Codi de seguiment google analitics

23 de desembre del 2010

Sostenibilitat i ambient: que no ens venci la ignorància.

Sostenibilitat i ambient: que no ens venci la ignorància.


Abans d’ahir la Fundació Fòrum Ambiental va presentar el seu 7è informe (de periodicitat bianual, per tant, amb una perspectiva de 12 anys) sobre el sector econòmic del medi ambient a Catalunya: 8.200 milions d’euros de facturació; 3,6% del PIB de Catalunya (el triple que el sector primari, per posar un exemple); 42.000 llocs de treball, que resisteixen raonablement la crisi. Perspectives raonablement acceptables de futur. Sense considerar l’estalvi associat a l’eficiència energètica i la reducció d’externalitats que aporta. Poca broma. No és una dèria de quatre eixelebrats això, és un sector econòmic fet i dret! I sobre el qual podem provar de basar el nou model econòmic per sortir de la crisi, com propugna –i aplica- l’OCDE, la UE, el World Bussiness Council, l’Agència internacional de l’Energia (uns altres eixelebrats?)...

I mentre aquest sector econòmic creixia a Catalunya, el país no renovava les seves polítiques actives de medi ambient. Mentre Gran Bretanya feia una llei de Canvi Climàtic; mentre França feia una llei-programa d’integració d’accions ambientals (Grenelle); mentre Alemanya fixava per llei l’objectiu d’arribar al 30% de generació energètica renovable; mentre Escòcia es fixava un objectiu del 40% de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle; mentre Califòrnia legislava també sobre la reducció d’emissions de CO2 a pesar del posicionament del govern federal americà... Mentrestant tot això succeïa, el govern de Catalunya només tenia les polítiques actives que es van definir a principis dels 90, per a posar-nos mínimament al dia, i no totes avançant amb diligència. Des de llavors res més. Cap política climàtica, cap política d’ordenació territorial...

Mentre Europa dictava la Directiva Marc de l’Aigua que se centra en la qualitat de les masses d’aigua i els ecosistemes fluvials; o la Directiva de Residus, on es fixa la prevenció, la recuperació i el reciclatge com a eixos centrals; mentre havia decidit liderar el compliment del Protocol de Kioto; mentre establia la Xarxa Natura 2000 com a eix central de l’estructura territorial continental; mentre dictava la Directiva d’avaluació ambiental de plans i programes per integrar criteris ambientals a la planificació sectorial; mentre es fixaven límits sobre la qualitat de l’aire... A Catalunya ens semblava que no passava res i manteníem estrictament les politiques dissenyades a principis dels 90. I fins i tot quan Europa decideix que econòmicament, socialment i politicament està madura per a fer de la sostenibilitat el seu factor d'innovació, la seva darrera oportunitat per a mantenir un lloc a l'economia i la política internacional, aquí pesàvem figues aburrits de mirar-nos-ho atònits.

En les dues darreres legislatures el govern de Catalunya ha normalitzat les seves polítiques ambientals, ni més, ni menys. Ni més: la sentència del Tribunal Europeu sobre el Canal Segarra-Garrigues està en standby després d’un acord considerat justet per la UE i que a Catalunya ens ha costat sang, suor i llàgrimes; la política de clima és la que es fixa la UE d’aquí a l’horitzó 2020, no va més enllà –els principals països centreeuropeus estan proposant un objectiu unilateral més ambiciós-. La Xarxa Natura 2000 finalment establerta a Catalunya també és considerada de mínims per la UE. La política de residus i d’aigua s’adeqüen a les Directives. L’incompliment dels mínims de la qualitat de l’aire a l’entorn de Barcelona estan ja al tribunal europeu i el pla respon a una actuació de xoc bàsica. Però també “ni menys”, perquè posar-se al dia de totes aquestes polítiques, alinear-se amb els països avançats d’Europa –amb reconeixements explícits internacionals i amb poc soroll, si, molt poc soroll-, i garantint els recursos pel futur és una tasca complexa. Necessària segur. Insuficient per a molts –per a mi entre ells– i en cap cas desmesurada. Ha calgut il·lusió, però també ha fet falta alguna cosa més que il·lusió. Ha calgut persistència, rigor, molta feina, molta concertació social –parlant amb totes les parts, no només amb alguna-, decisions per a reorientar inversions, transversalitzar i integrar criteris ambientals a l’acció de govern. I s’ha fet. I els resultats objectius són bons, mirem indicadors i xifres, no de sensacions i idees preconcebudes. Ara resistim comparatives. Es clar que hi hagut opcions polítiques i amb intenció, i això és legítimament a debat. Però caldrà posar sobre la taula les alternatives, en tot cas. Amb el mateix grau de concertació, de viabilitat i d’execució. L’absència de polítiques ambientals no és possible i seria un error estratègic de gran calibre que no es pot sustentar en el populisme, la ignorància o qui sap què.

Per posar un exemple: Berlín, Londres, Estocolm, Milà, Berna, Tolosa i una llarga llista de ciutats europees tenen mesures en marxa des de fa temps per a reduir la contaminació atmosfèrica. La Directiva obliga, la salut de les persones mana. A la capital alemanya, amb limitació d’accés dels vehicles segons el grau de contaminació que marca la ITV; a les capitals anglesa i sueca amb reducció progressiva de la velocitat als accessos i peatges urbans al centre. A la capital llombarda amb limitacions alternes de matrícules els dies punta de contaminació com a Mèxic DF; a Suïssa i a les rondes de diverses ciutats franceses amb reduccions de la velocitat. En definitiva, es pot discutir quina mesura és més efectiva i més oportuna, però mai en cap cas no aplicar cap mesura. Si en traiem una, que ningú no ho dubti, en caldrà un altra. Millor un peatge urbà?. Si us plau, no cal ni viatjar, busquin per Internet!.

Durant els darrers quatre anys, he tingut l’oportunitat de compartir algunes estones amb responsables de governs –de tots els colors polítics- i d’empreses europeus. Quan els he presentat les polítiques emergents a Catalunya les han rebut amb goig simplement perquè per fi Catalunya es normalitzava. Les mateixes mesures que alguns mitjans de comunicació i alguns analistes que potser no viatgen, o no condueixen, o no van pel món com jo des de fa 20 anys fixant-se amb què fan aquells a qui m’agradaria assemblar-me en termes ambientals, titllaven d’atzagaiades ecologistes insensates d’últimíssima generació. No hi ha dubte que hi ha marge per la política quan parlem de medi ambient, però no ens poden vèncer ni els prejudicis ni la ignorància. Es poden fer coses diferents però avançar a pas ferm és imprescindible, no tornem a caure en el mateix error estratègic, si us plau. Estic convençut que el nou govern ho entendrà de seguida: quan hagi d’acomplir, com tothom, amb els estàndards europeus; quan entengui que no pot decidir no vetllar per la salut de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya; quan entengui que el sector econòmic ambiental és fonamental per aquest país i amb un gran futur...

M’agradaria que els mitjans de comunicació i alguns opinadors oficials del país, també se n’adonessin de pressa. O simplement, que s’informin. Si us plau, no ens deixem vèncer per la ignorància. El nostre model de referència és la Itàlia berlusconiana o la Polònia populista?. Doncs, allà és on alguns opinadors diuen el mateix que alguns de nostres. El segle XXI ha arribat! m'agradaria cridar a alguns . Sort que al país també hi ha gent molt i molt sensata. Sort!. A mi m’agrada sentir opinions amb criteri, debatre i concertar objectius i solucions, arribar a conclusions i, sobretot, aplicar-les. I si fallen, aplicar-ne d’altres. I a vosaltres?.   

                                                                                              Frederic Ximeno

16 de desembre del 2010

Publicat el Segon Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya

L'any 2003, un grapat de científics es van aplegar al voltant del CADS i amb la col·laboració de l'IEC van impulsar el primer Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya, publicat el 2005. Quan van començar, no hi havia cap, cap política de clima al govern de Catalunya i el concerniment social era ben poc estès. Des de llavors, aquest grup ha continuat treballant i molts d'altres científics han integrat el clima en la seva recerca. S'ha creat l'Institut Català de Ciències del Clima (IC3), el clima és un àmbit prioritari del Pla nacional de Recerca. El Servei Meteorològic de Catalunya té un programa climàtic de recerca sobre projecccions regionals. El Doctor Canadell, des d'Austràlia, dirigeix el programa internacional The Global Carbon Project...

Entre els dos informes, política i acció de govern: oficina catalana de canvi climàtic; comissió interdepartamental; convenció catalana, pla marc de mitigació (185 accions en marxa; estudis de base per al pla d'adaptació: programa d'acords voluntaris (50 empreses i entitats estan treballant per integrar-si, 10 ja ho han fet) Les emissions baixen des de 2005. Un canvi substancial.

Ara bé, com he comentat a la presentació: només hem fet que posar-nos al dia, ens hem normalitzat. Estem en sintonia amb Europa i amb el nostre compromís amb el món -ja era hora! Però el gran repte -l'autèntic repte- és aconseguir el canvi de model econòmic que ens permeti sortir de la crisi en base a una economia baixa en carboni. Estem preparats, però hem de treballar plegats, a casa, des de la societat civil, l'empresa i el govern. Gràcies als 90 autors i els 50 revisors que han participat en l'informe sota la coordinació de'n Josep Enric Llebot. I tots els científics que hi estan treballant. Això ja és una sèrie, el tercer, per al 2015.

Respecte a les 1.000 pàgines de contingut; molta més solidesa i parametrització i una conclusió: Catalunya i la Mediterrània són molt vulnerables i els impactes ja es poden sentir. Treballem per mitigar -ens legitima per exigir una acció internacional concertada- i definim una bona estratègia d'adaptació. Molta feina feta, molta per fer.

12 de desembre del 2010

CANCÚN (2): UN ACORD QUE BASTEIX LES BASES PER A LA CONTINUITAT DE LA LLUITA PER FER FRONT AL CANVI CLIMÀTIC



Doncs si, ha estat possible. 
                                                                     
Els documents adoptats a la COP 16 rellancen el procés multilateral de presa de  decisions per a fer front al canvi climàtic. Incorpora al si de les NNUU els continguts de l’acord de Copenhague i va més enllà, concretant els instruments que estaran a la base del futur acord vinculant, la qual cosa el fa més factible:

1.- L’objectiu de reducció d’emissions per a no superar els 2ºC és avui un objectiu de tots els estats del món. Aquest objectiu es vincula ara al resultat del proper informe del Panell d’Experts de Canvi Climàtic, per si fora necessari, sota la llum dels científics, anar més enllà.

2. Es dona carta de naturalesa al Fons Verd de 100.000 d’euros per al 2020 i estarà sota el control de les NNUU amb un equip de direcció amb una elevada participació dels països en desenvolupament.

3.- S’estableixen mecanismes de treball per a concretar la transferència tecnològica, establint tallers regionals i es defineixen centres per a la recerca i el seguiment de l’adaptació.

4.- S’aprova i es fixen les regles del programa REDD+, per a finançar adequadament els eforços per a evitar la deforestació i per a una gestió eficient dels boscos primigenis i els conreus.

5.- Es manté la porta oberta a un mercat internacional de drets d’emissió.

Pel que fa al Protocol de Kioto, per bé que encara no s’ha arribat a un acord per al segon període de cumpliment (2013-2020) es fixen les bases perquè no hi hagi una discontinuïtat entre 2012 i 2013. Es fixen noves regles per als mecanismes de desenvolupament net, amb cessions importants per part d’algunes parts, com ara l’acceptació de la captura i el segrest de carboni com a tecnologia que es pot incloure en aquests mecanismes.

D’altra banda, és destacable el manteniment definitiu en el text de l’acord de Cancún de l’esmena catalana que reconeix el paper dels governs sub-nacionals i locals (paràgraf  7 document final AWG-LCA). Ha estat una tasca de tres anys amb la col·laboració dels governs membres de la Xarxa de Governs regionals per al Desenvolupament Sostenible (NRG4SD) copresidida per Catalunya i The Climate Group, que ha donat fruits. Tot va a començar a Poznan (gràcies Kenty i Josep!) i hem treballat a Bonn, Barcelona i Copenhague perquè resistís. I ja és un fet. A més de molts altres esments als governs subnacionals.

Col·lateralment, un altre aspecte interessant: l’anunci realitzat per la Ministra espanyola de Medio Ambiente, rural y marino on va expressar la voluntat del govern espanyol de donar suport a la decisió unilateral de la UE de plantejar una reducció del 30% dels gasos amb efecte d’hivernacle l’any 2020 si  finalment així ho decideixen el Consell i el Parlament Europeus. Ja ens podem anar preparant, perquè crec que això serà una realitat abans que acabi el període de Kioto.

Resta encara un camí llarg per assolir un acord vinculant que incorpori compromisos suficients per assolir l’objectiu de limitació de l’escalfament de la temperatura mitjana de la terra en 2º abans de la finalització del primer període de cumpliment del protocol de Kioto al gener de 2013. Tanmateix, els acords assolits a Cancún llencen un clar missatge a la ciutadania i als mercats que la lluita per fer front al canvi climàtic és un procés complex, però que avança inexorablement, i que els instruments aprovats el fan possible centrar els esforços en la definició d’objectius compartits però diferenciats que apleguin a tots els principals emissors de gasos amb efecte d’hivernacle. Les eines estan disponibles i la voluntat política més aprop, en el marc d’un procés multilateral en el si de les Nacions Unides.

