Per travessar Catalunya en línia recta, la Via Catalana va passar per 86 municipis. El 9% del total dels nostres 947 ens locals. Toquen a 34 km2 per alcalde. Només 130 tenen més de 10.000 habitants. El 50% del territori català està administrat per municipis amb menys de 500 habitants. No anem bé. Els municipis han estat, són i seran un instrument imprescindible per a la gestió, l'administració i la millora de la qualitat de vida de la ciutadania. També són el referent últim de pertinença al lloc. Però precisament per això ha de ser eficient. I no ho és, a hores d'ara. Cal una reforma a fons de les competències, les finances i l'organització locals.
La gran fragmentació municipal del Principat no és una singularitat europea. El que ens fa singulars és no haver-hi posat remei en els darrers trenta anys. Britànics, alemanys i belgues van fer una reforma pel broc gros abans dels anys 70, a través de fusions obligatòries. Els grecs van fer el mateix el 2007. El geògraf Robert Casadevall -recomano llegir les seves anàlisis- m'ha posat sobre la pista de com s'ho han fet els francesos. Després d'alguns intents fallits, el 1992 la llei de l'administració territorial crea dues noves figures de cooperació municipal: la comunitat municipal i la comunitat de ciutats. Els municipis trien a quina es volen unir i quines competències transfereixen. Els ens públics de cooperació municipal exerceixen en exclusiva les competències transferides i tenen fiscalitat pròpia. Cada municipi ha de participar només en una comunitat. L'agregació és obligatòria, per bé que amb qui, com i de què s'ocupa ho decideix cada ajuntament. El resultat ha estat que, en 20 anys, 34.774 ens municipals s'han unit en 2.611 comunitats. Ningú perd identitat, ni alcalde, i millora l'eficiència.
Rajoy, com va fer Berlusconi fa un parell d'anys, prova de fer una reforma tova, d'aspectes irrellevants, sense cap lògica. La resposta, però, no pot ser "Doncs aquí no ho aplicarem", i llestos. Esclar que es tracta d'una qüestió espinosa (quina reforma no ho és?) perquè toca una parcel·la de poder molt significativa al nostre país, perquè afecta emocionalment les persones. Per això no s'ha fet, però això no vol dir que no sigui inajornable.
La reforma territorial culminada el 1936 després dels treballs de la Ponència d'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, pilotada per Pau Vila i promoguda per l'honorable conseller Ventura Gasol -i culminada per l'honorable conseller Josep Tarradellas-, va definir les comarques, però no va entrar en la reforma municipal. És interessant constatar que en l'enquesta realitzada llavors per la Ponència, van sortir inicialment 109 centres i 87 mercats. Als membres de la Ponència els van semblar massa com a ens comarcals i en van fer agrupacions. Però no van plantejar una reforma municipal. I així estem des de llavors.
L'any 1980 en Lluís Casassas i en Joaquim Clusa van analitzar els problemes de la fragmentació municipal. Trenta anys després segueixen tots vigents (i alguns agreujats): petitesa excessiva de la majoria d'ajuntaments; desigualtat fiscal per la localització de l'activitat econòmica; insuficiència de recursos; insuficiència d'autonomia; baix potencial demogràfic per garantir un aparell tècnic i administratiu o alt cost per tenir-lo; por al centralisme de les grans ciutats; canvis en el sentit popular i tradicional de comarca/municipi pels nous moviments residència-treball i residència-lleure; evolució d'àrees metropolitanes sense administració cooperativa; tendències centrípetes pel creixement urbà, i tendències centrífugues per contrarestar-les...
Casassas i Clusa proposaven la creació de municipalies. Els sortien 127 ens supralocals més les àrees metropolitanes de Barcelona i el Camp de Tarragona. Una estructura lògica i sensata. Un fil que ningú s'ha dignat a estirar. L'efímer honorable conseller Duran i Lleida va tenir la bona pensada d'encarregar l'Informe Roca ara fa 12 anys. Un informe molt poc rupturista que plantejava integrar alguns municipis i poca cosa més. Dorm als calaixos. Els consellers Puigcercós i Ausàs van promoure la llei de vegueries, però ni un mot sobre els municipis.
Sembla que hi ha un alt consens en la necessitat de fer una reforma i també hi ha el mateix grau de consens que ningú s'hi posi. Doncs no pot ser. Hem de fer-ho a partir d'un debat serè i urgent. Qui signa és un municipalista convençut que ho ha demostrat amb fets i projectes durant molts anys i, precisament per això, crec que fem tard.
Amb més de 1000 anys d'història documentada, el meu poble, Alpens (304 habitants, avui dia) s'ha desenvolupat prou eficientment, exercint la seva individualitat municipal.
ResponEliminaNo puc compartir els teus plantejaments.
Salutacions.
Lluís Suriñach
"Gent d'Alpens"
www.dalpens.com
Primer de tot, tot el meu respecte per teu dissens. Deixa'm dir-hi la meva, però. Certament, Alpens té una llarguíssima història, però potser no tan llarga com 1000 anys. Pel que he llegit, és fruit de la fussió de dues parroquies (Sant Pere de Serrallonga i Santa Maria d’Alpens) i alguns masos dispersos de Lluçà. Aquestes parròquies van formar part dels dominis del Castell de la Guàrdia de Ripoll que controlava nou parròquies cedides al s XIV al Monestir de Ripoll. Disculpa'm si la digressió històrica no és precisa, però el que vull dir és que res dura mil anys. Em sembla. La individualitat municipal d'Alpens no és incompatible amb una agrupació per a millorar serveis i prestacions (transport públic, salut, educació, gestió integral de la Riera Gavarresa, potenciació de l'activitat econòmica del Lluçanès, gestió forestal...) les que siguin. Serveis que es podrien fer millor amb amb 100-150 municipalies d'agrupació voluntaria, fiscalitat pròpia i veu i vot dels ajuntaments actuals, que no pas amb l'estructura comarcal actual, penso. Altrament, teniu un poble preciós, tinc el plaer de conèixer un parell d'alpensins d'adopció que m'han passejat pels vostres boscos i contrades de trobada entre tres comarques, precisament.
ResponElimina