Codi de seguiment google analitics

7 de setembre de 2011

El Poder ¿Judicial?

http://historiacontemporanea-tomperez.



 Al 1748, Montesquieu publicava “L’esperit de les lleis”, la llavor de la separació de poders com a eix de l’estat de dret estava sembrada. Malauradament, al nostre país hem arribat tardíssim a considerar com a normal aquest principi bàsic. Hem perdut ben bé 150 o 200 anys de pràctica. El poder executiu i el poder legislatiu emanen de les urnes. Per tant, exerceixen les seves funcions amb més o menys fortuna i estan sotmesos a crítica i renovació. Sense menystenir la necessitat imperiosa de revisar amb profunditat el funcionament de la nostra jove democràcia, la crítica, l’exigència, la reforma i la substitució, si s’escau, són possibles. Massa sovint estem pendents dels gestos i les declaracions més que no pas en els resultats de l’acció de govern o les conseqüències de les accions legislatives. Però, millor o pitjor, estan sota la mirada pública. Per contra, el poder judicial és una caixa negra de professionals amb un mínim control ciutadà, absència total de crítica, cap exigència de rendiment de comptes i sense cap possibilitat de renovació.

El poder legislatiu, ni que sigui a cop de transposició de la legislació europea més que no pas com a opció de futur, ha avançat en la integració de consideracions ambientals. El poder executiu, per bé que amb diferents graus de diligència i amb una perillosa parsimònia, han anat fent. En tot cas, qui s’enduu el premi a la inoperància ambiental és el poder judicial. Ha avançat poquíssim des de la magnífica sentència de la Sala Penal número 2 de Sabadell que al 1995 afirmava: Al día siguiente de los vertidos analizados, el Besós estaba tan muerto como el día anterior, y era tan regenerable como lo era la víspera. Al menos no consta lo contrario. Així, en castellà, clar. Per sort l’Audiència de Barcelona i en Carles Viver i Pi-Sunyer des del Constitucional, van revocar l’absolució sustentada en aquesta perspectiva extemporània, però així estaven, i encara estan, les coses a massa jutjats.

Com a professional del medi ambient, també em sorprèn que quan hi ha una sentència judicial en contra d’una decisió de l’executiu, gairebé mai hi ha crítica pel jutge. Per descomptat que la interpretació de la llei és la seva funció, però quan una sentència, posem per cas, desestima els aspectes ambientals que sostenen una denúncia i només accepta un argument urbanístic sobre el qual determina que, per bé que s’acompleix la legislació vigent, caldria canviar-la, alguna cosa no va bé. Tenim un jutge a Catalunya, que fa això contínuament, i no diem res. Certament, com he posat de manifest fa un moment, hi ha mecanismes de control a les instàncies superiors. Però si sumem a la extralimitació l’extrema lentitud, tenim un problema quan les primeres instàncies no actuen lleialment assumint la seva funció.

Com a ciutadà, visc amb perplexitat com el poder judicial legisla i executa –per tant, s’extralimita. Per exemple, el fet que la sentència en contra de les zones prioritàries de desenvolupament eòlic comporti una suspensió de totes elles és, com a mínim, una desproporció que va molt més enllà fins i tot del que plantejaven els recurrents. La comminatòria per a instaurar el castellà com a  llengua vehicular del TSJC és tot menys proporcionada davant la jurisprudència existent i l’ampli acord polític i social, transposat a la legislació. Ja m’agradaria que unes quantes sentències ambientals i urbanístiques pendents d’execució sine die, gaudissin de tanta diligència. O que el Sr. Millet sigui jutjat abans que es mori.

En definitiva, potser que comencem a pensar que no tots els jutges i jutgesses són iguals i que haurien d’estar sotmesos al mateix nivell de crítica i control que la resta de poders. La seva tasca és crucial – d’algú ens haurem de refiar- però no es pot treballar a l’ombra de l’anonimat i anar fent sense assumir responsabilitats, sense explicar-se públicament i sense rebre crítiques i correccions quan les coses no es fan ben fetes, o s’assumeixen funcions que no corresponen. A d’altres indrets, els fiscals són triats per sufragi. No sé si els va millor, però a Catalunya hem de fer un pensament seriós. Potser estem confonent el respecte als garants de la llei amb l’abandó de la nostra responsabilitat ciutadana de control de tots els poders. De tots tres. Separats.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada