Per començar, he de confessar que segueixo la
COP18 amb menys passió que altres. Les expectatives no són molt elevades perquè
a Durban es va tancar un cicle i el nou cicle començarà l’any vinent. A Durban
es va tancar, dos anys després i molt per sota del que havia de ser, el Full de
Ruta de Bali iniciat el 2007, que havia de tancar-se a Copenhage el 2009. Em
recorda la cimera de Poznan, el 2008, a la que vaig poder assistir, i on
bàsicament es va constatar que les coses no anaven pel bon camí. Llavors, vaig
tenir l’oportunitat de conversar un moment amb Ivo de Boer –l’àrea de fumadors
té aquestes coses- just a l’acabar el darrer Plenari. Em va dir dues coses molt
premonitòries: a) tal i com ha anat, l’acord a Copenhage es presenta molt, molt
difícil i b) les decisions ja no estan a la meva taula, s’hauran de parlar els
líders mundials. Un mes abans de la cimera de Copenhage, a les converses de
Barcelona, reblava aquests arguments amb l’afegit del temps escàs per arribar a
bon port.
El fiasco de Copenhage
es va redreçar mínimament a Cancún i Durban, tirant pilotes endavant. Vist que
un acord vinculant universal no va ser possible a Dinamarca, a Mèxic i Sud-àfrica
es va configurar un nou full de ruta per tal de provar d’establir un procés
nou. El Protocol de Kyoto ha estat un instrument vital per a posar el canvi
climàtic a l’agenda política, però els canvis geopolítics han deixat obsoleta
la distinció feta el 1997 entre països desenvolupats i països en
desenvolupament. Anular aquesta distinció és innegociable pels EUA i mantenir-la
és innegociable per Xina. Un trist atzucac atesa la urgència cada vegada més
evident d’una acció internacional concertada pel clima.
Cancún va servir per tornar a la via de les
Nacions Unides i establir un Fons per a l’adaptació reclamat per la immensa
majoria de països que no han tingut res a veure amb la generació del fenomen ni
abans ni ara, però que en pateixen els impactes amb poca capacitat de reacció.
Era de justícia. A Durban, s’acorda mantenir Kyoto, ara de manera voluntària, i
encetar un nou procés per a culminar un acord universal el 2015 que entri en
vigor el 2020. sis anys després de Copenhage! Massa temps per a evitar els
mals majors que ens mostren les evidències empíriques i les projeccions
climàtiques. Per descomptat, crec que és solució francament insuficient i perillosa, però
també penso que pitjor seria que el procés descarrilés definitivament. Ajornar
la solució és fatal però anul·lar-la és suïcida.
En definitiva, a Doha no hi haurà decisions
transcendentals, ja van ser preses a Durban i ara queda fer-les operatives. Ara, això no vol dir que no sigui transcendent allò que acabi
passant. El segon període del protocol de Kyoto està assegurat, essencialment
perquè la UE ja té un programa fins el 2020 basat en les normes del Protocol i
està decidida a tirar endavant. Austràlia s’hi ha sumat (amb un ridícul
compromís de reducció del 0,5% de les emissions en relació al 1990) i Noruega i
Suïssa també. Queda per veure què acaben fent els països de l’Europa de l’Est
en funció del reconeixement o no dels 13.000 milions de tones de CO2 que se’ls
va "atorgar" al primer període derivades de la caiguda de la seva obsoleta
indústria energètica i productiva (l’anomenat “aire calent”). A la UE li convé
que no ho siguin, per tal de millorar l’eficàcia (el preu) del Mercat
d’Emissions. Atès que no significarien una reducció efectiva entre 2013 i 2020
(són emissions ja evitades), seria millor que no entressin al segon període si
aquesta és la condició. Queda per resoldre un aspecte que considero menor: la
durada d’aquest segon període. Si el nou acord ha d’entrar en vigor el 2020, té
sentit que aquesta segona fase voluntària del PK durés fins llavors. Això, a més, donaria estabilitat al paquet europeu que, comptat i debatut, és l'única proposta mínimament seriosa per a l'acció. L’altre
opció, el 2017, pot servir per pressionar pel nou acord, però només se sentiran
pressionats els que ja tenen compromisos, així que tampoc serveix de massa.
També es veurà si els grans emissors (EUA i Xina) s’ho
prenen seriosament si a Doha s’aprova un full de ruta creïble per arribar al 2015
a punt per un acord. Després del que va passar amb el Full de Ruta de Bali,
caldrà prendre-se’l amb prudència –per no dir escepticisme- però és important
que quedi mínimament apuntat el camí per a assolir-lo. Hi ha hagut
algunes declaracions interessants dels representats xinesos, per exemple.
Veurem com queda el divendres. Cal, a més, tancar el Grup que va treballar en
l’esborrany d’acord (LCA) i veure com es trasllada tota la feina feta durant
quatre anys. Hi ha moltíssims aspectes avançats i molts punts acordats. És
important “emportar-se” aquests aspectes (entre d’altres, el reconeixement del
paper dels governs sub-nacionals) obrint la porta a canviar la dinàmica de
negociació que no estigui condicionada pels desacords previs. No és fàcil fer
aquest traspàs i caldrà veure com es resol.
El finançament també és clau. A Copenhage es
van prometre 100.000 milions de dòlars per a l’adaptació a partir de 2013. La
recessió apreta i els EUA i la UE no estan massa per la feina. És un aspecte
clau a resoldre a Doha.
Com sempre, a la COP avancen també molts
altres aspectes tècnics. Un de molt destacable, si qualla, és la generació d’un
mercat de drets d’emissió internacional. Sembla que Xina i Austràlia estan
avançant en la generació de mercats interns i amb converses avançades amb la UE
per a connectar-los tots tres. Seria un pas endavant i consolidaria l’opció
unilateral europea de desenvolupar una economia baixa en carboni.
Altrament, a Doha hi ha ebullició d'iniciatives socials i polítiques d'ONG's, empreses i governs municipals i sub-nacionals. La pressió sobre els estats i la demostració que la món hi ha moltes iniciatives exitoses fent front al canvi climàtic són, ara per ara, l'única esperança realment viva. I crec que no és menor. Hi moltíssima gent treballant arreu del món. A Doha hi ha una minirepresentació catalana.
M’agrada. Des de fa 10 anys, Catalunya està present ininterrompudament a les
converses internacionals sobre el canvi climàtic. Enric Llebot ha presentat
l’estratègia catalana d’adaptació i mobilitza com a vicepresident, la presència
i l’acció dels governs sub-nacionals. Continúa la tasca iniciada pel Conseller
Milà a Montreal, el conseller Baltasar a Copenhague i el Conseller Recoder a
Durban. Molt bé. La presència empresarial és minsa, però també hi som: La Gisela
Loran, en Jaume Josa o l’Elvira Carles corren per Qatar. La Susana Rivero dóna
continuïtat a la presència institucional. Ja ni m’indigna, sinó que em reforça
les conviccions, el fet que, per primer cop en 10 anys, no hi ha cap
representant de cap comunitat autònoma acreditat com a membre de la delegació
oficial espanyola. Una més.