Presoner 46664. Mandela, in memoriam.

El juny de 1988 Hollingsworth va aplegar una colla d'artistes (molts i molt bons) a Londres per un concert dedicat al 70è aniversari de Nelson Mandela empresonat feia 25 anys. Jo vaig ser un dels 600 milions de persones que vam veure el concert per televisió. Teníem notícies de l'aparheid i la lluita del Congrés Nacional, però jo, fins llavors, no vaig ser conscient del perfil, la persistència i el lideratge de Nelson Mandela. Realment, va aconseguir posar el focus a Sud Àfrica. 

Tres mesos després, al mateix escenari -Wembley- s'inciava una gira de concerts organtzada per Amnesty International per celebrar els 40 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. Human Rights Now! es deia la gira. Uns quants dels artistes que havien participat en el concert per Mandela, s’hi van sumar. El 10 de setembre de 1988, la gira va aterrar a Barcelona. Amb un Último de la Fila pletòric com a convidat local, Sting, Gabriel, Springsteen amb Clarence Clemons i la e-street Band, Josu N’Dour i Tracy Chapman ens van oferir  tres o quatre hores de bona música i reivindicació. Mandela, com a símbol de l’empresonament injust i la lluita per la igualtat va ser molt present en tot el concert. O així m’ho sembla ara. Recordo Peter Gabriel cantant “Biko” i 100.000 ànimes cridant el nom de Mandela.

Diuen que el gran concert de Londres va forçar a les autoritats de l’aparheid sudafricà a avançar l’alliberament de Mandela. Potser si. El cas és que l’11 de febrer de 1990, Mandela va ser alliberat a Robben Island, on havia passat 18 dels 27 anys que duia empresonat en una cel·la de 3x4 metres.

 Pocs mesos després de ser alliberat, el primer viatge de Mandela va ser a Barcelona. Vaig anar a escoltar-lo. No hi va haver recepció oficial. Un petit entarimat a la Plaça Sant Jaume, al lateral de l’Ajuntament amb Ferran. Mandela, acompanyat d’un grup de persones del Congrés Nacional va agrair el suport de la ciutat i va llançar el seu missatge de reconciliació. Érem poca gent, tot just 300 o 400 persones (no m’ho esperava). Va ser un regal sentir la veu tranquil·la i decidida d’aquell home gran que somreia i parlava interrompent-se amb càntics i balls, va ser realment emocionant. I voldria pensar que, per a aquell jove de 21 anys que l’escoltava, un moment de fonamentació d’idees. Servo el record de la impressió que em va causar la imatge del grup de deu o quinze persones que envoltant Mandela primer cantant Nkosi sikelel' iAfrika (tan bell i tan dens de vivències) i després baixant de l’escenari i encarant el carrer Ferran al ritme sincopat dels càntics  que havíem vist per la televisió a les manifestacions de Soweto.

Buscant alguna notícia d’aquella jornada, només he trobat aquesta entrada al blog de Vicent Partal. Al final, fa esment d’aquell dia, però m’ha interessat saber que ell va viure en directe l’alliberament de Mandela a Robben Island. Sovint et trobes un català en els moments claus de la Història!

Mandela tenia pressa. Creia en la llibertat i la justícia i  mirava endavant per construïr-la, convençut que la el passat només ofereixen obstacles per assolir-les. Mandela va ser persistent, tot i que van passar 27 anys, ell seguia tenint la mateixa pressa, perquè estava carregat de raons. Mandela va arribar a la conclusió que la lluita pacífica –després d’haver recolzat la lluita armada- era la via per l’alliberament dels pobles. Mandela va provar de comprendre els motius del seu adversari, la seva llengua, la seva lògica per a imposar el sentit comú amb el llenguatge de l’altre. Mandela, quan va tenir oportunitat, va provar d’esdevenir un líder bonhomiós però ferm, i un líder integrador que comptava amb la gent. No tinc dubtes, inspirador com pocs d’altres.

Descansi en pau.

imbonang 'umfowethu thina (we have not seen our brother)
Laph'ekhona (In the place where he is)
Laph'wafela khona (In the place where he died)

La transició cap a les renovables (nuclear o renovables?)

L'energia nuclear té un gran avantatge: no es generen emissions de gasos amb efecte d'hivernacle durant la generació d'electricitat. És un avantatge prou significatiu per analitzar si es tracta d'una tecnologia per al futur, atès que hem de fer front al canvi climàtic. Malauradament, té massa inconvenients.

El primer és la seguretat. Des de l'accident de Txernòbil el 1985, el nombre de reactors actius ha crescut molt lentament. Se'n construeixen pocs i es van tancant els antics. Actualment n'hi ha 439. En els darrers quinze anys la capacitat instal·lada ha passat de 350 GW a 375 GW, poca cosa. Més de 300 reactors tenen més de 25 anys. El drama de Txernòbil fou determinant. És cert que just abans de l'accident de Fukushima hi va haver una certa revifada, sobretot pels plans xinesos. Però la Xina, Alemanya i França han aturat o ajornat els seus plans, i el Japó, una gran potència nuclear, planteja un redisseny radical de la seva política energètica. Lògic. Els efectes de l'accident, encara no resolt, duraran dècades. Els factors de risc són massa variats: tecnològics, errors humans, terrorisme, desastres naturals. Per no parlar de la ratlla prima entre els usos civils i els militars. La forta nuclearització de França (75% de la generació elèctrica) va començar per enriquir urani i esdevenir una potència militar. Els dubtes actuals sobre l'Iran tenen precedents.

El segon inconvenient és el preu i l'amortització. Una nova central nuclear costa uns 6.000 milions d'euros d'inversió i vuit anys de construcció, pel cap baix. Per això el 70% dels costos s'imputen durant 30 anys (40 des del 2004) a l'amortització de la inversió inicial (fetes fins ara amb fortes ajudes públiques). Mentre es construeix, esclar, no es genera electricitat. En deu anys a Espanya s'han instal·lat 20.000 MW eòlics, equivalents a cinc reactors nuclears. S'executen en menys d'un any, a molt més baix cost, entren en funcionament progressivament i l'amortització és de 15 a 25 anys. És cert que estem subvencionant les renovables, però l'energia nuclear sense l'avantatge que li concedeix el sistema tarifari espanyol i l'extensió progressiva de l'amortització tampoc mostra uns números gens brillants. La francesa Areva congela el seu pla d'inversió a la Gran Bretanya "perquè no pot assegurar els beneficis als seus accionistes", diu el director. Mentrestant, Enel, amb seu a la desnuclearitzada Itàlia (per referèndum), obté 900 milions d'euros de les centrals catalanes, espanyoles i eslovaques, la majoria de les quals han superat ja el període d'amortització i foren construïdes amb recursos públics.

El tercer gran inconvenient són els residus. Les centrals nuclears en actiu generen anualment unes 10.000 tones de residus altament radioactius. Contenen isòtops radioactius transurànics persistents com ara el Tecneci-99, amb un període de semidesintegració de 24.000 anys; el Iode-129 (15,7 milions d'anys), i el Neptuni-237 (dos milions d'anys). Em pots assegurar un lloc estanc per aquest període de temps? Mantenir-los a les piscines de les centrals és una mala solució. També ho és organitzar una rifa per decidir on han d'anar. Calen criteris tècnics molt acurats. En qualsevol cas, no sembla lògic apostar intensament per una tecnologia que genera aquests passius de tan llarga durada i perillositat per als éssers vius.

Per aquests motius, la molt nuclear Catalunya (el 50% de l'electricitat prové de tres centrals, dues a punt d'arribar als 30 anys) hauria d'abordar decididament el seu futur energètic, tal com proposa l'Agència Internacional de l'Energia, per la via de la intensificació radical de l'eficiència i l'impuls de les renovables. La biomassa (residus forestals, agraris i alguns no especials urbans) i el canvi de petroli per gas ens ajudarien a fer front a la transició. Respecte a les nuclears, primer caldria fixar data de tancament. Després, trobar un lloc adient per al dipòsit definitiu dels residus. Finalment, els ingressos de les centrals ja amortitzades haurien de servir per finançar aquest canvi i la dinamització econòmica dels municipis nuclears, com apuntava l'economista Josep Garriga en el seu Pla Pont del 2006. Mentre en parlem, ja estem fent tard.

Frederic Ximeno. Biòleg i consultor ambiental (publicat al Diari Ara a l'agost de 2013)