El juny de 1988 Hollingsworth va aplegar una
colla d'artistes (molts i molt bons) a Londres per un concert dedicat al 70è
aniversari de Nelson Mandela empresonat feia 25 anys. Jo vaig ser un dels 600
milions de persones que vam veure el concert per televisió. Teníem notícies de
l'aparheid i la lluita del Congrés
Nacional, però jo, fins llavors, no vaig ser conscient del perfil, la
persistència i el lideratge de Nelson Mandela. Realment, va aconseguir posar el
focus a Sud Àfrica.
Tres mesos després, al mateix
escenari -Wembley- s'inciava una gira de concerts organtzada per Amnesty
International per celebrar els 40 anys de la Declaració Universal dels Drets
Humans. Human Rights Now! es deia la
gira. Uns quants dels artistes que havien participat en el concert per Mandela,
s’hi van sumar. El 10 de setembre de 1988, la gira va aterrar a Barcelona. Amb
un Último de la Fila pletòric com a convidat local, Sting, Gabriel, Springsteen
amb Clarence Clemons i la e-street Band, Josu N’Dour i Tracy Chapman ens van
oferir tres o quatre hores de bona
música i reivindicació. Mandela, com a símbol de l’empresonament injust i la
lluita per la igualtat va ser molt present en tot el concert. O així m’ho
sembla ara. Recordo Peter Gabriel cantant “Biko” i 100.000 ànimes cridant el
nom de Mandela.
Diuen que el gran concert de Londres
va forçar a les autoritats de l’aparheid
sudafricà a avançar l’alliberament de Mandela. Potser si. El cas és que l’11 de
febrer de 1990, Mandela va ser alliberat a Robben Island, on havia passat 18 dels
27 anys que duia empresonat en una cel·la de 3x4 metres.
Pocs mesos després de ser alliberat, el primer
viatge de Mandela va ser a Barcelona. Vaig anar a escoltar-lo. No hi va haver
recepció oficial. Un petit entarimat a la Plaça Sant Jaume, al lateral de
l’Ajuntament amb Ferran. Mandela, acompanyat d’un grup de persones del Congrés
Nacional va agrair el suport de la ciutat i va llançar el seu missatge de
reconciliació. Érem poca gent, tot just 300 o 400 persones (no m’ho esperava).
Va ser un regal sentir la veu tranquil·la i decidida d’aquell home gran que
somreia i parlava interrompent-se amb càntics i balls, va ser realment
emocionant. I voldria pensar que, per a aquell jove de 21 anys que l’escoltava,
un moment de fonamentació d’idees. Servo el record de la impressió que em va
causar la imatge del grup de deu o quinze persones que envoltant Mandela primer
cantant Nkosi sikelel' iAfrika (tan bell i tan dens de vivències) i després baixant
de l’escenari i encarant el carrer Ferran al ritme sincopat dels càntics que havíem vist per la televisió a les
manifestacions de Soweto.
Buscant alguna notícia d’aquella
jornada, només he trobat aquesta entrada al blog de Vicent Partal. Al
final, fa esment d’aquell dia, però m’ha interessat saber que ell va viure en
directe l’alliberament de Mandela a Robben Island. Sovint et trobes un català
en els moments claus de la Història!
Mandela tenia pressa. Creia en la
llibertat i la justícia i mirava endavant per construïr-la, convençut que
la el passat només ofereixen obstacles per assolir-les. Mandela va
ser persistent, tot i que van passar 27 anys, ell seguia tenint la mateixa
pressa, perquè estava carregat de raons. Mandela va arribar a la conclusió que la lluita pacífica –després
d’haver recolzat la lluita armada- era la via per l’alliberament dels pobles.
Mandela va provar de comprendre els motius del seu adversari, la seva llengua,
la seva lògica per a imposar el sentit comú amb el llenguatge de l’altre.
Mandela, quan va tenir oportunitat, va provar d’esdevenir un líder bonhomiós
però ferm, i un líder integrador que comptava amb la gent. No tinc dubtes,
inspirador com pocs d’altres.
Descansi en pau.
imbonang 'umfowethu thina (we have not seen our brother)
Laph'ekhona (In the place where he is)
Laph'wafela khona (In the place where he died)
Laph'ekhona (In the place where he is)
Laph'wafela khona (In the place where he died)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada