Codi de seguiment google analitics

6 de desembre de 2013

Presoner 46664. Mandela, in memoriam.

El juny de 1988 Hollingsworth va aplegar una colla d'artistes (molts i molt bons) a Londres per un concert dedicat al 70è aniversari de Nelson Mandela empresonat feia 25 anys. Jo vaig ser un dels 600 milions de persones que vam veure el concert per televisió. Teníem notícies de l'aparheid i la lluita del Congrés Nacional, però jo, fins llavors, no vaig ser conscient del perfil, la persistència i el lideratge de Nelson Mandela. Realment, va aconseguir posar el focus a Sud Àfrica. 

Tres mesos després, al mateix escenari -Wembley- s'inciava una gira de concerts organtzada per Amnesty International per celebrar els 40 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. Human Rights Now! es deia la gira. Uns quants dels artistes que havien participat en el concert per Mandela, s’hi van sumar. El 10 de setembre de 1988, la gira va aterrar a Barcelona. Amb un Último de la Fila pletòric com a convidat local, Sting, Gabriel, Springsteen amb Clarence Clemons i la e-street Band, Josu N’Dour i Tracy Chapman ens van oferir  tres o quatre hores de bona música i reivindicació. Mandela, com a símbol de l’empresonament injust i la lluita per la igualtat va ser molt present en tot el concert. O així m’ho sembla ara. Recordo Peter Gabriel cantant “Biko” i 100.000 ànimes cridant el nom de Mandela.

Diuen que el gran concert de Londres va forçar a les autoritats de l’aparheid sudafricà a avançar l’alliberament de Mandela. Potser si. El cas és que l’11 de febrer de 1990, Mandela va ser alliberat a Robben Island, on havia passat 18 dels 27 anys que duia empresonat en una cel·la de 3x4 metres.

 Pocs mesos després de ser alliberat, el primer viatge de Mandela va ser a Barcelona. Vaig anar a escoltar-lo. No hi va haver recepció oficial. Un petit entarimat a la Plaça Sant Jaume, al lateral de l’Ajuntament amb Ferran. Mandela, acompanyat d’un grup de persones del Congrés Nacional va agrair el suport de la ciutat i va llançar el seu missatge de reconciliació. Érem poca gent, tot just 300 o 400 persones (no m’ho esperava). Va ser un regal sentir la veu tranquil·la i decidida d’aquell home gran que somreia i parlava interrompent-se amb càntics i balls, va ser realment emocionant. I voldria pensar que, per a aquell jove de 21 anys que l’escoltava, un moment de fonamentació d’idees. Servo el record de la impressió que em va causar la imatge del grup de deu o quinze persones que envoltant Mandela primer cantant Nkosi sikelel' iAfrika (tan bell i tan dens de vivències) i després baixant de l’escenari i encarant el carrer Ferran al ritme sincopat dels càntics  que havíem vist per la televisió a les manifestacions de Soweto.

Buscant alguna notícia d’aquella jornada, només he trobat aquesta entrada al blog de Vicent Partal. Al final, fa esment d’aquell dia, però m’ha interessat saber que ell va viure en directe l’alliberament de Mandela a Robben Island. Sovint et trobes un català en els moments claus de la Història!

Mandela tenia pressa. Creia en la llibertat i la justícia i  mirava endavant per construïr-la, convençut que la el passat només ofereixen obstacles per assolir-les. Mandela va ser persistent, tot i que van passar 27 anys, ell seguia tenint la mateixa pressa, perquè estava carregat de raons. Mandela va arribar a la conclusió que la lluita pacífica –després d’haver recolzat la lluita armada- era la via per l’alliberament dels pobles. Mandela va provar de comprendre els motius del seu adversari, la seva llengua, la seva lògica per a imposar el sentit comú amb el llenguatge de l’altre. Mandela, quan va tenir oportunitat, va provar d’esdevenir un líder bonhomiós però ferm, i un líder integrador que comptava amb la gent. No tinc dubtes, inspirador com pocs d’altres.

Descansi en pau.


imbonang 'umfowethu thina (we have not seen our brother)
Laph'ekhona (In the place where he is)
Laph'wafela khona (In the place where he died)

Cap comentari:

Publica un comentari