Sostenibilitat i ambient: que no ens venci la ignorància.
Abans d’ahir la Fundació Fòrum Ambiental va presentar el seu 7è informe (de periodicitat bianual, per tant, amb una perspectiva de 12 anys) sobre el sector econòmic del medi ambient a Catalunya: 8.200 milions d’euros de facturació; 3,6% del PIB de Catalunya (el triple que el sector primari, per posar un exemple); 42.000 llocs de treball, que resisteixen raonablement la crisi. Perspectives raonablement acceptables de futur. Sense considerar l’estalvi associat a l’eficiència energètica i la reducció d’externalitats que aporta. Poca broma. No és una dèria de quatre eixelebrats això, és un sector econòmic fet i dret! I sobre el qual podem provar de basar el nou model econòmic per sortir de la crisi, com propugna –i aplica- l’OCDE, la UE, el World Bussiness Council, l’Agència internacional de l’Energia (uns altres eixelebrats?)...
I mentre aquest sector econòmic creixia a Catalunya, el país no renovava les seves polítiques actives de medi ambient. Mentre Gran Bretanya feia una llei de Canvi Climàtic; mentre França feia una llei-programa d’integració d’accions ambientals (Grenelle); mentre Alemanya fixava per llei l’objectiu d’arribar al 30% de generació energètica renovable; mentre Escòcia es fixava un objectiu del 40% de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle; mentre Califòrnia legislava també sobre la reducció d’emissions de CO2 a pesar del posicionament del govern federal americà... Mentrestant tot això succeïa, el govern de Catalunya només tenia les polítiques actives que es van definir a principis dels 90, per a posar-nos mínimament al dia, i no totes avançant amb diligència. Des de llavors res més. Cap política climàtica, cap política d’ordenació territorial...
Mentre Europa dictava la Directiva Marc de l’Aigua que se centra en la qualitat de les masses d’aigua i els ecosistemes fluvials; o la Directiva de Residus, on es fixa la prevenció, la recuperació i el reciclatge com a eixos centrals; mentre havia decidit liderar el compliment del Protocol de Kioto; mentre establia la Xarxa Natura 2000 com a eix central de l’estructura territorial continental; mentre dictava la Directiva d’avaluació ambiental de plans i programes per integrar criteris ambientals a la planificació sectorial; mentre es fixaven límits sobre la qualitat de l’aire... A Catalunya ens semblava que no passava res i manteníem estrictament les politiques dissenyades a principis dels 90. I fins i tot quan Europa decideix que econòmicament, socialment i politicament està madura per a fer de la sostenibilitat el seu factor d'innovació, la seva darrera oportunitat per a mantenir un lloc a l'economia i la política internacional, aquí pesàvem figues aburrits de mirar-nos-ho atònits.
En les dues darreres legislatures el govern de Catalunya ha normalitzat les seves polítiques ambientals, ni més, ni menys. Ni més: la sentència del Tribunal Europeu sobre el Canal Segarra-Garrigues està en standby després d’un acord considerat justet per la UE i que a Catalunya ens ha costat sang, suor i llàgrimes; la política de clima és la que es fixa la UE d’aquí a l’horitzó 2020, no va més enllà –els principals països centreeuropeus estan proposant un objectiu unilateral més ambiciós-. La Xarxa Natura 2000 finalment establerta a Catalunya també és considerada de mínims per la UE. La política de residus i d’aigua s’adeqüen a les Directives. L’incompliment dels mínims de la qualitat de l’aire a l’entorn de Barcelona estan ja al tribunal europeu i el pla respon a una actuació de xoc bàsica. Però també “ni menys”, perquè posar-se al dia de totes aquestes polítiques, alinear-se amb els països avançats d’Europa –amb reconeixements explícits internacionals i amb poc soroll, si, molt poc soroll-, i garantint els recursos pel futur és una tasca complexa. Necessària segur. Insuficient per a molts –per a mi entre ells– i en cap cas desmesurada. Ha calgut il·lusió, però també ha fet falta alguna cosa més que il·lusió. Ha calgut persistència, rigor, molta feina, molta concertació social –parlant amb totes les parts, no només amb alguna-, decisions per a reorientar inversions, transversalitzar i integrar criteris ambientals a l’acció de govern. I s’ha fet. I els resultats objectius són bons, mirem indicadors i xifres, no de sensacions i idees preconcebudes. Ara resistim comparatives. Es clar que hi hagut opcions polítiques i amb intenció, i això és legítimament a debat. Però caldrà posar sobre la taula les alternatives, en tot cas. Amb el mateix grau de concertació, de viabilitat i d’execució. L’absència de polítiques ambientals no és possible i seria un error estratègic de gran calibre que no es pot sustentar en el populisme, la ignorància o qui sap què.
Per posar un exemple: Berlín, Londres, Estocolm, Milà, Berna, Tolosa i una llarga llista de ciutats europees tenen mesures en marxa des de fa temps per a reduir la contaminació atmosfèrica. La Directiva obliga, la salut de les persones mana. A la capital alemanya, amb limitació d’accés dels vehicles segons el grau de contaminació que marca la ITV; a les capitals anglesa i sueca amb reducció progressiva de la velocitat als accessos i peatges urbans al centre. A la capital llombarda amb limitacions alternes de matrícules els dies punta de contaminació com a Mèxic DF; a Suïssa i a les rondes de diverses ciutats franceses amb reduccions de la velocitat. En definitiva, es pot discutir quina mesura és més efectiva i més oportuna, però mai en cap cas no aplicar cap mesura. Si en traiem una, que ningú no ho dubti, en caldrà un altra. Millor un peatge urbà?. Si us plau, no cal ni viatjar, busquin per Internet!.
Durant els darrers quatre anys, he tingut l’oportunitat de compartir algunes estones amb responsables de governs –de tots els colors polítics- i d’empreses europeus. Quan els he presentat les polítiques emergents a Catalunya les han rebut amb goig simplement perquè per fi Catalunya es normalitzava. Les mateixes mesures que alguns mitjans de comunicació i alguns analistes que potser no viatgen, o no condueixen, o no van pel món com jo des de fa 20 anys fixant-se amb què fan aquells a qui m’agradaria assemblar-me en termes ambientals, titllaven d’atzagaiades ecologistes insensates d’últimíssima generació. No hi ha dubte que hi ha marge per la política quan parlem de medi ambient, però no ens poden vèncer ni els prejudicis ni la ignorància. Es poden fer coses diferents però avançar a pas ferm és imprescindible, no tornem a caure en el mateix error estratègic, si us plau. Estic convençut que el nou govern ho entendrà de seguida: quan hagi d’acomplir, com tothom, amb els estàndards europeus; quan entengui que no pot decidir no vetllar per la salut de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya; quan entengui que el sector econòmic ambiental és fonamental per aquest país i amb un gran futur...
M’agradaria que els mitjans de comunicació i alguns opinadors oficials del país, també se n’adonessin de pressa. O simplement, que s’informin. Si us plau, no ens deixem vèncer per la ignorància. El nostre model de referència és la Itàlia berlusconiana o la Polònia populista?. Doncs, allà és on alguns opinadors diuen el mateix que alguns de nostres. El segle XXI ha arribat! m'agradaria cridar a alguns . Sort que al país també hi ha gent molt i molt sensata. Sort!. A mi m’agrada sentir opinions amb criteri, debatre i concertar objectius i solucions, arribar a conclusions i, sobretot, aplicar-les. I si fallen, aplicar-ne d’altres. I a vosaltres?.
Frederic Ximeno
