient. També es posen altres qüestions ambientals sobre la taula: ocupació verda, accés universal a energia més eficient i més neta, ciutats sostenibles, seguretat alimentària, accés a l'aigua i gestió sostenible dels oceans.

Quaranta anys després, com és lògic, els matisos han aparegut. Hi ha un acord de mínims, però si no integrem la sostenibilitat en el model de desenvolupament no podrem eradicar la pobresa, i els riscos per a les generacions futures són excessius.

Ara, l'evolució de les qüestions ambientals en els últims 40 anys ha estat exponencial, estirant de les lletres petites.

Per això vinc a Rio a veure què passa. No està escrita, encara, la lletra petita. Davant la gran incertesa del futur immediat és poc intel·ligent no estar al corrent de les tendències a mitjà termini. Per bé que ara un mes ens sembla una eternitat, com diu el tango, vint anys no són res.

El consens infeliç

FREDERIC XIMENO 

| Actualitzada el 20/06/2012 00:00

El plenari previ a la conferència, en què es discutia el darrer document presentat per la presidència brasilera, va acabar amb consens. Era d'esperar. Un document tan generalista en què se cita a tothom i no obliga a res a ningú, és perfecte per als governs i un problema per als ciutadans. El gran canvi és l'ampliació del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), avui integrat per 53 països, al conjunt de països de l'ONU, i una promesa d'enfortir-lo, sense concretar. Per a la resta d'assumptes, un conjunt de principis generals. Veurem amb quin tarannà arriben els caps d'estat avui. Si no tenen gaires ganes de discutir, el plenari informal d'avui els ha posat les coses en safata. Signen aquest document i marxen. Veurem si algú ve amb una mica d'ambició. Això no s'ha acabat, però l'última carta no és un as, és un tres de trèvols.

Els altres decebuts de Rio+20

FREDERIC XIMENO 

CONSULTOR AMBIENTAL | Actualitzada el 22/06/2012 00:00

Col·lectius d'indígenes Van organitzar actes crítics amb el poder polític.EFE

En altres circumstàncies, el segon dia de la Cimera de la Terra seria un dia de corredisses, reunions i negociacions d'últim moment. No ha estat així. Al pavelló exclusiu de les delegacions oficials, on el ministre Arias Cañete ens ha donat el seu punt de vista, no hi ha hagut presses. L'única data clara és el 2015, cal redefinir els Objectius del Mil·lenni i integrar-los amb altres de desenvolupament sostenible. Una oportunitat per posar xifres a la declaració genèrica de Rio+20. La gent ja hi treballa.

No ens equivoquem, una cimera sense acord era desitjada per molts que no són aquí o que hi són per defensar interessos particulars, per als quals l'equitat i la supervivència a llarg termini no tenen cap interès. Els que estan fent l'agost amb la prima de risc, movent capitals i vivint de subsidis obsolets. Han guanyat temps, però no han guanyat una batalla que tenen perduda.

Rio+20 permet seguir avançant en el camí emprès a Estocolm als anys 70. No saltem, però no retrocedim ni un pam. Victòria pírrica, certament, però no derrota. Altrament, el corrent profund a escala local, subnacional i social està consolidat, per això surten tantes vegades citats en la declaració. Avui, mentre els negociadors no tenen feina, el Consell Internacional de Governs Locals llança una iniciativa molt ambiciosa per impulsar les ciutats resilients i eficients. Ho ha fet també el C-40, una associació de grans ciutats presidida per l'alcalde de Nova York. Els partenariats público-privats exploren vies per desenvolupar projectes, els governs subnacionals acorden actuacions amb el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA). Em plau constatar que Barcelona i Catalunya segueixen sent membres actius d'aquestes iniciatives, mantenint una línia d'acció de país.

El president de Corea del Sud deia en el plenari que ja li estava bé l'acord, però que el seu país havia decidit que el model de desenvolupament es basava en l'economia verda i de baixes emissions de carboni. I que els està anant molt bé. Els que surtin de Rio pensant que sortirem de la crisi amb més totxo es tornen a equivocar. Molts dels que han signat l'acord de mínims de Rio+20 estan disposats a anar més enllà. La Unió Europea n'és un. Ara que demanem més Europa, no mirem només com van les finances, i vegem com ens alineem amb les polítiques de creixement, que són verdes. A qui decep més aquesta perspectiva?

El futur que construirem després de Rio+20

FREDERIC XIMENO 

CONSULTOR AMBIENTAL | Actualitzada el 23/06/2012 00:00

La secretària d'Estat dels Estats Units, Hillary Clinton, al ple de Rio+20. ANTONIO SCORZA / AFP

La declaració de Rio+20, El futur que volem , és oficial. Els líders mundials, en tres dies, no han tocat ni una coma de l'esborrany aprovat dimarts passat. Són 283 paràgrafs en què surt 147 vegades el verb reconèixer , 49encoratjar , 35 urgir i 33 entendre . Per sort, també es fa servir 59 vegades el verb reafirmar (res del que està en marxa s'atura, només faltaria). L'acció de comprometre's ja és més escadussera, 24 ocasions. I resoldre , el que s'entén per prendre decisions, 16 vegades.

Són pocs compromisos atesa la situació crítica de molts vectors ambientals, la necessitat urgent d'eradicar la pobresa, la iniquitat de gènere, la creixent crisi d'accés als recursos, o les externalitats ambientals del model energètic i de consum. Una nova mostra de la falta de lideratge dels estats. La fotografia de Copenhaguen (mai feta pública, em sembla) i la de Rio+20 esdevindran un excel·lent recordatori dels rostres dels que van ser incapaços d'assumir els reptes del segle, els que afecten la salut, la supervivència i la dignitat.

En tres dies, el G-20 ha debatut i acordat accions precises i finançament garantit per als bancs. A Rio, on es parlava de persones, els caps d'estat ni s'han dignat a seure per parlar-ne. Una desconnexió definitiva amb els pobles que representen. La declaració de Rio+20 deixa només una lletra petita realment interessant per estirar: la definició per al 2015 d'objectius específics de desenvolupament sostenible que, amb la revisió dels Objectius del Mil·lenni, hauran de ser aprovats per la 67a Assemblea General.

A la trobada oberta del consell executiu de les Nacions Unides, amb tots els secretaris executius i directors d'agències i programes, inclòs el director del lleument reforçat Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), estan molt convençuts d'estirar aquest fil. Les ONG han anunciat que plantejaran objectius ambiciosos i mobilitzacions. Els governs locals i subestatals ho faran treballant en xarxa. Les empreses també veuen que això no va, perquè els seus clients són els ciutadans. S'han organitzat i es veuen reconegudes al document, així com la idea d'una economia verda equitativa i sostenible. Rio+20 no és una oportunitat perduda per a la sostenibilitat (altrament inevitable, com va dir Hillary Clinton) sinó per a aquest líders. O ens representen i prenen les regnes, en base a les evidències tecnocientífiques i les necessitats de les majories, o que s'apartin. A Rio+20 hi he trobat, fora del ple, més determinació que decepció.

EuroDelta (Diari Ara 18/03/2012)

Eurodelta

FREDERIC XIMENO 

| Actualitzada el 18/03/2012 00:00

Fa uns dies vaig sentir amb perplexitat com una breu descripció del projecte Eurovegas en un informatiu televisiu concloïa així: "un projecte previst en aquests terrenys propers a l'aeroport", mentre mostrava imatges agràries indeterminades. Ens semblaria del tot absurd, fora de lloc i d'una gran manca de coneixement si algú fes referència, posem per cas, a la Casa de l'Ardiaca de Barcelona com "aquell edifici a la vora d'un temple religiós grandot". Sortiria a l' APM ? Segur. Per contra, menystenir un àmbit estratègic de primer ordre és peccata minuta , o ni això.

El delta del Llobregat no és qualsevol cosa. Ha estat un servidor fidel durant segles per proveir la ciutat d'aigua i aliments, per a la industrialització, per a la conservació d'espais oberts a la vora de la densa àrea metropolitana de Barcelona.

Els serveis ambientals que forneix a una de les principals conurbacions urbanes d'Europa són fonamentals. El més evident, l'aigua. La conca del Llobregat rep, de mitjana, uns 3.200 hm³/any en forma de precipitació. El cabal de la desembocadura del riu es de 530 hm³/any. Ja es veu que la conca, sobretot els àmbits fluvials, són una esponja. Una part significativa de l'aigua infiltrada s'acumula a l'aqüífer del delta, un reservori subterrani de 100 hm³. Hi ha 700 pous en funcionament que extreuen uns 50 hm³/any, que serveixen sobretot per fornir d'aigua la indústria i el consum urbà.

La sobreexplotació, l'abocament de residus i el creixement periurbà l'havien posat al caire de l'abisme. Durant els darrers vint-i-cinc anys els industrials, els pagesos, les administracions públiques i els proveïdors d'aigua han treballat coordinadament i pacientment. Racionalitzant l'explotació, contenint l'avanç de la falca salina, creant el Parc Agrari, conservant els retalls dels espais naturals, recuperant el front litoral. Seny i inversió en un espai de valor estratègic incalculable en un entorn mediterrani.

De les 90.000 ha de la plana deltaica en restaven unes 4.300 de terres llaurades l'any 1962, un 5% del total. El Pla General Metropolità proposava normativament la preservació d'un 3%. Les ampliacions del port i l'aeroport i altres modificacions del pla des dels anys 80 fins avui, han fet que restin menys de 1.800 ha de terres llaurades, un 2% del total. La resta, espais ocupats pel teixit urbà i industrial del Baix Llobregat i els dos principals equipaments de connexió de Catalunya amb el món per aire i per mar.

En 100 anys hem reblit un territori estratègic. ¿No serem capaços ni de mantenir una minimíssima part de terres fèrtils i productives que forneixen Mercabarna i MercaVallès de productes d'horta de proximitat? Ara que, com que només són "uns terrenys propers a l'aeroport"... Insòlit.

Captar inversions internacionals per a Catalunya és crucial en aquest moment. Ara bé, sorprèn que optem per les estratègies del sud en comptes de les del nord. ¿Que no n'hem tingut prou? Potser que ens situéssim al mercat internacional amb un projecte de país sòlid i atractiu per a la innovació, que millorés la nostra resiliència ambiental i econòmica. Ara, entenc que no serà possible sense un canvi cultural profund que ens porti a valorar el nostre capital agronatural, els serveis ecosistèmics i la urgència d'un canvi de paradigma productiu.

Si tinguéssim clar que tenim un Eurodelta de primer nivell, del qual hem tret més suc del que ens corresponia, potser a ningú se li acudiria plantejar la transformació del darrer reducte agrari del Baix Llobregat, que ens hem polit en un parell de generacions.

Potser també caldrà que algun dia tots aquells ciutadans, professionals, empresaris, administradors públics i polítics que fa vint-i-cinc anys que treballen per recuperar i racionalitzar aquest àmbit -i d'altres- amb voluntat projectativa, amb tensions i diferències, però amb una línia comuna, obrin la boca per exigir un projecte de país compartit i sostenible en el temps.