Codi de seguiment google analitics

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Medi Ambient. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Medi Ambient. Mostrar tots els missatges

25 de juny del 2015

Totalment a favor de El Bulli


Frederic Ximeno. Diari Ara 04/02/2015.



També entenc, i això encara el fa més important des del meu punt de vista, que s’entesti que la seva nova etapa sigui a la cala Montjoi. En Ferran Adrià pot fer les seves creacions a Nova York, Tòquio o Singapur, però on les idees van néixer i es van desenvolupar és en aquella cala de l’Empordà. Les persones som, també, fruit dels llocs que habitem. Dels paisatges i les vivències en un lloc determinat. Per descomptat, calia el do, però també hi han fet el so de les onades i les nits serenes de tramuntana. El cap de Creus, a més, és un dels paisatges més impressionants del país. N’hi ha molts altres, però el cap de Creus n’és un de destacat. No és només que m’ho sembli a mi, és que s’hi ha treballat i s’hi ha invertit molt perquè així ho ha vist molta gent.
El Parc Natural del Cap de Creus es va crear el 1998, just un any després que El Bulli obtingués la tercera estrella Michelin, catorze anys després de l’arribada d’Adrià al restaurant. L’any 2005 es va aprovar el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner, una fita per a la preservació in extremis del litoral català, el qual, si més no, reconeixia molts retalls d’espais encara no desenvolupats que mereixien ser preservats. Arribava tard, tardíssim, però va arribar. Per al cap de Creus les determinacions eren encara més precises que les que havia establert la llei del parc natural. Els planejaments urbans i el Pla Territorial Parcial de les Comarques Gironines van consolidar aquesta perspectiva. Tot i les seves mancances, tots aquests instruments van tenir processos de concertació, exposició pública, avaluació ambiental... el que, per fi, ja és normal, vaja.
L’any 2010 ben a prop de Montjoi es va enllestir l’enderrocament dels edificis del Club Méditerranée i la restauració del paratge de Tudela. Vaig tenir l’honor de poder assistir a l’acte institucional que ho va celebrar i, aquell dia, sense saber que El Bulli tancava, vaig escriure al blog: “S’ha acabat la desconstrucció total dels 443 edificis del Club Méditerranée i s’ha retornat l’espai a la seva configuració inicial. Un espai de geologia i un paisatge salvatge, inspirador. S’ha dissenyat un projecte paisatgístic de gran nivell. No és suficient integrar objectius i criteris ambientals als artefactes que construïm. Avui és necessari recuperar la funcionalitat dels nostres sistemes naturals, dels nostres paisatges després de dècades de menysteniment. És possible fer-ho. Ja no només desconstrueix en Ferran Adrià a la cuina, el laboratori del cap de Creus -on també es va instal·lar el primer molí eòlic de la península Ibèrica- torna a mostrar-nos el camí del futur, de la innovació”.
En aquesta bona línia aquesta setmana s’ha anunciat la desconstrucció d’una urbanització i la restauració dels aiguamolls de la Pletera, a l’Estartit. Un projecte amb finançament europeu i moltes institucions gironines implicades.
És per això que celebro la decisió d’en Ferran Adrià de proposar una pausa al Parlament. El Bulli ha de ser a la cala Montjoi, però l’esperit innovador concentrat en aquell petit racó de món reclama trobar una solució sobre les seves dimensions. M’hauria agradat tenir un Govern i un Parlament que hagués donat això per fet des d’un principi i que hagués treballat intensament per concertar, proposar alternatives. Un que evités engegar a rodar una política de país bastida durant anys, en comptes de tornar a explorar la via de l’excepcionalitat, sempre delicada en democràcia. Per sort un bon grapat de ciutadans han treballat intensament per fer-ho notar i finalment el mateix Adrià ha entès que això no podia ser. Totalment a favor

27 de gener del 2014

La insuportable impunitat dels bàrbars (Diari Ara 14/11/13)

 
El 2010 un terrible accident petrolier al golf de Mèxic va produir un vessament de gran magnitud. Només dos anys després British Petroleum es va declarar culpable i va acceptar pagar 1.256 milions de dòlars en multes penals, 2.394 milions de dòlars a la Fundació Nacional de Pesca i Vida Silvestre i 350 milions a l'Acadèmia Nacional de Ciències, i penes de presó per a tres responsables de l'empresa. L'estat encara demana 21.000 milions de dòlars més per raó de la llei d'aigües. El director general de BP per als Estats Units, així com la directora del Servei de Mines de l'estat, van dimitir.
 
Molts anys abans, el 19 de novembre del 2002, el petrolier Prestige , de la companyia Universal Maritime, s'enfonsava davant la costa gallega i vessava 63.000 tones de cru, afectava 2.900 km de costa i 1.177 platges. Milers de voluntaris es van desviure en un corrent de solidaritat sense precedents per netejar la costa i l'extracció del petroli romanent va costar uns 100 milions d'euros. Els danys ambientals són immensos. La fiscalia demanava 5.000 milions per responsabilitat civil. L'asseguradora de la naviera n'ha pagat 22. Veuen la diferència?
 
I vet aquí que la justícia espanyola ha trigat 10 anys a iniciar el judici, i, després de 89 sessions, 400 hores i 204 declaracions, ha arribat a la conclusió que no hi ha ni culpables ni responsables subsidiaris. Pel camí, el responsable polític de llavors és president del govern amb majoria absoluta i no hi ha hagut cap dimissió ni cap assumpció de culpabilitat. El terrible vessament de Boliden a Doñana va acabar igual.
 
El medi natural i els recursos (l'aigua, l'aire, el sòl...) són el nostre patrimoni col·lectiu. Són el nostre capital i el dels nostre fills i néts. Tothom té dret a desenvolupar l'activitat econòmica que li plagui, però no podem tolerar que cap ni una sigui a costa de malmetre aquest patrimoni col·lectiu. Amb aquest grau d'impunitat i d'ineficàcia, ¿qui se sent concernit? El problema és nostre mentre no exigim responsabilitats.
 
Per a aquells a qui l'apel·lació a l'ètica i el bé comú no els faci fred ni calor, es pot dir d'una altra manera: l'aire net, la biodiversitat esponerosa, les platges vives, són els nostres actius, el nostre capital. Si algú, per malapraxi o per accident, el posa en risc o el minva, ha de ser plenament responsable de restablir el seu valor original. Les lleis ambientals estan fetes primer per avaluar si una activitat o un projecte estan dissenyats amb prou criteri. I, després, per assegurar que, si les coses van mal dades, qui en té la responsabilitat hi faci front. 
 
Mentre Universal Maritime queda impune, el restabliment del nostre capital el fem amb diners públics -i, com que no en tenim, veiem com, simplement, no el restaurem-. Vivim en un país on un polític diu feliçment que no és capaç de garantir llocs de treball alhora que es compleixen els mínims per no malmetre l'ambient. En un país on s'aplica laxament la legislació de soroll als sorollosos i, en canvi, podríem arribar a tancar una pianista set anys a la presó. Una societat que permet aquests plantejaments és una societat anestesiada. Un record a tots els voluntaris que, sense pensar-s'ho, van anar a recollir chapapote a les costes gallegues. Avui estan més orfes.
 
Frederic Ximeno
Publicat al Diari Ara el novembre de 2013

2 de setembre del 2013

A Catalunya, poca aigua i ben gestionada (Diari Ara 23/06/2013)

Com ja hem pogut experimentar, el risc que ens falti aigua és una clara realitat al nostre país. ¿És possible garantir la qualitat ecològica dels àmbits fluvials, com demana la directiva marc de l'aigua, i disposar de certa tranquil·litat en l'abastament? ¿És possible fer-ho sense transvasaments que generen disfuncions ambientals? ¿És possible sense obres faraòniques que alguns encara es veuen amb cor de defensar quan responen a un model caduc que ens ha dut on som? Es pot, si canviem radicalment algunes maneres de fer. En primer lloc, cal aprofundir en el bon camí emprès en l'eficiència i l'estalvi. La regió metropolitana de Barcelona és una de les metròpolis europees amb un consum per càpita més baix. Bé. Cal treballar més i estendre aquest estalvi a tot el país, especialment a les àrees turístiques. Abans, però, cal una revolució a l'agricultura i la ramaderia catalanes en relació amb l'ús de l'aigua: tecnologia, eficiència, conreus de qualitat de baixa demanda hídrica... ens queda molt per fer. El 70% dels 3.000 hm que utilitzem els catalans a l'any es dediquen a l'agricultura.
El segon punt clau és la qualitat. Les activitats industrials que salinitzen i/o contaminen els rius, la intensitat de les activitats ramaderes que generen contaminació per nitrats de tants aqüífers o el cas dels residus radioactius de Flix requereixen canvis de perspectiva. Cal exigir responsabilitats per tal que no hàgim de pagar de l'erari públic la recuperació de les externalitats generades, o correm el risc de perdre l'accés a un recurs bàsic de qualitat si no podem fer front a una despesa que no ens correspon.
El tercer aspecte és el model territorial. Els rius no són canals d'aigua. Són ecosistemes complexos fonamentals per a la supervivència. Malauradament, han estat una de les víctimes de la nostra desaforada i inconscient ocupació de l'espai. Hem de recuperar-ne la funcionalitat. Amb les avingudes d'aquests dies hem tornat a comprovar que no els hem tingut prou en consideració. L'urbanisme i l'ordenació territorial hi tenen molt a dir.
I les dessalinitzadores, que són un instrument que ens assegura la disponibilitat d'aigua en cas de desajust irresoluble entre oferta i demanda i per garantir cabals ecològics. Caldrà veure si és justificable tenir-les aturades mentre mantenim dos transvasaments (del Ter cap a Barcelona i de l'Ebre cap a Tarragona). També cal abordar el model de gestió i comprovar com funcionarà el fet que la decisió sobre quina font d'aigua es disposa a cada moment no estigui en mans públiques. Ja cal que s'hi escarrassin, perquè l'accés a l'aigua és un dret universal exigible que haurà d'estar guiat pel bé comú (és a dir, que garanteixi la quantitat, la qualitat i la minimització dels impactes ambientals i socials) més que per les lleis de mercat. A veure com s'ho faran.

30 d’agost del 2013

La inacceptable proposta d'un riu sense aigua (Diari Ara 30/07/2013)

Miguel Arias Cañete, ministre d'Agricultura i Medi Ambient. Miguel Arias Cañete, ministre d'Agricultura i Medi Ambient. EFE
El sistema fluvial és molt més que l'aigua, però no existeix sense aigua. La directiva marc de l'aigua establia un nou objectiu que havia d'orientar les noves planificacions hidrològiques: prevenir, protegir i millorar l'estat dels ecosistemes aquàtics, promovent un ús racional, responsable i sostenible de l'aigua. La directiva estableix un objectiu clar de recuperació de la qualitat de les masses d'aigua el 2030*, amb recuperació de costos. Espanya va tard en el procés. La proposta de pla mostra que va tard en la comprensió de la nova perspectiva promoguda per Europa, que és del tot racional.
El cabal ecològic del riu és un instrument clau per assegurar aquest objectiu. Després d'anàlisis tècniques i esforços de concertació, el cabal ecològic mínim raonable per assegurar la pervivència de la vida al riu i la funcionalitat del Delta es va establir en 7.167 hm3 en any sec, 9.508 hm3 en any mitjà i 12.543 hm3 en any humit. El pla proposa un inacceptable cabal fix de 3.010 hm3 a Tortosa. Un riu sense aigua. Un riu mort. Un Delta en regressió. Un pla inacceptable.
A la memòria del pla hi diu: "Potser on no s'ha avançat prou és en els retorns del reg, el control ambiental del regadiu..." També reconeix que el 24% de les masses d'aigua no estan en bones condicions. De les que analitza, perquè per a moltes encara no té prou dades o no té criteris per establir-ne la qualitat. Bona diagnosi, males solucions.
Sense coneixement, es fixen nous usos, 445.000 noves hectàrees de regadiu i 35 nous embassaments. Per contra, res del que cal: obligacions de retorn de reg; de modernització obligada per millorar l'eficiència: bancs d'aigua per repartir millor els usos. Cal prioritzar la qualitat del sistema fluvial abans de disposar-ne. A Catalunya tenim l'experiència recent del Segarra-Garrigues. De les 70.000 ha inicialment dibuixades, costa de posar en marxa tot just 3.000 ha. Quanta aigua i per a què és l'essencial. Comencem a pensar quin tipus d'agricultura és raonable i quin tipus de reg és possible una vegada s'hagi assegurat la qualitat ecològica del sistema fluvial. No a l'inrevés. Al Manifest de Vallbona hi ha idees.
*Aquí al blog que no hi tinc limitació d'espai, val la pena aclarir que la Directiva Marc de l'Aigua demana una bona qualitat de les masses d'aigua per al 2015, però estableix una pròrroga fins el 2030 per aquelles on no sigui possible i es plantegi un pla per a fer front a la millora. 

