No tenim excusa. 5è Informe del Grup d'Intergovernamental d'Experts del Canvi Climàtic (IPPC).

Avui divendres 27 de setembre s'ha aprovat definitivament la primera part (bases físiques) del 5è informe del GIECC (Grup Intergovernamental d'Experts del Canvi Climàtic, IPCC en anglès). l'IPCC aplega un gran nombre de científics d'arreu del món i s'estructura en quatre grups de treball:

• El Grup de Treball 1 avalua els aspectes científics del sistema climàtic i el canvi climàtic
• El Grup de Treball 2 avalua la vulnerabilitat dels sistemes naturals i socials al canvi climàtic i les conseqüències positives i negatives del fenomen així com les opcions d'adaptar-s'hi.
• El Grup de Treball 3 Avalua les opcions per limitar les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle

• ·        Finalment, l'Equip Especial sobre inventaris nacionals de gasos amb efecte d'hivernacle s'encarrega del programa específic per millorar i harmonitzar les metodologies de càlcul.

Avui s’han presentat les conclusions del primer grup de treball que exposa les bases científiques del canvi climàtic i la resta ho faran en diferents moments fins a finals de 2014. L'informe es realitza integrant la informació científico-tècnica que es produeix al món, grups específics per a cada capítol la integren i discuteixen i, finalment, en una reunió plenària amb científics de tot el món es consensua el redactat final. El Resum Executiu es discuteix línia per línia. Avui s'ha aprovat.

El Primer Informe va ser emès l'any 1990, el segon al 1995, el Tercer el 2001 i el Quart el 2007. No fa pas quatre dies que es treballa, ja són 25 anys de feina.  Va ser en el Quart Informe on els científics van alertar amb una certesa del 90% que l'activitat humana és la responsable del canvi climàtic.  Aquest informe posa al dia la recerca -cada cop més intensa, més extensa i més fiable- feta en els darrers sis anys. Avui s’ha publicat el resum executiu (disponible aquí ) i dilluns l'informe complert de 2.000 planes. No tenim cap excusa per no actuar immediatament i intensament, i si no, jutgeu per vosaltres mateixos:

Principals conclusions del 5è informe del Grup de Treball 1- Bases de les Ciències Físiques sobre el canvi climàtic del GIECC (la traducció i tria és meva i ràpida, contrasteu amb l'original en anglès):

L'escalfament del sistema climàtic és INEQUÍVOC. Des de 1950, molts dels canvis observats no tenen precedents  de dècades a mil·lennis. L'atmosfera i l'oceà s'han escalfat, la quantitat de neu i gel ha disminuït, el nivell del mar ha pujat i les concentració de gasos amb efecte d'hivernacle s'han incrementat.

La influencia humana en el sistema climàtic és CLARA. Es evident per l'increment de gasos amb efecte d'hivernacle la concentració de gasos a l'atmosfera, el forçament radiatiu positiu, l'escalfament ja observat i el millor coneixement del sistema climàtic.

Ha estat detectada la influència humana en l'escalfament de l'atmosfera i els oceans, en els canvis en el cicle de l'aigua, en la reducció de la neu i el gel, en l'increment mitjà del nivell del mar i en determinats canvis de fenòmens extrems. L'EVIDÈNCIA DE LA INFLUÈNCIA HUMANA HA CRESCUT DES DE L'ANTERIOR INFORME (2007). ES EXTRAMADAMENT PROBABLE (95% DE PROBABILITAT) QUE LA INFLUÈNCIA HUMANA SIGUI LA CAUSA DOMINANT de l'escalfament observat des de mitjans del segle XX.

Continuar les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle causarà més escalfament i canvis en tots els components del sistema climàtic. Limitar el canvi climàtic requereix reduccions SUBSTANCIALS I SOSTINGUDES d'emissions de gasos amb efecte d'hivernacle.

El canvi de la temperatura superficial mitjana a finals del segle XXI probablement excedirà en 1,5ºC en relació a la mitjana de 1850-1900 en tots els escenaris analitzats, excepte l'escenari RCP2.6, probablement excedirà els 2ºC en diversos escenaris. En tots els escenaris analitzats excepte un, l'increment de temperatura continuaria en acabar el segle.  L'escalfament continua mostrant variabilitat interanual-decadal i no és regionalment uniforme.

Atmosfera

Cadascuna de les tres darreres dècades han estat successivament més calentes a la superfície terrestre que totes les dècades precedents des de 1850. A l'Hemisferi Nord, 1983-2012 va ser probablement el període de 30 anys més calent dels darrers 1.400 anys. 

Oceans

L'escalfament de l'oceà domina l'augment de l'energia emmagatzemada en el sistema climàtic, la qual cosa representa més del 90% de l'energia acumulada entre 1971 i 2010. És pràcticament cert que la capa superior de l'oceà (0-700 m) es va escalfar entre 1971-2010 i probablement també es va escalfar entre els anys 1870-1971.

Els oceans continuaran escalfant-se durant el segle XXI. L'escalfor penetrarà de la superfície a fons i afecta a la circulació oceànica.

Criosfera

Durant les darreres dues dècades, les capes de gel de Grenlàndia i l'Antàrtica han perdut massa, les glaceres han continuat reculant gairebé a tot el món i el Gel al oceà àrtic i la cobertura de neu a la primavera de l'hemisferi nord ha seguit decreixent la seva extensió.

És molt probable que la coberta de gel de l'Àrtic continuï disminuint i aprimant-se i que la cobertura de neu a la primavera de l'Hemisferi Nord decreixi durant el segle XXI a mesura que la temperatura mitjana superficial creixi. El volum global de les glaceres seguirà decreixent.

 

Nivell del Mar

El ritme de l'increment del nivell del mar des de mitjans del segle XIX ha estat superior que el ritme dels dos mil·lennis previs. En el període 1901–2010, el nivell global mitjà del mar ha crescut 19 cm [0.17 a 0.21] m

El nivell del mar continuarà creixent durant el segle XXI. En tots els escenaris analitzats el ritme de creixement superarà molt probablement l'observant entre 1971-2010 per l'increment de l'escalfament dels oceans i l'increment de la pèrdua de massa de glaceres i capes de gel

 

Cicle del Carboni i altres cicles biogeoquímics

Les concentracions atmosfèriques de diòxid de carboni (CO2), metà i òxid nitrós s'han incrementat fins a nivells sense precedents des de, com a mínim, els darrers 800.000 anys. Les concentracions de CO2 s'han incrementat un 40% des dels temps preindustrials, primerament provinent de les emissions dels combustibles fòssils i secundàriament per les emissions dels canvi net d'usos del sòl. Els oceans han absorbit el 30% del diòxid de carboni d'origen antròpic, la qual cosa ha causat la seva acidificació. 

Amb un 95% de probabilitat, el canvi climàtic afecta els processos del cicle del carboni en el sentit que exacerba l'increment de CO2 a l'atmosfera . La posterior captació de carboni pels oceans n'incrementarà la seva acidificació

Els motors del canvi climàtic

El forçament radiatiu és positiu, la qual cosa ha donat lloc a una absorció d'energia per part del sistema climàtic. La major contribució al forçament radiatiu total és causat per l'augment de la concentració atmosfèrica de CO₂ des de 1750.

0,7% de l'IRPF: el Constitucional, només quan interessa (Diari Ara 27/07/2013)

FREDERIC XIMENO 

| Actualitzada el 27/07/2013 00:00(el 

0,7% de l'IRPF: el Constitucional, només quan interessa CÈLIA ATSET

Més de la meitat dels catalans vam marcar amb una X la casella "Per a altres finalitats socials" a l'impost sobre la renda de les persones físiques. Això vol dir que un 0,7% dels nostres impostos s'han de dedicar a donar suport a entitats socials i ambientals. A Catalunya es recapten, pel cap baix, uns 20 milions d'euros per aquest concepte. L'any 2009, es va introduir un doble canvi. D'una banda, es va incrementar el percentatge del 0,5239% al 0,7%, i, de l'altra, es van incorporar objectius ambientals per invertir part dels diners recaptats a través d'aquesta casella. El canvi va ser efectiu per un acord amb l'Església catòlica però, de retruc, es generaven més recursos per a les entitats socials i les entitats ambientals podien finalment optar a finançar-se per aquesta via, una interessant novetat des que es va incloure aquesta opció a mitjans del anys 80.

Aprofitant l'avinentesa, aquell any 2009, la ministra Espinosa, del ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marí, va decidir canviar les regles del joc. Va impulsar una nova convocatòria de finançament per decidir el destí dels nostres impostos, malgrat les competències de la Generalitat en matèria ambiental. La convocatòria es va emetre des del ministeri amb unes condicions sorprenents: només s'hi podien presentar projectes que es desenvolupessin en cinc comunitats autònomes i només es podien presentar a la convocatòria entitats registrades al Protectorat del ministeri, un anacrònic registre que acull un ínfim grapat d'entitats estatals. El resultat: el 99% de les entitats ambientals catalanes no podien presentar-s'hi. El paper del govern de la Generalitat quedava restringit a emetre un informe.

Superada la perplexitat, la resposta del Govern va ser ferma, i les reclamacions justes, permanents. La reacció del ministeri no només ha estat el silenci, sinó que ha mantingut els requisits a les convocatòries posteriors. Pel cap baix, 4 milions d'euros per a les entitats ambientals catalanes s'han esfumat. Govern, entitats i parlamentaris a Madrid van impulsar la presentació de proposicions no de llei que van ser aprovades. Per al vessant ambiental va ser Joan Herrera qui ho va plantejar el 2009 i tots els partits catalans van donar-hi suport, també el PP, mentre el PSC s'ho mirava.

En aquest punt de la crònica dels fets ja val la pena fer la reflexió següent: si una proposició no de llei al Congrés de Diputats no té cap efecte, per què n'hauria de tenir una declaració política al Parlament de Catalunya, per posar un exemple?

La història, però, continua. El govern de la Generalitat va presentar, davant la inacció, recurs d'inconstitucionalitat. Per a les convocatòries de l'àmbit social, tot i que menys restrictives, ja fa temps que diversos governs autonòmics presenten recursos als tribunals per territorialitzar aquest impost. Les diverses instàncies judicials, inclòs el Constitucional, ja han resolt a favor seu fins a 12 vegades, segons em diu Toni Codina, director general de la Taula del Tercer Sector.

Fa cosa d'un mes i mig, el Tribunal Constitucional va tornar a donar parcialment la raó a la Generalitat en relació al recurs d'inconstitucionalitat presentat el 2009 a la primera convocatòria del ministeri de Medi Ambient. És lògic: l'aportació voluntària per a finalitats socials que fem vostè i jo ha de ser gestionada per qui en té les competències. El govern Rajoy, que el 2009 donava suport a aquella proposició no de llei, no atén ara el Tribunal Constitucional. Quan les entitats socials i ambientals són més necessàries que mai i estan passant un moment econòmic delicadíssim, els 20 milions d'euros que haurien d'arribar i no arriben són cabdals. Enfonsar la xarxa cívica catalana és un daltabaix que ens hipoteca el present i el futur. A més de ser una gran injustícia.

Es dóna el cas, a més, que els catalans som proporcionalment més solidaris i marquem la casella del 0,7% més que en altres territoris. Els impostos recaptats a Catalunya per aquest concepte representen al voltant del 25% del total de l'Estat, mentre que només retorna aquí el 19% que ens correspon per població, i les entitats ambientals no en veuen ni cinc de calaix.

Omplir-se la boca de Constitució i acatar sentències selectivament és intolerable i insostenible i, certament, indueix a prendre's el mateix marge de maniobra. No podem deixar-ho estar: les entitats ambientals i les entitats socials són essencials i vertebradores. Disposar inconstitucionalment de la nostra tria lliure a la casella del 0,7% en emplenar l'impost de la renda és un insult a la lògica democràtica. Un més.

P.D. En Toni Codina, Director General de la Taula del Tercer Sector em fa les següents precisions quantitives referents al 2012: Les entitat socials catalanes van rebre 29 milions d'euros (el 14% del total recaptat per la casella del 0,7%) mentre que a Catalunya se'n recapten 53 milions d'euros (el 25% del total). Insisteixo jo, que les entitats ambientals, per mor de la convocatòria que el Tribunal Constitucional ha declarat inconstitucional, no veuen ni un duro, ni tan sols del 29 M€ que si que han arribat.

A Catalunya, poca aigua i ben gestionada (Diari Ara 23/06/2013)

FREDERIC XIMENO 

| Actualitzada el 23/06/2013 00:00

Com ja hem pogut experimentar, el risc que ens falti aigua és una clara realitat al nostre país. ¿És possible garantir la qualitat ecològica dels àmbits fluvials, com demana la directiva marc de l'aigua, i disposar de certa tranquil·litat en l'abastament? ¿És possible fer-ho sense transvasaments que generen disfuncions ambientals? ¿És possible sense obres faraòniques que alguns encara es veuen amb cor de defensar quan responen a un model caduc que ens ha dut on som? Es pot, si canviem radicalment algunes maneres de fer. En primer lloc, cal aprofundir en el bon camí emprès en l'eficiència i l'estalvi. La regió metropolitana de Barcelona és una de les metròpolis europees amb un consum per càpita més baix. Bé. Cal treballar més i estendre aquest estalvi a tot el país, especialment a les àrees turístiques. Abans, però, cal una revolució a l'agricultura i la ramaderia catalanes en relació amb l'ús de l'aigua: tecnologia, eficiència, conreus de qualitat de baixa demanda hídrica... ens queda molt per fer. El 70% dels 3.000 hm que utilitzem els catalans a l'any es dediquen a l'agricultura.

El segon punt clau és la qualitat. Les activitats industrials que salinitzen i/o contaminen els rius, la intensitat de les activitats ramaderes que generen contaminació per nitrats de tants aqüífers o el cas dels residus radioactius de Flix requereixen canvis de perspectiva. Cal exigir responsabilitats per tal que no hàgim de pagar de l'erari públic la recuperació de les externalitats generades, o correm el risc de perdre l'accés a un recurs bàsic de qualitat si no podem fer front a una despesa que no ens correspon.

El tercer aspecte és el model territorial. Els rius no són canals d'aigua. Són ecosistemes complexos fonamentals per a la supervivència. Malauradament, han estat una de les víctimes de la nostra desaforada i inconscient ocupació de l'espai. Hem de recuperar-ne la funcionalitat. Amb les avingudes d'aquests dies hem tornat a comprovar que no els hem tingut prou en consideració. L'urbanisme i l'ordenació territorial hi tenen molt a dir.

I les dessalinitzadores, que són un instrument que ens assegura la disponibilitat d'aigua en cas de desajust irresoluble entre oferta i demanda i per garantir cabals ecològics. Caldrà veure si és justificable tenir-les aturades mentre mantenim dos transvasaments (del Ter cap a Barcelona i de l'Ebre cap a Tarragona). També cal abordar el model de gestió i comprovar com funcionarà el fet que la decisió sobre quina font d'aigua es disposa a cada moment no estigui en mans públiques. Ja cal que s'hi escarrassin, perquè l'accés a l'aigua és un dret universal exigible que haurà d'estar guiat pel bé comú (és a dir, que garanteixi la quantitat, la qualitat i la minimització dels impactes ambientals i socials) més que per les lleis de mercat. A veure com s'ho faran.

La inacceptable proposta d'un riu sense aigua (Diari Ara 30/07/2013)

FREDERIC XIMENO 

Consultor ambiental | Actualitzada el 30/07/2013 00:00

Miguel Arias Cañete, ministre d'Agricultura i Medi Ambient. EFE

El sistema fluvial és molt més que l'aigua, però no existeix sense aigua. La directiva marc de l'aigua establia un nou objectiu que havia d'orientar les noves planificacions hidrològiques: prevenir, protegir i millorar l'estat dels ecosistemes aquàtics, promovent un ús racional, responsable i sostenible de l'aigua. La directiva estableix un objectiu clar de recuperació de la qualitat de les masses d'aigua el 2030*, amb recuperació de costos. Espanya va tard en el procés. La proposta de pla mostra que va tard en la comprensió de la nova perspectiva promoguda per Europa, que és del tot racional.

El cabal ecològic del riu és un instrument clau per assegurar aquest objectiu. Després d'anàlisis tècniques i esforços de concertació, el cabal ecològic mínim raonable per assegurar la pervivència de la vida al riu i la funcionalitat del Delta es va establir en 7.167 hm3 en any sec, 9.508 hm3 en any mitjà i 12.543 hm3 en any humit. El pla proposa un inacceptable cabal fix de 3.010 hm3 a Tortosa. Un riu sense aigua. Un riu mort. Un Delta en regressió. Un pla inacceptable.

A la memòria del pla hi diu: "Potser on no s'ha avançat prou és en els retorns del reg, el control ambiental del regadiu..." També reconeix que el 24% de les masses d'aigua no estan en bones condicions. De les que analitza, perquè per a moltes encara no té prou dades o no té criteris per establir-ne la qualitat. Bona diagnosi, males solucions.

Sense coneixement, es fixen nous usos, 445.000 noves hectàrees de regadiu i 35 nous embassaments. Per contra, res del que cal: obligacions de retorn de reg; de modernització obligada per millorar l'eficiència: bancs d'aigua per repartir millor els usos. Cal prioritzar la qualitat del sistema fluvial abans de disposar-ne. A Catalunya tenim l'experiència recent del Segarra-Garrigues. De les 70.000 ha inicialment dibuixades, costa de posar en marxa tot just 3.000 ha. Quanta aigua i per a què és l'essencial. Comencem a pensar quin tipus d'agricultura és raonable i quin tipus de reg és possible una vegada s'hagi assegurat la qualitat ecològica del sistema fluvial. No a l'inrevés. Al Manifest de Vallbona hi ha idees.

*Aquí al blog que no hi tinc limitació d'espai, val la pena aclarir que la Directiva Marc de l'Aigua demana una bona qualitat de les masses d'aigua per al 2015, però estableix una pròrroga fins el 2030 per aquelles on no sigui possible i es plantegi un pla per a fer front a la millora. 

La indústria que marxa i la que ve (o no)

FREDERIC XIMENO

| publicat al Diari Ara el 04/05/2013 00:00

 JORDI PIZARRO

  

 Pau Canals va obrir la primera fàbrica d'estampats d'indianes a Barcelona el 1746, abans que existís la primera màquina de vapor Boulton&Watt el 1774 o que Adam Smith teoritzés sobre la riquesa de les nacions el 1776. Catalunya va ser capaç d'incorporar-se al principal canvi econòmic de la humanitat en segles. Ho va ser per pura capacitat d'innovació. No comptava amb la font energètica dominant de llavors -el carbó- ni coneixia el corrent altern ni tenia una xarxa de transports gens raonable. El tèxtil va florir, entre altres arguments, gràcies a la filadora berguedana inventada el 1790 per Ramon Farguell, que va competir amb honor amb la Spinning Jenny britànica fins que van arribar les selfactines mecanitzades.

El declivi del tèxtil no va ser impediment per al manteniment del tremp industrial. Metal·lúrgia, química i alimentació són els sectors més importants, avui, però s'emporten poc més del 10% cadascun. La diversitat és alta. Als anys vuitanta la indústria fornia el 40% dels llocs de treball, a principis dels noranta el 30% i abans de la crisi el 22%. Els darrers trenta anys ens hem terciaritzat, i ens hem convertit en un país de serveis i constructors... i de 900.000 aturats. Malgrat la davallada relativa, fins al 2008 es creaven llocs de treball i gairebé 800.000 persones hi trobaven feina. Del 2007 ençà s'han destruït 270.000 llocs de treball industrials. La mala salut de ferro del sector durant 30 anys s'esberla. L'exportació s'ha incrementat poc: del 20% a principis dels noranta al 28% ara. Tant als anys vuitanta com ara, a Espanya hi enviem el 41%.

 La vella indústria està tocada, molt tocada. Ens deixa passius ambientals i marxa, o bé exigeix que ens en fem càrrec per seguir-hi essent. El cas de Flix, els runams salins del Bages o la mala qualitat de l'aire de Barcelona -generada pel transport i la indústria- són alguns dels casos flagrants que engreixen el dèficit públic. Una equació perversa que no ens podem permetre. Com tampoc ens podem permetre perdre els 40.000 milions de PIB que genera el sector industrial.

Des d'una perspectiva retrògrada, no cal fer res. N'hi ha prou aprofitant les darreres raneres d'aquella exitosa revolució industrial i col·locar els passius a tercers. La visió conservadora -intel·ligent, tanmateix- opta per incorporar objectius ambientals amb la intenció d'alentir tant com sigui possible el final d'aquest model, inevitable ateses les disfuncions ambientals, la ineficiència de la maquinària financera i la inequitat del model de producció i consum. Es mantenen les estructures de producció (i els productes), externalitzant-les, donant una resposta tèbia als problemes ambientals i incorporant discretament nous models de negoci basats en l'eficiència.

La visió progressista planteja un canvi de model basat en la descentralització, la producció en xarxa, la integració de la producció de béns i serveis, l'economia circular, el repartiment equitatiu dels recursos limitats, la valorització de la qualitat de vida, la tecnologia a l'abast d'una societat culta, que genera un cercle permanent d'innovació que permet augmentar el bé comú.

L'aliança tàctica entre els sectors conservadors i progressistes per desenvolupar un model per produir eficientment, per a tot el món, productes que alhora millorin la qualitat de vida i les condicions ambientals és fonamental per derrotar els retrògrads. És una emergència per sobreviure.

El cas d'Edse Inventiva -que aconsegueix dissenyar la bicicleta Urbike i guanya un concurs per fabricar-ne 11.000 per a Copenhaguen però no pot lligar-ne la fabricació a Catalunya- és un triomf dels retrògrads que ens fa perdre esperança. Per contra, ens la torna LC Paper 1881. Després de cent trenta anys produint paper, es reinventa. Utilitza paper reciclat, obté certificacions ambientals, ha incorporat cogeneració, ha patentat una màquina pròpia ultraeficient -la MP3- i reorientant la producció de paper tissú obté contractes internacionals. Així sí.

Dissenyadors, fabricants, sindicats, enginyers i ambientalistes hem de trobar la fórmula per crear una densa xarxa de complicitats que ens permeti abordar la revolució postindustrial, que no serà sense indústria, sinó amb processos productius i productes molt diferents, d'ús massiu i ambientalment competitius, observant atentament les noves demandes arreu. Ens cal tornar a inventar, a innovar com ho vam fer, contra tot pronòstic, a l'albada de la primera revolució industrial. Això també és economia verda, per cert. Les administracions públiques, mentrestant, caldria que comencessin a exigir responsabilitats i a facilitar la reconversió.

Estratègia Europea d’Adaptació al Canvi Climàtic. Primera anàlisi d’urgència.

Avui, 29 d’abril de 2013, com estava previst des de 2009 en el Llibre Blanc d’adaptació al canvi climàtic, la Comissió Europea presenta en públic l’estratègia d’adaptació al canvi climàtic. S’obre un període de consultes per tal d’aprovar definitivament, a mitjans de juny l’estratègia i les mesures “legislatives i no legislatives” per a dur-la a terme. Cal estar a l’aguait.

El document de base de la Comissió contempla les següents accions:

Acció 1. Encoratjar a tots els Estats Membres a adoptar una estratègies integrals d’adaptació

Actualment hi ha 15 estats que en tenen. Catalunya també, gràcies a la bona feina de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic.

Acció 2. Proveir fons del programa LIFE (2013-2020) per donar suport a l’enfortiment de  capacitats i al desenvolupament de l’acció en adaptació a Europa.

Atenció a aquest front de les convocatòries de projectes LIFE que inclourà : gestió transfronterera d’inundacions ; gestió integrada transfronterera de la costa ; Incorporació de l’adaptació al planejament urbanístic, a  l’edificació i a la gestió de recursos naturals; turisme, silvicultura i agricultura sostenibles i resilients a àrees de muntanya i illes; gestió sostenible de l’aigua, combat de la desertificació i els incendis forestals. A més, la Comissió donarà suport a avaluacions de vulnerabilitat i estratègies d’adaptació.

Acció 3. Introducció de l’adaptació al canvi climàtic al Pacte d’Alcaldes i Alcaldesses (2013/14).

Molts municipis catalans han signat el Pacte. Atenció, caldrà incorporar estratègies locals d’adaptació i, abans, anàlisi de riscos.

Acció 4. Estendre un pont sobre l’escletxa de coneixement. Informació sobre danys i costos beneficis de l’adaptació

Inclou l’anàlisi i avaluació de riscos a nivell local i regional; xarxes, models i instruments per donar suport a la presa de decisions per establir com son d’efectives les diferents mesures d’adaptació; monitorització i avaluació dels esforços d’adaptació ja realitzats.

Els resultats s’inclouran al programa Horizon 2020 de recerca i innovació. Atenció PIMEs, atès que el programa Horizon millora i facilita les condicions de participació)

Acció 5. Desenvolupament profund de la plataforma Climate-ADAPT com a finestreta única per a la informació sobre adaptació a Europa. Aquest és un projecte intern de la Comissió. Cal ser-hi enviant bones pràctiques i informació.

Acció 6. Facilitar la protecció en front del clima (climate-proofing) de la Política Agraria Comuna (PAC), la Política de Cohesió  i la Política Comunitaria de Pesca (PPC).

Els estats membres i les regions podran incloure als plans de desenvolupament rural i a les demandes als Fons de Cohesió 2014-20 projectes adreçats a reduir les escletxes de coneixement i a inversions per a anàlisis, avaluacions de risc i enfortiment de capacitats per a l’adaptació. Estem en plena fase de redacció dels plans de desenvolupament rural 2014-20, cal estar atents per a incloure projectes en aquest sentit i no perdre una nova oportunitat!

Acció 7. Assegurar una infraestructura més resilient.

Acció molt inconcreta basada en l’elaboració de guies estratègiques per a valorar inversions vulnerables al clima, noves guies sobre Infraestructura verda i mobilització d’aproximacions ecosistèmiques a l’adaptació. Aquesta acció és més un desig que una realitat hores d’ara. Caldrà estar atents a la seva evolució.

Acció 8. Promoure assegurances i altres productes financers per a la inversió resilient i les decisions de negoci.

La Comissió vol promoure la penetració al mercat d’assegurances per desastres naturals  i desplegar tot el potencial dels preus de les assegurances i altres productes financers per a la prevenció del risc i la mitigació i la resiliència de les decisions de negoci. Aquesta acció és clau, però encara està verda. Les empreses d’assegurances i d’avaluació de riscos hauran d’estar atentes. No crec que hi hagi cap canvi immediat, però si que és un factor d’interès per la Comissió per tal d’incorporar recursos econòmics privats a l’adaptació i no ho deixarà còrrer.

Frederic Ximeno

El document proposat per la Comissió (en anglès) el trobareu aquí: http://ec.europa.eu/clima/policies/adaptation/what/docs/com_2013_216_en.pdf

El portal que vol esdevenir finestreta única d’informació sobre adaptació al canvi climàtic a Europa és aquest: http://climate-adapt.eea.europa.eu/

La revolta dels honestos (Diari Ara 07/03/2013)

FREDERIC XIMENO 

| Actualitzada el 07/03/2013 00:00

A partir d'ara faré un canvi radical en les meves premisses educatives. Ensenyaré als meus fills que poden fer tot el que els passi pel cap. L'únic precepte ètic que hauran de considerar és no cometre un delicte punible. L'honestedat, la confiança, l'honorabilitat, l'esforç, la igualtat d'oportunitats, la fiabilitat... són cosa dels pusil·lànimes nord-europeus. Així tindran tot el reconeixement social i plena legitimitat pública.

