 |
| JORDI PIZARRO |
Pau Canals va obrir la primera fàbrica d'estampats d'indianes a
Barcelona el 1746, abans que existís la primera màquina de vapor
Boulton&Watt el 1774 o que Adam Smith teoritzés sobre la riquesa de
les nacions el 1776. Catalunya va ser capaç d'incorporar-se al principal
canvi econòmic de la humanitat en segles. Ho va ser per pura capacitat
d'innovació. No comptava amb la font energètica dominant de llavors -el
carbó- ni coneixia el corrent altern ni tenia una xarxa de transports
gens raonable. El tèxtil va florir, entre altres arguments, gràcies a la
filadora berguedana inventada el 1790 per Ramon Farguell, que va
competir amb honor amb la Spinning Jenny britànica fins que van arribar
les selfactines mecanitzades.
El declivi del tèxtil no va ser impediment per al manteniment del tremp industrial. Metal·lúrgia, química i alimentació són els sectors més importants, avui, però s'emporten poc més del 10% cadascun. La diversitat és alta. Als anys vuitanta la indústria fornia el 40% dels llocs de treball, a principis dels noranta el 30% i abans de la crisi el 22%. Els darrers trenta anys ens hem terciaritzat, i ens hem convertit en un país de serveis i constructors... i de 900.000 aturats. Malgrat la davallada relativa, fins al 2008 es creaven llocs de treball i gairebé 800.000 persones hi trobaven feina. Del 2007 ençà s'han destruït 270.000 llocs de treball industrials. La mala salut de ferro del sector durant 30 anys s'esberla. L'exportació s'ha incrementat poc: del 20% a principis dels noranta al 28% ara. Tant als anys vuitanta com ara, a Espanya hi enviem el 41%.
La vella indústria està tocada, molt tocada. Ens deixa passius ambientals i marxa, o bé exigeix que ens en fem càrrec per seguir-hi essent. El cas de Flix, els runams salins del Bages o la mala qualitat de l'aire de Barcelona -generada pel transport i la indústria- són alguns dels casos flagrants que engreixen el dèficit públic. Una equació perversa que no ens podem permetre. Com tampoc ens podem permetre perdre els 40.000 milions de PIB que genera el sector industrial.
Des d'una perspectiva retrògrada, no cal fer res. N'hi ha prou aprofitant les darreres raneres d'aquella exitosa revolució industrial i col·locar els passius a tercers. La visió conservadora -intel·ligent, tanmateix- opta per incorporar objectius ambientals amb la intenció d'alentir tant com sigui possible el final d'aquest model, inevitable ateses les disfuncions ambientals, la ineficiència de la maquinària financera i la inequitat del model de producció i consum. Es mantenen les estructures de producció (i els productes), externalitzant-les, donant una resposta tèbia als problemes ambientals i incorporant discretament nous models de negoci basats en l'eficiència.
La visió progressista planteja un canvi de model basat en la descentralització, la producció en xarxa, la integració de la producció de béns i serveis, l'economia circular, el repartiment equitatiu dels recursos limitats, la valorització de la qualitat de vida, la tecnologia a l'abast d'una societat culta, que genera un cercle permanent d'innovació que permet augmentar el bé comú.
L'aliança tàctica entre els sectors conservadors i progressistes per desenvolupar un model per produir eficientment, per a tot el món, productes que alhora millorin la qualitat de vida i les condicions ambientals és fonamental per derrotar els retrògrads. És una emergència per sobreviure.
El cas d'Edse Inventiva -que aconsegueix dissenyar la bicicleta Urbike i guanya un concurs per fabricar-ne 11.000 per a Copenhaguen però no pot lligar-ne la fabricació a Catalunya- és un triomf dels retrògrads que ens fa perdre esperança. Per contra, ens la torna LC Paper 1881. Després de cent trenta anys produint paper, es reinventa. Utilitza paper reciclat, obté certificacions ambientals, ha incorporat cogeneració, ha patentat una màquina pròpia ultraeficient -la MP3- i reorientant la producció de paper tissú obté contractes internacionals. Així sí.
Dissenyadors, fabricants, sindicats, enginyers i ambientalistes hem de trobar la fórmula per crear una densa xarxa de complicitats que ens permeti abordar la revolució postindustrial, que no serà sense indústria, sinó amb processos productius i productes molt diferents, d'ús massiu i ambientalment competitius, observant atentament les noves demandes arreu. Ens cal tornar a inventar, a innovar com ho vam fer, contra tot pronòstic, a l'albada de la primera revolució industrial. Això també és economia verda, per cert. Les administracions públiques, mentrestant, caldria que comencessin a exigir responsabilitats i a facilitar la reconversió.
El declivi del tèxtil no va ser impediment per al manteniment del tremp industrial. Metal·lúrgia, química i alimentació són els sectors més importants, avui, però s'emporten poc més del 10% cadascun. La diversitat és alta. Als anys vuitanta la indústria fornia el 40% dels llocs de treball, a principis dels noranta el 30% i abans de la crisi el 22%. Els darrers trenta anys ens hem terciaritzat, i ens hem convertit en un país de serveis i constructors... i de 900.000 aturats. Malgrat la davallada relativa, fins al 2008 es creaven llocs de treball i gairebé 800.000 persones hi trobaven feina. Del 2007 ençà s'han destruït 270.000 llocs de treball industrials. La mala salut de ferro del sector durant 30 anys s'esberla. L'exportació s'ha incrementat poc: del 20% a principis dels noranta al 28% ara. Tant als anys vuitanta com ara, a Espanya hi enviem el 41%.
La vella indústria està tocada, molt tocada. Ens deixa passius ambientals i marxa, o bé exigeix que ens en fem càrrec per seguir-hi essent. El cas de Flix, els runams salins del Bages o la mala qualitat de l'aire de Barcelona -generada pel transport i la indústria- són alguns dels casos flagrants que engreixen el dèficit públic. Una equació perversa que no ens podem permetre. Com tampoc ens podem permetre perdre els 40.000 milions de PIB que genera el sector industrial.
Des d'una perspectiva retrògrada, no cal fer res. N'hi ha prou aprofitant les darreres raneres d'aquella exitosa revolució industrial i col·locar els passius a tercers. La visió conservadora -intel·ligent, tanmateix- opta per incorporar objectius ambientals amb la intenció d'alentir tant com sigui possible el final d'aquest model, inevitable ateses les disfuncions ambientals, la ineficiència de la maquinària financera i la inequitat del model de producció i consum. Es mantenen les estructures de producció (i els productes), externalitzant-les, donant una resposta tèbia als problemes ambientals i incorporant discretament nous models de negoci basats en l'eficiència.
La visió progressista planteja un canvi de model basat en la descentralització, la producció en xarxa, la integració de la producció de béns i serveis, l'economia circular, el repartiment equitatiu dels recursos limitats, la valorització de la qualitat de vida, la tecnologia a l'abast d'una societat culta, que genera un cercle permanent d'innovació que permet augmentar el bé comú.
L'aliança tàctica entre els sectors conservadors i progressistes per desenvolupar un model per produir eficientment, per a tot el món, productes que alhora millorin la qualitat de vida i les condicions ambientals és fonamental per derrotar els retrògrads. És una emergència per sobreviure.
El cas d'Edse Inventiva -que aconsegueix dissenyar la bicicleta Urbike i guanya un concurs per fabricar-ne 11.000 per a Copenhaguen però no pot lligar-ne la fabricació a Catalunya- és un triomf dels retrògrads que ens fa perdre esperança. Per contra, ens la torna LC Paper 1881. Després de cent trenta anys produint paper, es reinventa. Utilitza paper reciclat, obté certificacions ambientals, ha incorporat cogeneració, ha patentat una màquina pròpia ultraeficient -la MP3- i reorientant la producció de paper tissú obté contractes internacionals. Així sí.
Dissenyadors, fabricants, sindicats, enginyers i ambientalistes hem de trobar la fórmula per crear una densa xarxa de complicitats que ens permeti abordar la revolució postindustrial, que no serà sense indústria, sinó amb processos productius i productes molt diferents, d'ús massiu i ambientalment competitius, observant atentament les noves demandes arreu. Ens cal tornar a inventar, a innovar com ho vam fer, contra tot pronòstic, a l'albada de la primera revolució industrial. Això també és economia verda, per cert. Les administracions públiques, mentrestant, caldria que comencessin a exigir responsabilitats i a facilitar la reconversió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada