Codi de seguiment google analitics

7 de juliol de 2012

Cròniques de Rio+20









El repte d'una governança global per al medi ambient

El repte d'una governança global per al medi ambient AFP
L'any 1972 a Estocolm, les Nacions Unides van establir que el dret a un medi ambient digne és un principi bàsic de l'organització. Es va crear el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA). La crisi del petroli i una guerra freda, de la qual encara no se n'albirava el final, no van ajudar a impulsar els innovadors plantejaments d'aquella cimera. Però una colla de gent es va a posar a treballar, a rumiar, a recollir i a mostrar les evidències de la relació entre el medi ambient i la salut, l'economia, el desenvolupament i l'equitat.
L'any 1992 la segona Cimera de la Terra a Rio pren un caràcter ben diferent. El Mur de Berlín ha caigut, els Estats Units i la Unió Europea (UE) se senten forts. S'impulsa una carta de principis i se signen les convencions per fer front a tres problemes globals: el canvi climàtic, la biodiversitat i la desertificació. S'intenta promoure un nou pla d'acció, l'Agenda 21, i es posa el focus en els boscos. No es concreta gaire, però s'inicien espais de treball i de mobilització de diners.
Estirant el fil de Rio, els governs locals, sobretot a Europa, endrecen les seves polítiques ambientals. La UE crea un extens corpus jurídic en la matèria. Una jove i ambiciosa ministra de Medi Ambient, Angela Merkel, impulsa el Protocol de Kyoto, insuficient però primer pas concertat internacionalment. Pel que fa a la biodiversitat, hem hagut d'esperar fins a l'any passat, però tenim el Protocol de Nagoya.
Els estats, a la defensiva
Som al 2012, el món ha canviat. Europa, motor de la incorporació del medi ambient a la lògica econòmica, és a l'UCI. Els Estats Units ja no veuen la seva supremacia com l'ordre natural de les coses. Els països emergents liderats per la Xina tenen expectatives que no volen veure condicionades. La globalització de l'economia ha posat els estats a la defensiva. Mentrestant, les organitzacions multilaterals (ONU, Banc Mundial, Comissió Europea...) impulsen un vincle més gran d'economia i medi ambient, i connecten amb un sector creixent de la societat civil (50.000 persones fem cap a Rio+20), governs locals i subestatals, empreses, sindicats... Una pinça que atrapa els estats, que tenen la potestat de decidir. Si en comptes d'economia verda, parléssim d'economia financera, ¿oi que els sonaria la situació?
A Rio+20 es proposen dos temes centrals: l'economia verda i una governança global per al medi ambient. També es posen altres qüestions ambientals sobre la taula: ocupació verda, accés universal a energia més eficient i més neta, ciutats sostenibles, seguretat alimentària, accés a l'aigua i gestió sostenible dels oceans.
Quaranta anys després, com és lògic, els matisos han aparegut. Hi ha un acord de mínims, però si no integrem la sostenibilitat en el model de desenvolupament no podrem eradicar la pobresa, i els riscos per a les generacions futures són excessius.
Ara, l'evolució de les qüestions ambientals en els últims 40 anys ha estat exponencial, estirant de les lletres petites.
Per això vinc a Rio a veure què passa. No està escrita, encara, la lletra petita. Davant la gran incertesa del futur immediat és poc intel·ligent no estar al corrent de les tendències a mitjà termini. Per bé que ara un mes ens sembla una eternitat, com diu el tango, vint anys no són res.






El consens infeliç

El plenari previ a la conferència, en què es discutia el darrer document presentat per la presidència brasilera, va acabar amb consens. Era d'esperar. Un document tan generalista en què se cita a tothom i no obliga a res a ningú, és perfecte per als governs i un problema per als ciutadans. El gran canvi és l'ampliació del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), avui integrat per 53 països, al conjunt de països de l'ONU, i una promesa d'enfortir-lo, sense concretar. Per a la resta d'assumptes, un conjunt de principis generals. Veurem amb quin tarannà arriben els caps d'estat avui. Si no tenen gaires ganes de discutir, el plenari informal d'avui els ha posat les coses en safata. Signen aquest document i marxen. Veurem si algú ve amb una mica d'ambició. Això no s'ha acabat, però l'última carta no és un as, és un tres de trèvols.







