Le rayon vert

Als anys setanta, vaig llegir amb fruició algunes de les novel·les de Jules Verne. No pas tots els 60 viatges extraordinaris però si uns quants: Cinc setmanes en globus, Viatge al centre de la Terra, Vint mil llegües de viatge submarí, els fills del capità Grant, De la Terra a la Lluna o Miquel Strogoff i, sense dubte, el millor, La volta al món en vuitanta dies. Algunes en castellà, d’altres en català en versions juvenils i encara alguna traduïda pel seu amic Guimerà. D’altres viatges extraordinaris els vaig llegir també en còmic. Sempre que anava a Sant Hilari, l’àvia Carme em donava  deu duros per comprar algun exemplar de les “Joyas Literarias”. Verne sempre queia. El meus preferits: “El soberbio Orinoco” i “Dos años de vacaciones”. Per contra, “El rayo verde” mai em va interessar: un raig que només veuen els enamorats a una posta de sol al mar? Però si les meves platges eren totes a llevant! I, a més, d’enamoraments encara no en sabia res. El vaig trobar carrincló i massa romàntic per als meus interessos aventurers. I, per acabar-ho d’adobar, després d’anar amunt i avall, va, i ni el miren. Ho vaig trobar insòlit. Tanmateix, em fascinava -i em fascina- com Juli Verne s’anticipava al futur i com incorporava fets científics coneguts o a venir a les seves novel·les. La llavor estava sembrada.

Als vuitanta, no sabria precisar si estirat per les orelles o  per iniciativa pròpia -per fer-me l’interessant, és clar- vaig anar a veure, acompanyat, Le rayon vert d’Eric Rommer. Mai he estat –ni ho sóc ara- massa afeccionat a les pel·licules de la nouvelle vague. Les trobo aburrides i aquesta de Rommer crec que s’emporta el títol honorífic. Ara bé, em va colpir el darrer pla de la pel·lícula. Impressionant. Valia la pena suportar els 90 minuts anteriors per aquell moment...fals!. Tan realisme i, al final, Rommer no aconsegueix filmar un rayon vert de debó i se l’inventa a l’estudi! Quina grandíssima contradicció. En tot cas, però, el cuquet seguia viu: Si l’hiperrealista Rommer havia de recòrrer a la ficció, la cosa es posava interessant. Però és un invent literari i cinematogràfic? No, el raig verd és un fenòmen físic senzill, la dispersió de Rayleigh. La llum, en travessar l’atmosfera –o un altre medi- es dispersa en les diferents longituds d’ona, com passa en un prisma.  Per aquest motiu veiem el cel blau, per exemple. En condicions normals, quan es pon el sol no som capaços de percebre els colors de les diferents longituds d’ona i el veiem porpre. Però, en condicions especials, es pot arribar, a l’últim segon, a apreciar el verd i, encara més excepcionalment, el blau. Ja ho tenia tot, doncs: literatura, cinema i ciència. Una trilogia imbatible per a despertar el meu interès.

Com el dels Manel, mai he estat home de mar –de  litoral si, però de mar no massa. Tanmateix, durant els noranta i els dos mil, he tingut el plaer de gaudir d’unes quantes postes de sol amb el mar a ponent. N’he gaudit de cadascuna, totes diferents i de gran bellesa, però no puc negar que sempre m’ha quedat un lleuger regust amarg en no veure el final esperat...fins enguany!

Vint-i-cinc anys després de la falsa presa de Rommer, l’he vist. El 12 d’agost de 2011, vora Porto Maga, a la Costa Verde de Sardenya. Fins i tot l’he fotografiat, i tot i que la foto no val gaire res, em permet rememorar-lo. Per a explicar-li al meu fill l’emoció, l’eufòria i el plaer que em va produir, li vaig dir que, per mi, era equivalent a una lliga del Barça. Va trobar que era una comparació odiosa, desafortunada i totalment fora de lloc. Però, vés, cadascú té la seva dèria, oi?