7 de febrer del 2013

Si l'envàs és meu, marrameu! (Diari Ara 18/01/12)


1a Campanya de recollida selectiva a Granollers que vaig dissenyar el 1995. El disseny gràfic és de Pepe Far
Des d'aquell primer innocent meconi de quan vaig néixer, més enllà de la meva activitat metabòlica, he generat, atenent a la mitjana catalana, vint-i-tres tones de residus jo solet. Més que un britànic, un belga, un suec (i així fins a 19 nacionalitats europees). Els quatre de casa, dues tones a l'any. Sumant totes les llars catalanes, 41 milions de tones en els darrers deu anys. Un bon ritme que genera disfuncions ambientals, necessitat d'infraestructures incòmodes, esgotament de recursos i noves disfuncions ambientals per reposar les matèries primeres que podrien reutilitzar-se. Una bogeria.
Com a ciutadà i contribuent tinc tot el dret d'exigir un sistema de reciclatge eficient i còmode. Discutim-lo. Tinc tot el dret d'opinar sobre l'eficiència d'una campanya mediàtica. Ja ho he fet. Tinc tot el dret d'exigir que els productes portin menys embalatges o que el meu ajuntament m'ho posi fàcil. Però a la república independent de casa meva sóc sobirà. Les meves decisions de compra (de vot, d'opinió...) poden -o no- tenir en consideració l'embalatge, el cicle de vida del producte, el seu origen, els materials usats, el sistema de recollida proposat. Sóc sobirà en l'ús de bosses de plàstic, en la reutilització, en el ritme de renovació d'equips segons com em temptin i com el pressupost ho permeti. Sóc lliure de comprar de segona mà, d'intercanviar, de llogar. El volum i la diversitat de residus que genero són fruit d'aquestes decisions personals i intransferibles. Potser que també comenci a posar en qüestió la mitja tona de residus que en resulta, i que m'avingui a seguir fent els esforços que calguin perquè la meva porqueria no sigui un problema.
A través dels meus impostos s'ha organitzat un sistema complex de reciclatge. Certament, és falsable, respon a diversitat d'interessos i té alternatives. Però també és cert que ha generat resultats. El 1999, l'any de la primera campanya institucional a escala nacional, recollíem selectivament el 7% del residus. Divuit anys després, la polèmica campanya Envàs on vas es fa quan en recollim selectivament el 41%, mentre seguim generant la mateixa mitja tona per cap cada any.
Hem acceptat que tothom pagui el mateix tant si recicla com si no, tant si ho fa bé com si no, tant si genera molts residus com si és contingut. Ens hem dotat d'un sistema voluntari de separació en origen, amb una complexitat creixent en la interfície municipal que els productors financen (discutim també si suficientment) perquè tampoc travessi la porta de la seva empresa. Assumim-ho o canviem-ho, però no tirem pilotes fora. L'any 1993 vam tenir la llei de residus que transposava la directiva europea, pionera a Espanya, que no s'hi va posar fins al 1997. L'any 2008 es va reformar significativament aquella llei (atenent també a un canvi legislatiu europeu) i el 2010 es van aprovar els nous programes de gestió de residus urbans, industrials i de la construcció. A més, per primera vegada després d'alguns sonats fiascos, es va aprovar el primer pla territorial d'infraestructures de residus municipals. No cal dir que l'atenció dels mitjans fou paupèrrima i la indiferència social, la norma (salvant honroses excepcions). Per omissió, hem fet un pacte tàcit que ve a dir: "No m'imposis obligacions a casa i organitza't com vulguis, que jo ja col·laboraré separant i pagaré el que em diguis". I no ha estat un fracàs, al contrari: el nostre 41% de recollida selectiva està molt més a prop de l'objectiu normatiu de la UE que el 17% de la mitjana espanyola. Recollim més envasos dels previstos i molta menys matèria orgànica de la que hauríem de recollir. En conjunt, estem lluny de la majoria dels nostres socis europeus que generen menys residus i reciclen més.
Haurem de discutir molt sobre els residus, què fem i com ho fem. Hem de decidir si recuperem el sistema de retorn. Hem de considerar si millorem els acords de finançament amb Ecoembes i Ecovidrio. Però mentrestant, una visita a la web per veure què he de fer amb les excrecències de les meves pròpies decisions no em mata. Jo he hagut de canviar de galleda els taps de suro, per exemple. Doncs amén. Benvinguda l'agitació social envers una campanya i, sobretot, envers el fons de la qüestió, senyal de maduresa d'una societat que vol ser europea. Ara, si el resultat és la relaxació en el reciclatge com augura Quim Monzó, gràcies a la tècnica depurada d'escoltar converses de cafè, ves que les obligacions i els pagaments diferencials no travessin el llindar, o ens quedem amb els residus a casa. Dues tones a l'any fan de mal col·locar als prestatges.

15 de juliol del 2012

El bosc, l'altra infraestructura


L'altra infraestructura

Durant molt de temps els boscos valencians i catalans van veure la seva superfície sensiblement reduïda per la competència dels conreus. Tanmateix, en els darrers 45 anys, la superfície forestal s'ha incrementat en un 12,6% al País Valencià i en un 39% a Catalunya. No pas per mort de la seva migrada productivitat sinó per l'abandonament de conreus. S'ha desdibuixat l'estructura en mosaic de la matriu mediterrània i s'han generat continus arbrats. Altrament, l'extensió de la urbanització ha ampliat una nova interfície urbana-forestal, perillosíssima. El bosc mediterrani és piròfil. Els grans incendis són recurrents. L'últim annus horribilis va ser el 1994, amb 138.000 hectàrees cremades al País Valencià i 76.000 hectàrees calcinades a Catalunya. Des de llavors, les tasques de vigilància, així com la millora de les dotacions i l'organització de l'extinció, han permès contenir raonablement el foc. Abaixar la guàrdia no és una política sensata.
Però prevenir és millor que curar. Prevenir vol dir gestionar el que la Unió Europea anomena la infraestructura verda. També vol dir valoritzar els serveis ambientals que fan els boscos (biodiversitat, regulació hídrica, embornal de diòxid de carboni, lleure...) i fer una gestió sostenible que millori la rendibilitat i incorpori la producció energètica a partir de la biomassa. Vol dir penalitzar les imprudències a la vora del bosc. El resultat de la descurança és un desastre ecològic i econòmic de gran magnitud que trigarà dècades a reposar-se. Per acabar-ho d'adobar, els meteoròlegs ens diuen que les condicions climàtiques adverses van a més, no a menys. Més urgència.
En un país com Déu mana primer honoraríem els herois, bombers i voluntaris, que es juguen la vida per la terra i els conciutadans. Després obriríem un debat polític, professional i públic. En tercer lloc, atacaríem les causes canviant el model de gestió i de valorització de la infraestructura forestal. Finalment, depuraríem responsabilitats. Malauradament, nosaltres ens cenyim només a la brega política, tot esperant que, tal vegada, el nostre país aprengui a ploure. I així anar fent: més de 49.000 hectàrees cremades, de moment.

8 de desembre del 2011

Durban (3): Un bri d’esperança pel dia D


Demà de matinada sabrem el resultat de la Convenció de Durban. Els amics del Diari Ara m’ofereixen la possibilitat de dir-hi la meva el dissabte per a publicar-ho el diumenge. Però no em puc estar de fer un comentari previ. Per bé que la situació és delicada i que ja n’hi ha uns quants que han donat per amortitzada la COP17, potser encara hi ha un fil d’esperança.

El canvi d’actitud –com a mínim pública- de la Xina ha obert una porta. Certament, molt subtil, però vet aquí que per l’escletxa s’hi podria col·lar un acord de mínims. La UE, com deia en el meu apunt anterior, estaria disposada a mantenir, ni que fos gairebé unilateralment, el protocol de Kyoto. El paquet clima-energia ja està desplegat legislativament fins el 2020. El mercat de carboni, encara que en hores baixes amb el preu de la tona de CO2 per sota dels 7€, funciona i genera activitat econòmica i recursos per als governs, que falta que els fa.

Xina, com deia, sembla disposada a assumir objectius vinculants  a partir del 2020 (mentre encara no s'estableixin quantitivament ara), si s’estableix un segon període del Protocol de Kyoto (i no ha posat pas per condició que el ratifiquin els Estats Units).

Els Estats Units per la seva banda, no estan disposats a ratificar Kyoto, però tampoc significaria un daltabaix comprometre’s a un acord vinculant amb compromisos pel 2020. Sobretot perquè, com ja va passar el 1997, qualsevol acord l’han de ratificar les cambres legislatives perquè entri en vigor i, per tant, si es comprometés a tenir-lo pel 2015, hi hauria temps. O pels més mal pensats, podria arribar a no ratificar-lo (com Kyoto). Si Hilary Clinton està asseguda al plenari demà, senyal que vol arribar a acords. De Copenhage va marxar abans que Obama, no gens contenta.

Brasil sembla que apreta a Xina perquè no posi massa condicions. Mèxic també. Tots dos estats estan pendents de l’aprovació definitiva del REED+, on l’Amazònia brasilera és candidata de rebre molt finançament, i del Fons Verd, del qual Mèxic aspira a acollir-ne l’estructura de gestió, recordant que es va aprovar a Cancún. No es poden permetre que la COP17 descarrili. Brasil és influent al grup BASIC (Brasil, Sud-Africa, India i Xina) com ho és Sud-Àfrica, l’amfitriona.

Davant d’aquesta situació, es podria donar la sorpresa: s’acorda un segon període del Protocol de Kyoto, amb salvaguardes perquè Japó, Canadà i Rússia no s’hagin de pronunciar ara mateix i tinguin un any per repensar-se la seva posició contrària. Davant d’aquest fet, Xina accepta incorporar-se a un tractat vinculant –amb salvaguardes sobre capacitats i responsabilitats compartides però no iguals i sense números- i els EUA, forçats per la situació, accepten negociar, sense dates i sense objectius quantificats encara, un tractat que entri en vigor el 2020.

Està clar que els EUA i Xina no estan ara per comprometre esforços en un marc internacional i que prefereixen seguir les seves agendes nacionals. Xina avança amb un programa d’economia verda que ja m’agradaria tenir a Catalunya i Espanya. Els EUA avancen via l’Agència de Protecció del Medi Ambient, a empentes i rodolons (però s’estan preparant tecnològicament...). No hi ha voluntat política per fer el que cal fer immediatament, però tampoc estan –ni volen estar- fora de joc.

Pel camí, la UE probablement perdrà la batalla de l’aviació (s’establirà que sigui l’Organització Mundial de l’Aviació i no una part implicada qui fixi una  regulació de les emissions de CO2) i difícilment aconseguirà que es fixi la data de 2015 per a tancar l’acord pel 2020 (quedaria obert). Tot i així,  seria un resultat interessant, que canviaria radicalment la dinàmica de les darreres Convencions i, malgrat que més poc a poc del que cal, i del que esperàvem a Copenhage, mantindria les espases en alt. 

El conte de la lletera? Potser. Demà al vespre ho sabrem. No seria pas una sortida en fals. Massa lenta, però no en fals. És una possibilitat ínfima, però no totalment descartable. Si més no, mereix veure què passa divendres al vespre al plenari.

Ivo de Boer li deia ahir a Rafael Méndez que veu falta d’ambició política. Que aniria bé que Durban deixés anar un senyal positiu per a les empreses i els mercats. Però també deia que les empreses no estan esperant a veure què passa a Durban i que moltes estan treballant. Cert. De Boer també diu que amb la crisi del deute Europa ha oblidat que l’impuls de l’acció climàtica era per canviar el model econòmic cap a una economia baixa en carboni. No tothom ho ha oblidat. Aquí estem pels qui vulguin avançar-hi.

Dissabte i Diumenge més al Blog i al Diari Ara, si arribem a temps...

2 d’octubre del 2011

Aire:Minuts o euros (Diari Ara 02/10/2011)



Aire: minuts o euros

Em congratulo enormement de la presentació del pla de millora de la qualitat de l'aire 2011-2015. Ajuda a aclarir que reduir la contaminació de l'aire que respirem quatre milions de catalans, que provoca 1.200 morts a l'any i costa 2.100 milions d'euros a la sanitat, és un objectiu de país inqüestionable. De país.
També mostra que no es pot fer front a aquest problema greu sense internalitzar costos. Reduir les partícules i els òxids de nitrogen costa diners. Això no significa necessàriament que el balanç econòmic sigui negatiu, només que cal moure partides d'inversió i despesa. Tenim un deute originat pel sistemàtic menysteniment de les partides ambientals. Aquest deute també ens ha d'amoïnar. Tanmateix, amb períodes raonables d'amortització de la inversió, els beneficis són segurs: en salut, en eficiència i estalvi, en reducció de la despesa sanitària. En vides humanes.
També em complau perquè ofereix alternatives per fer front a un problema que no admet discussió. Posa en evidència tots aquells que, obviant l'objectiu inajornable pel qual cal actuar, preguntaven fa tres anys, absurdament "¿Està d'acord a reduir la velocitat?" o avui preguntarien "¿Està d'acord a incrementar la fiscalitat als dièsels?", sense atendre als motius ni al fet que el pla té una seixantena de mesures.
El moll de l'os, esclar, és el trànsit. L'antic pla va implantar una mesura que tenia un cost d'un a sis minuts per als usuaris de les vies. El nou pla proposa un increment d'impostos als dièsels incrementant la fiscalitat generalitzadament al combustible i fixant un nou impost esglaonat per a cada model, que coneixerem per un nou etiquetatge. Totes dues aproximacions han estat assajades amb èxit en altres ciutats europees. Constato que no són incompatibles i que la mala qualitat de l'aire i l'exigència europea probablement les demani totes dues. Cal constatar que la primera s'aplica sobre els usuaris de les vies mentre estan contaminant. Per tant, prova d'afinar el principi de "qui contamina, paga". L'altra és generalitzada i depèn del tipus de vehicle, no de l'ús que se'n fa. Aplica el principi de "qui podria contaminar, paga". La primera mesura és d'aplicació immediata i directa. La segona depèn de Madrid.
M'inquieta una certa renúncia en aquest àmbit a la minvada sobirania que tenim.
En tot cas, un cop acceptat que cal contenir l'ús del cotxe (amb normes de circulació, o impostos, o restriccions d'accés...), queda clar que també cal bastir alternatives de transport públic. No estem per a moltes alegries, però el pla manté bàsicament el que establia el Pla Director d'Infraestructures (inclosa la línia 9). És interessant la intensificació dels busos exprés i els carrils bus-VAO o l'opció per la moto elèctrica. Llàstima de la desestimació de la cua de maniobres de la plaça Catalunya, clau per millorar la competitivitat dels FGC. Cal trobar i prioritzar una alternativa eficaç. També caldria trobar camins per posar en servei l'estació de metro d'Ernest Lluch. Així com és fonamental l'accés ferroviari per a mercaderies al port.
Els plans municipals de mobilitat requerits per la llei -catalana- i pel Pla Director de Mobilitat, encara molts pendents, són instruments en què el Govern pot incidir més enllà de recomanar. El port i l'aeroport han de fer els deures i si hi ha concessió de serveis, es poden plantejar exigències.
En tot cas, hi ha dos aspectes objectivables: el ritme d'implantació de les mesures i la seva eficàcia en la reducció de les emissions nocives. A la reducció de la velocitat només li vam donar un any, amb resultats insuficients però constatables. Ja veurem què passa l'any vinent. Si el Govern creu honestament que aquest pla permet assolir resultats a curt termini, endavant. Estarem amatents, i la UE també es pronunciarà. Espero posar aviat una etiqueta al meu dièsel. Mentrestant, per si de cas i voluntàriament, seguiré anant a 80 km/h a l'entrada de Barcelona.

14 de setembre del 2011

Biodiversitat i cultura (Diari Ara, 14/09/2011)

(c) Arianne Faber pel Diari ARA

Biodiversitat i cultura



El Banc de Dades de la Biodiversitat de Catalunya recull més de 10.000 espècies, tot i que encara recull només un grapat limitat de taxons. És meritori que un territori petit, industrialitzat d'antic, que ha sotmès a una altíssima pressió els seus sistemes naturals, conservi encara un alt grau de biodiversitat. A Catalunya hi ha, per exemple, 3.100 espècies de molses, falgueres i plantes superiors, més que a la Gran Bretanya (2.000) i a Alemanya (3.075). Un capital que es perd si no hi ha conservació, inversió i gestió. Un capital ben visible, que estructura i dóna caràcter al nostre territori, però que massa sovint passem per alt. La biodiversitat és vital per motius culturals, econòmics i territorials. Em centraré en els primers.
Biodiversitat i cultura ARIANNE FABER
Preservar la biodiversitat i el patrimoni natural i rural és un signe de maduresa cultural i social. Un territori endreçat, amb els constructes ben inscrits, és una mostra de civilitat. Els toscans i, en general, els italians han tingut clara des de sempre aquesta relació entre la conservació del patrimoni natural, el paisatge i el patrimoni arquitectònic i artístic. La llei Galasso estableix l'anomenat " víncolo paesagistico " per al respecte i la conservació dels paisatges i els espais naturals. Altrament, fundacions privades com el Fondo Ambiente Italiano o entitats com Legambiente tenen una presència activa en la restauració, manteniment i defensa del patrimoni rural i els espais naturals.
A Anglaterra, l'associació sense ànim de lucre National Trust té 3,6 milions de socis, gestiona 250.000 hectàrees en 76 reserves naturals, i més de 50 edificis. Els francesos tenen el públic Conservatoire du Litoral, que s'ocupa de 600 espais naturals (138.000 ha, 1.200 km de costa) de gran bellesa natural, d'acord amb ajuntaments i entitats socials. Són alguns exemples d'aquells que comprenen que la biodiversitat, la natura, el paisatge i l'arquitectura no urbana representen elements fonamentals de la seva identitat, del seu present i del seu futur. I font de llocs de treball i dinamització econòmica, també.
A Catalunya, una gran constel·lació de microactuacions ens permeten, en el millor dels casos, resistir. Tasca titànica desenvolupada a petita escala amb un suport privat minso -amb excepcions meritòries- i promogut per entitats locals amb passió i sense recursos. Només la Xarxa de Custòdia del Territori i les 157 entitats que en formen part han pogut aglutinar amb sentit aquesta tasca, a través de 630 acords per a la conservació i promoció de la biodiversitat.
La restauració i el manteniment del patrimoni natural, agrari i construït no són prioritaris per a les administracions, potser perquè no ho són per a la societat catalana. Ens falta cos social: mecenes, propietaris i financers que, per vocació, per responsabilitat social o per sentit de país posin les seves propietats i els seus recursos en joc per a la conservació i el manteniment del patrimoni. Falta també una actuació concertada d'administracions, experts, propietaris i gestors i, sobretot, una extensa xarxa de persones disposades a col·laborar -obtenint-ne productes i serveis si ho desitgen-. Calen, a més, aportacions de tots aquells que gaudim de la pau pirinenca, dels bolets a la tardor, d'una passejada per la fageda, d'un itinerari pel litoral o de la contemplació d'una ermita romànica. I finalment, inversió en espècies, però també en exigència i en respecte.
No podem deixar passar la lenta i inexorable pèrdua de biodiversitat i de qualitat dels nostre paisatges. El Parlament podria legislar, però sembla que la llei de la biodiversitat ha quedat al calaix i que l'establiment d'incentius no és a l'agenda. També hem de fer front a l'acció silent però efectiva d'un conjunt de persones i institucions no pas conservadores, sinó retrògrades, que un cop perduda la batalla dels costums, han posat el medi ambient, el clima i el canvi del model productiu en el seu punt de mira, aliats amb especuladors de curta volada. Cal establir aliances sòlides per fer un tomb per la modernització del nostre país. Per fer-ho, la biodiversitat, el territori i el paisatge compten.

28 d’agost del 2011

Mediterrània (Diari Ara, 28/08/2011)

(c) Frederic Ximeno, Cerdenya 2011





Mediterrània

FREDERIC XIMENO  Actualitzada el 28/08/2011 00:00



Hem oblidat i menystingut la singularitat del nostre territori. Els ecosistemes mediterranis, les màquies arrapades a terra, els alzinars atapeïts, són presents només a la riba mediterrània (i en un parell de racons de Xile i Austràlia). Una terra poblada i culturalitzada de tan antic i tan ricament, que és configurada per uns paisatges d'una bellesa i una intel·ligència única. Des de les cultures prehistòriques dels talaiots a Menorca o els nurags sards fins a la fusió dels pobles pastors, pagesos i guerrers d'interior amb els comerciants fenicis, els cartaginesos, els grecs i els romans primer i amb catalans, genovesos, venecians o àrabs després.
(c) Frederic Ximeno. Cerdenya 2011


El nostre petit mar ha permès la difusió constant de la innovació tècnica, de les idees i de l'art, de tal manera que un se sent a casa des de l'Algarve fins a Creta, com a mínim. Els secans, les oliveres i les vinyes acullen sagreres, temples, pobles als turons i ciutats denses i habitables a l'ombra dels plàtans. Cinc mil anys de seny i cura de la terra i de reciclatge de materials i espais. Bressol de la cultura occidental, de l'art i el pensament. Una terra difícil, escadussera d'aigua, rica de matisos. Una terra de ritme asserenat. Malbaratada en tan sols sis dècades.


Pensant en el curt termini, ens hem tornat localistes. Primer,renunciant a assumir com a propi el patrimoni col·lectiu de la Mediterrània, tan el natural com el cultural. Després, banalitzant-lo fins a arribar a la conclusió que n'hi ha prou amb el sol i la platja. En tenim d'una bellesa colpidora. Bé, en massa casos, d'una bellesa perduda transformada per un munt d'artefactes horrorosos que funcionen durant un mes a l'any per esdevenir deserts construïts i monuments al mal gust durant onze mesos.



El turisme "fordista" -com el definia Donaire a la seva excel·lent tesi- ens ha portat a competir en igualtat de condicions amb totes les costes del món, oferint un producte seriat que ha acabat en mans de tres turoperadors que fixen preus i ens trien els visitants. Una oferta trista i indiferenciada que es basa en la quantitat d'usos idèntics, sense sentit del lloc.
Hem creat un model tan inestable que fins i tot els ports esportius per fer créixer el negoci turístic no donen prou rèdits ni per complir el seu compromís, signat en la concessió de traslladar anualment la sorra que, altrament, circularia lliurement seguint la dinàmica litoral. De manera que perdem les platges, actiu únic i central de la nostra oferta. Absurd, però constatable. I, si no, pregunteu pel Maresme.
Redefinir el nostre model turístic és fonamental per recuperar la nostra economia. Ha arribat el moment de reconèixer que el mannà dels anys 60 s'ha esgotat i ja no ens serveix per encarar el segle XXI. Cal tornar a posar algunes coses a lloc per sobreviure. Potser per algú la desconstrucció del Club Mediterranée al Paratge de Tudela del cap de Creus és un acte superflu de nou ric. Per mi, és tot el contrari. És una primera i encara tímida expressió del que cal fer: reorganitzar la nostra oferta turística, recuperant sentit de país i reconnectant amb la densitat cultural, històrica i natural del nostre territori.
Desconstruir on calgui, recuperar i regenerar on faci falta. Amb una estratègia global per al conjunt de la Mediterrània i amb una de país, concertada, que integri les estratègies municipals. No per ben coneguda és menys exemplificadora la situació de la cala Montgó, que mostra amb claredat dues estratègies municipals totalment oposades a banda i banda. Avui per avui, em quedo amb el vessant de Torroella de Montgrí.
Aquesta nova perspectiva requereix un acord ampli del sector turístic amb la resta d'agents. També caldran recursos, i hauríem de començar a parlar ja de la taxa turística. Als francesos, amb la seva taxe de séjour , no els va pas malament, em sembla. Comencem a pensar també a contraprestar els serveis a aquells que tenen cura del territori i del patrimoni i busquem noves fórmules d'organització i gestió. És urgent.

27 de juny del 2011

La indignació ambiental (Diari Ara 27/06/2011)



La indignació ambiental

El 1967, el Dr. Ramon Margalef guanyava la primera càtedra d'ecologia de l'Estat. Més de 40 anys després, tenim el coneixement, tenim les capacitats, però som incapaços d'integrar decididament la sostenibilitat com un eix vertebrador del nostre model social i econòmic.
Un exemple entre molts: fa més de 25 anys s'instal·lava a Catalunya un dels primers parcs eòlics de la Península, i naixia una empresa cooperativa pionera mundial. Avui l'empresa ha estat adquirida per una multinacional, el parc està desmantellat i l'energia eòlica avança a empentes i rodolons. Ni des de la política, ni des de l'administració, ni des dels jutjats, ni des de la perspectiva social hem estat a l'altura d'un dels principals reptes del segle XXI. I ho tenim tot: el coneixement, la capacitat tecnològica i la urgència d'un nou model energètic.
Mentre la sostenibilitat i el clima s'erigeixen com a eixos centrals de les polítiques públiques i les estratègies privades en molts altres racons del món, nosaltres ens entestem a tractar la qüestió com si encara fos la dèria de quatre eixelebrats. Per sort, també formen part d'aquesta suposada conxorxa un nombre significatiu de grans corporacions, de petites empreses, de professionals, d'emprenedors i de ciutadans, que treballen amb perseverança i amb èxit però que, sorprenentment, ho han de fer a contracorrent a casa, enfilant les veles als vents del nord.
Per acabar-ho d'adobar, els continguts ambientals de la llei òmnibus, en comptes d'impulsar la desburocratització i l'increment de la responsabilitat ambiental, s'orienten a contravenir la lletra i l'esperit d'antigues directives europees. A Anglaterra i Gal·les, per posar un exemple, en un any fan 100.000 inspeccions, envien 24.000 cartes d'avís i incoen més de 1.000 expedients. Des del 2005, l'informe Hampton sobre la millora de la regulació i l'administració s'aplica a tots els àmbits, incloent-hi l'administració ambiental, que rep un toc d'atenció per millorar-ne els procediments. Mai es posa en qüestió l'opció estratègica per la sostenibilitat ni els requeriments ambientals, sinó l'eficàcia, la proporcionalitat i l'eficàcia de la seva aplicació administrativa. Per tant, provar de millorar una administració burocratitzada, cansada, analògica i sense instruments suficients és imprescindible. Mantenir estratègies antiquades i reduir els requeriments ambientals és absurd.
Qui pagarà la regeneració dels aqüífers, que ja tenen problemes de nitrats, si no es fa avaluació ambiental de les noves grans explotacions ramaderes? Doncs això pot passar si prosperen els articles 439, 440 i 441 de la llei òmnibus. I com aquesta, unes quantes. Anys de tramitació són un calvari que no desitjo a ningú. Ara bé, la gastroenteritis o la metahemoglobinèmia infantils per ingesta d'excés de nitrats i els problemes ecosistèmics derivats de la contaminació, tampoc. Doncs, "nosaltres no som d'eixe món...", en comptes d'abordar els processos, de modernitzar l'administració per assegurar el comportament ambiental responsable i impulsar polítiques sostenibilistes, ens proposem reduir requeriments ambientals.
En definitiva, cap senyal de progrés. Al contrari, regressió. Res sobre economia verda. Un altre cop ens concentrem a donar gust a curt termini als sectors més recalcitrants de la societat catalana, influents, però promotors ad nauseam de la cançoneta inconsistent: "El medi ambient és un fre a l'activitat econòmica". No senyors, no! És el motor del canvi que necessitem! Ens cal millorar-ne la gestió i impulsar-ne la visió estratègica. No només no ho fem, sinó que, per acabar-ho d'adobar, els avenços fets, per bé que insuficients, fruit de llargs processos de debat i concertació, són liquidats amb quinze dies d'exposició pública i temps mínim per al debat parlamentari. Un retrocés ambiental i de qualitat de la nostra molt millorable democràcia. Doncs bé, que se sàpiga que alguns que no estem acampats a la plaça Catalunya també estem indignats. I no només amb el govern, que consti.

11 de juny del 2011

946 CENTRES LEGÍTIMS DE DECISIÓ NO CONFIGUREN UNA VISIÓ DE PAÍS: PERQUÈ NO EM SEMBLA OPORTÚ EL PARC FOTOVOLTAIC DE TIVISSA.


946 nous consistoris

Les meves felicitacions a tots els alcaldes i alcaldesses de Catalunya, legítima i democràticament escollits. Molta feina per fer. Nou-cents quaranta quatre centres de decisió –ens falten els de Girona i Barcelona. Una responsabilitat alta en temps convulsos i difícils. Hauran de treballar dur per a millorar les condicions de vida dels seus conciutadans, de tots! Però també hauran de ser generosos perquè el país ha d’avançar amb criteris i estratègies compartides, no sempre plenament alineades amb una determinada estratègia local. La subsidiarietat és clau. Concertar amb els agents socials i territorials i amb els seus representants legítims, un acte democràtic imprescindible. Ara bé, la simple addició de 946 estratègies no conforma una estratègia de país. Per això demano generositat. El cas del parc fotovoltaic de Tivissa em serveix per a il·lustrar la idea.

Objectius de País: Pla de l’energia i Xarxa Natura 2000

Catalunya compta amb un Pla de l’Energia, amb objectius de desenvolupament intens de les energies renovables. Sense entrar a discutir-ne la bondat dels continguts, constato que existeix i és vigent. Per a l’energia fotovoltaica, es fixava un objectiu per al 2016 de 200 MW a instal·lar. L’any 2004, a Catalunya només hi havia 2,2 MW fotovoltaics instal·lats. L’any 2011 n’ha 205,3MW (ICAEN), que ocupen entre 600 i 1.000 ha.

Altrament, a Catalunya està vigent i aprovada per la UE una configuració d’espais protegits inclosos a la Xarxa Natura 2000. Sense entrar tampoc a valorar-ne la bondat, constato que després d’intenses deliberacions i negociacions al país i amb la UE, resta protegit el 30% del territori (960.000 ha). La normativa de la Xarxa Natura 2000 certament no prohibeix que, en els espais que inclou, s’hi desenvolupin projectes de renovables. Tanmateix, la Directiva d’Hàbitats estableix que cal avaluar-ne l’impacte ambiental per tal d’assegurar que no s’afecten els valors pels quals han estat protegits. Altrament, també estableix que cal garantir que no hi ha ubicacions alternatives.

A Catalunya, per tant,  romanen sense incloure als espais naturals protegits 2.240.000 ha. Malgrat que, per descomptat, no totes són útils ni oportunes per a instal·lar-hi plaques fotovoltaiques, hi ha una ingent quantitat de territori urbà i rural per a localitzar-hi instal·lacions energètiques. Hi ha alternatives per trobar àmbits de 24 ha fora dels espais protegits? Crec que la resposta racional és: si, moltíssimes. Avui per avui, per tant, des de la meva perspectiva, no hi ha contradicció entre els objectius energètics i els de conservació.

Canvi de criteri o absència de criteri nacional?

La Ponència Ambiental i els serveis territorials de l’extint Departament de Medi Ambient, van establir un sol criteri bàsic per al desenvolupament fotovoltaic: si a tot arreu –complint els requisits ambientals necessaris recollits a través de l’informe ambiental preceptiu emès pels serveis territorials- fora dels espais protegits i, de moment, no als espais protegits.  Hom pot estar més o menys d’acord amb aquest criteri. Però és un criteri. Sensat, em sembla.

El parc fotovoltaic que es proposa a Tivissa està dins d’un Espai Natural d’Especial Interès (EIN Muntanyes de Tivissa-Vandellós). Respecto immensament, i ell ho sap, el criteri i la manera de treballar de l’alcalde. Ha promogut el projecte en un dels espais menys sensibles de l’espai natural, ha buscat complicitats i ha buscat sempre acomplir amb tots els requeriments exigits. El seu criteri des de la perspectiva local és respectable, per bé que també cal tenir en consideració que Tivissa té un parc eòlic aprovat i està inclosa a una ZDP que, si els jutges ho permeten, comportaria instal·lar més aerogeneradors –tots, els aprovats i els futurs, fora dels espais protegits.

Malauradament, el criteri local es confronta amb el criteri general, que ara ha canviat. El suposat “desbloqueig” per part del Govern pot respondre a tres situacions:

a)      Canvi de criteri. Quin és, doncs, el nou criteri? Es podran desenvolupar projectes fotovoltaics de grans dimensions (24 Ha no són poques) als espais protegits? En quines condicions?

b)      Manca de criteri. Els condicionants ambientals queden sotmesos a d’altres perspectives? Tornem a estudiar-ho tot cas a cas i responem en funció de la capacitat d’influència del proponent?

c)      Preponderància del criteri local. Es compliran totes els desitjos i propostes provinents dels Ajuntaments? 946 centres de decisió cadascú al seu aire?

Si el canvi respon a la primera circumstància, és respectable i legítim, per bé que fóra interessant difondre els nous criteris per tal que els agents econòmics i socials sàpiguen a què atendre’s abans de proposar un projecte, així com els alcaldes i alcaldesses abans de promoure’n un.

Per contra, si respon a la segona, estem venuts. És impossible assolir objectius compartits de país sense criteri i a base d’intuïcions i propostes canviants.

Si es tracta de la tercera possibilitat, també anem malament. La defensa dels interessos locals i la concertació amb tots els poders públics i els agents socials, com deia, em semblen fonamentals. Però des del govern cal alinear objectius. Si no, ens situem en una circumstància on forces oposades s’anul·len i el país no avança.

En definitiva, des del meu punt de vista, avui per avui, no és convenient impulsar aquest projecte –i d’altres que, sense posar en dubte el seu valor per l’economia local, poden posar en risc l’economia i el patrimoni nacional, si s’actua sense criteri. Altrament, en trobar-se dins d’un Espai Natural d’Especial Interès, em temo que caldrà, com a mínim, veure si cal fer un Estudi d’Impacte Ambiental per analitzar que no es posen en perill els valors naturals i que no hi ha alternatives. I no em consta que això estigui fet.