Acord de París: un instrument molt útil en mans de la voluntat política

 El pacte té estructures prou sòlides que fan que el futur del planeta es vegi millor que abans de la cimera

Frederic Ximeno (escrit a París, a la COP21 i publicat al Diari Ara 13/12/2015)

L’Acord de París -sumat a la decisió que l’emmarca- em sembla un bon instrument. No assegura que el món es posi en camí per evitar que el canvi climàtic produeixi efectes perillosos i fins i tot irreversibles. Però posa tothom a caminar i ofereix un marc estable i un raonablement clar per a l’acció. Ara depèn de quins governs escollim. Depèn de què exigim. Depèn de la prioritat que donem a resoldre un dels principals problemes als quals ens enfrontem nosaltres i els nostres fills i néts. L’acord ofereix un marc sòlid de treball. Aquesta excusa ja no la tenen. Arriba tard i és imprecís en els objectius que reclama la ciència. Però existeix. I és útil. Per fi. Em sembla útil perquè:

1. Reconeix que no fem prou i estimula a fer més. S’estableix definitivament que cal reduir les emissions per no assolir 2 graus centígrads d’increment de la temperatura terrestre i que cal fer tots els esforços per intentar que no augmenti més d’1,5 graus. Recull que els compromisos presentats per 180 països són insuficients i dibuixa un camí entre el 2017 i el 2025 per incrementar-los.

2. És universal. Els països desenvolupats mantenen responsabilitats de finançament i de lideratge per a la reducció d’emissions però es convida els països emergents a col·laborar i es fixa per a tots l’obligació de presentar compromisos més ambiciosos a la segona ronda. Es manté la diferenciació, i la mitigació i l’adaptació ja són objectius universals. Igualment, es reconeix l’especial vulnerabilitat dels petits estats insulars i els països menys desenvolupats.

3. Es basa en la cooperació mútua i la vigilància mútua. S’obliga tothom a explicar públicament els seus compromisos. Es fixarà un mètode comú per fer-ne balanç el 2023. Tothom pot modificar-los quan vulgui, i ho ha de fer obligatòriament cada cinc anys a partir del 2023. Això vol dir que tots els ciutadans sabrem què fa cadascú per arribar a l’objectiu. Certament, els compromisos els estableix voluntàriament cada país però val la pena recordar que, voluntàriament, 180 països de 195 ja ho han fet. Això no té marxa enrere. També val la pena recordar que el precedent d’aquest acord -el Protocol de Kyoto- obligava molt pocs països (38) a molt poca reducció d’emissions (8%) i, tot i així, alguns països el van incomplir. Es mantenen els 100.000 milions de dòlars anuals per a la cooperació climàtica nord-sud i s’anima a impulsar la cooperació sud-sud. Es fixa una data màxima de revisió per augmentar aquesta aportació, sempre a l’alça (2025). Certament, es dóna llibertat a cada país per decidir les seves aportacions, però hauran d’explicar al món què fan, com ho fan i com ho assoleixen.

4. Es consagren tots els instruments existents i es dóna flexibilitat per utilitzar-los. Instruments de mercat com el comerç d’emissions, però també instruments públics, el programa dedicat als boscos per evitar la desforestació... Tots els instruments assajats es podran posar en marxa. Tots seran voluntaris i, per tant, no haurem d’esperar que tots els països hi estiguin d’acord per començar a aplicar-los. Es pot començar quan es vulgui entre els que ho vulguin. No s’imposen. Hi podrà haver més Califòrnies.

Haurem de seguir treballant molt i molt perquè:

5. No fixa objectius concrets a mitjà ni a llarg termini. Només diu que caldrà arribar al màxim d’emissions “com més aviat millor” i que aspira a un balanç zero d’emissions (entre les que s’emeten i les que es capturen, per exemple, als boscos) a finals de segle. Massa inconcret, lluny del que la ciència exigeix.

6. La feina que cal fer d’aquí al 2020 no s’explica amb claredat. Cal recordar que l’acord entrarà en vigor el 2020 (si 55 països que representin el 55% de les emissions mundials el ratifiquen). Això vol dir que els pròxims cinc anys cal intensificar la feina per reduir emissions, més enllà de desenvolupar els instruments que es defineixen (sistema de verificació, registre de compromisos nacionals, el comitè de seguiment, el comitè de París per fomentar capacitats institucionals). Resta molta feina per fer per avançar més els pròxims cinc anys.

En definitiva, aquest acord posa uns bons rails. Sòlides estructures que es mantenen, a més, dins el marc multilateral. Però el tren que ara hi circula va massa a poc a poc. I això ens posa en perill a tots. Els conductors són els nostres governs, però si nosaltres no exigim acceleració i no definim la ruta, no arribarem a temps a fer front a un dels principals reptes d’aquest segle.

Un bon instrument que cal utilitzar a fons perquè doni resultats. La ministra sud-africana va recordar unes paraules de Mandela: “Després de pujar a un gran cim, un només troba que hi ha molts més cims per pujar”.

Canvi Climàtic: per la via dels fets

Frederic Ximeno (escrit a Paris, a la COP21, publicat al Diari Ara, desembre 2015)

L’exgovernador de Califòrnia Arnold Schwarzenegger va parlar dimarts a la COP21. No llueix els seus músculs sinó un bagul ple de feina feta, exitosa i que ara promou arreu del món. Ha explicat com, malgrat el posicionament contrari del seu govern federal i del seu partit (va ser governador republicà), va impulsar una ambiciosa llei per fer front al canvi climàtic i impulsar l’economia verda. El govern federal, les empreses energètiques i fins i tot les automobilístiques (Volkswagen inclosa, va dir, sorneguer) la van impugnar als tribunals. Recordo que, fins i tot, es va impulsar una iniciativa popular per derogar-la per la via dels referèndums que es plantegen als EUA per a assumptes concrets. Era el 2006. Tres anys abans de la Cimera de Copenhaguen. La cosa va arribar al Tribunal Suprem, que finalment va donar la raó a Califòrnia. Deu estats més s’hi han afegit. Conjuntament amb les províncies canadenques del Quebec, Ontario i Manitoba, han organitzat el principal mercat de drets d’emissions de l’Amèrica del Nord.

A tots els malastrucs que van provar de tombar l’aposta de la vuitena economia mundial, avui l’exgovernador els aporta dades i fets: Califòrnia ha captat el 50% de la inversió en economia verda que s’ha fet als EUA; el seu PIB creix a més bon ritme que al conjunt del país. Mentre l’economia va bé, el 23% de l’electricitat ja prové de fonts renovables i les emissions s’han reduït. El nou governador, demòcrata, ha continuat la feina i acaba de llançar una proposta per intensificar l’ambició per al 2030. La llei californiana ha sigut adoptada, pràcticament fil per randa, pel govern federal a instàncies del president Obama, vuit anys després. Per la via dels fets. De baix a dalt.

La descarbonització de l’economia, les energies renovables, l’eficiència energètica, l’electrificació del transport i l’economia circular, conduïdes per la necessitat de fer front al canvi climàtic, seran una realitat. L’acord de París és fonamental per accelerar processos i per avançar de manera coordinada i justa. Cert. Però el canvi està en marxa, no depèn d’aquest acord.

Catalunya sempre ha sigut pionera a l’hora de copsar les tendències polítiques, socials i econòmiques que es produïen al món. Ha estat amatent i ha format part, sovint, de la primera línia d’acció i pensament. Per això és tan interessant que sigui present a les associacions internacionals que impulsen l’acció climàtica i que assisteixi a les convencions del canvi climàtic. L’Ajuntament de Barcelona hi és des de la COP10 a Buenos Aires el 2004 i el Govern de Catalunya des de la COP11 de Mont-real, l’any següent. Enguany, l’alcaldessa de Barcelona ha estat present en el llançament de la renovació del Compromís dels Alcaldes (Compact of Majors), que aplega 360 ciutats d’arreu del món, on ha presentat l’objectiu de reducció del 40% de les emissions respecte al 2005. El president de Catalunya ha estat present a l’acte de reafirmació del Compromís dels Estats i les Regions (Compact of States and Regions), que aplega 44 governs de tot el món.

És bo ser-hi. Diria que és necessari ser-hi. L’acció climàtica mou i mourà l’economia. Són els signes del temps. Trobo excel·lent que entre el 2009 i el 2015, com ha passat a Califòrnia, ara sí, per fi, alcaldes i presidents de tot l’arc polític s’hi hagin fet veure. Però no n’hi ha prou sent-hi. Com li agrada recordar a en Ramon Folch, el lideratge no es proclama, s’exerceix. Calen fets i resultats. Ho necessita la ciutadania catalana per sortir de la crisi i per tenir un país més habitable en el present, i més preparat per al futur. Liderem. Fem. Exportem fets. Comencem per la llei de canvi climàtic, que sigui la primera a entrar al Parlament. Avancem en el procés obert per definir una Catalunya 100% renovable. Canviem radicalment la mobilitat. Rehabilitem i gestionem els nostres edificis per fer-los eficients. Repensem les nostres ciutats i pobles. Siguem pioners a l’hora d’innovar i utilitzar tecnologia i serveis per a la descarbonització. Adaptem-nos progressivament i intel·ligentment per ser més resilients. Fem. Fem. Fem.

P.D. Mentre escric, la presidència francesa ha distribuït el segon esborrany de l’acord de París. Més curt, amb temes més tancats, millor. Però amb tres grans assumptes encara pendents: l’ambició (quantes emissions hem de reduir a mitjà i llarg termini); la diferenciació (quins compromisos han de prendre les economies emergents, especialment la Xina), i el finançament. Queden 48 hores per tancar-los. Estem a l’aguait, sense aturar-nos

Totalment a favor de El Bulli

Frederic Ximeno. Diari Ara 04/02/2015.

En Ferran Adrià és un geni inspirador. No només ha fet un art del seu ofici, sinó que, com tots els genis, ha generat el seu propi procés creatiu. És d’agrair que ara, a més, estigui disposat a compartir-lo i a difondre’l. És rauxa, és innovació i es feina intensa i persistent que aporta nous enfocaments a la seva disciplina, i, per acabar-ho d’adobar, és rendible. En aquests temps en què el lideratge compartit i el treball en xarxa són el nou paradigma, persones com en Ferran Adrià ens recorden que sí, d’acord, però la passió, el talent, el compromís i la determinació de les persones continuen sent instruments fonamentals per canviar les coses. Només tinc paraules d’admiració i crec fermament que el nostre país -i no parlo de la “marca” Catalunya, sinó del país real- necessita que el màxim nombre possible de persones puguin gaudir del seu guiatge. L’hi hem de posar tot molt fàcil perquè s’hi senti còmode i pugui desplegar totes les seves idees. Ell s’ho mereix i hi guanyem tots.

També entenc, i això encara el fa més important des del meu punt de vista, que s’entesti que la seva nova etapa sigui a la cala Montjoi. En Ferran Adrià pot fer les seves creacions a Nova York, Tòquio o Singapur, però on les idees van néixer i es van desenvolupar és en aquella cala de l’Empordà. Les persones som, també, fruit dels llocs que habitem. Dels paisatges i les vivències en un lloc determinat. Per descomptat, calia el do, però també hi han fet el so de les onades i les nits serenes de tramuntana. El cap de Creus, a més, és un dels paisatges més impressionants del país. N’hi ha molts altres, però el cap de Creus n’és un de destacat. No és només que m’ho sembli a mi, és que s’hi ha treballat i s’hi ha invertit molt perquè així ho ha vist molta gent.

El Parc Natural del Cap de Creus es va crear el 1998, just un any després que El Bulli obtingués la tercera estrella Michelin, catorze anys després de l’arribada d’Adrià al restaurant. L’any 2005 es va aprovar el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner, una fita per a la preservació in extremis del litoral català, el qual, si més no, reconeixia molts retalls d’espais encara no desenvolupats que mereixien ser preservats. Arribava tard, tardíssim, però va arribar. Per al cap de Creus les determinacions eren encara més precises que les que havia establert la llei del parc natural. Els planejaments urbans i el Pla Territorial Parcial de les Comarques Gironines van consolidar aquesta perspectiva. Tot i les seves mancances, tots aquests instruments van tenir processos de concertació, exposició pública, avaluació ambiental... el que, per fi, ja és normal, vaja.

L’any 2010 ben a prop de Montjoi es va enllestir l’enderrocament dels edificis del Club Méditerranée i la restauració del paratge de Tudela. Vaig tenir l’honor de poder assistir a l’acte institucional que ho va celebrar i, aquell dia, sense saber que El Bulli tancava, vaig escriure al blog: “S’ha acabat la desconstrucció total dels 443 edificis del Club Méditerranée i s’ha retornat l’espai a la seva configuració inicial. Un espai de geologia i un paisatge salvatge, inspirador. S’ha dissenyat un projecte paisatgístic de gran nivell. No és suficient integrar objectius i criteris ambientals als artefactes que construïm. Avui és necessari recuperar la funcionalitat dels nostres sistemes naturals, dels nostres paisatges després de dècades de menysteniment. És possible fer-ho. Ja no només desconstrueix en Ferran Adrià a la cuina, el laboratori del cap de Creus -on també es va instal·lar el primer molí eòlic de la península Ibèrica- torna a mostrar-nos el camí del futur, de la innovació”.

En aquesta bona línia aquesta setmana s’ha anunciat la desconstrucció d’una urbanització i la restauració dels aiguamolls de la Pletera, a l’Estartit. Un projecte amb finançament europeu i moltes institucions gironines implicades.

És per això que celebro la decisió d’en Ferran Adrià de proposar una pausa al Parlament. El Bulli ha de ser a la cala Montjoi, però l’esperit innovador concentrat en aquell petit racó de món reclama trobar una solució sobre les seves dimensions. M’hauria agradat tenir un Govern i un Parlament que hagués donat això per fet des d’un principi i que hagués treballat intensament per concertar, proposar alternatives. Un que evités engegar a rodar una política de país bastida durant anys, en comptes de tornar a explorar la via de l’excepcionalitat, sempre delicada en democràcia. Per sort un bon grapat de ciutadans han treballat intensament per fer-ho notar i finalment el mateix Adrià ha entès que això no podia ser. Totalment a favor

Notes COP LIMA (2)

10/12/2014

Ahir es va viure com un gran èxit l'anunci per part d'Austràlia d'una aportació de 165 milions de dòlars al Fons Verd. A Cancun es va crear aquest Fons per a promoure accions d'adaptació i mitigació. Els països desenvolupats es van comprometre a mobilitzar 100.000 milions de dòlars a l'any el 2020 per aquest fons. Definir i configurar el Fons ha trigat uns anys i els diners no acabaven d'aparèixer. L'any passat a Varsòvia es va acordar que calia fornir-lo, com a mínim, amb 10.000 milions de dòlars el 2014. Una conferència de donants prèvia a la COP va arribar a 9.000 milions. Poc a poc s'hi han sumat d'altres i Austràlia va donar ahir el cop d'efecte (perquè de mitigació, res). Amb la seva aportació s'ha arribat al compromís fixat. Bé. Ara cal veure com es multiplicarà per 10 els anys que venen, de fonts públiques i privades. Queda una feinada per fer.

Les negociacions han pres un gir definitiu. Al matí de dimecres s'ha distribuït un nou esborrany per a l'acord de París. En comptes de tenir menys pàgines, en té més. Ple d'opcions diverses, és impossible de tancar. Altrament, el compromís signat l'any passat estableix que l'esborrany estigui a punt el maig de 2015. Així que  com qui dia passa any empeny, l'esborrany de Lima quedarà probablement com està, tot i que alguns països desitgen seguir treballant-hi. Costarà molt de transformar-lo en un text amb força normativa, les opcions que conté són encara molt distants. Hi ha programades dues reunions ministerials a Ginebra i a Bonn abans d'arribar a Paris per seguir-ne parlant. Els negociadors diuen que fins aquí han arribat, perquè tenen una altra urgència.

S'ha girat una feina que per mi ha estat una sorpresa, segurament no ho ha estat pels que segueixen les negociacions de prop. Abans de la reunió de Paris cal que tots els països (les Parts, en diuen aquí) comuniquin les seves contribucions. Això ja va quedar acordat l'any passat. Però resulta que no es va acordar exactament com calia fer-ho. Sovint oblidem que les negociacions pel clima impliquen un canvi significatiu del model econòmic. En un món en plena transformació geoestratègica, explicar amb claredat les teves estratègies per mitigar el canvi climàtic implica explicar el teu projecte en relació al model energètic i les expectatives de desenvolupament. Hi ha una gran desconfiança i tàctiques dilatòries. Xina no vol que ningú revisi els seus números, els països africans volen tancar finançament per l'adaptació, els països bolivarians volen un acord anticapitalista, els EUA s'ho miren i callen...

Els països en desenvolupament demanen que, a més de comunicar els compromisos sobre la reducció d'emissions (mitigació) també es recullin les mesures d'adaptació que caldrà emprendre -i els seus costos- així com els compromisos financers, vist que costen d'aixecar. També demanen que es mantinguin diferències entre les exigències d'informació entre països desenvolupats i en desenvolupament. En principi, l'acord de Paris s'havia de centrar en la mitigació perquè la Convenció ja té altres mecanismes per abordar l'adaptació i el finançament. Però davant aquesta exigència, caldrà incorporar-los segur. L'única manera d'aclarir-se és fixant quina informació veraç i verificable cal que aporti tothom. La discussió està servida. Hi ha un document de base des de dilluns i cada dia s'avancen 2 o 3 paràgrafs. El més complicat, aquell que estableix, a través d'un annex, les condicions de la presentació de les contribucions de cada país. Està en ple procés de discussió.

Em costa explicar que tot just a un any de París i cinc anys després de Copenhage, encara estiguem així. Però les discussions són ferotges: tots els països han de presentar la mateixa informació, o només els rics? Quins mecanismes de verificació comuns per evitar "trampes" es posen en marxa? Quines bases econòmiques comunes s'usaran per quantificar les necessitats financeres?.... en fi, tot això està per decidir. S'arribarà a un document de conclusió, però les energies estan posades aquí, un pas previ a la discussió sobre els compromisos vinculants per reduïr les emissions en un tractat internacional. Sembla mentida, però és així. És necessari resoldre aquest punt, però està en risc tenir temps per a un nou tractat a París.

Avui he estat amb els col·legues de la Municipalidad Metropolitana de Lima per acabar les últimes aportacions d'ERF al Plan Metropolitano de Lima Callao. Si el pla s'aprova, Lima-Callao pot fer un tomb cap a una economia baixa en carboni. Aquí està la clau.  On no hi ha gens de discussió en el document que s'està negociant és en la importància dels governs subnacionals i locals per dur a terme mesures de mitigació i adaptació. Estan citats abastament. Quin gran canvi respecte el 2009! Aquí hi hem guanyat per la força dels fets. I és on hi tinc dipositades les esperances. El món local, liderat per les grans ciutats i amb bona feina de ciutats mitjanes i pobles, està treballant a fons. S'ha vist a la Convenció.

Per cert, un bon grapat dels col·legues peruans estaven molt ofesos amb l'acció de GreenPeace a Nazca. Crec que l'organització ecologista no ha calculat la grandíssima importància simbòlica que aquest espai té pels peruans. Molts no ho han vist gens bé. Ha estat un error, em sembla. I GreenPeace no els acostuma a cometre. Diu que Kumi Naidoo vindrà personalment a disculpar-se, però aquest cop, la performance ha estat contraproduent. He vist passar la "marcha de los pueblos" pel centre de Lima. Nodrida, però res a veure amb Nova York fa uns mesos.

Frederic Ximeno

Notes COP LIMA (1)

Lima, 9/12/2014

Feia quatre anys que seguia les COP a distància. Enguany, projectes d'ERF m'han portat a Lima i he aprofitat l'avinentesa per tornar a experimentar una COP en viu. Ja no es poden seguir sense tenir en compte les xarxes: els negociadors i els observadors tuitaires, sobretot els que fan tuits compulsius en plena negociació; la Secretaria de la Convenció que penja els nous documents de seguida, els streamings... Però la veritat és que el contacte humà, per als analògics -i em temo que també pels digitals- no es comparable amb res. La COP és un punt calent i a més dels diplomàtics i tècnics que negocien, s'hi apleguen acadèmics, empresaris, activistes, consultors, alcaldes.... en un espai tancat on s'intercanvien idees, projectes i dèries compartides. Aquí hi ha els que en saben més i els més compromesos -9.000 persones- d'arreu del món que comparteixen neguits, perspectives, projectes i relacions personals. És un plaer. I és un plaer retrobar els "habituals" que estan enganxats a aquesta cita anual. Més enllà de la incapacitat dels governs per arribar a un acord vinculant internacional, en aquestes reunions es creen complicitats, aliances i en surten tota mena de projectes d'acció (i també conxorxes perquè alguns no facin la feina que han de fer). Llàstima que això no acabi als documents formals.

Pel que fa a la negociació, l'ambient sembla menys tens que altres vegades. És normal. L'any que ve si que va de debó, a Lima no hi ha la pressió de "last minute". Això és bo perquè l'esborrany de l'acord de Paris que es discuteix al grup ADP, tothom hi ha dit la seva. Per primer cop, s'ha treballat amb l'esborrany en una pantalla i els països l'han esmenat en una reunió conjunta. Per contra, és dolent perquè ha quedat un document on diu una cosa i tota la contrària, llarg (23 pàgines) i amb moltes opcions obertes.

S'ha instal·lat la idea que aquest document, en diuen d'"elements" de l'acord, no ha de quedar gens tancat a Lima. És cert que l'any passat a Varsòvia ja es va acordar que l'esborrany d'acord per Paris hauria d'estar tancat 6 mesos abans de Paris. No un any. Així que ara tothom manté posicions. Això ja va passar abans de Copenhage i ja sabem com va acabar. Espero que surti alguna cosa més sintètica i que esdevingui un esborrany sensat per París, però no està clar.

De fet, per aquí ja es parla que a Lima no s'està redactant l'acord encara i que hi ha una qüestió prèvia a resoldre. Aquesta segona part és certa. Per tal de veure si els compromisos voluntaris aportats pels països són suficients o no per limitar l'increment de temperatura a 2ºC, cal que tots els estats presentin les seves contribucions (eufemisme pactat a Varsòvia per no dir "compromisos"). A Lima cal establir com s'han de presentar (abans de maig de 2015 perquè s'ha prorrogat tres mesos la presentació a la Secretaria de Canvi Climàtic de Nacions Unides). Altrament, un grup de països liderats per Xina, demanen que, a més de les contribucions sobre mitigació, es presentin també compromisos sobre adaptació i finançament. Aquests dos darrers aspectes no s'han treballat tècnicament abans i emboliquen la troca. Per bé que la demanda pot ser raonablement sensata, no se sap com presentar aquestes contribucions perquè siguin comparables i sumables. Un embolic. La UE no hi està d'acord, però ho acceptarà per negociar.

Els passadissos (i l'equip negociador espanyol i el francès) diuen que serà molt complicat arribar a un acord per fixar com ha de presentar aquestes contribucions i que aquesta és la batalla dura per arribar a un compromís final a Lima. Sense menystenir la dificultat, això fa que l'esborrany de tractat per París no avanci. I això serà un problema greu. A veure com va la cosa. Altrament, el president de la COP, el ministre peruà Pulgar-Vidal, ho està fent força bé i podria forçar un final un pèl més feliç. Esperem que no s'arrugui. També està compromès en impulsar reduccions d'emissions més ambicioses abans del 2020, un aspecte molt important també, perquè el tractat que esperem que es signi a  París de l'any vinent entraria en vigor el 2020 i, mentrestant, ens cal seguir treballant. Greenpeace està satisfeta perquè a l'esborrany, en una de les seves múltiples alternatives es parla de "fuel off" al 2050. Ha estat bé, però segur que no prospera... però és una petita victòria.

Avui han arribat els ministres i alguns presidents. espero tornar a escriure aquests dies

Cimera del Clima de Varsòvia: moltes promeses i pocs compromisos

FREDERIC XIMENO Publicat al Diari Ara el  26/11/2013 .

• 

Boira i contaminació en una carretera a Mèxic. Les emissions de C02 continuen sense reduir-se. 

Durant tres anys, amb parades a Cancún (Mèxic), Durban (Sud-àfrica) i Doha (Qatar) els negociadors climàtics han tingut prou feina a tornar a posar el tren a la via després del descarrilament de Copenhaguen. Sense un nou acord vinculant, es va obrir un espai per a la voluntarietat -a més d'una pròrroga del Protocol de Kyoto amb obligacions per a la UE i pocs acompanyants més-. Vam passar dels compromisos a les promeses. Un grup d'experts a l'empara de les Nacions Unides han analitzat aquestes promeses. El 2010 s'emetien 50 GtCOeq. Per no incrementar perillosament les emissions, caldria reduir-les a 44 per al 2020; 40 el 2025, 35 el 2030, i fins a 22 el 2050. Les promeses voluntàries registrades per al 2020 ens mostren que encara ens falten entre 8 i 12 GtCOeq. A Varsòvia hem vist com, a més, te'n pots desdir: el Japó i Austràlia han decidit reduir el seu compromís, ho han comunicat, i avall que fa baixada. Les conseqüències són incertes, però gens benignes i molt cares, com ens ha tornat a recordar la ciència en el primer capítol del 5è informe de canvi climàtic.

Mentre veiem com resolem aquesta fase voluntària, es va arribar a l'acord de tornar a tenir llest el 2015 un nou acord vinculant perquè entrés en vigor el 2020. A parlar de compromisos, vaja. A Varsòvia calia posar el fil a l'agulla per fer-ho possible. Hi han passat algunes coses interessants: per exemple, s'han aprovat el reglament, les normes i el finançament del programa Reed+ (per evitar la desforestació i contrarestar la conservació i gestió dels boscos que fixen CO) i s'ha creat una estructura que s'ocuparà de la gestió i el finançament de les "pèrdues i danys" ocasionats pel canvi climàtic als països en desenvolupament.

El problema és la manca de decisió política. En l'emergent món multipolar tothom es mira de reüll. Els EUA, la Xina o l'Índia no volen sentir a parlar de compromisos. La UE ha perdut el lideratge. El finançament no apareix per enlloc. Els canvis en la generació elèctrica, l'eficiència, el transport, el consum... es tracten només als passadissos. Entre els uns i els altres han aconseguit que no s'aprovi un esquema bàsic de l'acord, o que els països hagin de presentar per al 2015 contribucions en comptes de compromisos . Per primera vegada en dinou anys, les ONG que han seguit críticament i constructivament el procés de les Nacions Unides han abandonat la Cimera. Ja no es pot tolerar tant tacticisme. La ciutadania, que en patirà les conseqüències, està cada dia més òrfena.

El 2015 és la nostra darrera oportunitat per assolir l'imprescindible marc internacional per fer front al canvi climàtic abans de fer tard. Els passos de Varsòvia han estat tan ínfims que, veient els precedents, es mostren del tot insuficients. Cal generar un estat d'opinió molt intens per forçar els nostres representants polítics perquè, d'una vegada, ens representin. Caldria fer propostes des de la societat civil per desencallar un procés dirigit pels recels en un món que està canviant la seva geometria de poder, i bloquejat per la influència dels lobis dels combustibles fòssils que ja els va bé com va. A Catalunya, CiU, ERC, PSC i ICV duien al programa electoral una llei de canvi climàtic. També és hora de passar a l'acció interna.

El (de)sastre de Panamà

FREDERIC XIMENO | Publicat al Diari Ara 01/02/2014 

Si John le Carré hagués conegut les trifulgues de Manuel Manrique, president de Sacyr, i dels seus antecessors José Manuel Loureda i Luis del Rivero, segur que l'espia Osnard els hauria incorporat a la seva delirant conxorxa. El sastre Pendel no hauria hagut d'inventar-se històries, perquè la realitat supera àmpliament la ficció. L'actuació de Sacyr a Panamà em concerneix i m'indigna triplement: com a ciutadà, com a contribuent i com a exportador. 

Com a ciutadà i contribuent, em sembla intolerable que personatges implicats en escàndols de corrupció (cas Bárcenas), que es venen accions abans de generar ells mateixos un problema a la seva pròpia companyia, o que deuen 8.000 milions d'euros als bancs, gaudeixin de reconeixement social i suport ministerial. Aquesta casta extractiva, aquesta mena d'empresari que ha contribuït a consolidar una crisi que patim tots plegats, no només no mereix cap suport, sinó que hauria de ser blasmada públicament. 

Sembla que l'Autoritat del Canal havia previst uns costos de 5.250 milions de dòlars per a l'ampliació. Diuen que l'americana Bechtel va presentar una oferta per 4.200 milions, una rebaixa del 20%. Sacyr, una empresa endeutada fins al coll, es presenta amb una oferta amb una rebaixa del 40%, 3.120 milions de dòlars. Esclar, ara no en té prou. Per tant, exerceix una pràctica comuna a Espanya: els modificats, que van engreixant el preu i acaben superant el pressupost de licitació. Així ens ha anat a tots plegats.

Fins aquí, es tracta d'una operació reprovable -des de la meva perspectiva- d'una empresa privada. Ara, la cosa m'afecta personalment quan es coneix que el govern d'Espanya avala l'operació a través de la semipública CESCE -200 milions d'euros-, en un moviment que el Tribunal de Comptes considera inapropiat. Quan conec que aquesta empresa ha traspassat a la Sareb 400 milions del seu deute en el format de dació en pagament que es nega sistemàticament als meus conciutadans. En definitiva, ara som avaladors d'empreses dedicades a negocis milionaris ruïnosos... i els arruïnats som tots nosaltres!

Per acabar-ho d'adobar, la ministra que corre a donar-li suport torna satisfeta perquè ha aconseguit que una empresa s'avingui a negociar en el marc del contracte. Vostè, jo i el sursum corda, quan signem un contracte hem de llegir la lletra petita perquè, per descomptat, esdevé el marc únic de relació entre les parts. Hi ha pocavergonyes que sembla que no, que signen contractes com qui signa autògrafs. Ni Le Carré s'ho hauria imaginat.

Com a exportador, aquest desastre em genera problemes. He estat uns dies al Perú i a Colòmbia, i aviat marxo cap al Paraguai. No es tracta de cap furor viatger, es tracta només de l'única opció que avui tenim bona part de les pimes catalanes per sobreviure: exportar. Els avions transatlàntics van plens de professionals i empresaris. M'ajuda a agafar la maleta sense mandra recordar que no som pas la primera generació que ho fa. El meu avi matern se'n va anar a "fer les Amèriques". Voltant per l'Argentina durant uns anys, treballant honradament, va aconseguir fer un petit capital i va tornar per muntar la seva botiga a Barcelona. La seva filla, la meva tia, és enterrada a Santiago de Xile. Hi va anar a provar sort als anys 50, asfixiada per la grisor -la negror- de la Catalunya de l'època, va prosperar i s'hi va quedar. Els catalans hem tingut sempre el món en el punt de mira. Ara, per força, també.

En el nostre cas, oferim a Llatinoamèrica la nostra experiència en sostenibilitat i canvi climàtic, eficiència energètica en l'edificació a administracions públiques i empreses privades. Per descomptat, no és senzill obrir nous mercats, però sembla que som competitius, com moltes de les empreses catalanes del sector ambiental que ja s'hi han instal·lat. Quan exportes productes, tens alguna cosa física per ensenyar. Si el producte és eficient en preu i prestacions el client només ha de comparar i triar. Per contra, si exportes serveis, només pots demostrar la teva competitivitat després d'haver-lo servit. Per tant, l'entrada en nous mercats depèn de la confiança que generis. D'on véns i què has fet abans és un factor important per a la primera impressió. La marca Barcelona ajuda. La marca Catalunya, de moment, no existeix. La marca Espanya, gràcies a empreses com Sacyr, comença a ser una autèntica catàstrofe. L'espectacle del canal és deplorable i incomprensible. Quan me'n parlen, no puc evitar una expressió al rostre de difícil descripció: una barreja d'indignació, vergonya i basques contingudes.

La insuportable impunitat dels bàrbars (Diari Ara 14/11/13)

 

El 2010 un terrible accident petrolier al golf de Mèxic va produir un vessament de gran magnitud. Només dos anys després British Petroleum es va declarar culpable i va acceptar pagar 1.256 milions de dòlars en multes penals, 2.394 milions de dòlars a la Fundació Nacional de Pesca i Vida Silvestre i 350 milions a l'Acadèmia Nacional de Ciències, i penes de presó per a tres responsables de l'empresa. L'estat encara demana 21.000 milions de dòlars més per raó de la llei d'aigües. El director general de BP per als Estats Units, així com la directora del Servei de Mines de l'estat, van dimitir.

 

Molts anys abans, el 19 de novembre del 2002, el petrolier Prestige , de la companyia Universal Maritime, s'enfonsava davant la costa gallega i vessava 63.000 tones de cru, afectava 2.900 km de costa i 1.177 platges. Milers de voluntaris es van desviure en un corrent de solidaritat sense precedents per netejar la costa i l'extracció del petroli romanent va costar uns 100 milions d'euros. Els danys ambientals són immensos. La fiscalia demanava 5.000 milions per responsabilitat civil. L'asseguradora de la naviera n'ha pagat 22. Veuen la diferència?

 

I vet aquí que la justícia espanyola ha trigat 10 anys a iniciar el judici, i, després de 89 sessions, 400 hores i 204 declaracions, ha arribat a la conclusió que no hi ha ni culpables ni responsables subsidiaris. Pel camí, el responsable polític de llavors és president del govern amb majoria absoluta i no hi ha hagut cap dimissió ni cap assumpció de culpabilitat. El terrible vessament de Boliden a Doñana va acabar igual.

 

El medi natural i els recursos (l'aigua, l'aire, el sòl...) són el nostre patrimoni col·lectiu. Són el nostre capital i el dels nostre fills i néts. Tothom té dret a desenvolupar l'activitat econòmica que li plagui, però no podem tolerar que cap ni una sigui a costa de malmetre aquest patrimoni col·lectiu. Amb aquest grau d'impunitat i d'ineficàcia, ¿qui se sent concernit? El problema és nostre mentre no exigim responsabilitats.

 

Per a aquells a qui l'apel·lació a l'ètica i el bé comú no els faci fred ni calor, es pot dir d'una altra manera: l'aire net, la biodiversitat esponerosa, les platges vives, són els nostres actius, el nostre capital. Si algú, per malapraxi o per accident, el posa en risc o el minva, ha de ser plenament responsable de restablir el seu valor original. Les lleis ambientals estan fetes primer per avaluar si una activitat o un projecte estan dissenyats amb prou criteri. I, després, per assegurar que, si les coses van mal dades, qui en té la responsabilitat hi faci front. 

 

Mentre Universal Maritime queda impune, el restabliment del nostre capital el fem amb diners públics -i, com que no en tenim, veiem com, simplement, no el restaurem-. Vivim en un país on un polític diu feliçment que no és capaç de garantir llocs de treball alhora que es compleixen els mínims per no malmetre l'ambient. En un país on s'aplica laxament la legislació de soroll als sorollosos i, en canvi, podríem arribar a tancar una pianista set anys a la presó. Una societat que permet aquests plantejaments és una societat anestesiada. Un record a tots els voluntaris que, sense pensar-s'ho, van anar a recollir chapapote a les costes gallegues. Avui estan més orfes.

 

Frederic Ximeno

Publicat al Diari Ara el novembre de 2013

Municipalies, la reforma territorial inajornable (Diari Ara, 08/2013)

Per travessar Catalunya en línia recta, la Via Catalana va passar per 86 municipis. El 9% del total dels nostres 947 ens locals. Toquen a 34 km2 per alcalde. Només 130 tenen més de 10.000 habitants. El 50% del territori català està administrat per municipis amb menys de 500 habitants. No anem bé. Els municipis han estat, són i seran un instrument imprescindible per a la gestió, l'administració i la millora de la qualitat de vida de la ciutadania. També són el referent últim de pertinença al lloc. Però precisament per això ha de ser eficient. I no ho és, a hores d'ara. Cal una reforma a fons de les competències, les finances i l'organització locals.

La gran fragmentació municipal del Principat no és una singularitat europea. El que ens fa singulars és no haver-hi posat remei en els darrers trenta anys. Britànics, alemanys i belgues van fer una reforma pel broc gros abans dels anys 70, a través de fusions obligatòries. Els grecs van fer el mateix el 2007. El geògraf Robert Casadevall -recomano llegir les seves anàlisis- m'ha posat sobre la pista de com s'ho han fet els francesos. Després d'alguns intents fallits, el 1992 la llei de l'administració territorial crea dues noves figures de cooperació municipal: la comunitat municipal i la comunitat de ciutats. Els municipis trien a quina es volen unir i quines competències transfereixen. Els ens públics de cooperació municipal exerceixen en exclusiva les competències transferides i tenen fiscalitat pròpia. Cada municipi ha de participar només en una comunitat. L'agregació és obligatòria, per bé que amb qui, com i de què s'ocupa ho decideix cada ajuntament. El resultat ha estat que, en 20 anys, 34.774 ens municipals s'han unit en 2.611 comunitats. Ningú perd identitat, ni alcalde, i millora l'eficiència.

Rajoy, com va fer Berlusconi fa un parell d'anys, prova de fer una reforma tova, d'aspectes irrellevants, sense cap lògica. La resposta, però, no pot ser "Doncs aquí no ho aplicarem", i llestos. Esclar que es tracta d'una qüestió espinosa (quina reforma no ho és?) perquè toca una parcel·la de poder molt significativa al nostre país, perquè afecta emocionalment les persones. Per això no s'ha fet, però això no vol dir que no sigui inajornable.

La reforma territorial culminada el 1936 després dels treballs de la Ponència d'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, pilotada per Pau Vila i promoguda per l'honorable conseller Ventura Gasol -i culminada per l'honorable conseller Josep Tarradellas-, va definir les comarques, però no va entrar en la reforma municipal. És interessant constatar que en l'enquesta realitzada llavors per la Ponència, van sortir inicialment 109 centres i 87 mercats. Als membres de la Ponència els van semblar massa com a ens comarcals i en van fer agrupacions. Però no van plantejar una reforma municipal. I així estem des de llavors.

L'any 1980 en Lluís Casassas i en Joaquim Clusa van analitzar els problemes de la fragmentació municipal. Trenta anys després segueixen tots vigents (i alguns agreujats): petitesa excessiva de la majoria d'ajuntaments; desigualtat fiscal per la localització de l'activitat econòmica; insuficiència de recursos; insuficiència d'autonomia; baix potencial demogràfic per garantir un aparell tècnic i administratiu o alt cost per tenir-lo; por al centralisme de les grans ciutats; canvis en el sentit popular i tradicional de comarca/municipi pels nous moviments residència-treball i residència-lleure; evolució d'àrees metropolitanes sense administració cooperativa; tendències centrípetes pel creixement urbà, i tendències centrífugues per contrarestar-les...

Casassas i Clusa proposaven la creació de municipalies. Els sortien 127 ens supralocals més les àrees metropolitanes de Barcelona i el Camp de Tarragona. Una estructura lògica i sensata. Un fil que ningú s'ha dignat a estirar. L'efímer honorable conseller Duran i Lleida va tenir la bona pensada d'encarregar l'Informe Roca ara fa 12 anys. Un informe molt poc rupturista que plantejava integrar alguns municipis i poca cosa més. Dorm als calaixos. Els consellers Puigcercós i Ausàs van promoure la llei de vegueries, però ni un mot sobre els municipis.

Sembla que hi ha un alt consens en la necessitat de fer una reforma i també hi ha el mateix grau de consens que ningú s'hi posi. Doncs no pot ser. Hem de fer-ho a partir d'un debat serè i urgent. Qui signa és un municipalista convençut que ho ha demostrat amb fets i projectes durant molts anys i, precisament per això, crec que fem tard.

Presoner 46664. Mandela, in memoriam.

El juny de 1988 Hollingsworth va aplegar una colla d'artistes (molts i molt bons) a Londres per un concert dedicat al 70è aniversari de Nelson Mandela empresonat feia 25 anys. Jo vaig ser un dels 600 milions de persones que vam veure el concert per televisió. Teníem notícies de l'aparheid i la lluita del Congrés Nacional, però jo, fins llavors, no vaig ser conscient del perfil, la persistència i el lideratge de Nelson Mandela. Realment, va aconseguir posar el focus a Sud Àfrica. 

Tres mesos després, al mateix escenari -Wembley- s'inciava una gira de concerts organtzada per Amnesty International per celebrar els 40 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. Human Rights Now! es deia la gira. Uns quants dels artistes que havien participat en el concert per Mandela, s’hi van sumar. El 10 de setembre de 1988, la gira va aterrar a Barcelona. Amb un Último de la Fila pletòric com a convidat local, Sting, Gabriel, Springsteen amb Clarence Clemons i la e-street Band, Josu N’Dour i Tracy Chapman ens van oferir  tres o quatre hores de bona música i reivindicació. Mandela, com a símbol de l’empresonament injust i la lluita per la igualtat va ser molt present en tot el concert. O així m’ho sembla ara. Recordo Peter Gabriel cantant “Biko” i 100.000 ànimes cridant el nom de Mandela.

Diuen que el gran concert de Londres va forçar a les autoritats de l’aparheid sudafricà a avançar l’alliberament de Mandela. Potser si. El cas és que l’11 de febrer de 1990, Mandela va ser alliberat a Robben Island, on havia passat 18 dels 27 anys que duia empresonat en una cel·la de 3x4 metres.

 Pocs mesos després de ser alliberat, el primer viatge de Mandela va ser a Barcelona. Vaig anar a escoltar-lo. No hi va haver recepció oficial. Un petit entarimat a la Plaça Sant Jaume, al lateral de l’Ajuntament amb Ferran. Mandela, acompanyat d’un grup de persones del Congrés Nacional va agrair el suport de la ciutat i va llançar el seu missatge de reconciliació. Érem poca gent, tot just 300 o 400 persones (no m’ho esperava). Va ser un regal sentir la veu tranquil·la i decidida d’aquell home gran que somreia i parlava interrompent-se amb càntics i balls, va ser realment emocionant. I voldria pensar que, per a aquell jove de 21 anys que l’escoltava, un moment de fonamentació d’idees. Servo el record de la impressió que em va causar la imatge del grup de deu o quinze persones que envoltant Mandela primer cantant Nkosi sikelel' iAfrika (tan bell i tan dens de vivències) i després baixant de l’escenari i encarant el carrer Ferran al ritme sincopat dels càntics  que havíem vist per la televisió a les manifestacions de Soweto.

Buscant alguna notícia d’aquella jornada, només he trobat aquesta entrada al blog de Vicent Partal. Al final, fa esment d’aquell dia, però m’ha interessat saber que ell va viure en directe l’alliberament de Mandela a Robben Island. Sovint et trobes un català en els moments claus de la Història!

Mandela tenia pressa. Creia en la llibertat i la justícia i  mirava endavant per construïr-la, convençut que la el passat només ofereixen obstacles per assolir-les. Mandela va ser persistent, tot i que van passar 27 anys, ell seguia tenint la mateixa pressa, perquè estava carregat de raons. Mandela va arribar a la conclusió que la lluita pacífica –després d’haver recolzat la lluita armada- era la via per l’alliberament dels pobles. Mandela va provar de comprendre els motius del seu adversari, la seva llengua, la seva lògica per a imposar el sentit comú amb el llenguatge de l’altre. Mandela, quan va tenir oportunitat, va provar d’esdevenir un líder bonhomiós però ferm, i un líder integrador que comptava amb la gent. No tinc dubtes, inspirador com pocs d’altres.

Descansi en pau.

imbonang 'umfowethu thina (we have not seen our brother)
Laph'ekhona (In the place where he is)
Laph'wafela khona (In the place where he died)

La transició cap a les renovables (nuclear o renovables?)

L'energia nuclear té un gran avantatge: no es generen emissions de gasos amb efecte d'hivernacle durant la generació d'electricitat. És un avantatge prou significatiu per analitzar si es tracta d'una tecnologia per al futur, atès que hem de fer front al canvi climàtic. Malauradament, té massa inconvenients.

El primer és la seguretat. Des de l'accident de Txernòbil el 1985, el nombre de reactors actius ha crescut molt lentament. Se'n construeixen pocs i es van tancant els antics. Actualment n'hi ha 439. En els darrers quinze anys la capacitat instal·lada ha passat de 350 GW a 375 GW, poca cosa. Més de 300 reactors tenen més de 25 anys. El drama de Txernòbil fou determinant. És cert que just abans de l'accident de Fukushima hi va haver una certa revifada, sobretot pels plans xinesos. Però la Xina, Alemanya i França han aturat o ajornat els seus plans, i el Japó, una gran potència nuclear, planteja un redisseny radical de la seva política energètica. Lògic. Els efectes de l'accident, encara no resolt, duraran dècades. Els factors de risc són massa variats: tecnològics, errors humans, terrorisme, desastres naturals. Per no parlar de la ratlla prima entre els usos civils i els militars. La forta nuclearització de França (75% de la generació elèctrica) va començar per enriquir urani i esdevenir una potència militar. Els dubtes actuals sobre l'Iran tenen precedents.

El segon inconvenient és el preu i l'amortització. Una nova central nuclear costa uns 6.000 milions d'euros d'inversió i vuit anys de construcció, pel cap baix. Per això el 70% dels costos s'imputen durant 30 anys (40 des del 2004) a l'amortització de la inversió inicial (fetes fins ara amb fortes ajudes públiques). Mentre es construeix, esclar, no es genera electricitat. En deu anys a Espanya s'han instal·lat 20.000 MW eòlics, equivalents a cinc reactors nuclears. S'executen en menys d'un any, a molt més baix cost, entren en funcionament progressivament i l'amortització és de 15 a 25 anys. És cert que estem subvencionant les renovables, però l'energia nuclear sense l'avantatge que li concedeix el sistema tarifari espanyol i l'extensió progressiva de l'amortització tampoc mostra uns números gens brillants. La francesa Areva congela el seu pla d'inversió a la Gran Bretanya "perquè no pot assegurar els beneficis als seus accionistes", diu el director. Mentrestant, Enel, amb seu a la desnuclearitzada Itàlia (per referèndum), obté 900 milions d'euros de les centrals catalanes, espanyoles i eslovaques, la majoria de les quals han superat ja el període d'amortització i foren construïdes amb recursos públics.

El tercer gran inconvenient són els residus. Les centrals nuclears en actiu generen anualment unes 10.000 tones de residus altament radioactius. Contenen isòtops radioactius transurànics persistents com ara el Tecneci-99, amb un període de semidesintegració de 24.000 anys; el Iode-129 (15,7 milions d'anys), i el Neptuni-237 (dos milions d'anys). Em pots assegurar un lloc estanc per aquest període de temps? Mantenir-los a les piscines de les centrals és una mala solució. També ho és organitzar una rifa per decidir on han d'anar. Calen criteris tècnics molt acurats. En qualsevol cas, no sembla lògic apostar intensament per una tecnologia que genera aquests passius de tan llarga durada i perillositat per als éssers vius.

Per aquests motius, la molt nuclear Catalunya (el 50% de l'electricitat prové de tres centrals, dues a punt d'arribar als 30 anys) hauria d'abordar decididament el seu futur energètic, tal com proposa l'Agència Internacional de l'Energia, per la via de la intensificació radical de l'eficiència i l'impuls de les renovables. La biomassa (residus forestals, agraris i alguns no especials urbans) i el canvi de petroli per gas ens ajudarien a fer front a la transició. Respecte a les nuclears, primer caldria fixar data de tancament. Després, trobar un lloc adient per al dipòsit definitiu dels residus. Finalment, els ingressos de les centrals ja amortitzades haurien de servir per finançar aquest canvi i la dinamització econòmica dels municipis nuclears, com apuntava l'economista Josep Garriga en el seu Pla Pont del 2006. Mentre en parlem, ja estem fent tard.

Frederic Ximeno. Biòleg i consultor ambiental (publicat al Diari Ara a l'agost de 2013)

No tenim excusa. 5è Informe del Grup d'Intergovernamental d'Experts del Canvi Climàtic (IPPC).

Avui divendres 27 de setembre s'ha aprovat definitivament la primera part (bases físiques) del 5è informe del GIECC (Grup Intergovernamental d'Experts del Canvi Climàtic, IPCC en anglès). l'IPCC aplega un gran nombre de científics d'arreu del món i s'estructura en quatre grups de treball:

• El Grup de Treball 1 avalua els aspectes científics del sistema climàtic i el canvi climàtic
• El Grup de Treball 2 avalua la vulnerabilitat dels sistemes naturals i socials al canvi climàtic i les conseqüències positives i negatives del fenomen així com les opcions d'adaptar-s'hi.
• El Grup de Treball 3 Avalua les opcions per limitar les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle

• ·        Finalment, l'Equip Especial sobre inventaris nacionals de gasos amb efecte d'hivernacle s'encarrega del programa específic per millorar i harmonitzar les metodologies de càlcul.

Avui s’han presentat les conclusions del primer grup de treball que exposa les bases científiques del canvi climàtic i la resta ho faran en diferents moments fins a finals de 2014. L'informe es realitza integrant la informació científico-tècnica que es produeix al món, grups específics per a cada capítol la integren i discuteixen i, finalment, en una reunió plenària amb científics de tot el món es consensua el redactat final. El Resum Executiu es discuteix línia per línia. Avui s'ha aprovat.

El Primer Informe va ser emès l'any 1990, el segon al 1995, el Tercer el 2001 i el Quart el 2007. No fa pas quatre dies que es treballa, ja són 25 anys de feina.  Va ser en el Quart Informe on els científics van alertar amb una certesa del 90% que l'activitat humana és la responsable del canvi climàtic.  Aquest informe posa al dia la recerca -cada cop més intensa, més extensa i més fiable- feta en els darrers sis anys. Avui s’ha publicat el resum executiu (disponible aquí ) i dilluns l'informe complert de 2.000 planes. No tenim cap excusa per no actuar immediatament i intensament, i si no, jutgeu per vosaltres mateixos:

Principals conclusions del 5è informe del Grup de Treball 1- Bases de les Ciències Físiques sobre el canvi climàtic del GIECC (la traducció i tria és meva i ràpida, contrasteu amb l'original en anglès):

L'escalfament del sistema climàtic és INEQUÍVOC. Des de 1950, molts dels canvis observats no tenen precedents  de dècades a mil·lennis. L'atmosfera i l'oceà s'han escalfat, la quantitat de neu i gel ha disminuït, el nivell del mar ha pujat i les concentració de gasos amb efecte d'hivernacle s'han incrementat.

La influencia humana en el sistema climàtic és CLARA. Es evident per l'increment de gasos amb efecte d'hivernacle la concentració de gasos a l'atmosfera, el forçament radiatiu positiu, l'escalfament ja observat i el millor coneixement del sistema climàtic.

Ha estat detectada la influència humana en l'escalfament de l'atmosfera i els oceans, en els canvis en el cicle de l'aigua, en la reducció de la neu i el gel, en l'increment mitjà del nivell del mar i en determinats canvis de fenòmens extrems. L'EVIDÈNCIA DE LA INFLUÈNCIA HUMANA HA CRESCUT DES DE L'ANTERIOR INFORME (2007). ES EXTRAMADAMENT PROBABLE (95% DE PROBABILITAT) QUE LA INFLUÈNCIA HUMANA SIGUI LA CAUSA DOMINANT de l'escalfament observat des de mitjans del segle XX.

Continuar les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle causarà més escalfament i canvis en tots els components del sistema climàtic. Limitar el canvi climàtic requereix reduccions SUBSTANCIALS I SOSTINGUDES d'emissions de gasos amb efecte d'hivernacle.

El canvi de la temperatura superficial mitjana a finals del segle XXI probablement excedirà en 1,5ºC en relació a la mitjana de 1850-1900 en tots els escenaris analitzats, excepte l'escenari RCP2.6, probablement excedirà els 2ºC en diversos escenaris. En tots els escenaris analitzats excepte un, l'increment de temperatura continuaria en acabar el segle.  L'escalfament continua mostrant variabilitat interanual-decadal i no és regionalment uniforme.

Atmosfera

Cadascuna de les tres darreres dècades han estat successivament més calentes a la superfície terrestre que totes les dècades precedents des de 1850. A l'Hemisferi Nord, 1983-2012 va ser probablement el període de 30 anys més calent dels darrers 1.400 anys. 

Oceans

L'escalfament de l'oceà domina l'augment de l'energia emmagatzemada en el sistema climàtic, la qual cosa representa més del 90% de l'energia acumulada entre 1971 i 2010. És pràcticament cert que la capa superior de l'oceà (0-700 m) es va escalfar entre 1971-2010 i probablement també es va escalfar entre els anys 1870-1971.

Els oceans continuaran escalfant-se durant el segle XXI. L'escalfor penetrarà de la superfície a fons i afecta a la circulació oceànica.

Criosfera

Durant les darreres dues dècades, les capes de gel de Grenlàndia i l'Antàrtica han perdut massa, les glaceres han continuat reculant gairebé a tot el món i el Gel al oceà àrtic i la cobertura de neu a la primavera de l'hemisferi nord ha seguit decreixent la seva extensió.

És molt probable que la coberta de gel de l'Àrtic continuï disminuint i aprimant-se i que la cobertura de neu a la primavera de l'Hemisferi Nord decreixi durant el segle XXI a mesura que la temperatura mitjana superficial creixi. El volum global de les glaceres seguirà decreixent.

 

Nivell del Mar

El ritme de l'increment del nivell del mar des de mitjans del segle XIX ha estat superior que el ritme dels dos mil·lennis previs. En el període 1901–2010, el nivell global mitjà del mar ha crescut 19 cm [0.17 a 0.21] m

El nivell del mar continuarà creixent durant el segle XXI. En tots els escenaris analitzats el ritme de creixement superarà molt probablement l'observant entre 1971-2010 per l'increment de l'escalfament dels oceans i l'increment de la pèrdua de massa de glaceres i capes de gel

 

Cicle del Carboni i altres cicles biogeoquímics

Les concentracions atmosfèriques de diòxid de carboni (CO2), metà i òxid nitrós s'han incrementat fins a nivells sense precedents des de, com a mínim, els darrers 800.000 anys. Les concentracions de CO2 s'han incrementat un 40% des dels temps preindustrials, primerament provinent de les emissions dels combustibles fòssils i secundàriament per les emissions dels canvi net d'usos del sòl. Els oceans han absorbit el 30% del diòxid de carboni d'origen antròpic, la qual cosa ha causat la seva acidificació. 

Amb un 95% de probabilitat, el canvi climàtic afecta els processos del cicle del carboni en el sentit que exacerba l'increment de CO2 a l'atmosfera . La posterior captació de carboni pels oceans n'incrementarà la seva acidificació

Els motors del canvi climàtic

El forçament radiatiu és positiu, la qual cosa ha donat lloc a una absorció d'energia per part del sistema climàtic. La major contribució al forçament radiatiu total és causat per l'augment de la concentració atmosfèrica de CO₂ des de 1750.