Codi de seguiment google analitics

16 de gener del 2013

La cimera de Doha: un 'reset' a les negociacions pel clima

Activistes protesten a la cimera de Doha per reclamar accions contra el canvi climàtic. AFP
Activistes protesten a la cimera de Doha per reclamar accions contra el canvi climàtic.S'acaba un procés contra el canvi climàtic iniciat el 1993. Va servir per arribar a un primer acord el 1997 a Kyoto, que ha portat a l'acció entre el 2008 i el 2012, i que a la cimera de Doha s'allarga minvat fins al 2020, liderat per la Unió Europea (UE). A Bali, el 2007, es va fixar un full de ruta per assolir un acord ampli per quan s'acabés el Protocol de Kyoto. És a dir, aquest any. El 2008, la UE va decidir unilateralment reduir el 20% de les emissions per al 2020 i va aconseguir aplegar més de 120 caps d'estat per negociar sobre el canvi climàtic a Copenhaguen. Emergia un món multipolar i els líders mundials van triar les polítiques climàtiques per fer-ho evident, amb l'ajuda d'un Barack Obama abandonat pel Congrés. Els dos anys següents es van dedicar a recollir els plats trencats i salvar els instruments construïts amb suor i llàgrimes durant deu anys i, sobretot, els compromisos i objectius que permetrien minimitzar el fenomen i els seus efectes.
L'any passat, a Durban, es va arribar a dos acords rellevants: continuar amb el Protocol de Kyoto mentre s'obria un període de discussió política per bastir l'acord universal el 2015 perquè entrés en vigor el 2020, sense haver-lo de connectar amb les experiències prèvies. El temps és un factor clau, però cedir cinc anys a canvi de reconduir el procés per assolir un acord polític vinculant era una concessió necessària.
Començar de zero
A Doha esperàvem només arranjaments operatius: qui seguia amb Kyoto i com, com s'abordaven les tasques per negociar el nou acord i a partir de quines premisses, i, finalment, qui finançava l'adaptació al canvi climàtic mentrestant, com i amb quants recursos. Semblava senzill però no ho ha estat. S'ha acordat retornar als cossos tècnics de debat tots els aspectes ja negociats, incloent-hi els objectius de reducció d'emissions a llarg termini. S'ha pactat una agenda per al 2013 per començar a treballar l'acord. S'ha pactat l'aportació de nous recursos, menys dels que voldrien els receptors i més dels que voldrien els donants. És un autèntic reset , perquè es tanquen les negociacions obertes el 2008 i es comença de zero. Ja veurem si és un pas enrere o l'única possibilitat de fer el salt endavant el 2015. En tot cas, ja ningú té excuses.
Mentre es negocia, entra en vigor un segon període de Kyoto, que obliga els responsables del 15% de les emissions mundials que han decidit subscriure'l. Bàsicament la UE, i ens va molt bé que sigui així per mantenir viu i operatiu l'objectiu del 20% de reducció d'emissions. El lideratge ara és cosa dels Estats Units i la Xina. Polònia ha bloquejat la negociació fins a l'últim moment. Ha estat sagnant perquè podria haver negociat des de fa cinc anys. I perquè un bloqueig unilateral d'un país de la UE ens fa perdre la credibilitat internacional que ens quedava, oferint una cortina de fum a la falta de compromís dels dos principals emissors (els EUA i la Xina) i als que descavalquen de Kyoto (Canadà). Aquells que volen mantenir un model econòmic basat en els combustibles fòssils i el sobreconsum han guanyat temps. És una segona oportunitat, potser l'última. Hi ha esperança.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada