La insuportable impunitat dels bàrbars (Diari Ara 14/11/13)

 

El 2010 un terrible accident petrolier al golf de Mèxic va produir un vessament de gran magnitud. Només dos anys després British Petroleum es va declarar culpable i va acceptar pagar 1.256 milions de dòlars en multes penals, 2.394 milions de dòlars a la Fundació Nacional de Pesca i Vida Silvestre i 350 milions a l'Acadèmia Nacional de Ciències, i penes de presó per a tres responsables de l'empresa. L'estat encara demana 21.000 milions de dòlars més per raó de la llei d'aigües. El director general de BP per als Estats Units, així com la directora del Servei de Mines de l'estat, van dimitir.

 

Molts anys abans, el 19 de novembre del 2002, el petrolier Prestige , de la companyia Universal Maritime, s'enfonsava davant la costa gallega i vessava 63.000 tones de cru, afectava 2.900 km de costa i 1.177 platges. Milers de voluntaris es van desviure en un corrent de solidaritat sense precedents per netejar la costa i l'extracció del petroli romanent va costar uns 100 milions d'euros. Els danys ambientals són immensos. La fiscalia demanava 5.000 milions per responsabilitat civil. L'asseguradora de la naviera n'ha pagat 22. Veuen la diferència?

 

I vet aquí que la justícia espanyola ha trigat 10 anys a iniciar el judici, i, després de 89 sessions, 400 hores i 204 declaracions, ha arribat a la conclusió que no hi ha ni culpables ni responsables subsidiaris. Pel camí, el responsable polític de llavors és president del govern amb majoria absoluta i no hi ha hagut cap dimissió ni cap assumpció de culpabilitat. El terrible vessament de Boliden a Doñana va acabar igual.

 

El medi natural i els recursos (l'aigua, l'aire, el sòl...) són el nostre patrimoni col·lectiu. Són el nostre capital i el dels nostre fills i néts. Tothom té dret a desenvolupar l'activitat econòmica que li plagui, però no podem tolerar que cap ni una sigui a costa de malmetre aquest patrimoni col·lectiu. Amb aquest grau d'impunitat i d'ineficàcia, ¿qui se sent concernit? El problema és nostre mentre no exigim responsabilitats.

 

Per a aquells a qui l'apel·lació a l'ètica i el bé comú no els faci fred ni calor, es pot dir d'una altra manera: l'aire net, la biodiversitat esponerosa, les platges vives, són els nostres actius, el nostre capital. Si algú, per malapraxi o per accident, el posa en risc o el minva, ha de ser plenament responsable de restablir el seu valor original. Les lleis ambientals estan fetes primer per avaluar si una activitat o un projecte estan dissenyats amb prou criteri. I, després, per assegurar que, si les coses van mal dades, qui en té la responsabilitat hi faci front. 

 

Mentre Universal Maritime queda impune, el restabliment del nostre capital el fem amb diners públics -i, com que no en tenim, veiem com, simplement, no el restaurem-. Vivim en un país on un polític diu feliçment que no és capaç de garantir llocs de treball alhora que es compleixen els mínims per no malmetre l'ambient. En un país on s'aplica laxament la legislació de soroll als sorollosos i, en canvi, podríem arribar a tancar una pianista set anys a la presó. Una societat que permet aquests plantejaments és una societat anestesiada. Un record a tots els voluntaris que, sense pensar-s'ho, van anar a recollir chapapote a les costes gallegues. Avui estan més orfes.

 

Frederic Ximeno

Publicat al Diari Ara el novembre de 2013