 |
| 1a Campanya de recollida selectiva a Granollers que vaig dissenyar el 1995. El disseny gràfic és de Pepe Far |
Des d'aquell primer innocent meconi de quan vaig néixer, més enllà de la
meva activitat metabòlica, he generat, atenent a la mitjana catalana,
vint-i-tres tones de residus jo solet. Més que un britànic, un belga, un
suec (i així fins a 19 nacionalitats europees). Els quatre de casa, dues tones a
l'any. Sumant totes les llars catalanes, 41 milions de tones en els
darrers deu anys. Un bon ritme que genera disfuncions ambientals,
necessitat d'infraestructures incòmodes, esgotament de recursos i noves
disfuncions ambientals per reposar les matèries primeres que podrien
reutilitzar-se. Una bogeria.
Com a ciutadà i contribuent tinc tot el dret d'exigir un sistema de reciclatge eficient i còmode. Discutim-lo. Tinc tot el dret d'opinar sobre l'eficiència d'una campanya mediàtica. Ja ho he fet. Tinc tot el dret d'exigir que els productes portin menys embalatges o que el meu ajuntament m'ho posi fàcil. Però a la república independent de casa meva sóc sobirà. Les meves decisions de compra (de vot, d'opinió...) poden -o no- tenir en consideració l'embalatge, el cicle de vida del producte, el seu origen, els materials usats, el sistema de recollida proposat. Sóc sobirà en l'ús de bosses de plàstic, en la reutilització, en el ritme de renovació d'equips segons com em temptin i com el pressupost ho permeti. Sóc lliure de comprar de segona mà, d'intercanviar, de llogar. El volum i la diversitat de residus que genero són fruit d'aquestes decisions personals i intransferibles. Potser que també comenci a posar en qüestió la mitja tona de residus que en resulta, i que m'avingui a seguir fent els esforços que calguin perquè la meva porqueria no sigui un problema.
A través dels meus impostos s'ha organitzat un sistema complex de reciclatge. Certament, és falsable, respon a diversitat d'interessos i té alternatives. Però també és cert que ha generat resultats. El 1999, l'any de la primera campanya institucional a escala nacional, recollíem selectivament el 7% del residus. Divuit anys després, la polèmica campanya Envàs on vas es fa quan en recollim selectivament el 41%, mentre seguim generant la mateixa mitja tona per cap cada any.
Hem acceptat que tothom pagui el mateix tant si recicla com si no, tant si ho fa bé com si no, tant si genera molts residus com si és contingut. Ens hem dotat d'un sistema voluntari de separació en origen, amb una complexitat creixent en la interfície municipal que els productors financen (discutim també si suficientment) perquè tampoc travessi la porta de la seva empresa. Assumim-ho o canviem-ho, però no tirem pilotes fora. L'any 1993 vam tenir la llei de residus que transposava la directiva europea, pionera a Espanya, que no s'hi va posar fins al 1997. L'any 2008 es va reformar significativament aquella llei (atenent també a un canvi legislatiu europeu) i el 2010 es van aprovar els nous programes de gestió de residus urbans, industrials i de la construcció. A més, per primera vegada després d'alguns sonats fiascos, es va aprovar el primer pla territorial d'infraestructures de residus municipals. No cal dir que l'atenció dels mitjans fou paupèrrima i la indiferència social, la norma (salvant honroses excepcions). Per omissió, hem fet un pacte tàcit que ve a dir: "No m'imposis obligacions a casa i organitza't com vulguis, que jo ja col·laboraré separant i pagaré el que em diguis". I no ha estat un fracàs, al contrari: el nostre 41% de recollida selectiva està molt més a prop de l'objectiu normatiu de la UE que el 17% de la mitjana espanyola. Recollim més envasos dels previstos i molta menys matèria orgànica de la que hauríem de recollir. En conjunt, estem lluny de la majoria dels nostres socis europeus que generen menys residus i reciclen més.
Haurem de discutir molt sobre els residus, què fem i com ho fem. Hem de decidir si recuperem el sistema de retorn. Hem de considerar si millorem els acords de finançament amb Ecoembes i Ecovidrio. Però mentrestant, una visita a la web per veure què he de fer amb les excrecències de les meves pròpies decisions no em mata. Jo he hagut de canviar de galleda els taps de suro, per exemple. Doncs amén. Benvinguda l'agitació social envers una campanya i, sobretot, envers el fons de la qüestió, senyal de maduresa d'una societat que vol ser europea. Ara, si el resultat és la relaxació en el reciclatge com augura Quim Monzó, gràcies a la tècnica depurada d'escoltar converses de cafè, ves que les obligacions i els pagaments diferencials no travessin el llindar, o ens quedem amb els residus a casa. Dues tones a l'any fan de mal col·locar als prestatges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada