Mentre el complex nuclear de Fukushima es troba en situació crítica, s’obre el debat energètic a Europa i a Catalunya. Fora bo esperar a veure com evolucionen els esdeveniments. En tot cas, entenc que, per moltes persones, l’episodi encara no resolt al Japó sigui el detonant per a percebre que el proveïment energètic és un factor essencial i punyent pel nostre futur. És menys comprensible que ens instal·lem en la percepció que fins ara ningú hi havia pensat. Tampoc s’entén que, frívolament, alguns prescriptors d’opinió aborden sense documentar-se aquesta qüestió cabdal. Com si ara, de cop i volta, el país hi comencés a pensar. No és així.
L’any 2005 l’ICAEN va encarregar a ERF l’estudi L’energia en l’horitzó 2030. Per mi, conté una conclusió fonamental: a mitjans de segle haurem d’assolir un escenari de consum endògen de l’ordre de 2 tep/hab·any, ara és de 3,6. Al 2009, les Nacions Unides han fixat aquest horitzó als documents oficials de la UNFCCC.
Aquell mateix any, l’ICAEN va elaborar el Pla de l’Energia 2006-2015. Després d’un procés de debat, va ser aprovat pel govern. L’any 2007 s’inicia el procés previst de revisió. A partir d’una anàlisi de l’equip de l’Institut, s’establiren sis escenaris possibles per al 2030. L’aprovació del Pla Marc de Mitigació del canvi climàtic 2008-2012, fa incorporar també objectius coherents de reducció d’emissions de CO2. Un grup d’experts assessoren al govern i arriben a la conclusió que és acceptable basar-se en l’E4.Escenari d’anticipació com a referent, per bé que no es pot descartar que hàgim de fer front a l’E6. Escenari critic-canvi d’era, on caldria instensificar dràsticament els processos d’eficiència i estalvi energètic i el desenvolupament de les renovables.
La revisió, per tant, utilitza l’escenari E4 com a referent. Aquest escenari assumeix el tancament de les tres centrals nuclears després de 40 anys de vida útil (tal com fixava la legislació fins fa un mes). Amb aquesta referència legal, proposa mesures alternatives que permeten assolir al 2020 un 24% de reducció de consum d’energia primària i un 23,2% de reducció d’emissions de CO2, per sobre dels objectius europeus, i un 16,7% de generació energètica de fonts renovables, per sota. Aquest escenari té una variant (E4N), analitzant la possibilitat de manteniment de les centrals nuclears més enllà dels 40 anys, que ajuda a centrar el debat: és possible assolir els objectius europeus pel 2020, amb i sense les tres nuclears catalanes.
Del 2005 ençà, han passat algunes coses interessants. Hem –tots, perquè respon a la tasca de governs, empreses i ciutadania- canviat tendències: reduïm la intensitat energètica i les emissions de CO2. Dels 97 MW eòlics instal·lats llavors en tenim ara 860 MW, encara lluny dels 3.500 MW previstos, però multiplicant per nou el ritme d’instal·lació. De 0,01MW fotovoltaics instal·lats, hem passat a 200 MW. Els cicles combinats estan fets. En biomassa hem punxat estrepitosament. En solar tèrmica avancem a un ritme acceptable gràcies a la pionera ordenança solar municipal i el nou codi tècnic de l’edificació. Amb tot, no podem estar gens satisfets. Però tampoc podem menystenir que hem iniciat un canvi de tendència que cal intensificar.
En definitiva, per primer cop des de fa 200 anys, tenim feina feta i comencem a canviar de rumb –massa lentament per alguns, jo inclòs. Però ho estem fent. Per tant, no reobrim debats antics. Centrem-nos en la ingent informació que tenim, en les lliçons apreses del que hem fet, i prenem decisions col·lectives. El govern vol fer un nou pla de l’energia. Endavant. Sense oblidar l’equació complexa que inclou tres variables: seguretat de subministrament-dependència energètica, eficiència i reducció d’emissions.
L’única cosa que crec que avui està meridianament clara, és la combinació de factors que ens porten a l’abisme: tancament de nuclears + aturada de la intensificació substancial de les renovables + aturada de l’increment de la connexió de la xarxa + intensificació del transport en base als combustibles fòssils + malbaratament energètic. Una combinació letal per a l’economia i el benestar dels catalans i catalanes. Les alternatives són diverses i cal avaluar-les en base a la informació disponible i a les capacitats per sumar voluntats. L’increment significatiu de la generació renovables i de l’eficiència i l’estalvi són aspectes comuns a les polítiques europees. Com fer front a la diferència, requereix prendre decisions estratègiques que sumin el màxim de voluntats. Jo tinc la meva opinió, però avui crec que correspon reivindicar dues coses: 1) tenim informació disponible de bona qualitat i resultats tangibles –ni que sigui per criticar-los. Usem-la i siguem rigorosos en el debat, doncs. 2) El principal problema que tenim és la manca de decisions concertades, no pas la manca de coneixement. Podem dissenyar un futur compartit –on tots haurem de posar-hi de la nostra part, com fins ara- i, un cop fet això treballar com sabem fer-ho sense donar més tombs. Ens urgeix.