El document de l'acord (AWG-LCA) aqui
El document de l'acord de continuitat de kioto aqui
Tots els documents de Cancun a http://unfccc.int/2860.php

3 de desembre del 2010

Cancún (1): En quants temes cabdals es posa d'acord la comunitat internacional?

De moment les coses a Cancún no marxen bé. Així ha estat sempre a les COP (ho dic per les tres que he viscut en directe i per les que en Josep Garriga -que hi és i en porta 8- m'ha explicat. Tanmateix a Cancún no hi haurà cap èxit  rellevant en termes d'acords polítics i d'objectius. Malauradament ja ho sabíem. Podem tenir al final de la setmana vinent algun èxit tècnic de disseny dels instruments per desenvolupar l'arquitectura d'un futur acord. Sembla poc, però no ho és. Però està per veure si això, que sembla poc, serà cert al final: arquitectura del finançament, del REED+ (el programa de boscos, per dir-ho curt), la transferència tecnològica...

Val la pena seguir negociant la continuitat del Protocol de Kioto si ni els EUA no preveuen signar-lo i la Xina no preveu assumir algún compromís? Avui Japó ha dit que no el busquin. Aquesta, però no és la batalla de Cancún, caldrà esperar probablement a Rio 2012. Però la que batalla que si que es lliura a Mèxic, encara no està guanyada: 1) Qui i com es financia? 2) es poden tancar una arquitectura de l'acord sense fixar encara objectius? 3) El marc multilateral queda finiquitat definitivament?. A veure que passa. És rellevant.

En tot cas, crec que em de començar a treure'ns les mans del cap que ens vam posar a Copenhague per seguir treballant de baix a dalt. El canvi climàtic és un repte global però que cal atacar reduint-ne les causes a escala local. És un tema clau amb components econòmics, energètics, ambientals, de seguretat, de consum... i és precisament per això que costa més de posar-s'hi d'acord. Que és una qüestió cabdal que marcarà la política i l'economia del segle XXI ja no està en dubte. Que Europa ha pres una determinació per a incorporar el clima en el seu model de desenvolupament, tampoc. Per tant, per bé que el que passi a Cancún és extremament important -i ja en diré alguna altra cosa la setmana vienent- no ens podem quedar aturats esperant que la comunitat internacional ens ho resolgui. Hem de treballar des de casa, des de l'entitat, des de l'empresa, des de l'ajuntament, des del govern de Catalunya, des d'Europa.. i pressionar des de l'acció. La UE va per aquí, som europeus, nosaltres?

940 Centres de Catalunya a la Xarxa d'Escoles per la Sosteniblitat. El futur ja és aquí. Gràcies!

El programa Escoles Verdes de la Generalitat de Catalunya compta amb més de 600 centres. L'Agenda 21 Escolar de Barcelona amb més de 250. Molts d'altres municipis han creat xarxes escolars, en total 940 Centres de Catalunya (més d'un 20% del total). I tots s'han unit a la Xarxa d'Escoles per la Sostenibilitat de Catalunya. Tres objectius: sostenibilitat al currículum; sostenibilitat a la gestió del centre; implicació amb l'entorn. Fa uns anys parlava de pluja fina, ara ja es pot parlar de bola de neu. Una nova ciutadania informada, crítica i activa, amb nous valors i hàbits. Gràcies a totes i tots els que ho heu fet, ho feu i continuareu fent possible. Un futur millor està en construcció. No és que no estiguem sols, és que som molts!


Fantàstic i emocionant el lipdub de l'escola Isabel Besora:

Lipdub escola verda Isabel Besora de Reus

20 de novembre del 2010

Incorporació transversal de polítiques ambientals: incòmode o necessari? (2) Avaluació ambiental

Ahir un diari publicava que la UE ha dictat sentència contra Espanya per no haver complert la Directiva sobre el control integral d'activitats (IPPC). El diari no deia, però, que el 100% de les 1.600 instal·lacions catalanes estaven regularitzades a finals del 2009, després d'un pla de xoc iniciat el 2005, quan eren ben poques les que ho estaven. Un esforç important realitzat per les empreseses implicades i els equips de la Direcció General de Qualitat Ambiental del DMAH. Per què ens ho amaguem, en comptes de fer-ne bandera? Potser perquè alguns poders fàctics dels mitjans de comuncació encara viuen al segle passat? Potser perque per intentar minimitzar èxits ambientals del govern d'entesa, alguns mitjans de comunicació els que realment fan és minimitzar èxits del teixit industrial català? No ho sé, però en tot cas, hi ha 1.600 empreses catalanes a punt per competir amb els seus socis europeus. I la ciutadania està més ben atesa perquè aquestes empreses controlen periòdicament els seus impactes ambientals. Però aquesta no és l'única cosa que ha passat aquests darrers anys:


2. Avaluació ambiental


Avaluació ambiental de plans, programes i projectes



La incorporació transversal de criteris ambientals a la planificació territorial, sectorial i urbanística ha estat duta a terme amb rigor i intensitat. El Parlament ha aprovat la Llei 6/2009 d’avaluació ambiental de plans i programes. Una tècnica que es va posar en pràctica a partir de 2006 arrel de la transposció a Espanya de la Directiva 42/2001 que implica considerar qüestions ambientals des del principi de la presa de decisions. La
pràctica d’aquesta tècnica ens ha dut a avaluar més de 40 plans sectorials i territorials i més de 300 planejaments urbanístics municipals. Està clar que ens queda un llarg recorregut perquè els objectius ambientals esdevinguin un element central de la planificació, però el canvi és substancial.

Altrament, cal tenir en compte que durant 23 anys no hi havia hagut cap mena de planificació territorial, bé, només el Pla Territorial de Catalunya, un exercici senzill, sense massa contingut i mai revisat, i el Pla Parcial Territorial de les Terres de l’Ebre. En els darrers anys, s’ha completat la planificació territorial de tot el país i s’han dut a terme planificacions sectorials noves. Convido a llegir tan les memòries ambientals d’aquests plans com l’esperit del seu disseny perquè cadascú valori si ha canvis de tendència, jo no en tinc cap dubte. Les memòries ambientals es poden consultar a la base de dades BADAIA, que tot sigui dit de pas, és un bon exemple de transparència; i els plans a les webs dels diferents Departaments i Ajuntaments. Els Plans que han passat per avaluació ambiental durant la darrera legislatura:


PLANS SECTORIALS

Programa de desenvolupament rural de Catalunya 2007-2013, 2007
Pla de ports de Catalunya, 2007
Pla d’aeroports i heliports de Catalunya, 2008
Pla d’Infraestructures de gestió dels residus municipals, 2008
Pla d’equipaments culturals (PECCat), 2009
Pla sectorial de l’Habitatge, 2010
Programa de tractament de fangs de depuradora, 2010
Programa de reutilització d’aigua a Catalunya, 2010
Programa de mesures del Pla de Gestió del Districte de Conca Fluvial de Catalunya, 2010
Pla zonal de cabals de manteniment del Ter superior, 2010
Programa de gestió de residus industrials de Catalunya (PROGRIC), 2008
Programa de gestió de residus municipals de Catalunya (PROGREMIC), 2008
Programa de gestió de residus de la construcció de Catalunya (PROGROC),2008
Pla Marc de mitigació del canvi climàtic a Catalunya 2008-2012, 2008
Pla d’actuació per restablir la qualitat de l’aire a 40 municipis de la Regió Metropolitana de Barcelona, 2007
Pla de transports de viatgers de Catalunya 2007-2013, 2008
Pla estratègic de la bicicleta, 2008
Pla director de mobilitat de la Regió Metropolitana de Barcelona, 2007
Pla director de mobilitat del Camp de Traragona, 2010
Pla director de la mobilitat de les comarques gironines, 2010
Plans de mobilitat urbana de Barcelona (2007), Granollers (2008) i Sabadell (2010)

PLANEJAMENT TERRITORIAL I URBANÍST

Pla territorial parcial de Ponent, 2007
Pla territorial parcial de les Comarques Centrals, 2008
Pla territorial parcial del Camp de Tarragona, 2009
Pla territorial metropolità de Barcelona, 2010
Pla territorial parcial de les Terres de l’Ebre, 2010
Pla territorial parcial de les Comarques Gironines, 2010
Pla director territorial de l’Alt Penedès, 2008
Pla director territorial de La Garrotxa, 2008
Pla director urbanístic de les Colònies del Llobregat, 2008
Pla director urbanístic de la Conca d’Òdena, 2008
Pla director urbanístic del Pallars Sobirà, 2008
Pla director urbanístic de La Cerdanya, 2008
Pla director urbanístic d’Era Vall d’Aran, 2010
Pla director urbanístic d’àrees residencials estratègiques (12 plans), 2009-10
Pla director urbanístic de l’Eix transversal ferroviari, 2009
Pla director urbanístic de la Línia orbital ferroviària, 2010
Pla director urbanístic del Pla de l’Estany, 2010
Pla director urbanístic del Sistema urbà de Girona, 2010
Pla director urbanístic de les Colònies del Ter i del Freser, 2010
Pla director urbanístic del sistema urbà de Figueres, 2010

Altrament, 90 projectes territorials (carreteres, parcs eòlics, depuradores) han passat per avaluació ambiental, la qual cosa ha permés incorporar-hi canvis de disseny, mesures correctores i, en el seu cas, mesures compensatòries adequades a l’impacte ambiental produït. El projecte de regadius Segarra-Garrigues és el cas més emblemàtic. Després de 15 anys de dilacions i denúncies de la Unió Europea, s’ha pogut definir un
projecte raonablement viable que incorpora les mesures ambientals suficients, tal i com ha reconegut, finalment, la Unió Europea. Ara les regles són clares. Però també s’han resolt positivament més de 20 parcs eòlics que tenien clares deficiències ambientals i duien anys sense concloure la seva tramitació. També es poden consultar a BADAIA.  Un resum de la tasca realitzada al balançi perspectives de l’avaluació ambiental de plans, programes i projectes. El treball realitzat amb els operadors estatals (REE, ENAGAS, Ministerio de Fomento, ADIF, REPSOL...) ha permès també normalitzar la intervenció ambiental de la Generalitat en els projectes que desenvolupen a Catalunya.


Avaluació ambiental d’activitats

La llei 3/1998 d’intervenció integral de l’administració ambiental LIIAA va esdevenir una fita en la legislació ambiental catalana. Trasposava la Directiva IPPC i, per primera vegada a l’Estat espanyol, les activitats amb potencial impacte ambiental eren requerides a analitzar-los, prevenir-los i minimitzar-los. Cinc anys després de la seva promulgació, era incomplerta de manera generalitzada. El pla de xoc elaborat i aprovat l’any 2005 ha permès entrar en procés de regularització a més de 10.000 activitats. 10.000!. Incloent el 100% de les 1.600 activitats IPPC catalanes que al final de 2009 comptaven amb autorització ambiental integrada, acomplint el mandat de la UE, com comentava al principi. 

Altrament, el Parlament de Catalunya ha aprovat la llei 20/2009 de Prevenció i Control Ambientals de les Activitats (PCAA) que substitueix a l’anterior. Aquesta nova llei posa l’èmfasi en la responsabilitat del promotor i estableix un sistema raonable de control posterior. Menys burocràcia i més resultats ambientals reals. Un canvi extremadament significatiu i una llei aplicable i efectiva.

La creació de l’Oficina de la contaminació lluminosa ha permès fer un salt qualitatiu en l’aplicació d’una altra normativa vigent que no s’aplicava amb un paquet de suport als Ajuntaments per a fer-ho.

En definitiva, crec que Catalunya ha millorat significativament amb la incorporació tranquil·la i sense sobresalts de criteris ambientals tant a la planificació com a les activitats. Sense polèmica sembla que no hi ha notícia, però aquest fet és una gran notícia. I si se'm permet, també és una gran notícia que no sigui notícia: s'ha fet amb paciència, discreció, consens i la implicació de molts agents. Queden coses per fer? Moltíssimes. Els criteris ambientals han de tenir un paper molt més central en el disseny de plans sectorials, el disseny territorial i en la producció i el producte? Per descomptat!. Estic plenament satisfet de com han quedat els plans i els programes des de la perspectiva ambiental? No. Hi ha un llarg camí per recòrrer, però crec que ja no estem perduts pel bosc. I no hem d'abandonar-lo, el camí.

17 de novembre del 2010

Cap de Creus-Paratge de Tudela: Aquí hi havia els 443 edificis del Club Mediterranéé: Deconstrucció, restauració, recomposició, ja no és una idea, és un fet.

Un parèntesi a la sèrie que havia començat (demà segueixo). Abans d'ahir vaig ser al Paratge de Tudela, al Cap de Creus. S'ha acabat la deconstrucció total dels 443 edificis del Club Mediterranéé i s'ha retornat l'espai a la seva configuració inicial. Un espai de geologia i un paisatge salvatge, inspirador. S'ha eliminat la vegetació al·loctona, s'ha dissenyat un projecte paisatgístic de gran nivell, des del meu punt de vista, i s'ha realitzat una deconstrucció curosa.

A mitjans dels noranta, treballant el Pla Territorial de Mallorca, sentia un grup d'urbanistes de l'illa que preconitzaven la deconstrucció. L'alcadessa Nàjera havia enderrocat un hotel a Calvià. Per què no estendre la idea?, deien. Doncs bé, quinze anys després, això ha estat un fet a Catalunya. Un exemple paradigmàtic. No és suficient amb integrar objectius i criteris ambientals als artefactes que construim avui, és necessari recuperar la funcionalitat dels nostres sistemes naturals, dels nostres paisatges després de dècades de menysteniment. És possible fer-ho. Ja no només deconstrueix en Ferran Adrià a la cuina, el laboratori del Cap de Creus -on també s'instal·là el primer molí eòlic de la Península Ibèrica- torna a mostrar-nos el camí del futur, de la innovació.

I cal afegir-hi un component econòmic. La deconstrucció i la restauració ha significat una inversió de 8 milions d'euros: feina per enginyers, geòlegs, paisatgistes, biòlegs i ambientòlegs, empreses (de-)constructores, gestors de runes i residus... PIB del bò. Hi ha camp per a una indústria de la restauració territorial i paisatgística?. Estic convençut que ens vindran a veure des de molts punts de la Mediterrània. Ens passarà com l'hotel de Calvià, que va ser una flor que no va fer estiu?. D'entrada, val la pena anar-ho a veure...per creure.


Aquí hi havia el Club Mediterranée (443 edificis + equipaments)


P.D. I fer-ne promoció!, Per què al nostre país no ens volem adonar que tenim les capacitats per a tornar a l'avanguarda d'Europa?

14 de novembre del 2010

Incorporació transversal i decidida de polítiques ambientals: Incòmode o imprescindible?


L’orientació ambiental del govern d’entesa ha estat insuficient. Ara bé, el canvi de rumb crec que ha estat extremadament significatiu. Les polítiques ambientals dels govern de la Generalitat han sofert un salt qualitatiu i quantitatiu. I no només en termes de l’acció de govern en l’àmbit competencial del medi ambient, sinó en la incorporació transversal de criteris ambientals. Algú ha titllat aquest fet d’incòmode. Algú altre ha titllat aquest fet no només d’insuficient sinó de desencertat. La meva pregunta és: quin altre combinació de forces polítiques continuarà o intensificarà aquestes polítiques?. La sortida de la crisi ha de tenir un component ambiental. Això ho té clar el Parlament Europeu, el sector dels negocis i la societat civil europea. Excepte al sud, on les polítiques ambientals no són una prioritat transversal sinó  una qüestió de diferenciació política. Potser un dia ens situarem en la situació on es troben Gran Bretanya, França, Alemanya o els Països Escandinaus, on el debat polític ja ha integrat la variable ambiental com a prioritat en tot l’arc polític i ara se situa en el camp de les diferents perspectives per assolir objectius ambiciosos. Al nostre país, malauradament, el debat encara se situa, sorprenentment, en si cal o no cal incorporar objectius ambientals al centre de la política o no fer-ho.

Cal exigir un alt grau de compromís ambiental i climàtic de qualsevol govern que sorgeixi de les urnes al novembre, però malauradament, no està clar que tots estiguin per la feina. I no seguir avançant decididament és un risc que Catalunya no es pot permetre. Perdriem el tren del progrés i la innovació, més enllà de no estar preparats per competir a Europa ni fer front a problemes planetaris que ens afecten en la nostra qualitat de vida i la nostra qüotidianitat, que tenen solució local i requereixen solidaritat global. No ens ho podem permetre. Caldrà exigir molt al govern que surti de les urnes el 28 de novembre.

Algunes de les accions del govern sortint, al meu parer, exemplifiquen objectivament un canvi de tendència. Un conjunt de resultats efectius. Una feina discreta però tossuda i incansable, sense rebombori. La qual cosa posa de manifest, sense pal·liatius, que una bona i intensa política ambiental és efectiva per al país. Que no comporta cap dels problemes que alguns altaveus pronosticaven i segueixen pronosticant, sense adonar-se del que realment passa al país i al món. Ara ens juguem consolidar i intensificar aquesta tendència o tornar al laisser fer laisser passer que torni a fer-nos assemblar més a Polònia que als països del centre i nord d’Europa. 

En temps de crisi, emularem aquells que han trobat en la responsabilitat ambiental un camí per a obrir noves perspectives de recuperació? O seguirem amb les receptes clàssiques i prou, que potser ens permeten no caure més al pou, però que indiscutiblement no són útils per a definir la Catalunya pròspera del segle XXI? Que cadascú atengui a la seva consciència i, també, a la seva butxaca.

Hi ha alguns fets contrastables que mai abans havien passat en 23 anys de governs democràtics a Catalunya, ni abans. És a dir, que no havien passat en 65 anys a Catalunya. D’algunes n’he estat impulsor i corresponsable. A d’altres hi he col·laborat en diversos graus d’intensitat o, simplement,  les he vist desenvolupar als meus col·legues i em semblen destacables. En tot cas, conec prou bé que, més enllà de la relació de resultats objectius, els seus continguts signifiquen un canvi substancial que ens comença a posar en el bon camí. No tinc cap dubte que, com deia al començament, és imprescindible intensificar enèrgicament el ritme i seria un grandíssim pas enrere canviar-ne el rumb. La primera, que ara caldrà desenvolupar:
  

Per primera vegada en 30 anys de democràcia (+40 de dictadura) i 18 anys després de la Cimera de Rio, Catalunya compta amb una estratègia de desenvolupament sostenible que fixa objectius socioambientals a mig termini (DOGC núm. 5710 - 08/09/2010). La Unió Europea va per la seva tercera revisió i ha incorporat aquest factor a la nova estratègia econòmica Europa 2020.

L’estratègia ha estat elaborada a través d’un intens procés participatiu i ha donat lloc a la creació de la Taula per al desenvolupament sostenible, com a òrgan estable de deliberació sobre les polítiques ambientals del govern.

Es desenvoluparà l'Estratègia amb els plans departamentals i sectorials que preveu? Serà realment un full de ruta que influencia l'acció de govern? Es mantindrà un òrgan estable de deliberació estratègica sobre les polítiques i objectius ambientals? Caldrà ser exigents amb el govern que sorgeixi de les urnes el 28.


12 de novembre del 2010

cinc anys de reducció d'emisions de gasos amb efecte hivernacle, molta feina feta i molta per fer

Ahir l'Oficina Catalana del canvi climàtic va presentar el primer informe de progrés de Catalunya cap als objectius de Kioto. La crisi ens ha portat a una reducció molt dràstica, però no n'és l'únic factor responsable: des del 2005 les emissions de GEH baixen, millora la intensitat energètica i es redueix la càrrega de carboni de cada euro que es produeix a Catalunya. El canvi de tendència ha començat, massa lent, però ha començat: hi ha polítiques públiques de clima, de la Generalitat i els Ajuntaments; les polítiques sectorials comencen a incorporar el factor climàtic; tenim un grup d'empreses altament concernides; la societat catalana sap que ha de fer front a aquest repte. Tenim Universitats i centres de recerca treballant en aquest àmbit a un alt nivell.

Continuarem treballant i intensificant el ritme per a sortir de la crisi amb un model econòmic que pugui produir riquesa sense incrementar les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle? És aquesta una pregunta pertinent durant la campanya? Què diuen els programes i els candidates i candidates sobre aquesta qüestió? Algú ho preguntarà? Algú ho tindrà en consideració alhora de decidir el seu vot?

L'informe de l'Oficina Catalana, amb molta informació per a tenir criteri en base a dades objectives aquí

5 de novembre del 2010

Minieòlica per a consum propi a ATLL ja és operativa

La dessalinitzadora d'ATLL a El Prat compta amb un molí de 50 kw de potència (34 metres d'alçada) que està connectat directament a la subestació per a consum propi. Tecnologia catalana 100%. És la prova pilot per a posar-ne més. Al costat, 20.000 m2 de plaques solars fotovoltàiques, aquestes connectades a la xarxa. Voler és poder.


9 de juliol del 2010

La perspectiva sostenibilista per al segle XXI

Revista Nous Horitzons 197.2010

En cap cas és possible que
una població de 6.500 milions de
persones assoleixi un nivell digne
de desenvolupament basant-se en
el malbaratament dels recursos no
renovables, el menysteniment de
les conseqüències ambientals d’un
model de consum irresponsable i
una producció de béns il·limitada.

Un article llarg però espero que interessant

1 de juliol del 2010

Reflexions abans de Copenhague

«El medi ambient és
el camí de canvi del
model econòmic»

El futur serà verd, o no serà. Frederic Ximeno, director general de
Polítiques Ambientals i Sostenibilitat del Departament de Medi
Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, ho té clar: el
medi ambient tindrà un paper clau en el nou model econòmic que
surti de la crisi. L’impuls definitiu de les energies renovables, la
reducció de les emissions de CO2, la transformació del patró de
consum o la millora de l’eficiència energètica en tots els sectors
industrials són alguns dels temes que, al seu parer, Catalunya
haurà de situar urgentment en el centre de l’agenda política i
econòmica.

NÚRIA PELÁEZ
Entrevista a Frederic Ximeno