Quina mena societat és aquesta! És intolerable que ens moguem amb un criteri ètic propi de l'hampa com a única base per a la convivència d'una societat democràtica. Si un càrrec públic o un empresari està imputat en un procés judicial, que se n'ocupi el jutge, molt més de pressa que fins ara. Molt, però molt abans d'això, hi ha el dubte ètic sobre un servidor públic disposat a posar el seu càrrec al servei del benefici propi, o d'un empresari disposat a untar o influenciar algú per obtenir avantatges. És a dir, disposat a passar la mà per la cara de milers de servidors públics i d'empresaris que s'escarrassen per oferir bon servei i bon producte.

Molt abans de parlar d'imputacions i condemnes cal actuar davant del dubte ètic sobre les empreses periodístiques -i els periodistes- que es guarden informacions a la màniga i les fan públiques només quan convé als seus interessos. Davant del dubte ètic sobre els esportistes que es dopen i competeixen amb d'altres que s'entrenen dia i nit. Sobre els funcionaris que no atenen el compliment de les lleis sinó les seves fílies i fòbies. Sobre directius d'ONGs que reben subvencions públiques i les dediquen a cobrir els seus propis sous astronòmics. Què fem amb els banquers insensibles que no atenen les conseqüències de la seva única preocupació, un compte de resultats basat en la mala gestió, la mentida i el risc absurd?

La metàstasi és tan estesa que només es podrà superar amb una autèntica revolució dels honestos. Dels milers d'empresaris que dediquen el seu temps a innovar per millorar el seu producte o la relació qualitat-preu del seu servei. De milers de polítics i funcionaris amb voluntat de servei i dedicació plena. De milers de militants de partits polítics que els entenen com a instruments de transformació de la realitat a través de la concreció de les idees. De centenars de periodistes valents que exposen la realitat tal com la coneixen quan la coneixen.

H.D. Thoreau escrivia: "Una organització no té consciència, però una organització amb persones conscients és una organització amb consciència". Ens cal una revolta incruenta en cadascuna de les organitzacions del nostre país -des de dins- per extirpar-ne no pas els criminals -només faltaria!-, sinó simplement els homes i les dones sense consciència. Començant pels partits polítics, d'acord, però estenent l'operació a les empreses, els col·lectius professionals, les patronals, els sindicats, les ONG, les administracions... I si no es deixen, crear-ne de noves amb nous codis ètics.

El càncer sembla incurable, però cal intentar-ho, i cada dia que passa és un dia perdut. La revolta ha de ser generalitzada, amb llum i taquígrafs o amb la discreció pròpia del consell d'administració, de la junta directiva o de l'assemblea. Cal extirpar els deshonestos -molt abans que siguin corruptes, imputats o condemnats-. La fermesa de la revolta ha de quedar clara, mentrestant, en les decisions quotidianes: el nostre vot, la nostra compra, la nostra filiació.

No es tracta de començar una Caça de Bruixes maccarthiana, es tracta d'exigir un llistó ètic molt més alt (molt més normal, diria). Segons aquest llistó, per exemple, copiar una tesi doctoral inhabilitaria per exercir un càrrec públic. Donar, sabent-ho, una notícia falsa inhabilitaria com a periodista. Tenir converses per provar d'influenciar un concurs públic més enllà del plec de prescripcions inhabilitaria com a empresari i com a funcionari. Generar impactes ambientals coneguts per incrementar el benefici inhabilitaria com a industrial. Cobrar dos sous de diners públics -un de normalitzat com a electe i un altre de variable com a membre del partit- inhabilitaria com a polític.

La presumpció d'innocència de la comissió d'un delicte és un concepte judicial intocable i fonamental. Ara bé, també ho és la presumpció d'honorabilitat i excel·lència ètica, un concepte social previ que cal recuperar amb urgència. Si no ho fem, aquest nou país que vol emergir potser no valdrà la pena.