De facto (de fet i no de dret) notes pel #11s2012

De facto (de fet i no de dret)

Expressar-nos a la via pública ens agrada. Les grans manifestacions, sobretot les que tenen un motiu que recull el nostre sentit majoritari, ens surten bé. Sortim al carrer i ens hi reconeixem. Ens agrada sortir als carrers de Barcelona, sigui per motius revindicatius, sigui per motius lúdics. La ciutat realça la gent que la trepitja.

La meva memòria aconsegueix arribar al 1977, quan el meu pare em va dur a rebre el President Tarradellas. D’això fa 35 anys. Des de llavors, he sortit al carrer, cofoi, tantes vegades! Els meus motius, com sempre, són personals, i aquestes alçades espero que ningú tingui ni la més mínima temptació d’interpretar-los, manipular-los o fer-se’ls seus. Que es calci el qui ho intenti. Voldrà dir que no ha entès res del que passa.

Un servidor també ha penjat diligentment cada any la bandera que onejà al balcó del seu avi el dia 14 d’abril de 1931, guardada en un calaix durant 40 anys i rescatada pels pares el 1975. Descolorida i rebregada, encara aguanta – sobretot perquè 40 dels seus 80 anys els va passar al fons de l’armari (convé no oblidar-ho, per cert).  Un servidor ha vist com dues majories parlamentàries i el poble sobirà ratificàven una llei orgànica i un grup de magistrats se la passàven pel forro. I vinga, al carrer.

Demà tornaré a fer el cor fort, però començo a flaquejar si tot és un foc d’encenalls un cop més. Un estat necessita tenir alguns acords bàsics tan transversals com la voluntat d’existir. Cal un model energètic tan autosuficient com sigui possible, un model d’organització territorial i una funció pública eficients. Cal tenir un peu al núvol –això vol dir tenir centres de dades a terra. Requerim un banc que recolzi un canvi significatiu dels nostres mercats recolzant la internacionalització de les petites i mitjanes empreses. Hem de deixar de desenvolupar projectes d’oportunitat per desenvolupar un model econòmic coherent. Cal tenir un model fiscal (tan si hi ha caixa, clau o cap de les dues). Cal vetllar per un model territorial que no parteix de zero. Cal seguir avançant cap a un model propi de gestió dels recursos naturals. Hem d’establir els límits sobre el que no estem disposats a renunciar en termes de cohesió social i solidaritat, més enllà de la conjuntura. Hem de vetllar per un model educatiu de primer nivell. Ens cal una regeneració democràtica amb llistes obertes i tolerància zero amb la corrupció i l’amiguisme.

I així unes quantes coses més. Que ja es poden fer. Certament amb recursos migrats i competències escasses, en un dels moments més difícils de la nostra història recent. Però que ens mostraran si certament som capaços de construir alguna cosa que valgui la pena ser viscuda. 

Per això cal prendre l’iniciativa. Calen governs valents i una societat decidida que actua en conseqüència amb el que exigeix. Cal establir un marc bàsic de consens i treballar-hi a fons.

En definitiva, plantejar desitjos està molt bé, però ja no n’hi ha prou. Cal treballar perquè tots aquests requisits passin « de facto» i després ja es veurà com es resol « de iuris ». Si ho fem al revés, la bandera de l’avi se’m desfarà a les mans.

Això requereix compromís, intel·ligència, sacrifici, consens de mínims i molta, molta feina. Fent quilòmetres no n’hi ha prou. Garlant pels descosits, ni que sigui de broma i fora de context, tampoc.  Només amb l'esperit, tampoc. Com a espectador, tampoc. Comptant amb els amics i prou, tampoc.