Els altres decebuts de Rio+20

Col·lectius d'indígenes Van organitzar actes crítics amb el poder polític.EFE
En altres circumstàncies, el segon dia de la Cimera de la Terra seria un dia de corredisses, reunions i negociacions d'últim moment. No ha estat així. Al pavelló exclusiu de les delegacions oficials, on el ministre Arias Cañete ens ha donat el seu punt de vista, no hi ha hagut presses. L'única data clara és el 2015, cal redefinir els Objectius del Mil·lenni i integrar-los amb altres de desenvolupament sostenible. Una oportunitat per posar xifres a la declaració genèrica de Rio+20. La gent ja hi treballa.
No ens equivoquem, una cimera sense acord era desitjada per molts que no són aquí o que hi són per defensar interessos particulars, per als quals l'equitat i la supervivència a llarg termini no tenen cap interès. Els que estan fent l'agost amb la prima de risc, movent capitals i vivint de subsidis obsolets. Han guanyat temps, però no han guanyat una batalla que tenen perduda.
Rio+20 permet seguir avançant en el camí emprès a Estocolm als anys 70. No saltem, però no retrocedim ni un pam. Victòria pírrica, certament, però no derrota. Altrament, el corrent profund a escala local, subnacional i social està consolidat, per això surten tantes vegades citats en la declaració. Avui, mentre els negociadors no tenen feina, el Consell Internacional de Governs Locals llança una iniciativa molt ambiciosa per impulsar les ciutats resilients i eficients. Ho ha fet també el C-40, una associació de grans ciutats presidida per l'alcalde de Nova York. Els partenariats público-privats exploren vies per desenvolupar projectes, els governs subnacionals acorden actuacions amb el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA). Em plau constatar que Barcelona i Catalunya segueixen sent membres actius d'aquestes iniciatives, mantenint una línia d'acció de país.
El president de Corea del Sud deia en el plenari que ja li estava bé l'acord, però que el seu país havia decidit que el model de desenvolupament es basava en l'economia verda i de baixes emissions de carboni. I que els està anant molt bé. Els que surtin de Rio pensant que sortirem de la crisi amb més totxo es tornen a equivocar. Molts dels que han signat l'acord de mínims de Rio+20 estan disposats a anar més enllà. La Unió Europea n'és un. Ara que demanem més Europa, no mirem només com van les finances, i vegem com ens alineem amb les polítiques de creixement, que són verdes. A qui decep més aquesta perspectiva?







El futur que construirem després de Rio+20

La secretària d'Estat dels Estats Units, Hillary Clinton, al ple de Rio+20. ANTONIO SCORZA / AFP
La declaració de Rio+20, El futur que volem , és oficial. Els líders mundials, en tres dies, no han tocat ni una coma de l'esborrany aprovat dimarts passat. Són 283 paràgrafs en què surt 147 vegades el verb reconèixer , 49encoratjar , 35 urgir i 33 entendre . Per sort, també es fa servir 59 vegades el verb reafirmar (res del que està en marxa s'atura, només faltaria). L'acció de comprometre's ja és més escadussera, 24 ocasions. I resoldre , el que s'entén per prendre decisions, 16 vegades.
Són pocs compromisos atesa la situació crítica de molts vectors ambientals, la necessitat urgent d'eradicar la pobresa, la iniquitat de gènere, la creixent crisi d'accés als recursos, o les externalitats ambientals del model energètic i de consum. Una nova mostra de la falta de lideratge dels estats. La fotografia de Copenhaguen (mai feta pública, em sembla) i la de Rio+20 esdevindran un excel·lent recordatori dels rostres dels que van ser incapaços d'assumir els reptes del segle, els que afecten la salut, la supervivència i la dignitat.
En tres dies, el G-20 ha debatut i acordat accions precises i finançament garantit per als bancs. A Rio, on es parlava de persones, els caps d'estat ni s'han dignat a seure per parlar-ne. Una desconnexió definitiva amb els pobles que representen. La declaració de Rio+20 deixa només una lletra petita realment interessant per estirar: la definició per al 2015 d'objectius específics de desenvolupament sostenible que, amb la revisió dels Objectius del Mil·lenni, hauran de ser aprovats per la 67a Assemblea General.
A la trobada oberta del consell executiu de les Nacions Unides, amb tots els secretaris executius i directors d'agències i programes, inclòs el director del lleument reforçat Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), estan molt convençuts d'estirar aquest fil. Les ONG han anunciat que plantejaran objectius ambiciosos i mobilitzacions. Els governs locals i subestatals ho faran treballant en xarxa. Les empreses també veuen que això no va, perquè els seus clients són els ciutadans. S'han organitzat i es veuen reconegudes al document, així com la idea d'una economia verda equitativa i sostenible. Rio+20 no és una oportunitat perduda per a la sostenibilitat (altrament inevitable, com va dir Hillary Clinton) sinó per a aquest líders. O ens representen i prenen les regnes, en base a les evidències tecnocientífiques i les necessitats de les majories, o que s'apartin. A Rio+20 hi he trobat, fora del ple, més determinació que decepció.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada