Codi de seguiment google analitics

12 de setembre del 2012

Pirineus

L'èxit als Pirineus

El Pirineu és el nostre tresor ocult, dur, bell, inabastable. La muntanya mítica del Canigó de Verdaguer, la muntanya obscura de Solitud de Català, la muntanya del recolliment voluntari d' El salvatge dels Pirineus de Coll, la muntanya iniciàtica del Jo confesso de Cabré, on tot comença a Sant Pere del Burgal.
La remor de les aigües del Pamano i les teulades de pissarra de Llessui i d'Altron, a la vall d'Àssua, també deixen sentir les seves veus de la ma de Cabré i de Barbal, ancorades en la nostra història recent, de democràcia perduda i recuperada que torna a trontollar. De tràfec de persones i d'idees que travessen, quan poden, les fronteres. Un moviment que es percep amb intensitat pels camins de l'exili que parteixen de les Bordes de Noarre a les valls d'Àneu. Un exili que potser, si bé sense sang i per altres rutes, hauran d'emprendre els néts i els besnéts d'aquells bons homes, per anar a buscar la feina que som incapaços de generar, mentre ens mirem gràfiques de la prima de risc. Sense fer res per retenir les generacions més ben preparades de la nostra història.
El Pirineu és el territori dels pastors i els ramats trescant l'herba de les pletes. El territori del pi negre, l'avet, l'ós i el gall fer. El territori per a la contemplació i per a l'esforç absurd i la superació personal, tan intransferible com incompresa, d'aquells que un dia van decidir culminar un tres mil.
També fou per unes dècades el lloc de feina de milers de treballadors executant una obra d'enginyeria hidràulica desmesurada. Una obra que avui ens mostra la gran paradoxa dels nostres temps. A les nits, l'aigua que ha baixat de l'estany Gento i l'estany de Certascan és bombejada de tornada utilitzant l'energia nuclear que ningú demana de matinada. Un balanç econòmic positiu i un reservori per l'endemà, però un balanç energètic gens assenyat. La visita a la central subterrània de Tavascan és obligada. Com també ho és la passejada pel Parc Nacional d'Aigüestortes i el Parc Natural de l'Alt Pirineu, patrimoni natural de valor incalculable i bellesa extrema.
Tanmateix, el Pirineu és, sobretot, la terra d'homes i dones que lluiten per viure. Malauradament, no ha quedat al marge del totxo. La urbanització fantasma de la vall Fosca n'és el paradigma. Una operació inacabada pilotada per un home que recentment s'ha apujat el sou mentre es declara insolvent per complir amb les mesures ambientals a què es va comprometre. I, mentrestant, tots ben distrets amb l'Íbex-35.
El totxo va acompanyat sobretot de les pistes d'esquí alpí, l'esperança blanca per al desenvolupament de les terres de muntanya. Fet el negoci immobiliari, les pistes no són rendibles. Llavors, o bé es plantegen noves operacions immobiliàries -un recurs que ja no funciona- o bé passen a mans de la Generalitat, com ha estat el cas de la Molina, Masella, Núria, Espot, Port Ainé i recentment Vallter 2000, l'única que es mantenia fonamentalment del negoci de l'esquí. Boí Taüll va pel mateix camí. No sembla una opció de futur per al Pirineu, d'una banda altament vulnerable al canvi climàtic i de l'altra altament dependent de la capacitat adquisitiva dels esquiadors de segona generació, delmada per la desocupació i l'IVA.
Per sort, no tothom es resigna esperant un miracle. N'hi ha de convençuts que el seu territori és únic i que hi ha molta gent disposada a viure-hi una experiència esportiva, cultural o gastronòmica singular. Així ho han entès els de Cal Joanet d'Ainet de Cardós amb els seus iogurts. Ja fa temps que ho saben els river people de RocRoi a Llavorsí. Per aquest motiu la ruta Carros de Foc, en la modalitat de skyrunning o de passejada tranquil·la, capta nous adeptes, i la petita estació familiar de Tavascan o el Centre MónNatura Pirineus de Son reben cada dia més visites. L'excel·lent vedella provinent de la ramaderia extensiva de raça bruna del Pirineu ha obtingut una identificació geogràfica protegida, i Mafriseu SA, de la Seu d'Urgell, la tracta i la comercialitza. Són alguns dels molts exemples d'èxit.
El suport a la iniciativa i l'emprenedoria local és fonamental, però també ho és un replantejament estratègic del Govern i la societat catalana per no insistir en rutes que han entrat en via morta. I per reconèixer les immenses potencialitats de les nostres terres de muntanya. En fi, potser tot és fruit de la falta de cobertura de l'estany de la Gola estant, i el que em convé és tornar a connectar-me a les gràfiques de la prima de risc i seguir sense fer res, marejant la perdiu blanca.

10 de setembre del 2012

De facto (de fet i no de dret) notes pel #11s2012

De facto (de fet i no de dret)

Expressar-nos a la via pública ens agrada. Les grans manifestacions, sobretot les que tenen un motiu que recull el nostre sentit majoritari, ens surten bé. Sortim al carrer i ens hi reconeixem. Ens agrada sortir als carrers de Barcelona, sigui per motius revindicatius, sigui per motius lúdics. La ciutat realça la gent que la trepitja.

La meva memòria aconsegueix arribar al 1977, quan el meu pare em va dur a rebre el President Tarradellas. D’això fa 35 anys. Des de llavors, he sortit al carrer, cofoi, tantes vegades! Els meus motius, com sempre, són personals, i aquestes alçades espero que ningú tingui ni la més mínima temptació d’interpretar-los, manipular-los o fer-se’ls seus. Que es calci el qui ho intenti. Voldrà dir que no ha entès res del que passa.

Un servidor també ha penjat diligentment cada any la bandera que onejà al balcó del seu avi el dia 14 d’abril de 1931, guardada en un calaix durant 40 anys i rescatada pels pares el 1975. Descolorida i rebregada, encara aguanta – sobretot perquè 40 dels seus 80 anys els va passar al fons de l’armari (convé no oblidar-ho, per cert).  Un servidor ha vist com dues majories parlamentàries i el poble sobirà ratificàven una llei orgànica i un grup de magistrats se la passàven pel forro. I vinga, al carrer.

Demà tornaré a fer el cor fort, però començo a flaquejar si tot és un foc d’encenalls un cop més. Un estat necessita tenir alguns acords bàsics tan transversals com la voluntat d’existir. Cal un model energètic tan autosuficient com sigui possible, un model d’organització territorial i una funció pública eficients. Cal tenir un peu al núvol –això vol dir tenir centres de dades a terra. Requerim un banc que recolzi un canvi significatiu dels nostres mercats recolzant la internacionalització de les petites i mitjanes empreses. Hem de deixar de desenvolupar projectes d’oportunitat per desenvolupar un model econòmic coherent. Cal tenir un model fiscal (tan si hi ha caixa, clau o cap de les dues). Cal vetllar per un model territorial que no parteix de zero. Cal seguir avançant cap a un model propi de gestió dels recursos naturals. Hem d’establir els límits sobre el que no estem disposats a renunciar en termes de cohesió social i solidaritat, més enllà de la conjuntura. Hem de vetllar per un model educatiu de primer nivell. Ens cal una regeneració democràtica amb llistes obertes i tolerància zero amb la corrupció i l’amiguisme.

I així unes quantes coses més. Que ja es poden fer. Certament amb recursos migrats i competències escasses, en un dels moments més difícils de la nostra història recent. Però que ens mostraran si certament som capaços de construir alguna cosa que valgui la pena ser viscuda. 

Per això cal prendre l’iniciativa. Calen governs valents i una societat decidida que actua en conseqüència amb el que exigeix. Cal establir un marc bàsic de consens i treballar-hi a fons.

En definitiva, plantejar desitjos està molt bé, però ja no n’hi ha prou. Cal treballar perquè tots aquests requisits passin « de facto» i després ja es veurà com es resol « de iuris ». Si ho fem al revés, la bandera de l’avi se’m desfarà a les mans.

Això requereix compromís, intel·ligència, sacrifici, consens de mínims i molta, molta feina. Fent quilòmetres no n’hi ha prou. Garlant pels descosits, ni que sigui de broma i fora de context, tampoc.  Només amb l'esperit, tampoc. Com a espectador, tampoc. Comptant amb els amics i prou, tampoc.