Codi de seguiment google analitics

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Clima. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Clima. Mostrar tots els missatges

22 de setembre del 2016

Canvi Climàtic: per la via dels fets


Frederic Ximeno (escrit a Paris, a la COP21, publicat al Diari Ara, desembre 2015)

L’exgovernador de Califòrnia Arnold Schwarzenegger va parlar dimarts a la COP21. No llueix els seus músculs sinó un bagul ple de feina feta, exitosa i que ara promou arreu del món. Ha explicat com, malgrat el posicionament contrari del seu govern federal i del seu partit (va ser governador republicà), va impulsar una ambiciosa llei per fer front al canvi climàtic i impulsar l’economia verda. El govern federal, les empreses energètiques i fins i tot les automobilístiques (Volkswagen inclosa, va dir, sorneguer) la van impugnar als tribunals. Recordo que, fins i tot, es va impulsar una iniciativa popular per derogar-la per la via dels referèndums que es plantegen als EUA per a assumptes concrets. Era el 2006. Tres anys abans de la Cimera de Copenhaguen. La cosa va arribar al Tribunal Suprem, que finalment va donar la raó a Califòrnia. Deu estats més s’hi han afegit. Conjuntament amb les províncies canadenques del Quebec, Ontario i Manitoba, han organitzat el principal mercat de drets d’emissions de l’Amèrica del Nord.
A tots els malastrucs que van provar de tombar l’aposta de la vuitena economia mundial, avui l’exgovernador els aporta dades i fets: Califòrnia ha captat el 50% de la inversió en economia verda que s’ha fet als EUA; el seu PIB creix a més bon ritme que al conjunt del país. Mentre l’economia va bé, el 23% de l’electricitat ja prové de fonts renovables i les emissions s’han reduït. El nou governador, demòcrata, ha continuat la feina i acaba de llançar una proposta per intensificar l’ambició per al 2030. La llei californiana ha sigut adoptada, pràcticament fil per randa, pel govern federal a instàncies del president Obama, vuit anys després. Per la via dels fets. De baix a dalt.
La descarbonització de l’economia, les energies renovables, l’eficiència energètica, l’electrificació del transport i l’economia circular, conduïdes per la necessitat de fer front al canvi climàtic, seran una realitat. L’acord de París és fonamental per accelerar processos i per avançar de manera coordinada i justa. Cert. Però el canvi està en marxa, no depèn d’aquest acord.
Catalunya sempre ha sigut pionera a l’hora de copsar les tendències polítiques, socials i econòmiques que es produïen al món. Ha estat amatent i ha format part, sovint, de la primera línia d’acció i pensament. Per això és tan interessant que sigui present a les associacions internacionals que impulsen l’acció climàtica i que assisteixi a les convencions del canvi climàtic. L’Ajuntament de Barcelona hi és des de la COP10 a Buenos Aires el 2004 i el Govern de Catalunya des de la COP11 de Mont-real, l’any següent. Enguany, l’alcaldessa de Barcelona ha estat present en el llançament de la renovació del Compromís dels Alcaldes (Compact of Majors), que aplega 360 ciutats d’arreu del món, on ha presentat l’objectiu de reducció del 40% de les emissions respecte al 2005. El president de Catalunya ha estat present a l’acte de reafirmació del Compromís dels Estats i les Regions (Compact of States and Regions), que aplega 44 governs de tot el món.
És bo ser-hi. Diria que és necessari ser-hi. L’acció climàtica mou i mourà l’economia. Són els signes del temps. Trobo excel·lent que entre el 2009 i el 2015, com ha passat a Califòrnia, ara sí, per fi, alcaldes i presidents de tot l’arc polític s’hi hagin fet veure. Però no n’hi ha prou sent-hi. Com li agrada recordar a en Ramon Folch, el lideratge no es proclama, s’exerceix. Calen fets i resultats. Ho necessita la ciutadania catalana per sortir de la crisi i per tenir un país més habitable en el present, i més preparat per al futur. Liderem. Fem. Exportem fets. Comencem per la llei de canvi climàtic, que sigui la primera a entrar al Parlament. Avancem en el procés obert per definir una Catalunya 100% renovable. Canviem radicalment la mobilitat. Rehabilitem i gestionem els nostres edificis per fer-los eficients. Repensem les nostres ciutats i pobles. Siguem pioners a l’hora d’innovar i utilitzar tecnologia i serveis per a la descarbonització. Adaptem-nos progressivament i intel·ligentment per ser més resilients. Fem. Fem. Fem.
P.D. Mentre escric, la presidència francesa ha distribuït el segon esborrany de l’acord de París. Més curt, amb temes més tancats, millor. Però amb tres grans assumptes encara pendents: l’ambició (quantes emissions hem de reduir a mitjà i llarg termini); la diferenciació (quins compromisos han de prendre les economies emergents, especialment la Xina), i el finançament. Queden 48 hores per tancar-los. Estem a l’aguait, sense aturar-nos

11 de desembre del 2014

Notes COP LIMA (2)


10/12/2014

Ahir es va viure com un gran èxit l'anunci per part d'Austràlia d'una aportació de 165 milions de dòlars al Fons Verd. A Cancun es va crear aquest Fons per a promoure accions d'adaptació i mitigació. Els països desenvolupats es van comprometre a mobilitzar 100.000 milions de dòlars a l'any el 2020 per aquest fons. Definir i configurar el Fons ha trigat uns anys i els diners no acabaven d'aparèixer. L'any passat a Varsòvia es va acordar que calia fornir-lo, com a mínim, amb 10.000 milions de dòlars el 2014. Una conferència de donants prèvia a la COP va arribar a 9.000 milions. Poc a poc s'hi han sumat d'altres i Austràlia va donar ahir el cop d'efecte (perquè de mitigació, res). Amb la seva aportació s'ha arribat al compromís fixat. Bé. Ara cal veure com es multiplicarà per 10 els anys que venen, de fonts públiques i privades. Queda una feinada per fer.

Les negociacions han pres un gir definitiu. Al matí de dimecres s'ha distribuït un nou esborrany per a l'acord de París. En comptes de tenir menys pàgines, en té més. Ple d'opcions diverses, és impossible de tancar. Altrament, el compromís signat l'any passat estableix que l'esborrany estigui a punt el maig de 2015. Així que  com qui dia passa any empeny, l'esborrany de Lima quedarà probablement com està, tot i que alguns països desitgen seguir treballant-hi. Costarà molt de transformar-lo en un text amb força normativa, les opcions que conté són encara molt distants. Hi ha programades dues reunions ministerials a Ginebra i a Bonn abans d'arribar a Paris per seguir-ne parlant. Els negociadors diuen que fins aquí han arribat, perquè tenen una altra urgència.

S'ha girat una feina que per mi ha estat una sorpresa, segurament no ho ha estat pels que segueixen les negociacions de prop. Abans de la reunió de Paris cal que tots els països (les Parts, en diuen aquí) comuniquin les seves contribucions. Això ja va quedar acordat l'any passat. Però resulta que no es va acordar exactament com calia fer-ho. Sovint oblidem que les negociacions pel clima impliquen un canvi significatiu del model econòmic. En un món en plena transformació geoestratègica, explicar amb claredat les teves estratègies per mitigar el canvi climàtic implica explicar el teu projecte en relació al model energètic i les expectatives de desenvolupament. Hi ha una gran desconfiança i tàctiques dilatòries. Xina no vol que ningú revisi els seus números, els països africans volen tancar finançament per l'adaptació, els països bolivarians volen un acord anticapitalista, els EUA s'ho miren i callen...

Els països en desenvolupament demanen que, a més de comunicar els compromisos sobre la reducció d'emissions (mitigació) també es recullin les mesures d'adaptació que caldrà emprendre -i els seus costos- així com els compromisos financers, vist que costen d'aixecar. També demanen que es mantinguin diferències entre les exigències d'informació entre països desenvolupats i en desenvolupament. En principi, l'acord de Paris s'havia de centrar en la mitigació perquè la Convenció ja té altres mecanismes per abordar l'adaptació i el finançament. Però davant aquesta exigència, caldrà incorporar-los segur. L'única manera d'aclarir-se és fixant quina informació veraç i verificable cal que aporti tothom. La discussió està servida. Hi ha un document de base des de dilluns i cada dia s'avancen 2 o 3 paràgrafs. El més complicat, aquell que estableix, a través d'un annex, les condicions de la presentació de les contribucions de cada país. Està en ple procés de discussió.

Em costa explicar que tot just a un any de París i cinc anys després de Copenhage, encara estiguem així. Però les discussions són ferotges: tots els països han de presentar la mateixa informació, o només els rics? Quins mecanismes de verificació comuns per evitar "trampes" es posen en marxa? Quines bases econòmiques comunes s'usaran per quantificar les necessitats financeres?.... en fi, tot això està per decidir. S'arribarà a un document de conclusió, però les energies estan posades aquí, un pas previ a la discussió sobre els compromisos vinculants per reduïr les emissions en un tractat internacional. Sembla mentida, però és així. És necessari resoldre aquest punt, però està en risc tenir temps per a un nou tractat a París.

Avui he estat amb els col·legues de la Municipalidad Metropolitana de Lima per acabar les últimes aportacions d'ERF al Plan Metropolitano de Lima Callao. Si el pla s'aprova, Lima-Callao pot fer un tomb cap a una economia baixa en carboni. Aquí està la clau.  On no hi ha gens de discussió en el document que s'està negociant és en la importància dels governs subnacionals i locals per dur a terme mesures de mitigació i adaptació. Estan citats abastament. Quin gran canvi respecte el 2009! Aquí hi hem guanyat per la força dels fets. I és on hi tinc dipositades les esperances. El món local, liderat per les grans ciutats i amb bona feina de ciutats mitjanes i pobles, està treballant a fons. S'ha vist a la Convenció.

Per cert, un bon grapat dels col·legues peruans estaven molt ofesos amb l'acció de GreenPeace a Nazca. Crec que l'organització ecologista no ha calculat la grandíssima importància simbòlica que aquest espai té pels peruans. Molts no ho han vist gens bé. Ha estat un error, em sembla. I GreenPeace no els acostuma a cometre. Diu que Kumi Naidoo vindrà personalment a disculpar-se, però aquest cop, la performance ha estat contraproduent. He vist passar la "marcha de los pueblos" pel centre de Lima. Nodrida, però res a veure amb Nova York fa uns mesos.


Frederic Ximeno

9 de desembre del 2014

Notes COP LIMA (1)


Lima, 9/12/2014

Feia quatre anys que seguia les COP a distància. Enguany, projectes d'ERF m'han portat a Lima i he aprofitat l'avinentesa per tornar a experimentar una COP en viu. Ja no es poden seguir sense tenir en compte les xarxes: els negociadors i els observadors tuitaires, sobretot els que fan tuits compulsius en plena negociació; la Secretaria de la Convenció que penja els nous documents de seguida, els streamings... Però la veritat és que el contacte humà, per als analògics -i em temo que també pels digitals- no es comparable amb res. La COP és un punt calent i a més dels diplomàtics i tècnics que negocien, s'hi apleguen acadèmics, empresaris, activistes, consultors, alcaldes.... en un espai tancat on s'intercanvien idees, projectes i dèries compartides. Aquí hi ha els que en saben més i els més compromesos -9.000 persones- d'arreu del món que comparteixen neguits, perspectives, projectes i relacions personals. És un plaer. I és un plaer retrobar els "habituals" que estan enganxats a aquesta cita anual. Més enllà de la incapacitat dels governs per arribar a un acord vinculant internacional, en aquestes reunions es creen complicitats, aliances i en surten tota mena de projectes d'acció (i també conxorxes perquè alguns no facin la feina que han de fer). Llàstima que això no acabi als documents formals.

Pel que fa a la negociació, l'ambient sembla menys tens que altres vegades. És normal. L'any que ve si que va de debó, a Lima no hi ha la pressió de "last minute". Això és bo perquè l'esborrany de l'acord de Paris que es discuteix al grup ADP, tothom hi ha dit la seva. Per primer cop, s'ha treballat amb l'esborrany en una pantalla i els països l'han esmenat en una reunió conjunta. Per contra, és dolent perquè ha quedat un document on diu una cosa i tota la contrària, llarg (23 pàgines) i amb moltes opcions obertes.

S'ha instal·lat la idea que aquest document, en diuen d'"elements" de l'acord, no ha de quedar gens tancat a Lima. És cert que l'any passat a Varsòvia ja es va acordar que l'esborrany d'acord per Paris hauria d'estar tancat 6 mesos abans de Paris. No un any. Així que ara tothom manté posicions. Això ja va passar abans de Copenhage i ja sabem com va acabar. Espero que surti alguna cosa més sintètica i que esdevingui un esborrany sensat per París, però no està clar.

De fet, per aquí ja es parla que a Lima no s'està redactant l'acord encara i que hi ha una qüestió prèvia a resoldre. Aquesta segona part és certa. Per tal de veure si els compromisos voluntaris aportats pels països són suficients o no per limitar l'increment de temperatura a 2ºC, cal que tots els estats presentin les seves contribucions (eufemisme pactat a Varsòvia per no dir "compromisos"). A Lima cal establir com s'han de presentar (abans de maig de 2015 perquè s'ha prorrogat tres mesos la presentació a la Secretaria de Canvi Climàtic de Nacions Unides). Altrament, un grup de països liderats per Xina, demanen que, a més de les contribucions sobre mitigació, es presentin també compromisos sobre adaptació i finançament. Aquests dos darrers aspectes no s'han treballat tècnicament abans i emboliquen la troca. Per bé que la demanda pot ser raonablement sensata, no se sap com presentar aquestes contribucions perquè siguin comparables i sumables. Un embolic. La UE no hi està d'acord, però ho acceptarà per negociar.

Els passadissos (i l'equip negociador espanyol i el francès) diuen que serà molt complicat arribar a un acord per fixar com ha de presentar aquestes contribucions i que aquesta és la batalla dura per arribar a un compromís final a Lima. Sense menystenir la dificultat, això fa que l'esborrany de tractat per París no avanci. I això serà un problema greu. A veure com va la cosa. Altrament, el president de la COP, el ministre peruà Pulgar-Vidal, ho està fent força bé i podria forçar un final un pèl més feliç. Esperem que no s'arrugui. També està compromès en impulsar reduccions d'emissions més ambicioses abans del 2020, un aspecte molt important també, perquè el tractat que esperem que es signi a  París de l'any vinent entraria en vigor el 2020 i, mentrestant, ens cal seguir treballant. Greenpeace està satisfeta perquè a l'esborrany, en una de les seves múltiples alternatives es parla de "fuel off" al 2050. Ha estat bé, però segur que no prospera... però és una petita victòria.

Avui han arribat els ministres i alguns presidents. espero tornar a escriure aquests dies


7 de febrer del 2013

Si l'envàs és meu, marrameu! (Diari Ara 18/01/12)


1a Campanya de recollida selectiva a Granollers que vaig dissenyar el 1995. El disseny gràfic és de Pepe Far
Des d'aquell primer innocent meconi de quan vaig néixer, més enllà de la meva activitat metabòlica, he generat, atenent a la mitjana catalana, vint-i-tres tones de residus jo solet. Més que un britànic, un belga, un suec (i així fins a 19 nacionalitats europees). Els quatre de casa, dues tones a l'any. Sumant totes les llars catalanes, 41 milions de tones en els darrers deu anys. Un bon ritme que genera disfuncions ambientals, necessitat d'infraestructures incòmodes, esgotament de recursos i noves disfuncions ambientals per reposar les matèries primeres que podrien reutilitzar-se. Una bogeria.
Com a ciutadà i contribuent tinc tot el dret d'exigir un sistema de reciclatge eficient i còmode. Discutim-lo. Tinc tot el dret d'opinar sobre l'eficiència d'una campanya mediàtica. Ja ho he fet. Tinc tot el dret d'exigir que els productes portin menys embalatges o que el meu ajuntament m'ho posi fàcil. Però a la república independent de casa meva sóc sobirà. Les meves decisions de compra (de vot, d'opinió...) poden -o no- tenir en consideració l'embalatge, el cicle de vida del producte, el seu origen, els materials usats, el sistema de recollida proposat. Sóc sobirà en l'ús de bosses de plàstic, en la reutilització, en el ritme de renovació d'equips segons com em temptin i com el pressupost ho permeti. Sóc lliure de comprar de segona mà, d'intercanviar, de llogar. El volum i la diversitat de residus que genero són fruit d'aquestes decisions personals i intransferibles. Potser que també comenci a posar en qüestió la mitja tona de residus que en resulta, i que m'avingui a seguir fent els esforços que calguin perquè la meva porqueria no sigui un problema.
A través dels meus impostos s'ha organitzat un sistema complex de reciclatge. Certament, és falsable, respon a diversitat d'interessos i té alternatives. Però també és cert que ha generat resultats. El 1999, l'any de la primera campanya institucional a escala nacional, recollíem selectivament el 7% del residus. Divuit anys després, la polèmica campanya Envàs on vas es fa quan en recollim selectivament el 41%, mentre seguim generant la mateixa mitja tona per cap cada any.
Hem acceptat que tothom pagui el mateix tant si recicla com si no, tant si ho fa bé com si no, tant si genera molts residus com si és contingut. Ens hem dotat d'un sistema voluntari de separació en origen, amb una complexitat creixent en la interfície municipal que els productors financen (discutim també si suficientment) perquè tampoc travessi la porta de la seva empresa. Assumim-ho o canviem-ho, però no tirem pilotes fora. L'any 1993 vam tenir la llei de residus que transposava la directiva europea, pionera a Espanya, que no s'hi va posar fins al 1997. L'any 2008 es va reformar significativament aquella llei (atenent també a un canvi legislatiu europeu) i el 2010 es van aprovar els nous programes de gestió de residus urbans, industrials i de la construcció. A més, per primera vegada després d'alguns sonats fiascos, es va aprovar el primer pla territorial d'infraestructures de residus municipals. No cal dir que l'atenció dels mitjans fou paupèrrima i la indiferència social, la norma (salvant honroses excepcions). Per omissió, hem fet un pacte tàcit que ve a dir: "No m'imposis obligacions a casa i organitza't com vulguis, que jo ja col·laboraré separant i pagaré el que em diguis". I no ha estat un fracàs, al contrari: el nostre 41% de recollida selectiva està molt més a prop de l'objectiu normatiu de la UE que el 17% de la mitjana espanyola. Recollim més envasos dels previstos i molta menys matèria orgànica de la que hauríem de recollir. En conjunt, estem lluny de la majoria dels nostres socis europeus que generen menys residus i reciclen més.
Haurem de discutir molt sobre els residus, què fem i com ho fem. Hem de decidir si recuperem el sistema de retorn. Hem de considerar si millorem els acords de finançament amb Ecoembes i Ecovidrio. Però mentrestant, una visita a la web per veure què he de fer amb les excrecències de les meves pròpies decisions no em mata. Jo he hagut de canviar de galleda els taps de suro, per exemple. Doncs amén. Benvinguda l'agitació social envers una campanya i, sobretot, envers el fons de la qüestió, senyal de maduresa d'una societat que vol ser europea. Ara, si el resultat és la relaxació en el reciclatge com augura Quim Monzó, gràcies a la tècnica depurada d'escoltar converses de cafè, ves que les obligacions i els pagaments diferencials no travessin el llindar, o ens quedem amb els residus a casa. Dues tones a l'any fan de mal col·locar als prestatges.

16 de gener del 2013

La cimera de Doha: un 'reset' a les negociacions pel clima

Activistes protesten a la cimera de Doha per reclamar accions contra el canvi climàtic. AFP
Activistes protesten a la cimera de Doha per reclamar accions contra el canvi climàtic.S'acaba un procés contra el canvi climàtic iniciat el 1993. Va servir per arribar a un primer acord el 1997 a Kyoto, que ha portat a l'acció entre el 2008 i el 2012, i que a la cimera de Doha s'allarga minvat fins al 2020, liderat per la Unió Europea (UE). A Bali, el 2007, es va fixar un full de ruta per assolir un acord ampli per quan s'acabés el Protocol de Kyoto. És a dir, aquest any. El 2008, la UE va decidir unilateralment reduir el 20% de les emissions per al 2020 i va aconseguir aplegar més de 120 caps d'estat per negociar sobre el canvi climàtic a Copenhaguen. Emergia un món multipolar i els líders mundials van triar les polítiques climàtiques per fer-ho evident, amb l'ajuda d'un Barack Obama abandonat pel Congrés. Els dos anys següents es van dedicar a recollir els plats trencats i salvar els instruments construïts amb suor i llàgrimes durant deu anys i, sobretot, els compromisos i objectius que permetrien minimitzar el fenomen i els seus efectes.
L'any passat, a Durban, es va arribar a dos acords rellevants: continuar amb el Protocol de Kyoto mentre s'obria un període de discussió política per bastir l'acord universal el 2015 perquè entrés en vigor el 2020, sense haver-lo de connectar amb les experiències prèvies. El temps és un factor clau, però cedir cinc anys a canvi de reconduir el procés per assolir un acord polític vinculant era una concessió necessària.
Començar de zero
A Doha esperàvem només arranjaments operatius: qui seguia amb Kyoto i com, com s'abordaven les tasques per negociar el nou acord i a partir de quines premisses, i, finalment, qui finançava l'adaptació al canvi climàtic mentrestant, com i amb quants recursos. Semblava senzill però no ho ha estat. S'ha acordat retornar als cossos tècnics de debat tots els aspectes ja negociats, incloent-hi els objectius de reducció d'emissions a llarg termini. S'ha pactat una agenda per al 2013 per començar a treballar l'acord. S'ha pactat l'aportació de nous recursos, menys dels que voldrien els receptors i més dels que voldrien els donants. És un autèntic reset , perquè es tanquen les negociacions obertes el 2008 i es comença de zero. Ja veurem si és un pas enrere o l'única possibilitat de fer el salt endavant el 2015. En tot cas, ja ningú té excuses.
Mentre es negocia, entra en vigor un segon període de Kyoto, que obliga els responsables del 15% de les emissions mundials que han decidit subscriure'l. Bàsicament la UE, i ens va molt bé que sigui així per mantenir viu i operatiu l'objectiu del 20% de reducció d'emissions. El lideratge ara és cosa dels Estats Units i la Xina. Polònia ha bloquejat la negociació fins a l'últim moment. Ha estat sagnant perquè podria haver negociat des de fa cinc anys. I perquè un bloqueig unilateral d'un país de la UE ens fa perdre la credibilitat internacional que ens quedava, oferint una cortina de fum a la falta de compromís dels dos principals emissors (els EUA i la Xina) i als que descavalquen de Kyoto (Canadà). Aquells que volen mantenir un model econòmic basat en els combustibles fòssils i el sobreconsum han guanyat temps. És una segona oportunitat, potser l'última. Hi ha esperança.

6 de desembre del 2012

Doha, nota prèvia


Per començar, he de confessar que segueixo la COP18 amb menys passió que altres. Les expectatives no són molt elevades perquè a Durban es va tancar un cicle i el nou cicle començarà l’any vinent. A Durban es va tancar, dos anys després i molt per sota del que havia de ser, el Full de Ruta de Bali iniciat el 2007, que havia de tancar-se a Copenhage el 2009. Em recorda la cimera de Poznan, el 2008, a la que vaig poder assistir, i on bàsicament es va constatar que les coses no anaven pel bon camí. Llavors, vaig tenir l’oportunitat de conversar un moment amb Ivo de Boer –l’àrea de fumadors té aquestes coses- just a l’acabar el darrer Plenari. Em va dir dues coses molt premonitòries: a) tal i com ha anat, l’acord a Copenhage es presenta molt, molt difícil i b) les decisions ja no estan a la meva taula, s’hauran de parlar els líders mundials. Un mes abans de la cimera de Copenhage, a les converses de Barcelona, reblava aquests arguments amb l’afegit del temps escàs per arribar a bon port.

El fiasco de Copenhage es va redreçar mínimament a Cancún i Durban, tirant pilotes endavant. Vist que un acord vinculant universal no va ser possible a Dinamarca, a Mèxic i Sud-àfrica es va configurar un nou full de ruta per tal de provar d’establir un procés nou. El Protocol de Kyoto ha estat un instrument vital per a posar el canvi climàtic a l’agenda política, però els canvis geopolítics han deixat obsoleta la distinció feta el 1997 entre països desenvolupats i països en desenvolupament. Anular aquesta distinció és innegociable pels EUA i mantenir-la és innegociable per Xina. Un trist atzucac atesa la urgència cada vegada més evident d’una acció internacional concertada pel clima.

Cancún va servir per tornar a la via de les Nacions Unides i establir un Fons per a l’adaptació reclamat per la immensa majoria de països que no han tingut res a veure amb la generació del fenomen ni abans ni ara, però que en pateixen els impactes amb poca capacitat de reacció. Era de justícia. A Durban, s’acorda mantenir Kyoto, ara de manera voluntària, i encetar un nou procés per a culminar un acord universal el 2015 que entri en vigor el 2020. sis anys després de Copenhage! Massa temps per a evitar els mals majors que ens mostren les evidències empíriques i les projeccions climàtiques. Per descomptat, crec que és solució francament insuficient i perillosa, però també penso que pitjor seria que el procés descarrilés definitivament. Ajornar la solució és fatal però anul·lar-la és suïcida.

En definitiva, a Doha no hi haurà decisions transcendentals, ja van ser preses a Durban i ara queda fer-les operatives. Ara, això no vol dir que no sigui transcendent allò que acabi passant. El segon període del protocol de Kyoto està assegurat, essencialment perquè la UE ja té un programa fins el 2020 basat en les normes del Protocol i està decidida a tirar endavant. Austràlia s’hi ha sumat (amb un ridícul compromís de reducció del 0,5% de les emissions en relació al 1990) i Noruega i Suïssa també. Queda per veure què acaben fent els països de l’Europa de l’Est en funció del reconeixement o no dels 13.000 milions de tones de CO2 que se’ls va "atorgar" al primer període derivades de la caiguda de la seva obsoleta indústria energètica i productiva (l’anomenat “aire calent”). A la UE li convé que no ho siguin, per tal de millorar l’eficàcia (el preu) del Mercat d’Emissions. Atès que no significarien una reducció efectiva entre 2013 i 2020 (són emissions ja evitades), seria millor que no entressin al segon període si aquesta és la condició. Queda per resoldre un aspecte que considero menor: la durada d’aquest segon període. Si el nou acord ha d’entrar en vigor el 2020, té sentit que aquesta segona fase voluntària del PK durés fins llavors. Això, a més, donaria estabilitat al paquet europeu que, comptat i debatut, és l'única proposta mínimament seriosa per a l'acció.  L’altre opció, el 2017, pot servir per pressionar pel nou acord, però només se sentiran pressionats els que ja tenen compromisos, així que tampoc serveix de massa.

També es veurà si els grans emissors (EUA i Xina) s’ho prenen seriosament si a Doha s’aprova un full de ruta creïble per arribar al 2015 a punt per un acord. Després del que va passar amb el Full de Ruta de Bali, caldrà prendre-se’l amb prudència –per no dir escepticisme- però és important que quedi mínimament apuntat el camí per a assolir-lo. Hi ha hagut algunes declaracions interessants dels representats xinesos, per exemple. Veurem com queda el divendres. Cal, a més, tancar el Grup que va treballar en l’esborrany d’acord (LCA) i veure com es trasllada tota la feina feta durant quatre anys. Hi ha moltíssims aspectes avançats i molts punts acordats. És important “emportar-se” aquests aspectes (entre d’altres, el reconeixement del paper dels governs sub-nacionals) obrint la porta a canviar la dinàmica de negociació que no estigui condicionada pels desacords previs. No és fàcil fer aquest traspàs i caldrà veure com es resol.

El finançament també és clau. A Copenhage es van prometre 100.000 milions de dòlars per a l’adaptació a partir de 2013. La recessió apreta i els EUA i la UE no estan massa per la feina. És un aspecte clau a resoldre a Doha.

Com sempre, a la COP avancen també molts altres aspectes tècnics. Un de molt destacable, si qualla, és la generació d’un mercat de drets d’emissió internacional. Sembla que Xina i Austràlia estan avançant en la generació de mercats interns i amb converses avançades amb la UE per a connectar-los tots tres. Seria un pas endavant i consolidaria l’opció unilateral europea de desenvolupar una economia baixa en carboni. 

Altrament, a Doha hi ha ebullició d'iniciatives socials i polítiques d'ONG's, empreses i governs municipals i sub-nacionals. La pressió sobre els estats i la demostració que la món hi ha moltes iniciatives exitoses fent front al canvi climàtic són, ara per ara, l'única esperança realment viva. I crec que no és menor. Hi moltíssima gent treballant arreu del món. A Doha hi ha una minirepresentació catalana. M’agrada. Des de fa 10 anys, Catalunya està present ininterrompudament a les converses internacionals sobre el canvi climàtic. Enric Llebot ha presentat l’estratègia catalana d’adaptació i mobilitza com a vicepresident, la presència i l’acció dels governs sub-nacionals. Continúa la tasca iniciada pel Conseller Milà a Montreal, el conseller Baltasar a Copenhague i el Conseller Recoder a Durban. Molt bé. La presència empresarial és minsa, però també hi som: La Gisela Loran, en Jaume Josa o l’Elvira Carles corren per Qatar. La Susana Rivero dóna continuïtat a la presència institucional. Ja ni m’indigna, sinó que em reforça les conviccions, el fet que, per primer cop en 10 anys, no hi ha cap representant de cap comunitat autònoma acreditat com a membre de la delegació oficial espanyola. Una més.

5 de desembre del 2011

Durban (2): Primera setmana, la de tècnics i tàctiques

Pronòstic incert

Fer un pronòstic de com acabarà la COP17 és tan arriscat com poc rellevant. Però som així, ens agrada fer porres abans que acabi el partit. Doncs, som-hi. El resultat final es configura al darrer moment i el coneixerem el divendres a la matinada o el dissabte al matí.  Els factors que desencadenen els avenços o retrocessos són subtils i molt, molt humans. Els mandats que porten els ministres; la capacitat de negociació i resistència; les maneres de la Presidència; la situació política en un país o la mundial, o una animadversió personal, les bones arts d’un negociador atent, la pressió social... Ja es veurà.

La Presidència sudafricana ha promougut un nou model de reunions de treball anomenades Indaba, paraula zulú que denomina les trobades per a resoldre reptes col·lectius difícils i intractables, on els participants han d’anar-hi amb sabiesa i ubuntu (l’altre paraula zulú que ve a voler dir “jo sóc perquè nosaltres som”). Només que una mica de l’esperit de Nelson Mandela i de la capacitat de reconciliació del poble sudafricà s’encomanés dels negociadors... Tan de bo, però les coses aquesta primera setmana han anat bàsicament com semblava.


Instruments madurs


REED+

A Durban arriben madurs alguns instruments tècnics que són fonamentals per poder tirar endavant els compromisos. El REED+, instrument per a evitar la deforestació i comptabilitzar-ne la seva aportació a la fixació de CO2. Està assajat, compta amb una base tècnica sòlida i pot acabar de mobilitzar-se a Durban. Queden alguns serrells per resoldre, no obvis des del punt de vista tècnic: com es defineix la línia de base per avaluar si la fixació de carboni es manté en el temps, n’és un. Com i quan comptabilitzar la pèrdua de biomassa forestal per pertorbacions naturals (incendis forestals, plagues...), i quins criteris es fixen per a diferenciar les pertorbacions naturals de les antropogèniques, n’és un altre.  No és fàcil, però hi ha un equip tècnic potent al darrera. A la UE ho segueix i ho seguirà l’equip que l’European Forest Institute ha instal·lat a l’Hospital de Sant Pau.

Fons Verd

El segon instrument molt avançat és el nou Fons Verd que ha de mobilitzar els recursos per a la mitigació i l’adaptació. S’hi ha treballat durament i sembla que es podrà articular definitivament. Es proposa que l’administrador sigui el Banc Mundial durant tres anys  que després es revisi. Això no agrada a tothom, però sembla difícil que es bloquegi un acord que permet la mobilització de 100.000 M$ compromesos a Copenhage i ratificats a Cancún.


Transferència tecnològica i registre de reduccions d’emissió

El Comitè de Tecnologia per a promoure la transferència tecnològica sembla que també està prou madur per ser aprovat. S’està debatent també un registre de reduccions que seria un bon instrument, senzill i efectiu per a la comparació i la validació. No està molt madur, però podria arribar a divendres.

Plans d’Acció Nacionals per a la Mitigació

Els Plans Nacionals d’Acció per a la Mitigació (NAMAs) són un instrument interessant i es discuteix si han de ser perceptius. Això facilitaria la tasca del Fons Verd, acceleraria processos perquè aclariria objectius, i permetria superar la visió projecte a projecte que és lenta, farragosa i amb integritat ambiental qüestionable de vegades. L’any passat, vaig proposar al marc de l’NRG4SD la possibilitat de fer-los a escala regional (RAMAs). La idea encara no qualla però es faran, n’estic segur (i espero que ERF hi sigui en algun!). Si que s’estan proposant des de la perspectiva sectorial. A la COP17 se n’han presentat de transports, per exemple.

Seguin el fil de les meves notes prèvies d’ahir, les possibilitats per a la internacionalització i l’exportació de coneixement i tecnologia en el desenvolupament de polítiques del clima al món són altes avui  i creixents demà. Ja cal que ens espavilem i comencem a fer estratègies de país i estratègies empresarials sensates.


Compromisos verds

No és menor que s’avanci amb els instruments perquè quan més es trigui en fixar nous objectius, menys temps hi haurà per articular-los. Però evidentment, no n’hi ha prou. Queden els dos temes clau: segon període de compromís del Protocol de Kyoto a partir de 2013 i nou acord vinculant amb compromisos per als dos grans emissors: EUA, que no ha ratificat Kyoto, ni ho pensa fer; i Xina, que al 1997 estava la llista de països (l’Annex B) sense compromisos de reducció i que voldria continuar així.

Posicions allunyades, solució difícil

El grup de països que agrupa petits estats insulars (AOSIS) té influència, ni que sigui d’ordre moral,  perquè són estats que desapareixeran literalment sota les aigües si es confirmen les projeccions climàtiques. Proposen estendre el Protocol de Kyoto amb objectius molt més ambiciosos i signar l’any vinent un acord global que incorpori USA i Xina.

La UE, amb uns objectius més continguts –però dins del rang que plantegen els científics de IPCC - està disposada a fer-ho si es fixa un compromís de data per arribar a un acord global no més tard de 2015. Japó, Canadà i Rússia es neguen a signar un segon període del Protocol de Kyoto si no hi ha EUA i Xina.  Els EUA, no volen saber res de ningú fins al 2020. És a dir, difícil de trobar un punt de consens.

Pot haver segon període del Protocol de Kioto sense compromisos de Xina i USA?  Per a la UE potser no seria un problema perquè té objectius fixats fins a 2020 i els instruments polítics i de mercat en funcionament. Però si el responsables de més del 50% de les emissions mundials no es comprometen a res,  i els actuals companys de viatge de la UE en el marc de Kyoto es donen de baixa, ens quedaria un “Protocol de Brussel·les i poca cosa més.  Poc útil pel clima i per la coixa economia europea.

Xina i EUA, tàctiques divergents

Xina ha treballat molt en l’impuls de renovables i sembla tenir una política de clima cada dia més definida. Potser per això ha obert una porta a fixar un objectiu vinculant de reducció, en funció de les condicions.  Això no és nou, però és interessant que ho digui. També ha fet saber que vol parlar amb la UE, atès que és l’única que vol seguir amb Kyoto, tal com vol Xina, per bé que no li ha agradat gens que les seves companyies aèries estiguin obligades a adquirir drets d’emissió del sistema europeu. Ho troba unilateral (això tampoc ha agradat gens als americans). Hi ha una petita escletxa perquè Europa tingui una mínima oportunitat d’empenyer l’acord. Si les condicions d’un acord amb Xina no són humilants en excés  –i India no hi posa les pegues que ara hi posa- els Estats Units es podrien quedar molt aïllats i podrien veure’s forçats a acceptar una “data” per a l’acord.

Però això generaria un gran sidral domèstic a Washington que no sé sap si Obama està disposat a torejar. Més aviat sembla que no. El cert és que la nova legislació americana sobre el metà és interessant i que la normativa sobre el CO2 a les noves instal·lacions industrials de l’Agència del Medi Ambient (EPA), ara que l’han habilitada els tribunals, són passets en la bona direcció, però només passets.

Els EUA, com cada any, són la gran incògnita. Si es queden sols, ben sols, potser hagin de moure fitxa. Algú animarà la festa, això segur. Darrerament són els bolivarians, però al final, si apreten massa, es carregaran el model multilateral. Espero que aquest any guardin munició. Serà interessant seguir la sessió del darrer dia.

Per cert, si el Protocol de Kyoto no té un segon període, també perillen els Mecanismes de Desenvolupament Net que han permès interessants inversions als països en desenvolupament i, de retruc, el Fons per a l’Adaptació que es nodreix d’una petita part de les transaccions. Aquest és un aspecte clau per als països menys desenvolupats, però el nou Fons Verd també s’ocuparà de l’Adaptació i estarà més ben dotat, així que aquest no sembla un factor determinant però ho és per les empreses vinculades a la tecnologia baixa en carboni, que ja no són quatre arreplegats. Presionaran fort.

Pronòstic

El meu pronòstic: Els instruments avançaran però els compromisos es deixaran per a la propera COP on hi haurà la pressió salvatge del temps, a un més d’expiració del primer període de Kyoto. Ara bé, alguns negociadors parlen de formats d’acord que no requereix ratificació o d’altres solucions imaginatives., A veure si aquell factor humà que deia al principi ens dona alguna sorpresa. Ho necessitem amb urgència. Marxo, que és a punt de començar la segona part.

3 de desembre del 2011

Durban (1) nota prèvia: són útils les COP?


A part dels acords hi passen més coses

Finalment aquest any no podré anar a la COP de Durban. La veritat és que em sap greu, perquè es un moment oportú per coincidir amb molts dels que estan treballant en el món per canviar-lo. A pesar de les critiques sobre la inoperància i la despesa de les Convencions com les que ha fet vehement @ecogallego, el fet que es reuneixin 16.000 persones d’arreu, de totes les esferes de govern (estats, regions, ajuntaments), del món empresarial i del món social en un espai tancat i permeable per parlar del canvi climàtic és una de les millors coses que passen al món actualment.

El cost en emissions és alt, d’acord. Ara, és insignificant davant del 950 milions de viatges turístics que es produeixen cada any al món i no aporten res, més enllà del gaudi personal. Aquests 16.000 tenen resultats. Al final, compten els acords (o l’absència d’acords) però també passa que durant 15 dies es comparteixen idees, experiències, estratègies, s’estructuren aliances i quallen projectes. 

La transparència ha estat voluntat expressa de la Secretaria de la UNFCC. Per això, malgrat que no hi sigui, puc seguir les sessions en directe i en diferit (aquí) llegir els documents amb un retard mínim (aquí). Altrament, les xarxes socials estan bullint aquests dies, els que hi són expliquen què passa, i els que no hi són, com es viu a als seus països. Per mi aquesta darrera font és nova, i és fantàstica. En @Jaume Josa ens fa de cronista al seu blog del @Diari Ara.
En definitiva, certament, potser no és necessària tota la moguda prèvia i molta feina es pot fer a distància, però gràcies a la persistència de les Convencions, es manté viu l’interès –encara...- i l’acció per a la definició d’un factor clau de les polítiques del segle XXI. Alguns que els agradaria que aquest assumpte deixés de preocupar, estan preocupats...

La multilateralitat és complexa, però no inútil

L’ex-Secretari General de la UNFCC, el Sr. Ivo de Boer, ens deia un dia a petit comitè, poc abans d’abandonar el seu lloc després de la COP 15 de Copenhage, que les decisions ja no es prenien a les taules de la Convenció. Això l’amoïnava i, segons la meva personal interpretació de les seves paraules, li treia contingut a la seva feina. És cert que a Copenhage es va trencar un fil prim que Ariadna havia descabdellat durant 15 anys. Fa pocs dies vaig compartir taula amb l’ex- ministra Cristina Narbona i recordàvem l’emoció compartida a la COP 13 de Bali quan els Estats Units van quedar sols i en evidència, un acord multilateral es dibuixava a l’horitzó. Dos anys després, la trobada amb més caps d’estat dels darrers temps va ser incapaç de prendre’l.

Certament gravíssim, però també va posar en evidència que la importància de l’assumpte no permet acords declaratius de bones intencions. Cal posar-hi fil a l’agulla i mullar-se. Tots els que van prendre part en aquella desfeta tard o d’hora seran assenyalats, temps al temps. Altrament, una bona part de la població mundial va poder-ho veure amb claredat. Jo vaig veure de ben a prop com marxaven els caps d’estat per la porta del darrera a corre cuita. No hi havia ni satisfacció ni indiferència als seus rostres crispats. Que aquell fracàs no faci perdre el camí de la multilateralitat, a pesar del seu funcionament car i carregós, és una bona notícia. No ho deixarem fins que ens posem d’acord, aquesta és la idea de tants i tantes que eren a Copenhage i avui son a Durban. I dels que no hi som, però som persistents perquè creiem en la ciència i en les evidències empíriques. No callarem. No pararem. No deixarem d’actuar, però tampoc deixarem – mentre podem i cadascú en la mesura de les seves possibilitats- que en un despatx fosc el Sr. Obama i el Sr. Hu ChinTao  decideixen què els convé més. Potser al final sigui així, però no els ho posarem fàcil. 

Si, les Convencions, de moment, encara serveixen. Veurem fins quan i què cal fer si al final no s’arriba a un acord.

Catalunya no és autista, encara que de vegades ho sembli...

En pocs llocs he treballat tant i he trobat tanta gent treballant tant durament com a les COP. Hi ha compromís i visió. Com tot a la vida, potser és difícil d’entendre si no es viu. Jo vaig tenir un gran mestre, en Josep Garriga, que no se n’ha perdut cap des de Milà, ara fa 9 anys. Coneix a fons el funcionament de les Conferències, condició bàsica per a treure’n partit. Si no, és fàcil perdre-s’hi. En  Kenty Richardson, ex-responsable d’afers internacionals del l’antic DMAH, la seva successora, la Susanna Ribero i la Marta Torres (guanyadora d’un concurs internacional per a estudiar el canvi climàtic a la prestigiosa Universitat de CapeTown) també són a Durban i són catalans clau que han donat discretament al nostre país una capacitat d’accés i una capacitat d’influència més enllà del que ens correspon (cal aprofitar-la, però!).  L’Iñaki Gili ha passat hores als complexos grups tècnics (els Subsidiari Bodies) i en Salvador Samitier va mantenir el tipus del país a la COP 16 de Cancún.

Aquest profund coneixement; l’organització de les BCN Climate Change Talks que ens va posar en contacte directe amb la secretaria de la UNFCC; la gentilesa dels amics andorrans i de l’ex– embaixadora espanyola de canvi climàtic, la Sra. Cristina Barrios; així com la llarga presència i treball a la Xarxa de Governs Regional pel Desenvolupament Sostenible (NRG4SD) han permès fer molta feina i, per exemple, viure la COP de Copenhage a primeríssima fila. Al cor de les negociacions, de fet.

Puc dir de primera ma que és interessant ser-hi. Molt. També puc assegurar que hi s’hi ha participat activament i s’ha tingut influència. És ben cert que el que compta és el que fas a casa –on tens el 100% de la responsabilitat- però també cal estar a l’aguait del que passa al món i dir-hi la teva, quan abans millor.

El nostre petit país es mira tant el melic i creu tan poc en les seves possibilitats que, massa sovint, no es conscient que cal influir a l’escena internacional (al món, a la UE...) abans que es prenguin les decisions. No som simples administradors de rampoines. Però ens hi podem convertir.

He citat a tres catalans però no són els únics. L’Ajuntament de Barcelona havia estat fins ara a totes les COP des de Buenos Aires. L’actual Conseller de Territori i Sostenibilitat hi havia estat com a alcalde. Altres membres del govern de Catalunya –fins el seu President- hi han fet cap ininterrompudament des de Montreal, ara fa 7 anys. Representants d’altres ajuntaments, de sindicats, d’ONGs, periodistes i empresaris han passat per alguna de les darreres Conferències. Un català va tenir a les seves mans l’influent butlletí diari que s’edita in situ. Alguns han estat molt fidels, altres esporàdics, però tots ells fonamentals perquè el nostre país no perdi del tot la pistonada per estar presents a un dels moviments de canvi més importants que avui s’estan produint al món, a pesar que la situació és crítica.


Feta la prèvia, en el proper post la meva visió de la primera setmana de Durban (des de la distància informada...)

27 de maig del 2011

L'oportunitat del carboni (diari Ara 27/05/11)



L'oportunitat del carboni

A primers de juny Barcelona acull la Carbon Expo, la principal trobada internacional dels operadors al mercat de CO2. Com ha explicat Eduardo Dopazo, del Banc Mundial, la idea de traslladar l'esdeveniment es va gestar en una pausa cafè del pioner congrés Expo CO2 impulsat per la FFA el 2006. Després hi va haver una feina intensa i coordinada de les oficines espanyola i catalana de canvi climàtic amb Fira de Barcelona per convèncer els organitzadors, i es va aconseguir portar a Catalunya l'edició del 2009. Enguany torna a venir. El 2009 les Nacions Unides van decidir fer a Barcelona l'última ronda de converses abans de la cimera de Copenhaguen. Malauradament, el camí per arribar al necessari acord internacional per fer front al canvi climàtic és més tortuós i menys eficient del que caldria. Tanmateix, és una bona notícia estar ubicats en el mapa del present innovador i el futur innegociable.
No és tan bona notícia que les empreses, les administracions i la ciutadania catalana no hi vegem encara una oportunitat immillorable per obrir un nou nínxol d'ocupació. Em costa de comprendre que, com tantes altres vegades, la comunitat internacional ens reconeix com a espai d'innovació i compromís, i que nosaltres ens ho mirem amb distància i menyspreu fins que al final perdem l'impuls.
Però no tothom està adormit. Acollim el principal operador mediterrani del mercat de carboni, SENDECO2, una empresa pionera nascuda l'any 2004, quan encara ningú donava un duro perquè això fos una realitat. A més, les 185 instal·lacions radicades a Catalunya que estan obligades a operar en el mercat -1.106 al conjunt d'Espanya, 11.032 a la UE- són conscients de les oportunitats que ofereix la reducció d'emissions de CO .
Des que el mercat europeu de carboni funciona a ple rendiment (2008), la tona de CO ha mantingut un preu força estable a l'entorn dels 15 euros. Cada any mobilitza 90.000 milions d'euros. També s'hi negocien drets obtinguts a través de projectes que permeten reduir emissions a tercers països. És un element per considerar en els processos d'internacionalització de l'empresa catalana. Algunes ja ho tenen present i operen i obtenen resultats de la seva participació als fons de carboni del Banc Mundial i del govern espanyol. Ara hi haurà un fons nou establert en la nova llei d'economia sostenible.
El mercat de carboni -un dels instruments dissenyats per combatre el canvi climàtic- està absolutament regulat. La UE, d'acord amb els seus compromisos internacionals i la seva pròpia política de carboni, estableix cada any un nombre fix de permisos a negociar, que va reduint progressivament per assegurar que les emissions de CO2 minven al ritme previst. Les empreses hi participen obligatòriament si acompleixen els requisits fixats per una directiva. L'assignació gratuïta a cada empresa involucrada o, a partir de l'any vinent també a través de subhastes, la fan els governs d'acord amb la UE. El registre d'emissions està sota control públic. A partir d'aquestes premisses, els participants comercien. Ja m'agradaria que els mercats financers, sobretot després de veure on ens han portat, tinguessin la meitat de regulació que el mercat de carboni.
Les emissions de CO2 dels sectors incorporats a aquest procés s'han reduït. Com tot instrument, té riscos i és susceptible de ser mal utilitzat. No està lliure d'especuladors, lladres o aprofitats, però funciona raonablement bé i amb un estricte control públic que permet fer-ne correccions. La dimensió europea d'aquest mercat és bona, però convé que s'internacionalitzi. Estem en un procés obert de construcció d'una economia baixa en carboni. Ara bé, sense definir una estratègia corporativa de transició i sense estar al cas per optar al finançament disponible l'empresa catalana perdrà un tren en què la comunitat internacional ens reconeix, de moment. Ens hi hem de posar amb intensitat tots plegats, i de pressa. La Carbon Expo és una oportunitat d'or.

8 de maig del 2011

Pirineus: excursionistes, patrimoni natural i canvi climàtic

A propòsit d’un llibre excel·lent i el seu autor

Fa unes setmanes, vaig tenir el plaer i l’honor de presentar el darrer llibre de l’alpinista, fotògraf, pedagog, i sobretot, mestre i amic Jordi Longàs: El Pirineu. 50 excursions als llacs més emblemàtics La invitació d’en Jordi no va ser pels meus mèrits alpinístics. Per bé que la muntanya ens ha unit per sempre. Ja sabeu que només aquells que hem compartit aquesta absurda dèria som capaços de comprendre, que no d’explicar, els lligams indestructibles que es creen a les congestes. Jo avui les anyoro, ell encara les viu intensament.


Si sóc com sóc, ell hi té molt a veure –espero no haver-lo defraudat!. La seva confiança, el seu escalf i la seva suau pressió per la millora constant m’han acompanyat tota la vida. I els valors: amistat, franquesa, solidaritat, són els meus i  els vaig aprendre d’ell. I vaig aprendre a estimar la terra i el país, per allò que sense conèixer no es pot estimar, i amb els amics d'AGRUECC i una infinitat de nens i nenes, vam voltar molt i molt!. I fa vint anys que em dedico al medi ambient i la sostenibilitat, ves per on.  El meu primer "article ambiental" va ser a la revista AGRUECC, parlant d’un bell ocellet que et trobes als 3.000 m, el cercavores, i que ens acompanyava al cim del Mulleres. Des de llavors. En Jordi em va demanar que parlés una mica de les meves dèries. Aquí van.

L’excursionisme a Catalunya, més enllà de l’esport

L’excursionisme a Catalunya, com sabeu bé, neix amb vocació científico-artística i no és menor el seu paper en la Renaixença. El  1876, Josep Fiter amb tres companys creaven una associació excursionista: amb el fi d'investigar tot quant mereixi la preferent atenció sota els conceptes científic, literari i artístic, en la nostra benvolguda terra, es crea una societat que es titularà Associació Catalanista d'Excursions Científiques. El 1907, a la sala d'actes del Centre Excursionista de Catalunya, es fundà l'Institut d'Estudis Catalans.  També entre 1915 i 1920  es varen iniciar els serveis de meteorologia, iniciat per l'Eduard Fontseré, amb el seu observatori al Montseny. Un cop resolta la tensió inicial entre científics i esportius, la cosa s’ha mantingut fins avui.

Per visitar els llacs del llibre de’n Jordi  és suficient la voluntat de gaudir dels paisatges més bells. N’hi ha prou volent passejar i caminar una estona per la natura en estat pur. De la natura en estat pur que tenim a tocar. N’hi ha prou en voler fer una mica d’esport, a l’abast de totes les formes físiques. Però deixeu-me dir que no sobrarien dos ingredients més: concerniment i compromís.

El patrimoni natural, el tractem com es mereix? 

Fa ja dos segles que Catalunya s’incorporà de primeres a la Revolució industrial. En el Congrés de la Unió Internacional de la Conservació de la Natura que vam acollir a Barcelona fa un parell d’anys, l’extint Departament de Medi Ambient –per cert, el primer que es va crear a Espanya- vam presentar una exposició anomenada “Catalunya, biodiversitat sota pressió”. En poc més de 35.000 km2, hem estat capaços de sumar-nos al progrés industrial tot mantenint un nivell de elevat de biodiversitat. Com sempre diu en Ramon Folch, Catalunya és un bony. Segurament això ha ajudat. Però també ha ajudat un antic concerniment sobre els nostres paisatges. Tenim el 30% del territori protegit i una diversitat d’ecosistemes elevadíssima a quatre passes.

Avui a Catalunya tenim més de 25.500 federats que practiquen l’excursionisme en tots els seus vessants i, com sempre, infinitat d’afeccionats i de practicants esporàdics. Aquest segueix essent un actiu del nostre país. Cal que, a més de gaudir-ne, ens en sentim compromesos. I assumim que la nostra muntanya està en risc. 

Està en risc la terra baixa i l’alta muntanya perquè davant els interessos legítims –o de vegades no tan legítims- per a ocupar-la, no es contraposa amb prou intensitat l’interés comú. Està en risc perquè la inversió i la capacitat de gestió no està garantida i no ens dotem dels instruments necessaris. Està en risc perquè no som capaços de promoure un ús respectuós del nostre patrimoni natural.

Sovint explico que la preservació del patrimoni arquitectònic, que avui ens sembla una evidència, va néixer tot just fa un segle amb la desamortització i les primeres lleis de conservació. A mitjans del XIX, aprofitar les pedres de la muralla de Barcelona per a bastir nous edificis no només va ser normal, sinó una fita de l’alliberament d’una cotilla insostenible. En canvi, avui, ningú es plantejaria destruir una ermita per fer una carretera. Ningú posa pegues a dedicar l’1% de les inversions en infraestructures per a la preservació del patrimoni arquitectònic, o a pagar una entrada per a visitar l’església de Taüll, posem per cas. Ni a trobar usos compatibles a edificis històrics. Amb el patrimoni natural, encara no hem arribat a aquest punt i ens urgeix fer-ho.

Pirineus i canvi climàtic

Altrament, patim les conseqüencies d’una problema global: el canvi climàtic. La mediterrània i l’alta muntanya, són àmbits especialment vulnerables que ja n’estan patint les conseqüències. No podem gaudir del nostre patrimoni natural i donar l’esquena o minimitzar aquesta qüestió. Aquells que estimem els nostres boscos i les nostres congestes, hem de ser agents actius per a reduir les emissions. Ho hem de fer a casa, a la feina i hem de ser exigents amb els nostres governs i amb la comunitat internacional. No podem restar en silenci, essent observadors impassibles.

Reculada crítica

La superfície de les glaceres dels dos vessants dels Pirineus al 1894 era de 3.300 ha. Cent-deu anys després, les glaceres ocupen només 390 ha, de les quals 260 ha al vessant sud. Una reducció del 88%.

De l’estudi dirigit per Miguel Francés
Miguel Francés coordina un estudi periòdic sobre la neu i les glaceres a les serralades peninsulars d’un programa iniciat al 1984. Afirma que mentre que al 1984 hi havia 27 glaceres i 9 congestes, el trencament i el retrocés que han sofert han portat que, a l’any 2000 només quedin 10 glaceres i 9 congestes (quatre molt residuals). L’estudi aquí.

També assenyala en les seves conclusions que entre 2002 i 2008  es van perdre 72 ha de llengues glaçades als Pirineus, un 25% de la  seva superfície. Si seguim així, a mitjans de segle hauran desaparegut completament.  Els que fa un temps que passegem pel Pirineu ho hem pogut observar amb els nostres propis ulls. No estem parlant de temps geològics, ni de generacions, estem parlant de menys de 10 anys!

Els dos llibres de Jordi Camins que des dels anys vuitanta ha fotografiat sistemàticament les glaceres i congestes pirinenques, ens mostra amb cruesa en els seus dos llibres de fotografies la aquesta evolució. Molt recomanable visitar la seva web gelicehielo. Vegeu-ne un exemple, de la glacera del Posets.


(C) Jordi Camins Posets 1995  


(C) 
 Jordi Camins: Posets 1985 













Per  descomptat, als Alps la cosa no està millor. Com a mostra, un recent estudi de Martin Funk de l’ETH de Zürich, mostra que només en els darrers 10 anys les 1.00 glaceres suïsses han perdut el 12% del seu volum : 9 Km3 perduts en un decenni!



Reservori d’aigua minvant

A part de la superfície i el volum d’aigua acumulat a les glaceres, també hi ha un altre aspecte a tenir en consideració: la neu. La superfície nival a tot el Pirineu és al voltant d’11.000 km2, dels quals, poc més de 400 km2 corresponen a les capçaleres de les conques internes de Catalunya. Al conjunt del Pireneu català hi ha cada any entre 200  2050 Hm3 d’aigua acumulats en forma de neu. Bàsicament es troben a les capçaleres de l’Ebre, però també n’hi ha a les capçaleres del Ter i el Llobregat. Per tenir un parell de referències, el conjunt d’aigua disponible a la conca de l’Ebre és de 634 Hm3 i el consum d’aigua per a usos comsumptius a Catalunya és de 1.138 Hm3/any  Els recursos hídrics totals en regim natural de les conques internes de Catalunya es poden estimar, segons l’ACA, en uns 2.613 Hm3/any, La neu acumulada no és una part significativa –segons l’ACA correspondria com a molt a un 5-6%, però és molt important perquè el desglaç a la primavera és útil per disposar d’aigua als nostres estius secs.


Si no abordem el problema del canvi climàtic, anem a molt pitjor

En un escenari on no ens posem a treballar,  hi ha estudis globals per la Mediterrània que plantegen reduccions de la precipitació de més del 40% a finals de segle i increment de 6,5º de temperatura. El Meteocat ha fet una primera projecció a escala catalana, recollida al segon informe del canvi climàtic a Catalunya. Els primers resultats mostren que els Pirineus són una de les zones més vulnerables del país. Si no abordem la reducció d’emissions, hi haurà un increment significatiu de radiació solar, més acusada a la zona pirinenca, que ja es notarà al 2040. I un increment de temperatura de 2ºC al 2040 i de 4ºC al 2100. Cal un acord internacional, però també cal concerniment per a impulsar-lo i accions personals per a contenir les emissions en l’ús de l’energia, del transport, de l’alimentació...


Una darrera reflexió: acció!

Aquells que estimem la muntanya i aquells que s’hi dediquen esportivament parlant, tenim un alta responsabilitat en posar de manifest que queda molta feina per fer. Que calen canvis d’actitud en la concepció i els models de gestió i finançament dels espais lliures a Catalunya. I també haurem de ser agents actius per a demanar un acció concertada per a fer front al canvi climàtic. No m’agradaria que el llibre del Jordi acabi sent un recull fotogràfic d’antics espais pirinencs desapareguts. Acció personal i col·lectiva. Estem adormits?